Febre del Nil occidental

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula malaltiaFebre del Nil occidental
modifica
Tipusinfecció vírica i malaltia infecciosa per flavivirus Modifica el valor a Wikidata
Especialitatinfectologia i neurologia Modifica el valor a Wikidata
Clínica-tractament
Símptomesfebre, enverinament, cefalàlgia, miàlgia, artràlgia, limfadenopatia, hepatomegàlia, esplenomegàlia, conjuntivitis, exantema, meningitis, meningoencefalitis, encefalitis, signes de meningisme, nàusea i vòmit Modifica el valor a Wikidata
Exàmenscultiu viral, reacció en cadena de la polimerasa i ELISA Modifica el valor a Wikidata
Tractamenttractament simptomàtic, diürètic, reposició de líquids per via intravenosa, corticoesteroide, antiepilèptic i ventilació mecànica Modifica el valor a Wikidata
Patogènia
Transmissió patògenatransmissió per mosquits, trasplantament d'òrgan, transmissió placental i transmissió per hemocontacte de patogen Modifica el valor a Wikidata
Causat pervirus del Nil occidental Modifica el valor a Wikidata
Classificació
CIM-111D46 Modifica el valor a Wikidata
CIM-10A92.3 Modifica el valor a Wikidata
CIM-9066.3 Modifica el valor a Wikidata
Recursos externs
MeSHD014901 Modifica el valor a Wikidata
UMLS CUIC0043124 Modifica el valor a Wikidata

La febre del Nil occidental és una infecció pel virus del Nil occidental, que normalment es transmet pels mosquits.[1] Al voltant del 80% de les infeccions les persones tenen pocs o cap símptoma.[2] Al voltant del 20% de les persones tenen febre, mal de cap, vòmits o erupcions cutànies.[1] En menys de l'1% de les persones es produeix encefalitis o meningitis, amb rigidesa al coll, confusió o convulsions associades.[1] La recuperació pot trigar de setmanes a mesos.[1] El risc de mort entre aquells en els quals es veu afectat el sistema nerviós és d'un 10 per cent.[1]

El virus del Nil occidental (VNO) es transmet normalment pels mosquits que s'infecten quan s'alimenten d'ocells infectats, que sovint són portadors de la malaltia.[1] Rarament el virus es transmet a través de transfusions de sang, trasplantaments d'òrgans o de mare a nadó durant l'embaràs, el part o la lactància materna,[1] però d'altra manera no es propaga directament entre les persones.[3] Els riscos de patir malalties greus inclouen tenir més de 60 anys i tenir altres problemes de salut.[1] El diagnòstic es basa normalment en els símptomes/signes i les anàlisis de sang.[1]

No hi ha cap vacuna humana.[1] La millor manera de reduir el risc d'infecció és evitar les picades de mosquits.[1] Les poblacions de mosquits es poden reduir eliminant les piscines d'aigua estancades, com ara els pneumàtics vells, les galledes, els canals i les piscines.[1] Quan els mosquits no es poden evitar, els repel·lents de mosquits i les mosquiteres redueixen la probabilitat de ser picats.[1][3] No hi ha un tractament específic per a la malaltia; els medicaments per al dolor poden reduir els símptomes.[1]

El virus es va descobrir a Uganda el 1937 i es va detectar per primera vegada a Amèrica del Nord el 1999.[1][3] El VNO s'ha produït a Europa, Àfrica, Àsia, Austràlia i Amèrica del Nord.[1] Als Estats Units es registren milers de casos a l'any, la majoria es produeixen a l'agost i al setembre.[4] Pot aparèixer en forma de brots.[3] La malaltia greu també pot ocórrer en cavalls, per als quals hi ha una vacuna disponible.[3] Un sistema de vigilància en les aus és útil per a la detecció precoç d'un possible brot humà.[3]

Patogènia[modifica]

La picada de mosquits és la principal ruta d'infecció a humans.[5] El pas de la malaltia als humans el causen els mosquits d'espècies que piquen tant aus com mamífers (fan de «vectors pont»).[6] En els humans i els altres mamífers la virèmia (presència de virus a la sang) no és prou elevada per transmetre la malaltia a altres humans a través de noves picades de mosquit.[7] Està descrita la transmissió vertical del virus[8] i s'han produït infeccions causades per accidents de laboratori.[9]

La picada del mosquit introdueix el virus en les cèl·lules dendrítiques cutànies, alterant en elles el normal desenvolupament del seu mecanisme d'activació de les cèl·lules NK immunitàries.[10] Després, el virus es replica inicialment en el lloc d'inoculació i en els ganglis limfàtics adjacents, fet que comporta la seva entrada al torrent sanguini amb la posterior virèmia.[11] En menys d'un 1 per cent dels casos, el VNO creua la barrera hematoencefàlica (BHE) i infecta les neurones del sistema nerviós central (SNC).[12][13] L'entrada al SNC una vegada produïda la disseminació vírica sistèmica, es veu afavorida per una major durada de la fase de virèmia i la disrupció de les unions estretes del endoteli de la BHE pel virus, sobretot en individus immunodeficients o persones ancianes.[14]

Clínica[modifica]

La infecció humana pel virus del Nil Occidental (VNO) mostra una taxa relativament baixa de simptomatologia: només del 20 al 40 per cent de les persones infectades acaben desenvolupant un quadre similar al de la grip estacional comuna.[15] En molt pocs casos pot desembocar en una greu malaltia neuroinvasiva (1 de cada 150 persones infectades) de la qual s'han descrit tres grans tipus: meningitis i/o encefalitis[16] i paràlisi flàccida aguda.[17] Dels casos declarats a Grècia, hi ha incidències que oscil·len entre 0,78 i 2,34 casos per 100.000 habitants.[18] A Sèrbia es van declarar episodis d'elevada incidència: 0,98/100.000 (2012)[19] i 4,91/100.000 (2013), aquest any a causa de soques del VNO especialment neuropatogèniques.[20] I s'ha descrit la transmissió autòctona del virus a diversos països de l'Europa Central i de l'arc mediterrani: Hongria,[21] Àustria, Croàcia[22] Albània, Macedònia, Kosovo i Montenegro. A Itàlia es van detectar brots causats per soques dels llinatges 1 i 2;[23] i al sud d'Espanya també s'hi van notificar diversos casos autòctons.[24] A Turquia s'hi han declarat brots amb incidències de 0,06/100.000 (2010) i 0,01/100.000 (2011)[17] i Israel és fins a 2013 el país mediterrani més intensament afectat amb 273 casos declarats entre 2010 i 2013.[17]

Tractament[modifica]

No existeix encara cap tractament específic contra la infecció pel VNO.[25] El maneig clínic dels malalts es fonamenta en l'ús de tècniques de suport vital.[26] Es treballa des de fa dècades per aconseguir una vacuna contra la febre del Nil Occidental,[27] però cap de les vacunes candidates ha progressat més enllà de la fase II dels assaigs clínics efectuats.[28]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 «General Questions About West Nile Virus» (en anglès americà), 19-10-2017. Arxivat de l'original el 26 octubre 2017. [Consulta: 26 octubre 2017].
  2. ↑ «Symptoms, Diagnosis, & Treatment» (en anglès americà), 15-01-2019. Arxivat de l'original el 26 octubre 2017. [Consulta: 15 gener 2019].
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 «West Nile virus», juliol 2011. Arxivat de l'original el 18 octubre 2017. [Consulta: 28 octubre 2017].
  4. ↑ «Final Cumulative Maps and Data | West Nile Virus | CDC» (en anglès americà), 24-10-2017. Arxivat de l'original el 27 octubre 2017. [Consulta: 28 octubre 2017].
  5. ↑ EspaiS@lut «Publicació del "Protocol per a la vigilància i el control de la febre del Nil occidental"». Servei de Salut Pública, Diputació de Barcelona, 2020 Oct; 99, pàgs: 2 [Consulta: 30 agost 2021].
  6. ↑ David, ST; Mak, S; MacDougall, L; Fyfe, M «A bird's eye view: using geographic analysis to evaluate the representativeness of corvid indicators for West Nile virus surveillance» (en anglès). Int J Health Geogr, 2007 Gen 30; 6, pp: 3. DOI: 10.1186/1476-072X-6-3. PMC: 1796857. PMID: 17263891 [Consulta: 31 agost 2021].
  7. ↑ Colpitts, TM; Conway, MJ; Montgomery, RR; Fikrig, E «West Nile Virus: Biology, Transmission, and Human Infection» (en anglès). Clin Microbiol Rev, 2012 Oct; 25 (4), pp: 635-648. DOI: 10.1128/CMR.00045-12. PMC: 3485754. PMID: 23034323 [Consulta: 30 agost 2021].
  8. ↑ CDC «Intrauterine West Nile virus infection - New York, 2002» (en anglès). MMWR Morb Mortal Wkly Rep, 2002 Des 20; 51 (50), pp: 1135-1136. ISSN: 1545-861X. PMID: 12537289 [Consulta: 19 setembre 2021].
  9. ↑ CDC «Laboratory-acquired West Nile virus infections - United States, 2002» (en anglès). MMWR Morb Mortal Wkly Rep, 2002 Des 20; 51 (50), pp: 1133-1135. ISSN: 1545-861X. PMID: 12537288 [Consulta: 19 setembre 2021].
  10. ↑ Kovats, S; Turner, S; Simmons, A; Powe T; et al «West Nile virus-infected human dendritic cells fail to fully activate invariant natural killer T cells» (en anglès). Clin Exp Immunol, 2016 Nov; 186 (2), pp: 214-226. DOI: 10.1111/cei.12850. PMC: 5054575. PMID: 27513522 [Consulta: 25 octubre 2021].
  11. ↑ Rios, M; Daniel, S; Chancey, C: Hewlett, IK; Stramer, SL «West Nile virus adheres to human red blood cells in whole blood» (en anglès). Clin Infect Dis, 2007 Jul 15; 45 (2), pp: 181-186. DOI: 10.1086/518850. ISSN: 1058-4838. PMID: 17578776 [Consulta: 25 octubre 2021].
  12. ↑ Suen, WW; Prow, Na; Hall, RA; Bielefeldt-Ohmann, H «Mechanism of West Nile Virus Neuroinvasion: A Critical Appraisal» (en anglès). Viruses, 2014 Jul 18; 6 (7), pp: 2796-825. DOI: 10.3390/v6072796. PMC: 4113794. PMID: 25046180 [Consulta: 25 octubre 2021].
  13. ↑ Winkelmann, ER; Luo, H; Wang, T «West Nile Virus Infection in the Central Nervous System» (en anglès). F1000Res, 2016 Gen 26; 5, pp: F1000 Faculty Rev-105. DOI: 10.12688/f1000research.7404.1. PMC: 1617273. PMID: 26918172 [Consulta: 30 agost 2021].
  14. ↑ Samuel, MA; Diamond, MS «Pathogenesis of West Nile Virus Infection: a Balance between Virulence, Innate and Adaptive Immunity, and Viral Evasion» (en anglès). J Virol, 2006 Oct; 80 (19), pp: 9349-9360. DOI: 10.1128/JVI.01122-06. PMC: 1617273. PMID: 16973541 [Consulta: 30 agost 2021].
  15. ↑ Pérez Ruiz, M; Sanbonmatsu Gámez, S; Jiménez Clavero, MA «Infección por virus West Nile» (en castellà). Enferm Infecc Microbiol Clin, 2011 Des; 29 (Supl 5), pp: 21-26. DOI: 10.1016/S0213-005X(11)70040-4. ISSN: 1578-1852. PMID: 22305666 [Consulta: 19 desembre 2021].
  16. ↑ Debiasi RL; Tyler, KL «West Nile virus meningoencephalitis» (en anglès). Nat Clin Pract Neurol, 2006 Maig; 2 (5), pp: 264-275. DOI: 10.1038/ncpneuro0176. PMC: 3773989. PMID: 16932563 [Consulta: 30 agost 2021].
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 Rizzoli, A.; Jiménez-Clavero, M. A.; Barzon, L.; Cordioli, P.; et al «The challenge of West Nile virus in Europe: knowledge gaps and research priorities» (en anglès). Eurosurveillance, 20, 20, 21-05-2015. DOI: 10.2807/1560-7917.es2015.20.20.21135. ISSN: 1560-7917. PMID: 26027485 [Consulta: 24 gener 2017].
  18. ↑ Pervanidou, D; Vakali, A; Georgakopoulou, T; Panagiotopoulos, T; et al «West Nile virus in humans, Greece, 2018: the largest seasonal number of cases, 9 years after its emergence in the country» (en anglès). Euro Surveill, 2020 Ag; 25 (32), pp: 1900543. DOI: 10.2807/1560-7917.ES.2020.25.32.1900543. PMC: 7427301. PMID: 32794446 [Consulta: 30 agost 2022].
  19. ↑ Popović, N; Milošević, B; Urošević, A; Poluga, J; et al «Outbreak of West Nile virus infection among humans in Serbia, August to October 2012» (en anglès). Euro Surveill, 2013 Oct 24; 18 (43), pp: 20613. DOI: 10.2807/1560-7917.es2013.18.43.20613. ISSN: 1560-7917. PMID: 24176618 [Consulta: 30 agost 2022].
  20. ↑ Zana, B; Kemenesi, G;Róbert Herczeg, Bianka Dallos; et al «Genomic characterization of West Nile virus strains derived from mosquito samples obtained during 2013 Serbian outbreak» (en anglès). J Vector Borne Dis, 2016 Oct-Des; 53 (4), pp: 379-383. ISSN: 0972-9062. PMID: 28035117 [Consulta: 30 agost 2022].
  21. ↑ Zana, B; Erdélyi, K; Nagy, A; Mezei, E; et al «Multi-Approach Investigation Regarding the West Nile Virus Situation in Hungary, 2018» (en anglès). Viruses, 2020 Gen 20; 12 (1), pp: 123. DOI: 10.3390/v12010123. PMC: 7019302. PMID: 31968613 [Consulta: 11 gener 2022].
  22. ↑ Vilibic-Cavlek, T; Savic, V; Klobucar, A; Ferenc, T; Ilic, M; Bogdanic, M; Tabain, I; et al «Emerging Trends in the West Nile Virus Epidemiology in Croatia in the 'One Health' Context, 2011-2020» (en anglès). Trop Med Infect Dis, 2021 Jul 24; 6 (3), pp: 140. DOI: 10.3390/tropicalmed6030140. PMC: 8396195. PMID: 34449731 [Consulta: 12 octubre 2021].
  23. ↑ Magurano, F; Remoli, ME; Baggieri, M; Fortuna, C; et al «Circulation of West Nile virus lineage 1 and 2 during an outbreak in Italy» (en anglès). Clin Microbiol Infect, 2012 Des; 18 (12), pp: E545-E547. DOI: 10.1111/1469-0691.12018. ISSN: 1469-0691. PMID: 23020657 [Consulta: 12 novembre 2021].
  24. ↑ Amillategui, R; Cano-Portero, R; Almazan-Isla, J; Boix Martinez, R; et al «Resultados de la Vigilancia Epidemiológica de las enfermedades transmisibles. Informe anual. Años 2017-2018» (en castellà). ISCIII-Centro Nacional de Epidemiología, 2020, pàg: 107. DOI: 10.4321/repisalud.11822 [Consulta: 30 agost 2022].
  25. ↑ Gyure, KA «West Nile virus infections» (en anglès). J Neuropathol Exp Neurol, 2009 Oct; 68 (10), pp: 1053-1060. DOI: 10.1097/NEN.0b013e3181b88114. ISSN: 1554-6578. PMID: 19918117 [Consulta: 11 gener 2022].
  26. ↑ CDC «West Nile virus Treatment & Prevention» (en anglès). National Center for Emerging and Zoonotic Infectious Diseases, Division of Vector-Borne Diseases. US Department of Health & Human Services, 2021; Jul 7 (rev), pàgs: 2 [Consulta: 19 setembre 2021].
  27. ↑ Ulbert, S «West Nile virus vaccines – current situation and future directions» (en anglès). Hum Vaccin Immunother, 2019 Jul 10; 15 (10), pp: 2337-2342. DOI: 10.1080/21645515.2019.1621149. PMC: 6816401. PMID: 31116691 [Consulta: 18 octubre 2021].
  28. ↑ Kaiser, JA; Barrett, ADT «Twenty Years of Progress Toward West Nile Virus Vaccine Development» (en anglès). Viruses, 2019 Set 5; 11 (9), pp: 823. DOI: 10.3390/v11090823. PMC: 6784102. PMID: 31491885 [Consulta: 18 octubre 2021].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Febre_del_Nil_occidental&oldid=33105739»