Vés al contingut

Felipe Sánchez-Román y Gallifa

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaFelipe Sánchez-Román y Gallifa
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement12 març 1893 Modifica el valor a Wikidata
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Mort21 gener 1956 Modifica el valor a Wikidata (62 anys)
Ciutat de Mèxic Modifica el valor a Wikidata
Ministre sense cartera
19 juliol 1936 – 19 juliol 1936
← cap valor – Manuel de Irujo Ollo →
Acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques (Medalla 18)
30 maig 1933 – 15 juny 1942 (vacant de treball)
← Tomás Montejo y Rica – Eloy Montero Gutiérrez →
Diputat a les Corts republicanes
8 juliol 1931 – 9 octubre 1933

Circumscripció electoral: Madrid (capital)
Catedràtic d'universitat
1916 –
Fiscal General de l'Estat
17 octubre 1897 – 1r març 1899 Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat de Valladolid Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Madrid Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciópolític, ministre, advocat, jurista, catedràtic Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Família
PareFelipe Sánchez Román Modifica el valor a Wikidata

Felipe Sánchez-Román y Gallifa (Madrid, 12 de març de 1883 - Mèxic DF, 21 de gener de 1956)[1] fou un polític i jurista espanyol. Estudià dret i des de 1916 ocupà la càtedra de Dret Civil a la Universitat Complutense de Madrid. Era fill del ministre Felipe Sánchez Román[1]

Biografia

[modifica]

Va començar la seva activitat política a la fi de la dictadura de Miguel Primo de Rivera quan va abandonar la càtedra universitària per organitzar oposició al règim el 1929.[2] Va participar en l'Agrupación al Servicio de la República i en el moviment republicà, participant en el Pacte de Sant Sebastià i defensant Largo Caballero en el judici contra el Govern republicà clandestí.[3]

L'abril del 1931 va ser elegit diputat independent per Madrid[4] i va participar en diverses comissions en les Corts, especialment en la Constitucional, en l'avantprojecte de la Llei Electoral i en les discussions sobre els estatuts regionals. Va presidir la Comissió de la Reforma Agrària. El 1934 va fundar el Partit Nacional Republicà de caràcter moderat. Per a les eleccions de 1936 es va unir en principi al Front Popular. No obstant això després de l'entrada del Partit Comunista en aquesta coalició, l'abandona i deixa el lideratge del seu partit.[3]

El 19 de juliol de 1936 va ser nomenat ministre sense cartera al govern que durant unes hores va presidir Diego Martínez Barrio.

La depuració com a catedràtic pel govern franquista, sense lloc a procés contradictori algun, es va decretar per Ordre Ministerial de febrer de 1939, al costat d'altres catedràtics:

« […] se separa definitivament per ser pública i notòria la desafecció dels catedràtics universitaris que s'esmentaran al nou règim implantat a Espanya, no solament per les seves actuacions a les zones que han sofert i en les quals sofreixen la dominació marxista, sinó també per la seva pertinaç política antinacionalista i antiespanyola en els temps precedents al Gloriós Moviment Nacional. L'evidència de les seves conductes pernicioses per al país fa totalment inútils les garanties processals que, en un altre cas constitueixen la condició fonamental en tot enjudiciament, i per això, aquest Ministeri ha resolt separar definitivament del servei i donar de baixa en els seus respectius escalafons als senyors: Luis Jiménez de Asúa, Fernando de los Ríos Urruti, Felipe Sánchez Román i José Castillejo Duarte, catedràtics de Dret; José Giral Pereira, catedràtic de Farmàcia; Gustavo Pittaluga Fattorini i Juan Negrín López, catedràtics de Medicina; Blas Cabrera Felipe, catedràtic de Ciències; Julián Besteiro Fernández, José Gaos y González-Pola i Domingo Barnés Salinas, catedràtics de Filosofia i Lletres, tots ells de la Universitat de Madrid. Pablo Azcárate Flórez, Demófilo de Buen Lozano, Mariano Gómez González i Wenceslao Roces Suárez, catedràtics excedents de Dret. »
— Ordre del 3 de febrer de 1939, Ministeri d'Educació Nacional.[5]

Després de la Guerra Civil va haver de partir a l'exili. Va anar a Mèxic on va ocupar un càrrec d'assessor de la presidència mexicana a més d'exercir de docent a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). Hi va fundar l'Institut de Ciències Jurídiques.[3]

Referències

[modifica]
  1. 1 2 «Felipe Sánchez Román y Gallifa». Bibliojuridica, 31-03-2009.
  2. ↑ de los Ríos, Fernando. Obras completas: Libros (en castellà). Anthropos Editorial, 1997, p. vol.1, p.xxvii. ISBN 847658511X.
  3. 1 2 3 Iciar Fernández Marrón «FELIPE SÁNCHEZ ROMÁN (1939-1956)». Bibliojuridica, 31-03-2009 [Consulta: 28 abril 2012]. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2009-12-14. [Consulta: 28 abril 2012].
  4. ↑ Fitxa del Congrés dels Diputats
  5. ↑ Otero Carvajal, Luis Enrique. La destrucción de la ciencia en España: depuración universitaria en el franquismo (en castellà). Editorial Complutense, 2006, p. 74-…. ISBN 84-7491-808-1.


Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Felipe_Sánchez-Román_y_Gallifa&oldid=37381316»