Fernando Garrido

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaFernando Garrido
Fernando Garrido.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement6 gener 1821 Modifica el valor a Wikidata
Cartagena (Regió de Múrcia) Modifica el valor a Wikidata
Mort31 maig 1883 Modifica el valor a Wikidata (62 anys)
Còrdova (Espanya) Modifica el valor a Wikidata
Escudo de España (mazonado).svg Diputat al Congrés dels Diputats
26 abril 1871, 19 setembre 1872 – 24 gener 1872, 22 març 1873
Circumscripció electoral: Sevilla
Escudo de España (mazonado).svg Diputat al Congrés dels Diputats
27 febrer 1869 – 2 gener 1871
Circumscripció electoral: Cadis
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Ideologia políticaFourierism (en) Tradueix, iberisme i republicanisme federal Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióPolític i escriptor Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Progressista Modifica el valor a Wikidata

Fernando Garrido Tortosa, (Cartagena (Múrcia), 6 de gener de 1821 - 3 de juny de 1883) va ser polític i escriptor espanyol.

Establert amb la seva família a Cadis quan tenia setze anys, es dedicà amb veritable passió a l'exercici de la pintura, i quatre anys més tard, sense abandonar aquell art, va iniciar la seva carrera política i literària a La Estrella, La Caricatura, El Infierno i altres periòdics de la ciutat gaditana, alguns d'ells autonomistes. Després es va traslladar a Madrid i va publicar en 1846 la revista desenal La Atracción, que només va viure tres mesos, però que va atreure al costat de Garrido diversos demòcrates socialistes, entre els quals figuraven Sixto Cámara, José Ordax Avecilla i altres. Un any més tard va fundar La Organización del Trabajo, periòdic destinat a propagar i enaltir la teoria societària de Charles Fourier, però que no va viure dotze mesos. Va ser tancat pel govern de Narváez.

Al periòdic tancat el va reemplaçar El Eco de la Juventud, que va prosseguir Garrido amb entusiasme la seva propaganda socialista, així com després en La Asociación, i, censurat aquest, en els fulletons Propaganda democrática de los viejos partidos políticos i Defensa del socialismo. En aquesta Defensa va trobar la primera ensopegada el seu autor, que per ella va passar a la presó de Saladero catorze mesos, al cap dels quals fou condemnat a l'expatriació, no sense haver elaborat en aquest temps el fullet La Democracia y las elecciones de 10 de mayo. Es va establir a Londres, on va representar a la democràcia espanyola en el comitè europeu, del que formaven parteix Giuseppe Mazzini, Lajos Kossuth i Ledru-Rollín, i allí va romandre fins que la revolució de 1854 li va permetre tornar a Espanya.

Res més arribar va imprimir un fulletó que va provocar un rebombori extraordinari on gosava demostrar que, donat el caràcter de la revolució vencedora, Isabel II no era ni podia ser reina, i que el veritable cap de l'Estat era el general Espartero, aclamat per les masses populars. Garrido va ser enviat novament al Saladero, se li va instruir procés i va comparèixer una vegada més davant del jurat. Emilio Castelar, el seu defensor, va pronunciar amb aquest motiu un brillant discurs. L'extraordinària eloqüència, l'argumentació incontrastable de l'orador, van posar la convicció de tal manera en l'ànim dels jutges, que Garrido fou absolt per unanimitat. Després va publicar amb Antonio J. Cervera el periòdic Las Barricadas, que no va fer altra cosa sinó esplanar el que s'ha dit en el fulletó. Els vint-i-vuit nombres publicats de Las Barricadas li van valer vint-i-vuit causes, però en fou absolt de totes elles.

A La Voz del Pueblo, a La Democracia i fins a en una peça teatral, titulada Un día de revolución (1854) va accentuar les seves idees l'incansable propagandista durant el bienni (1854-56). En el fullet La República democrática federal universal, publicat a Lleida en 1855, del que es van esgotar diverses edicions, va confirmar les seves teories, i altre titulat La Democracia i sus adversarios li va valer el bandejament a Lisboa; després va sortir miraculosament bé del judici sumari que se li havia instruït per suposar-lo complicat en la conspiració que va costar la vida a Sixto Cámara.

Durant un temps va publicar a Barcelona alguns toms de prosa i vers, diverses produccions teatrals i una discreta biografia del seu infortunat amic Sixto Cámara. Però li fou atribuïda una proclama contra Isabel II que va circular per Barcelona quan la reina va visitar la ciutat i va haver d'emigrar, primer a París i després a Londres. Durant la nova emigració va escriure: La Democracia y el Socialismo, amb un pròleg de Mazzini, i La España contemporánea, publicada en francès i posteriorment traduïda al castellà, alemany, danès, polonès i rus. L'obra Historia de las persecuciones políticas y religiosas desde los tiempos antiguos hasta nuestros días en todos los países de Europa, la Historia de las asociaciones obreras en Europa i la Historia de los crímenes del despotismo, publicades per Garrido de 1865 a 1866 sota el pseudònim Alfonso Torres de Castilla, van precedir a La Humanidad y sus progresos, llibre que va valer al seu autor l'excomunió del bisbe de Barcelona.

Quan triomfà la revolució de 29 de setembre de 1868, es va presentar a Madrid tres o quatre dies més tard i va publicar un document republicà, El nuevo rey de España, i abans d'acabar aquell any, va començar a imprimir a Barcelona l'obra en tres toms El último Borbón. Al cap de dos anys va donar a llum la seva Historia de las clases trabajadoras; al següent va començar el diari La Revolución Social, pel qual va ser condemnat per tercera vegada a Saladero i després a Portugal, bandejament que va tornar en formar-se el govern de Manuel Ruiz Zorrilla.

A les eleccions generals espanyoles de 1869 fou elegit diputat per Cadis i a les de 1872 va ser diputat per Sevilla. Tot just proclamada la República (1873), va ser nomenat Intendent General de les illes Filipines, d'on va tornar a Cadis després del cop d'estat de 3 de gener de 1874. Va passar llavors voluntàriament a Lisboa, dedicant-se allí a la pintura. Va decretar el govern portuguès la seva expulsió, però va romandre ocult a Porto alguns mesos, d'on marxà cap a París, va viure allí de la pintura i escrivint articles de política espanyola a diversos periòdics francesos.

Tornà a Espanya en 1879, va publicar el fulletó La Cooperación, sobre les societats cooperatives, i l'obra històrica Restauración teocrática; alhora col·laborava en el periòdic autonomista La Unión. Després veure la llum La Revolución en la Hacienda del Estado, de las provincias y de los municipios; ¡Pobres Jesuitas!, i un gran nombre d'articles i cartes en periòdics d'arreu del món.

Fonts[modifica]

Aquest article conté material extret del Diccionario Enciclopédico Hispano-Americano de Literatura, Ciencias y Artes, tom 9 pàgines 183-184, Montaner y Simón Editores, Barcelona 1887, que es troba en domini públic

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fernando Garrido