Fantasma de Pepper

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Un espectador que estigui mirant a l'escenari(àrea compresa en el rectangle vermell) el que veurà serà un fantasma surant prop de la taula. La il·lusió s'aconsegueix amb la col·locació d'una gran làmina de cristall, plexiglas o film plàstic transparent posada en un angle de 45° (rectangle verd) entre l'espectador i l'escena. La làmina llavors reflectirà una habitació amagada (esquerra), anomenada "blue room", que és una rèplica exacta de l'escenari.
Si l'habitació oculta(esq.) està fosca i l'escenari molt il·luminat no es reflectirà al cristall i l'espectador només veurà l'escenari.
Quan a l'habitació oculta es va augmentant la llum i a l'escenari s'atenua, l'habitació es reflectirà al cristall i donarà la sensació de que el fantasma sorgeix del no-res.

El Fantasma de Pepper (en anglès: Pepper's ghost) és una tècnica d'il·lusionisme utilitzada en teatre, trucs de màgia i atraccions com la casa del terror. El nom li ve donat per John Henry Pepper, un científic que va popularitzar l'efecte en una famosa representació de l'any 1862.

En realitat, la tècnica és coneguda des del segle XVI quan va ser ideada per l'investigador, filòsof i alquimista Giovanni Battista della Porta, podent considerar-se aquest efecte com un dels primers passos cap a la invenció del cinema.

A l'actualitat el Fantasma de Pepper segueix sent àmpliament utilitzat.

Tècnica[modifica]

El truc bàsic consisteix en un escenari que és dividit en dues habitacions, una habitació que el públic pot veure i una segona al costat de la principal que roman oculta als espectadors. Aquesta habitació es denomina "blue room". Entre les dues habitacions es col·loca una làmina de cristall, plexiglas o film transparent en un angle idoni perquè la blue room es reflecteixi davant els espectadors. En general això s'aconsegueix amb la blue room just al costat de l'habitació principal i la làmina sobre l'escenari rotada sobre el seu eix vertical en un angle de 45°.[1] El més important és que el cristall resulti tan invisible com sigui possible pel que normalment se simula la seva vora inferior decorant-ho com el sòl de l'escenari i s'assegura que cap llum es reflecteixen a la làmina.

Quan les llums són brillants a l'habitació principal i la blue room està a les fosques cap imatge es reflecteix a la làmina i només es veurà l'escenari. Però si es va incrementant la llum de la blue room al mateix temps que es disminueix la de l'habitació principal, el reflex començarà a fer-se visible i el que hi hagi a l'habitació oculta semblarà que comença a materialitzar-se en l'aire davant els ulls dels espectadors. Una variació habitual del truc és l'ús de dos blue rooms, una darrere del cristall i l'altra a un costat les quals es poden tornar visibles o invisibles alternant les seves il·luminacions.[1]

L'habitació oculta pot ser una imatge especular de l'habitació principal el que provoca que la imatge reflectida coincideixi perfectament amb l'habitació principal. Això és especialment útil quan es desitja que els objectes apareguin o desapareguin.

Aquest efecte també pot ser utilitzat perquè una objecte o persona reflectit en el cristall es transformi en el que hi hagi darrere del cristall o viceversa aconseguint-se amb això un efecte de morphing.[1] Fins i tot, la blue room pot pintar-se tota de negre amb simplement alguns objectes dibuixats de colors brillants en les parets. En aquest cas, quan la llum augmenta, només els colors brillants reflectiran la llum i començaran a aparèixer fantasmals objectes translúcids a l'escenari que donaran la sensació de surar a l'aire.

A les Cases encantades de Disneyland, Walt Disney World Resort i Tòquio Disneyland, el cristall està en vertical en relació amb el públic i els objectes animats es mouen per damunt i per sota de l'espectador per crear un efecte tridimensional. Així, "fantasmes" translúcids semblen dansar per la sala interaccionant amb els objectes de l'escenari. Les aparicions es materialitzen o desapareixen quan les llums de les animacions s'encenen o s'apaguen.

Història[modifica]

Giovanni Battista della Porta va ser un filòsof, alquimista, comediògraf i investigador italià del segle XVI a qui se li atribueixen diverses innovacions científiques incloent la invenció de la cambra obscura. En el seu llibre de 1584 "Màgia Naturalis" s'inclou una obra amb el títol: "Com podem veure en una habitació coses que no hi son" el qual és la primera descripció de l'efecte del Fantasma de Pepper.[2]

L'any 1862 l'inventor Henry Dircks va desenvolupar el phantasmagoria, un efecte visual que aconseguia fer aparèixer fantasmes a l'escenari. Dircks va tractar de vendre la seva idea als teatres però va fracassar doncs el seu sistema requeria la transformació completa dels teatres i el cost d'implementació era massa alt. A la fi d'aquest any Dircks va conèixer a John Henry Pepper, científic i inventor, qui es va adonar que el sistema podia ser fàcilment modificat per fer la instal·lació en els teatres molt més senzilla.

La primera vegada que es va mostrar l'efecte fou durant una escena de l'obra Haunted man de Charles Dickens, amb un gran èxit. La instal·lació que va fer Peppers va lligar el seu nom al de l'efecte de forma permanent. Tot i que ell va intentar en multitud d'ocasions donar el crèdit de la idea a Dircks, el nom de "Fantasma de Pepper" va perdurar. De totes formes, la relació entre ells sempre fou amigable. [3]

Alguns usos actuals[modifica]

L'ús més estès que es fa del Fantasma de Pepper en l'actualitat és a les cases del terror dels parcs d'atraccions de tot el món. Per exemple en la nova atracció Hogwarts Express de la Universal Studios Florida, el públic que encara espera en la cua veu "desaparèixer" als quals van accedint a la sala a través de la "Andana 9 3/4".

També museus i centres culturals s'aprofiten de l'ús del Fantasma de Pepper com al poblat escocès patrimoni de la humanitat, New Lanark, on s'"apareix" el fantasma d'Annie Mcleod, al Wimbledon Lawn Tennis Museum on s'és rebut per John McEnroe, al Manchester United Museum on hi ha Sir Alex Ferguson[4] o en el Palau de Blenheim que pels seus passadissos es passegen el fantasma del vuitè duc de Blenheim i el fantasma de Sarah qui porta un canelobre a la mà i fins i tot travessa els murs.

Els Teleprompter també podien considerar-se un variació del Fantasma de Pepper doncs s'utilitza el seu principi per reflectir discursos o guions que resulten invisibles per a l'espectador.

El món de la música també usa l'efecte de Pepper com en el cas del lliurament dels premis Grammy de 2006 on Madonna va actuar en directe amb els membres virtuals del grup Gorillaz.[5]

Altres exemples són l'actuació de Dr. Dre i Snoop Dogg en el Festival de Música i Arts de Coachella Valley de 2012 en el qual tots dos van compartir escenari amb el raper mort Tupac Shakur.[6][7]

I més recentment, el 18 de maig de 2014, durant els Billboard Music Award i fent ús de l'efecte, el mort Michael Jackson al costat d'altres ballarins van interpretar el tema Slave to the Rhythm del seu àlbum pòstum Xscape.[8][9]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 Nickell, Joe. Secrets of the Sideshows. University Press of Kentucky, 2005, p. 291. ISBN 9780813123585. 
  2. «Pandora Archive». Pandora.nla.gov.au, 23-08-2006. [Consulta: 14 enero 2013].
  3. «The Patent Ghost». The Mercury, 21-07-1863 [Consulta: 19 agost 2012].
  4. manutd.com
  5. Johnson, David. «Peppaz Ghost». [Consulta: 18 abril 2012].
  6. Jauregai, Andres «Tupac hologram: AV concepts brings late rapper to life at Coachella». Huffington Post, 16-04-2012 [Consulta: 4 setembre 2012].
  7. Anderson, Kyle. «Tupac lives (as a hologram) at Coachella!». [Consulta: 4 setembre 2012].
  8. Giardina, Carolyn. «Why Billboard Music Awards' Michael Jackson Can't Be Called a 'Hologram'», 21-05-2014. [Consulta: 22 maig 2014].
  9. Vincent, Peter. «Michael Jackson not a hologram at Billboard Music Awards 2014», 21-05-2014. [Consulta: 22 maig 2014].

Bibliografia[modifica]

  • Steinmeyer, Jim (1999). Steinmeyer, Jim. Discovering Invisibility, 1999. 
  • Steinmeyer, Jim (2003). Steinmeyer, Jim. Hiding the Elephant. New York: Carroll & Graf, 2003. ISBN 978-0-7867-1226-7. 
  • Steinmeyer, Jim (1999). Steinmeyer, Jim. The Science Behind the Ghost, 1999. 
  • Surrell, Jason (2003). Surrell, Jason. The Haunted Mansion: From the Magic Kingdom to the Movies. New York: Disney Editions, 2003. ISBN 978-1-4231-1895-4. 
  • Porta, John Baptist (2003). Porta, John Baptist. Natural Magick. Sioux Falls, SD: NuVision Publications, 2003. ISBN 9781595472380. 

Enllaços externs[modifica]