Fanqie

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

El fanqie (xinès: 反切, pinyin: Fǎnqiè) és un sistema de notació fonètica del xinés que s'empra des de l'etapa final de la dinastia Han[1] (s. III) fins a l'actualitat.[2] Aquest sistema utilitza un subconjunt reduït de caràcters xinesos amb valor purament fonètic per a representar la lectura dels caràcters (que fonèticament corresponen sempre a una sola síl·laba). El fanqie l'empraren durant segles lexicògrafs i comentaristes per a indicar la lectura correcta de caràcters difícils o poc comuns en diccionaris i comentaris de texts clàssics. Al s. XX, aquest sistema caigué en desús i fou reemplaçat per altres sistemes més precisos, com el gwoyeu romatzyh, el latinxua sin wenz, el zhuyin o el pinyin: aquest darrer és el més estès hui, i és oficial a la República Popular de la Xina.

Història[modifica]

El fet que l'escriptura xinesa no siga en general fonètica ha plantejat des de l'antiguitat la necessitat de crear maneres de representar la pronúncia dels caràcters. Així, en escrits antics poden aparéixer termes o noms propis poc comuns, així com caràcters la lectura dels quals varia segons el context. Això fa que en els texts clàssics acompanyats d'anotacions posteriors el comentarista sovint haja d'indicar al lector la pronúncia correcta dels caràcters difícils. En els texts més antics això es feia al·ludint a caràcters homòfons més senzills, mètode que requeria el coneixement del caràcter emprat com a referència.[3] El sistema fanqie sorgeix durant la dinastia Han com un refinament en què la síl·laba es divideix en dues parts: un component inicial i una rima o part final. Aquesta divisió aprofitava la combinatòria per a expressar la notació fonètica amb un nombre relativament petit de caràcters.

El nom fanqie és la juxtaposició dels caràcters fǎn (反; 'invertir', 'oposat') i qiè (切, 'tallar'). Aquests dos termes s'usaven de manera intercanviable com a afegit al parell de caràcters que marquen la pronúncia, delimitant-ne així la representació fonètica. L'origen d'aquest ús encara no és clar.

El sistema es popularitzà en els diccionaris de rimes que recollien la pronúncia dels caràcters, sobretot en l'històric Qièyùn, completat per Lù Fayán l'any 601, que seria durant segles l'obra mestra de referència normativa sobre la lectura correcta dels caràcters en la llengua culta. La pronúncia dels caràcters expressada en forma de fanqie es va reproduir en moltes reedicions i ampliacions del Qièyùn, com el famós Guangyun de l'any 1008.

Estructura[modifica]

Per indicar la pronúncia d'un caràcter xinés segons el mètode fanqie s'escriuen dos caràcters que indiquen, respectivament, el so inicial i la part final (rima), seguits de qualsevol dels dos caràcters fǎn o qiè. Així, agafant un exemple del Qièyùn, la lectura del caràcter 東 (la pronúncia del qual en mandarí actual es representa com a dōng en el sistema pinyin) es reprodueix com 德紅反 (dé - hóng fǎn). Malgrat els molts segles transcorreguts, en la transcripció actual del mandarí la consonant inicial de 東 coincideix amb la del caràcter 德, mentre que la seua vocal i consonant final coincideix amb la de 紅. L'equivalència n'hauria estat major en el xinés parlat fa més d'un mil·lenni i, de fet, les transcripcions fanqie del Qièyùn foren una de les eines més útils en la reconstrucció de la fonologia del xinés mitjà que es parlava en el passat, i que fou objecte de recerca en el treball pioner del sinòleg suec Bernhard Karlgren.[4]

Notes[modifica]

  1. Fuller (2004), p. 86 i Pulleyblank (1995), p. 5.
  2. Ramsey (1987) afirma que s'utilita encara en l'edició taiwanesa del diccionari enciclopèdic Cíhǎi (辭海).
  3. Ramsey (1987), p. 118.
  4. Karlgren (1954).

Referències[modifica]

  • Fuller, Michael A.. An Introduction to Literary Chinese. Cambridge, Massachusetts: Harvard University Asia Center, 2004. 
  • Pulleyblank, Edwin G.. Outline of Classical Chinese Grammar. Vancouver: UBC Press, 1995. 
  • Karlgren, Bernhard «Compendium of Phonetics in Ancient and Archaic Chinese». Bulletin of the Museum of Far Eastern Antiquities, 26, 1954. pp. 211-367.