Fernando Sebastián Aguilar

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaEminència
Fernando Sebastián Aguilar, C.M.F.
Card. Sebastián (34385660763).jpg
Nom original (es) Fernando Sebastián Aguilar
Biografia
Naixement 14 desembre 1929
Calataiud
Mort 24 gener 2019 (89 anys)
Màlaga
Causa de mort Accident vascular cerebral
Escudo de la Archidiócesis de Pamplona-Tudela.svg  Arquebisbe de Pamplona i Tudela 

1993 – 2007
← José María Cirarda LachiondoFrancisco Pérez González →
  Bisbe de Lleó 

22 agost 1979 – 28 juliol 1983
← Luis María de Larrea y LegarretaJuan Angel Belda Dardiñá →
Dades personals
Religió Església Catòlica
Educació Pontificio Ateneo Angelicum
Activitat
Ocupació Arquebisbe emèrit de Pamplona
Orde religiós Fills del Cor de Maria
Ordenació sacerdotal 28 de juny de 1953
Consagració 29 de setembre de 1979
per Vicent Enrique i Tarancón
Proclamació cardenalícia 22 de febrer de 2014
per Francesc
Cardenal prevere de Sant'Angela Merici
Altres ocupacions Bisbe de Lleó
Arquebisbe coadjutor de Granada

Escut d'armes Fernando Sebastián Aguilar, C.M.F.
Veritas in caritate
Modifica les dades a Wikidata

Fernando Sebastián Aguilar, C.M.F. Calataiud, 14 de desembre de 1929 - Màlaga, 24 de gener de 2019) és un teòleg espanyol Arquebisbe emèrit de Pamplona i Tudela des del 31 de juliol de 2007. El 12 de gener de 2014, en finalitzar la pregària de l'Àngelus, el Papa Francesc llegí la llista dels noms dels nous cardenals, entre els que apareixia el seu nom. Va ser proclamat el 22 de febrer de 2014, primer consistori a aquest efecte del papa Francesc,[1][2] tot i que no tindrà dret a un eventual conclave en haver superat el límit legal dels 80 anys.

Biografia[modifica]

Fernando Sebastián va néixer a Calataiud. Estudià fins al batxillerat superior a l'institut d'ensenyança mitjana de la seva ciutat natal. Amb quinze anys ingressà a la Congregació dels Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria (els claretians) a Vic, el 1945. Va professar a aquesta congregació el 8 de setembre de 1946. Realitzà els estudis eclesiàstics de filosofia i teologia als seminaris de la congregació a Solsona i Valls, respectivament.

El 28 de juny de 1953 rebé l'ordenació sacerdotal de mans de l'arquebisbe de Tarragona cardenal Benjamín de Arriba y Castro. Després de la seva ordenació va ser enviat durant dos anys a Roma per a la seva especialització en teologia. El 1956 marxà a Bèlgica per ampliar estudis a la Universitat Catòlica de Lovaina, on seguí cursos sobre filosofia contemporània, teologia fonamental i pastoral dels sagraments. A partir d'aquell any la seva tasca principal va ser la docència de teologia. El 1957 va obtenir el Doctorat pel Pontifici Ateneu Angelicum amb la màxima qualificació, amb una tesi sobre la Maternitat divina de Maria titulada " Maternitatis divinae diversa ratio apud Didacum Alvarez et Franciscum Suarez ". Posteriorment ha ensenyat aquesta disciplina als seminaris claretians de Valls, Salamanca i Roma.

El 1967 començà a donar classes a la Universitat Pontifícia de Salamanca. El 1970 va ser nomenat degà de la Facultat de Teologia i, al setembre de 1971, Rector Magnífic de la Universitat per un mandat de quatre anys, que en finalitzar va ser reelegit gairebé unànimement pel claustre universitari per a un segon quadrienni, que va concloure el 17 de juliol de 1979.

Bisbe[modifica]

El seu posicionament polític en alguns temes va ser marcadament conservador. Malgrat algunes vacil·lacions, no donà el seu suport al projecte de reformar les províncies eclesiàstiques espanyoles, de manera que els bisbats del País Basc quedessin unides, projecte que era recolzat obertament pel nacionalisme basc. Per un altre costat, durant el seu darrer any, en un llarg anàlisi sobre la situació d'Espanya, indicà la possibilitat de votar a «partits polítics fidels a la doctrina social de l'Església en la seva totalitat com, per exemple, Comunión Tradicionalista Carlista, Alternativa Española, Tercio Católico de Acción Política, Falange Española de las JONS.[3]

Aquestes manifestacions van ser interpretades, principalment pels partits de l'esquerra abertzale, com un suport explícit als partits de dreta, la qual cosa provocà protestes, plasmades en a les pancartes de certes penyes sanfermineres de marcada ideologia d'esquerra i/o abertzale, aparegués retratat amb símbols feixistes.[4] A una d'elles, la de Muthiko Alaiak, aparegué amb un crucifix amb el seu braç dret alçat fent la posició de la salutació feixista.[5] Finalment, el 15 de juliol, després dels Sanfermins, l'arquebisbat organitzà una Missa i una processó amb el pas del "Crist Alçat"[6] com a desagravi, en la que Sebastián participà caminant descalç acompanyat d'altres sacerdots.[7] La major part dels portants del pas (50 dels 56) no assistiren a l'acte, motiu pel qual la Germandat de la Passió del Senyor, en aplicació dels estatuts, els va expulsar i va dissoldre el pas tres mesos després, en no haver rebut fins llavors una explicació oficial de l'absència.[8] La junta decidí finalment readmetre els portants si aquests individualment feien saber la seva intenció de voler seguir. A una reunió la majoria dels portants decidí el seu desig de continuar al pas, car, segons indicà el "Diario de Navarra", «acordaren que no volien que aquest tema espatllés la relació dels portants amb la de la Germandat de la Passió ni amb l'Arquebisbat»[9]

El 31 de juliol de 2007 el papa Benet XVI acceptà la seva renúncia al govern pastoral de l'arquebisbat de Pamplona-Tudela, en conformitat amb el codi de dret canònic per haver assolit el límit d'edat.

El 15 de maig de 2009 la Congregació pels Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica el nomenà Comissari Pontifici per a la Unió Lumen Dei, amb atribucions de President General.[10]

El 12 de gener de 2014, en finalitzar la pregària de l'Àngelus, el Papa Francesc llegí la llista dels noms dels nous cardenals, entre els que apareixia el seu nom. Serà proclamat el 22 de febrer de 2014, primer consistori a aquest efecte del papa Francesc,[1][11] tot i que no tindrà dret a un eventual conclave en haver superat el límit legal dels 80 anys.

Pocs dies després que es fes públic la seva futura proclamació com a cardenal, en el transcurs d'una entrevista al Diario Sur de Màlaga, afirmà que « l'homosexualitat “és una deficiència que es pot normalitzar”»[12] El 2004 Sebastián va fer pública una carta titulada 'Els nous innocents', en què criticava la investigació amb cèl·lules mare embrionàries i demanava que política i ciència se sotmetin a una "norma moral objectiva i socialment compartida i respectada". L'any següent, el 2005, va dir que només es pot entendre el matrimoni entre home i dona; i, el 2014, va instar el líder del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, a respondre si hi ha una dona que "se senti amb el dret de matar el seu fill".[13]

Obra[modifica]

  • La vida de perfección en la Iglesia (1962).
  • Secularización y vida religiosa (1964).
  • Vida consagrada (1965).
  • Comentarios al decreto conciliar «Perfectae caritatis» (1967).
  • Antropología y teología de la fe cristiana (1971).
  • Nueva evangelización (1989).
  • Escritos sobre la Iglesia y sobre el hombre (1991).
  • La conciencia cristiana ante el terrorismo de ETA (1998).
  • La Verdad del Evangelio. Cartas a los españoles perplejos en materia de cristianismo (2001).
  • Sembrando la palabra (2008).
  • Evangelizar (2010).
  • La fe que nos salva (2012).
  • María, madre de Jesús y madre nuestra (2013).

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 http://es.radiovaticana.va/news/2014/01/12/el_papa_anuncia_la_creaci%C3%B3n_19_nuevos_cardenales,_tres_de_ellos/spa-763351
  2. «Fernando Sebastián es nombrado cardenal por el papa Francisco» (en castellà). Diario de Navarra, 22-02-2014 [Consulta: 24 febrer 2014].
  3. http://www.iglesianavarra.org/ARZOBISPO%202007/070317_SITUACION_IGLESIA.htm. El párrafo en cuestión dice: "Hoy en España hay algunos partidos políticos que quieren ser fieles a la doctrina social de la Iglesia en su totalidad, como p.e. Comunión Tradicionalista Católica, Alternativa Española, Tercio Católico de Acción Política, Falange Española de las JONS. Todos ellos son partidos poco tenidos en consideración. Tienen un valor testimonial que puede justificar un voto. No tienen muchas probabilidades de influir de manera efectiva en la vida política, aunque sí podrían llegar a entrar en alianzas importantes si consiguiesen el apoyo suficiente de los ciudadanos católicos. Por eso no pueden ser considerados como obligatorios pero sí son dignos de consideración y de apoyo. Los grandes partidos, los que rigen la vida social y política son todos ellos aconfesionales, algunos radicalmente laicos y claramente laicistas. En esta situación la doctrina de la Iglesia la podemos resumir así. - La Iglesia no exige, ni recomienda, la constitución de partidos confesionales (partidos sólo de católicos, sólo para católicos, con política pretendidamente católica, incluso en las cuestiones contingentes y opinables). - Es legítimo a los católicos participar en partidos no confesionales, colaborando con no católicos, siempre que se reconozca la validez de la ley moral natural como norma moral para el tratamiento de todos los temas políticos. - Los partidos laicos, para que los católicos puedan participar en ellos, deben también reconocer y respetar la libertad de conciencia de los católicos para manifestar sus puntos de vista confesionales como fundados en la recta razón, y se admita la objeción de conciencia en todos aquellos temas que les parezcan contrarios a la moral natural o a la moral católica, tanto en las decisiones partidistas, como en las votaciones de los diputados y las decisiones de gobierno. - Los católicos no deben intervenir en aquellos partidos que expresamente nieguen la existencia de una ley moral objetiva que se debe respetar en la vida política o se manifiesten contrarios a la libertad religiosa de los ciudadanos en general, de los católicos, o de la Iglesia católica sin el reconocimiento de la objeción de conciencia y de la libertad religiosa de sus propios militantes y representantes.
  4. San Fermín, la Fiesta en Directo
  5. En una nota del 27 de junio de 2007, el Arzobispo indicaba: "Varias de las Peñas sanfermineras han incluido en sus pancartas caricaturas de mi persona que podrían considerarse ofensivas. Si todo hubiera quedado en eso yo no hubiera dicho nada, pues no vale la pena salir a los medios para dirimir cuestiones personales. El caso es que en una de las pancartas las cosas alcanzan una gravedad del todo intolerable. En efecto, la pancarta de la Peña Mutiko Alaiak, incorpora un crucifijo en el que Jesucristo aparece con el brazo en alto saludando al estilo fascista. En esta composición el ultraje no es sólo para mi persona sino para la misma persona de Cristo en ese momento sagrado en el que se ofrecía como víctima expiatoria y redentora por la salvación de todos los hombres. Este hecho constituye una profanación del Redentor de la Humanidad, y por eso mismo hiere profundamente los sentimientos religiosos de los muchos miles de cristianos que hay en Navarra y de aquellos que nos visitan en estos días tan singulares. La fiesta no da derecho a nadie a insultar ni a herir los sentimientos de los demás, tampoco los sentimientos religiosos. Como responsable de la Iglesia de Navarra protesto públicamente de este comportamiento que profana uno de los símbolos más sagrados para los cristianos y degrada la calidad humana y social de nuestras fiestas" Text de la nota a la web de l'Arquebisbat.
  6. El escrito de convocatoria lo firmaba, concretamente, el Vicario General (véase la información en libertaddigital, por ejemplo).
  7. Jesucristo saludando al estilo fascista: “Un agravio intolerable” en los Sanfermines 2007
  8. http://www.noticiasdenavarra.com/ediciones/2007/11/01/vecinos/pamplona/d01pam27.1052550.php y http://www.diariodenavarra.es/actualidad/noticia.asp?not=2007101202025967&dia=20071012&seccion=pamplona&seccion2=pamplona y http://www.diariodenavarra.es/actualidad/noticia.asp?not=2007102103195988&dia=20071021&seccion=pamplona&seccion2=pamplona
  9. "Los portadores del Cristo Alzado deciden seguir en el paso"; artículo del 21 de octubre de 2007
  10. Diario Ya
  11. http://www.abc.es/sociedad/20140112/abci-papa-francisco-anuncia-nuevos-201401121236.html
  12. ««La homosexualidad es una deficiente sexualidad que se puede normalizar con tratamiento»». diario sur. [Consulta: 19 gener 2014].
  13. «« El nou cardenal espanyol diu que l'homosexualitat “és una deficiència que es pot normalitzar”»». diari ara. [Consulta: 19 gener 2014].

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fernando Sebastián Aguilar Modifica l'enllaç a Wikidata

Biografia i documents de Fernando Sebastián: web de l' arquebisbat de Pamplona i Tudela (castellà)


Precedit per:
Luis María de Larrea y Legarreta
Bisbe
Bisbe de Lleó

22 d'agost de 1979 – 28 de juliol de 1983
Succeït per:
Juan Angel Belda Dardiñá
Precedit per:
José María Cirarda Lachiondo
Arquebisbe
Arquebisbe de Pamplona i Tudela

26 de març de 1993 – 31 de juliol de 2007
Succeït per:
Francisco Pérez González
Precedit per:
Elías Yanes Álvarez
Vicepresident de la Conferència Episcopal Espanyola
1993-1999
Succeït per:
Ricard Maria Carles i Gordó
Precedit per:
Ricard Maria Carles i Gordó
Vicepresident de la Conferència Episcopal Espanyola
2002-2005
Succeït per:
Antonio Cañizares Llovera