Família enllaçada

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

Una família enllaçada (també coneguda amb el nom de reconstituïda) és una família en la qual un o tots dos membres de l'actual parella té un o diversos fills d'unions anteriors. Dins d'aquesta categoria entren tant les segones parelles de vidus com les de divorciats o de mares soles. Quan van començar les recerques sobre el tema, després de la Segona Guerra Mundial, la major part d'aquests casos la conformaven els vidus de guerra. Avui el gruix de les famílies enllaçades del món occidental el constitueixen els divorciats amb fills que tornen a formar parella.[1]

Les estadístiques sobre la quantitat d'aquestes famílies són variables, ja que molts còmputs només prenen en compte les unions legals dels que tenen dos o més matrimonis i no compten ni els fills de mares o pares sols ni les segones unions, pel fet que no han estat legalitzades, la qual cosa és força freqüent (de tota manera, a Catalunya es calcula que 2 de cada 10 nens viuen en famílies enllaçades).

Stepfathers of America, una organització que agrupa als Estats Units les segones parelles amb fills, calcula que a mitjans de la dècada del 2020 aquesta serà la forma més comuna d'organització familiar al país. A Smartstepfamilies calculen que un 40% dels matrimonis amb fills estatunidencs són famílies enllaçades. 

A Europa la mitjana de divorcis és del 30% dels matrimonis (la més alta és als països escandinaus i més baixa, a Espanya i França) i als EUA puja fins al 50% del total. Tant europeus com a nord-americans coincideixen en el percentatge de noves unions: el 75% de les dones i el 80% dels homes ho intenten novament.

En castellà, el terme «família ensamblada» va ser creat a Argentina després de l'entrada en vigor de la llei de divorci (1987), ja que aquest grup humà demogràficament és cada vegada més significatiu en l'àmbit demogràfic, però constituïa un cas concret de canvi social no reconegut institucionalment en molts països.[2]

En llengua catalana, la terminologia «família enllaçada» ha estat impulsat per l'organització Projecte Vadepapus (www.diversitatfamiliar.cat), que, s'inspira en la proposta argentina que té per objectiu deixar de banda la terminologia «família reconstituïda» ja que fa al·lusió, com diu la terapeuta Dora Davison, a «algo que debió volverse a componer o a constituir después de haberse roto o destruido. Nada más lejos de las familias ensambladas, que cuentan con una entidad propia y son solo una de las tantísimas formas de familias que existen en el mundo».

En general, els sistemes legals mundials no han aconseguit ampliar el seu concepte de família per incloure així les famílies enllaçades (si bé el Codi Civil català, en el seu llibre segon, hi fa algun esment), malgrat que les recerques demogràfiques assenyalen la continuïtat de l'increment d'aquest tipus de famílies. No obstant això, els drets i obligacions legals pel que fa a la família del primer matrimoni, encara que hagi estat breu, no solen estendre's a la família del segon matrimoni, encara que perduri per més temps i sigui estable.

Context legal[modifica | modifica el codi]

Respecte del context legal que envolta a les famílies enllaçades, cal fer notar que la qualitat de les relacions entre els pares i fills afins ("padrastres" i "fillastres") semblen veure's adversament afectades per l'ambigüitat de la relació legal entre ells. Alguns estudis també han demostrat que habitualment existeixen estereotips negatius sobre les famílies enllaçades que van més enllà de les fronteres de cada país. La inexistència d'obligacions legals clares tendeix a generar un menor compromís entre pares i fills afins, ja que legalment els compromisos en les famílies enllaçades poden ser de caràcter temporal.[3] A Argentina, 25 anys després de la possibilitat de tornar a casar-se, Daniel Filmus va presentar al Congrés una llei que proposa que les noves parelles tinguin drets i obligacions amb els fills d'unions anteriors. El projecte, que contempla la substitució dels termes «madrastra» i «padrastre» pel de pare i mare afí,[4] va entrar en vigor a finals de l'any 2015.

Com que les institucions solen modificar-se més lentament que els individus que les integren, les famílies enllaçades ni tan sols tenien, fins a la dècada del 80, un nom en espanyol (o en català).

En aquella època, alguns terapeutes parlaven de famílies «mixtes» seguint a Virginia Satir, que va dedicar un capítol d'un llibre al tema, encara que el terme no és específic ja que inclou també a les famílies adoptives i a les de criança.[5] Una altra alternativa era definir-les per comparació (segones, posteriors, etc.) o per negació (no intactes, no biològiques, etc.) indicant amb ambdues opcions la desvaloració de la nova família. Els termes de familiastra o de «família reconstituïda» tampoc ajudaven a tenir una visió gaire positiva d'aquests nuclis. Fos com fos, el nou grup familiar mancava de denominació específica i positiva, la qual cosa col·laborava a la seva invisibilitat estadística i social.

Per suplir aquesta mancança i començar a combatre la seva «innombrabilitat» de manera positiva, la psicòloga argentina María Silvia Dameno, juntament amb Dora Davison, van crear el nom de «família ensamblada» i van començar a parlar-ne en diferents mitjans argentins. Aquest nom es va generalitzar al país fins a ser d'ús corrent actualment a tota la zona de llatinoamèrica, evitant el terme familiastres per contrarestar la connotació negativa de les paraules amb el sufix –astre. En idioma anglès, per exemple, el prefix step (stepfamilies) no té la connotació despectiva que el castellà o català li dóna -astre.


A mitjan 2015, a Catalunya, el Projecte Vadepapus (una xarxa de famílies enllaçades) va començar també a lluitar per un canvi terminològic (de «família reconstituïda» a «família enllaçada») i en l'actualitat són diversos els mitjans de parla catalana que estan començant a emprar el terme.

Partint del preconcepte legal i religiós de família urbana, de classe mitjana i de primeres núpcies, tota família que s'aparti d'aquest model ha estat estigmatitzada i patologitzada. En societats de tradició majoritàriament cristiana, aquestes unions "diferents" han hagut d'enfrontar des del principi una càrrega negativa molt forta, imposada des de la societat mateixa, amb «mala premsa» en els mitjans i permanents obstacles legals, jurídics i socials (que sovint encara es mantenen).

Origen del terme i equivalents en idioma anglès[modifica | modifica el codi]

En castellà, com que no existia una terminologia positiva (ja s'han comentat les connotacions negatives de les terminologies que circulaven -i encara circulen malgrat tot), va ser necessari crear-la. Si bé alguns terapeutes i sociòlegs suposen que l'origen del nom (ensambladas) prové de l'enginyeria, d'un assemblatge mecànic de peces, les seves creadores afirma que la denominació prové de la música: un ensemble és una obra per a un grup de solistes, que poden barrejar instruments musicals de diferents característiques i també s'utilitza el terme per descriure el grau de coherència en una execució musical. L'accent aquesta posat en aquest cas, no en el mecànic sinó en el procés d'ajust creatiu permanent que requereix la conformació d'aquestes famílies.

En el cas català, s'ha optat pel terme «família enllaçada» perquè el calc «família assemblada» jugava una mala passada fonètica (com si la família enllaçada «semblés» una família, sense ser-ho). En aquest sentit es va apostar pel terme enllaçada, terminologia que refereix tant al fet que a la nova família es creen una sèrie de llaços (que no són sanguinis, però són) i de l'altra perquè la família enllaçada serà sempre una família enllaçada, vinculada, amb les altres unitats familiars a les quals pertanyen tots o alguns dels nens de la nova família.

Com expliquen des del Projecte Vadepapus: «les famílies enllaçades estan unides (enllaçades) per llaços que no són de sang, però que són llaços familiars, al cap i a la fi. Perquè els infants que formen part d'una família enllaçada, sovint en tenen dues, de famílies, i aquestes, entre elles, tenen un vincle (es vulgui o no), un enllaç. Enllaçades, finalment, perquè cadascú arriba a la família amb les seves vetes, els seus fils, les seves cintes i els seus cordons, i aprèn a lligar-los i nuar-los amb els dels altres, de mica en mica, amb molta paciència i amb molt amor; de la mateixa manera que, quan som petits, aprenem a fer i desfer nusos i llaços, intentant no cansar-nos mai dels molts assaigs necessaris».

D'altra banda, referent als termes per denominar els nous vincles, «padrastre» i «madrastra» signifiquen etimològicament «mal pare» i «mala mare» (en alguns diccionaris es parla directament de «persona dolenta o cruel».).[6] El caràcter despectiu del nom i la pressuposició de crueltat es reflecteix en la persistència en la literatura infantil de contes de males madrastres i padrastres com Blancaneus, Ventafocs o David Copperfield. Adults i nens que van créixer escoltant que ser madrastra o padrastre era ser una persona dolenta, competitiva, venjativa i cruel es neguen a incloure's a si mateixos dins d'aquesta categoria o a denominar d'aquesta manera al vincle[cal citació]. En aquest sentit, i amb la mateixa voluntat de trobar terminologia sense connotacions negatives, tant a l'Argentina com en català es proposa l'adquisició dels termes: pare afí, mare afí, fill afí, germà afí... fent al·lusió al parentiu d'afinitat que és el parentiu que s'estableix entre un cònjuge i els parents de l'altre i, per extensió, entre aquests.

En relació a la mala premsa de les famílies enllaçades, val a dir que el cinema va ser el primer en desmitificar les cruels madrastres dels contes amb la inoblidable comèdia «Els teus, els meus i els nostres», cuidant-se, això sí, d'aclarir que aquests padrastres no eren «usurpadors» atès que tots dos protagonistes eren vidus. El mateix succeeix actualment al cinema comercial, en pel·lícules com Stepmom de Julia Roberts i Susan Sarandon, encara que el cinema independent tendeix cada vegada més a mostrar que existeixen persones que compleixen aquest rol amb pares separats i no només vidus/as. Les primeres mares i pares afins de la TV seguien l'estereotip de crueltat dels contes, però la pressió social que va significar l'increment de famílies enllaçades als EUA i les queixes de les agrupacions de pares i mares afins, van aconseguir que la TV trenqués amb aquest motlle en la sèrie Dinastia, transformant el rol en el seu oposat absolut i creant una «supermadrastra» amb una bondat i comprensió impossibles d'imitar. Van configurar així dues possibilitats poc atractives per imitar: o el rebuig o la sobreexigencia. L'equilibri entre aquests dos extrems es va anar aconseguint gradualment en la TV nord-americana i per imitació en la resta del món. A partir de 1995 alguns programes de la TV argentina (Montaña rusa, Nueve lunas) van començar a incloure entre els seus protagonistes a mares i pares afins que no eren ni àngels ni dimonis sinó persones reals, amb misèries i grandeses que intentaven mantenir el millor vincle possible amb els seus fills afins. També comencen tímidament a sorgir contra-contes com el de l'escriptora argentina Elsa Borneman (6) La madrastra que combaten el prejudici sobre les persones que compleixen aquest rol. Malgrat tot, encara queda molta feina a fer en relació al reconeixement d'aquests rols familiars.

Característiques[modifica | modifica el codi]

Aquesta nova organització familiar posseeix una estructura i una dinàmica pròpies, diferents a les de les famílies nuclears.

Segons alguns especialistes, les diferències fonamentals són:

  • Neixen d'una pèrdua: pràcticament tots arriben a la nova situació després de la pèrdua d'una relació familiar primària.
  • Els cicles vitals (individuals, maritals i familiars) són incongruents, la qual cosa significa conciliar necessitats molt diferents.
  • Les relacions pare-fill precedeixen a les de la parella, la qual cosa genera freqüentment conflictes de lleialtats.
  • Hi ha sempre un pare o una mare present o en el record, l'existència del qual es manté com a tal, i amb la presència –real o virtual- cal conviure.
  • És necessari conciliar i negociar permanentment amb una ex-parella, la qual cosa genera freqüents conflictes i requereix contactes i negociacions per compatibilitzar dues llars, amb escales de valors i hàbits de vida diferents.
  • Es duplica la família extensa i, en ser major la quantitat de membres de la família, la gelosia, els conflictes d'interessos i també els possibles models vinculars es poden incrementar.
  • Les relacions legals entre persones que conviuen són ambigües i de vegades inexistents, com es defineix més amunt.
  • Manquen d'un model de funcionament, els llibres o centres d'assessorament al respecte són molts menys freqüents que els de les famílies nuclears. Comprendre que no és una forma defectuosa o anormal de la família nuclear conjugal i no erigir-se en jutge moral ni en agent de control social, són alguns dels pressupostos necessaris en encarar la tasca d'ajudar a una família enllaçada a trobar el seu equilibri i el seu creixement .

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Agba, Asociación Gestálticade Buenos Aires. «Familias Ensambladas». Arxivat de l'original el 3 de diciembre de 2015. [Consulta: 18 novembre 2010].
  2. Street, María Constanza. «Metodología para la identificación de las familias ensambladas. El caso de Argentina». CEPAL Notas de Población Nº 82. [Consulta: 18 novembre 2010].
  3. Enge, Margorie. «Familias ensambladas en todo el mundo: Análisis comparativo de los enfoques legales en países seleccionados.», 2004. [Consulta: 18 novembre 2010].
  4. «Proyecto de ley: Normas protectoras de los hijos en familias ensambladas». Arxivat de l'original el 3 de diciembre de 2015. [Consulta: 18 novembre 2010].
  5. Relaciones Humanas en el núcleo familiar. Méjico: Ed. Pax-Méjico, 1982. 
  6. Pequeño Larousse Ilustrado. Buenos Aires: Ed. Larousse, 1970.