Fetge

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Fetge
Leber Schaf.jpg
Fetge d'ovella.
(1) lòbul dret, (2) lòbul esquerre,
(3) lòbul caudat, (4) lòbul quadrat,
(5) artèria hepàtica i vena porta, (6) nòduls limfàtics hepàtics,
(7) vesícula biliar.
Gray1224.png
Posició del fetge (vermell) a l'abdomen.
Gray subject #250 1188
Artèria nodridora Artèria hepàtica
Retorn venós Vena hepàtica
Vena porta
Innervació Gangli celíac
Nervi vague
MeSH Liver

El fetge és un òrgan de l'aparell digestiu i del sistema metabòlic dels vertebrats. Els invertebrats no tenen aquest òrgan sinó d'altres amb funcions hepàtiques (les del fetge) o hepaticopancreàtiques (les del fetge i el pàncrees).[1] El fetge també juga un paper important en la síntesi de les proteïnes del plasma i en la desintoxicació de l'organisme. A més a més, emmagatzema glicogen i participa en la descomposició dels glòbuls vermells. Sintetitza bilis, un suc alcalí verdós molt important per a la digestió, ja que fa possible l'emulsió dels lípids. En el fetge s'hi fa una varietat molt gran de reaccions bioquímiques que requereixen teixits molt especialitzats: entre aquestes reaccions hi ha la síntesi i la destrucció de tota mena de molècules, la qual cosa és imprescindible per fer possibles les funcions vitals normals.[2] Aquest òrgan és la glàndula més grossa del cos humà i es troba a sota del diafragma, a l'hipocondri dret. És necessari per a la supervivència i avui en dia no hi ha cap possibilitat de substituir-ne l'absència a llarg termini.

L'adjectiu hepàtic i els altres termes mèdics que indiquen relació amb el fetge es formen amb el prefix grec hepato-, que prové d'hēpar (ήπαρ) -fetge- i que alhora deriva de hēpaomai, que vol dir reparable, ja que el fetge pot regenerar-se per si sol espontàniament en cas de lesió.

Anatomia[modifica | modifica el codi]

El fetge és un òrgan de teixit tou i de color vermell vinós format per quatre lòbuls de mida i forma diferent. Es troba a la part dreta de l'abdomen, per sota del diafragma, a la dreta de l'estómac. A sobre del fetge es troba la vesícula biliar, encarregada d'emmagatzemar la bilis. En el cas dels humans adults en condicions no patològiques pesa entre 1,44 i 1,66 kg.[3] És el segon òrgan més gros, només superat per la pell, i la glàndula més grossa del cos humà.

Hi ha dos grans vasos sanguinis que es connecten al fetge: un és l'artèria hepàtica i l'altre, la vena porta. L'artèria hepàtica porta la sang des de l'artèria aorta, mentre que la vena porta duu al fetge la sang amb nutrients procedent del tracte gastrointestinal, de la melsa i del pàncrees. Aquests vasos sanguinis se subdivideixen en capil·lars que arriben a un lòbul. Cadascun dels lòbuls està format per milions de cèl·lules hepàtiques que són les cèl·lules metabòliques bàsiques.

Tipus de cèl·lules[modifica | modifica el codi]

Dos tipus principals de cèl·lules poblen els lòbuls del fetge: de parènquima i cèl·lules no parenquimàtiques. El 80 % del volum del fetge està ocupat per cèl·lules parenquimàtiques conegudes com a hepatòcits. Les cèl·lules no parenquimàtiques constitueixen el 40 % del nombre total de cèl·lules del fetge, però només 6,5 % del volum. Les cèl·lules endotelials sinusoïdals, les cèl·lules Kupffer i les cèl·lules estrellades hepàtiques són algunes de les cèl·lules no parenquimàtiques que voregen la sinusoide hepàtica.[4]

Flux sanguini[modifica | modifica el codi]

La vena esplènica i la vena mesentèrica inferior presenten una anastomosi i després s'ajunten amb la vena mesentèrica superior per formar la vena porta, i porten sang venosa de la melsa, el pàncrees, l'intestí prim i l'intestí gros, de manera que el fetge pugui processar els aliments i els subproductes de la digestió.

Les venes hepàtiques drenen directament a la vena cava inferior.

L'artèria hepàtica és generalment una branca del tronc celíac, encara que en algunes persones és branca de l'artèria mesentèrica superior.

Aproximadament 3/4 del flux de sang que arriba al fetge prové de la vena porta, mentre que l'altre quart prové de l'artèria hepàtica.

Flux de bilis[modifica | modifica el codi]

La bilis produïda al fetge es recull als canalicles biliars, que donen lloc als conductes biliars. Aquests drenen en els conductes hepàtics drets i esquerres, que alternadament es combinen per formar el conducte hepàtic comú. El conducte biliar (de la vesícula biliar) s'uneix amb el conducte hepàtic comú per formar el conducte biliar comú.

La bilis es pot drenar directament al duodè a través del conducte hepàtic comú o emmagatzemar en la vesícula biliar via conducte biliar. El conducte hepàtic i el pancreàtic comú entren al duodè junts, en el que es coneix com ampolla de Vater.

Anatomia topogràfica[modifica | modifica el codi]

Lligaments peritoneals[modifica | modifica el codi]

A part de lligaments que connecten el fetge amb el diafragma, el fetge està cobert pel peritoneu visceral, una membrana fina que redueix la fricció amb altres òrgans. Per darrere el peritoneu és dobla sobre si mateix per formar el lligament falciforme i els lligaments triangulars drets i esquerres. Aquests lligaments no estan relacionats amb els lligaments anatòmics "vertaders" i no tenen importància funcional, però són fàcilment recognoscibles.

Lòbuls[modifica | modifica el codi]

Tradicionalment s'ha dividit el fetge en quatre lòbuls basats en les característiques superficials. El lligament falciforme divideix el fetge en dos lòbuls anatòmics: el lòbul dret i el lòbul esquerre.

A més, té dos lòbuls addicionals entre el dret i l'esquerre. Aquests lòbuls són el caudat (més superior) i el lòbul quadrat.

Segments[modifica | modifica el codi]

Tomografies dels segments de fetge humà.
Venen-konfluenz = Confluència venosa
Linke Pfortader = Vena porta esquerra
Rechte Pfortader = Vena porta dreta
Milz-vene = Vena esplènica

L'anatomia morfològica tradicional no té en compte les característiques internes dels conductes sanguinis i biliars del fetge, el 1957 Claude Couinaud va dividir el fetge en vuit segments independents funcionalment,[5] una classificació que ha esdevingut força popular.

Segons el model de Couinaud, les venes hepàtiques delimiten una sèrie de sectors en el fetge: la vena hepàtica esquerra separa el sector lateral esquerre del sector paramedial esquerre, la vena hepàtica mitjana separa el lòbul dret de l'esquerre, és a dir, el sector paramedial esquerre del sector anterior dret (o sector paramedial dret) i la vena hepàtica dreta separa el sector anterior dret del sector posterior dret (o sector lateral dret).[6]

Les branques laterals de la vena porta divideixen els sectors del fetge en vuit segments numerats de l'1 al 8 (habitualment en números romans) començant per la part inferior del fetge i en setit oposat a les agulles del rellotge:[7]

  • El segment I correspon al lòbul caudat.
  • El segment II correspon a la zona lateral superior (part cranial del segment lateral)
  • El segment III correspon a la zona lateral inferior (part caudal del segment lateral)
  • El segment IV correspon a la zona medial o lòbul quadrat. S'acostuma a subdividir en 4a (part superior o cranial) i 4b (part inferior o caudal).
  • El segment V correspon a la part inferior (caudal) del segment anterior
  • El segment VI correspon a la part inferior (caudal) del segment posterior
  • El segment VII correspon a la part superior (cranial) del segment posterior
  • El segment VIII correspon a la part superior (cranial) del segment anterior

Anatomia microscòpica[modifica | modifica el codi]

El fetge està cobert (a excepció d'una zona triangular a la part superior) pel peritoneu visceral, format per mesoteli, una única capa de cèl·lules superficials, i per teixit extraperitoneal. També està completament envoltat pel teixit conjuntiu lax de la càpsula de Glisson.

Hi ha quatre tipus principals de cèl·lules que es troben al fetge: els hepatòcits, les cèl lules estrellades hepàtiques, les cèl·lules endotelials sinusoïdals i les cèl·lules de Kupffer.

  • Els hepatòcits són les cèl·lules més nombroses del fetge, constitueixen el 80% del seu volum i gairebé un 60% del nombre total de cèl·lules. La seva forma és polièdrica, amb un nombre variable de cares, de sis a dotze, el seu diàmetre varia entre 20 i 30 µm.
  • Les cèl·lules estrellades hepàtiques (de vegades també conegudes com a cèl·lules d'Ito), d'origen mesenquimal i molt menys nombroses que els hepatòcits, es troben entre les làmines a la base dels hepatòcits, i tenen forma d'estrella o irregular. El seu citoplasma és ric en vesícules de lípids que contenen vitamina A, i la seva funció consisteix a segregar les substàncies principals constituents de la matriu, com el col·lagen de tipus III o la reticulina.
  • Les cèl lules de Kupffer, els macròfags del fetge, deriven dels monòcits i es troben en el lumen dels sinusoides venosos. La seva forma és variable i irregular, amb nombroses protuberàncies típiques de les cèl·lules macròfages que s'estenen en el lumen de la sinusoide. La seva funció és eliminar per fagocitosi els residus que pugui haver en el flux de sang que va cap als hepatòcits, però també poden estimular el sistema immunitari a través de la secreció de nombrosos factors i citocines. També eliminen els glòbuls vermells de la sang que són vells o danyats, actuant com un complement a la melsa (i que la poden substituir en cas d'extirpació o esplenectomia).
  • Les cèl·lules endotelials sinusoïdals formen l'endoteli dels sinusoides venosos del fetge. Tenen forma aplanada, amb un nucli oval en posició central i citoplasma escàs que conté nombroses vesícules. Entre les cèl·lules hi ha porus oberts força grans, d'un diàmetre d'entre 150 i 175 nm,[8] de manera que la sang pot entrar en contacte amb les microvellositats dels hepatòcits, jugant un paper important en la microcirculació hepàtica.

Funcions[modifica | modifica el codi]

Estructura esquemàtica d'un lobulet hepàtic

La unitat funcional del fetge és una estructura anomenada lobulet hepàtic que són unes formacions més o menys hexagonals de cèl·lules hepàtiques organitzades al voltant d'una vena central que acaba a la vena hepàtica i de la que parteixen columnes d'hepatòcits en forma de cordons amb capil·lars, els sinusoides, que fan arribar a la vena central la sang procedent de la vena porta i de l'artèria hepàtica tot passant entre els cordons d'hepatòcits. Els sinusoides tenen un revestiment de cèl·lules endotelials i cèl·lules de Kupffer. La bilis que produeixen les cèl·lules hepàtiques és abocada a una xarxa de conductes biliars que passa per l'interior dels cordons d'hepatòcits i la fa arriba a un conductes de mida més gran.

Les funcions del fetge, les duen a terme els hepatòcits del fetge:

Actualment, no existeix cap òrgan o dispositiu artificial capaç d'emular totes les funcions del fetge. Algunes funcions es poden emular a través de la diàlisi del fetge, un tractament experimental per a les persones que manquen de fetge.

Malalties associades[modifica | modifica el codi]

Moltes malalties del fetge van acompanyades d'icterícia causada pels nivells creixents de bilirubina circulant. La bilirubina resulta de la desintegració de l'hemoglobina dels eritròctis morts. Normalment, el fetge elimina la bilirubina de la sang i l'excreta a través de la bilis.

Existeixen nombres proves de funció hepàtica disponibles per comprovar el correcte funcionament del fetge.

Regeneració[modifica | modifica el codi]

El fetge és l'únic dels òrgans humans interns capaç de regenerar de manera natural el teixit perdut, amb un 25% del fetge es pot regenerar un fetge sencer una altra vegada. Tanmateix, no es tracta d'una regeneració veritable sinó més aviat d'un creixement compensatori,[12] els lòbuls que es perden no tornen a créixer, de manera que el creixement del fetge suposa la restauració de les seves funcions però no la recuperació de la seva forma original. Això contrasta amb la veritable regeneració, a la qual es restauren tant la funció com la forma original.

Per a la majoria dels autors la regeneració hepàtica es deu principalment als hepatòcits, que normalment són en estat de repòs o fase G0 del cicle cel·lular però que en produir-se una lesió o una amputació passen a la fase G1 i a la mitosi passant per la fase G2.[13] Aquest procés és activat pels receptors de neurotrofines coneguts com a p75 o receptors de baixa afinitat[14] i s'atura quan el fetge torna a assolir la relació massa-volum original.

Gastronomia[modifica | modifica el codi]

Liver Mush, fetge fregit a l'estil del sud-est dels Estats Units
Fardel, producte de la cuina aragonesa preparat amb fetge de porc.
Fetge a la veneciana.

El fetge de mamífers i aus sovint és consumit com a aliment pels humans. Els fetges d'animals són rics en ferro i vitamina A. La preparació més coneguda és el fetge amb ceba, normalment a base de fetge de porc o de vaca i ceba fregida.

El fetge també es pot cuinar al forn, ser bullit, rostit o fregit. En alguns llocs es menja cru, com el sashimi de fetge de la cuina japonesa. També es fa servir per a la producció de patés com el paté de fetge, foie gras, i d'embotits com la botifarra de fetge o el peltruc de fetge. Entre altres productes elaborats a base de fetge cal mencionar el fetge picat (כבד קצוץ), un embotit de la cuina jueva que segueix les normes kosher, el leberwurst de la cuina de l'Europa central (Alemanya, Hongria) i els figatells valencians[15] que també es troben a l'Aragó amb el nom de fardeles.[16]

Els fetges d'alguns peixos també tenen valor culinari i nutritiu, l'oli de fetge de bacallà sovint s'utilitza com a suplement dietètic. El fetge de la rajada era molt apreciat en la cuina tradicional, però actualment els fetges d'aquests peixos, havent adquirit mala fama, ja no es troben gaire com a plat. A França es preparaven els "beignets de foie de raie" i el "foie de raie en croute", i a Anglaterra el "poached skate liver on toast".[17]

Valor nutricional[modifica | modifica el codi]

El seu contingut de proteïnes és del 20 al 22% mentre que el de lípids és particularment baix, entre el 4% (en el cas del pollastre, el bou i el xai) i el 5% (en el cas del porc o la vedella), això fa que sigui un tipus de carn molt digerible. El seu contingut de colesterol i en purines és elevat. Els menuts i en particular el fetge de bou, porten més plom que d'altres carns, però en una quantitat proporcionalment menor que alguns peixos (que també contenen molt més mercuri).

El fetge és una font important de vitamines i sals minerals essencials. El fetge de vedella és ric en vitamina A (retinol), igual que el fetge de porc, però també conté les vitamines B1 (tiamina), B2 (riboflavina), B5 (àcid pantotènic), B9 (àcid fòlic), B12 (cianocobalamina), C, ferro, zinc, fòsfor i potassi.

El fetge de bou, de xai i pollastre (el menys ric en vitamines i ferro), gairebé no contenen vitamina A. No obstant això, són rics en tiamina, riboflavina, niacina i aminoàcids que juguen un paper cabdal al metabolisme de l'organisme.

El contingut de vitamines de diferent tipus de fetge fregit (valors en mg per 100 grams):

Vitamina Vedella[18]
(mg/100 g)		 Xai[19]
(mg/100 g)		 Bou[20]
(mg/100 g)
Vitamina C, àcid ascòrbic total 0,7 13,0 0,7
Tiamina 0,178 0,350 0,177
Riboflavina 3,060 4,590 3,425
Niacina 14,350 16,680 17,475
Àcid pantotènic 7,075 6,330 6,943
Vitamina B6 0,891 0,950 1,027
Àcid fòlic, total 0,350 0,400 0,260
Colina, total 411,0 418,2
Betaïna 8,1 6,3
Vitamina B12 72,50 µg 85,70 µg 83,13 µg
Retinol (A) 20,070 7,777 7,728
Beta-carotè 0,040 0,182
Alfa-carotè 0,011 0,011
beta-criptoxantina 0,016 0,021
Vitamina E (α-tocoferol) 0,60 0,46
γ-tocoferol 0,03 0,06
Vitamina K (Fil·loquinona) 1,6 µg 3,9 µg

Toxicitat[modifica | modifica el codi]

Dosis molt altes de vitamina A poden ser tòxiques. El mariner rus Alexander Konrad, que acompanyà el navegant Valerian Albanov durant una tràgica aventura sobre el gel polar fins a la Terra de Francesc Josep al 1912, va escriure sobre els terribles efectes de consumir fetge d'ós polar cru.[21] Al 1913, els exploradors antàrtics Douglas Mawson i Xavier Mertz van resultar enverinats, aquest últim fatalment, per menjar fetge de gos. Als EUA, l'USDA especifica 3.000 micrograms per dia, com a límit màxim tolerable, que ascendeix a uns 50 g de fetge de porc cru. [22] La intoxicació és menys probable com a resultat de consumir preparats a base d'oli de vitamina A que amb preparats sòlids o a base d'aigua.[23]

Al·lusions culturals[modifica | modifica el codi]

En la mitologia grega, Prometeu, va ser castigat pels déus per haver donat el secret del foc als éssers humans. Així que va ser encadenat a una roca on un voltor (o una àliga) aniria menjant-se el seu fetge, que s'aniria regenerant per sempre. (El fetge humà és l'únic òrgan intern que realment pot regenerar-se a si mateix en gran mesura.)

Molts pobles antics del Proper Orient i les zones mediterrànies practicaven un tipus d'endevinació anomenada haruspicy, que tractava d'obtenir informació examinant el fetge d'ovelles i altres animals.

El Talmud (tractat Berakhot 61B) es refereix al fetge com la seu de l'enuig, amb la vesícula biliar contrarestant-ho.

A les llengües persa, urdú i hindi, el fetge (جگر o जिगर o jigar) es refereix en llenguatge figurat al coratge i la valentia.[24] L'expressió jan e jigar significa literalment "la força (potència) del meu fetge" i és un missatge d'afecte en urdú. En argot persa, jigar s'utilitza com a adjectiu per a qualsevol cosa que és desitjable, especialment per les dones. En català, tenir un bon fetge vol dir ser capaç de resistir situacions desagradables.

La llegenda de Liver-Eating Johnson diu que ell es menja i talla el fetge de cada home assassinat després del sopar.

Els esquimals no mengen el fetge d'ós polar (el fetge d'un ós polar conté tanta vitamina A com per ser verinosos per als éssers humans), o foques.[25]

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fetge Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. ↑ «Fetge». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 7 de setembre del 2013].
  2. ↑ Maton, Anthea; Jean Hopkins, Charles William McLaughlin, Susan Johnson, Maryanna Quon Warner, David LaHart, Jill D. Wright. Human Biology and Health. Englewood Cliffs, New Jersey, USA: Prentice Hall, 1993. ISBN 0-13-981176-1. OCLC 32308337. 
  3. ↑ Cotran, Ramzi S.; Kumar, Vinay; Fausto, Nelson; Nelso Fausto; Robbins, Stanley L.; Abbas, Abul K.. Robbins and Cotran pathologic basis of disease. 7th. St. Louis, MO: Elsevier Saunders, 2005, p. 878. ISBN 0-7216-0187-1. 
  4. ↑ Kmieć Z. «Cooperation of liver cells in health and disease». Adv Anat Embryol Cell Biol, 161, 2001, pàg. III-XIII, 1-151.
  5. ↑ Couinaud, Claude. Études anatomiques et chirurgicales (en francès). Éditions Masson, 1957. 
  6. ↑ Vilgrain, V. «Radioanatomie du foie et des voies biliaires» (en francès). Universitat de Rennes. [Consulta: 19 de novembre del 2011].
  7. ↑ Castaing, Denis; René Adam, Daniel Azoulay. «Anatomie fonctionnelle. Segmentation hépatique». A: Chirurgie du foie et de l'hypertension portale (en francès). París: Masson, 2006, p. 7-8 (Techniques chirurgicales). ISBN 2-294-01497-9 [Consulta: 19 de novembre del 2011]. 
  8. ↑ Braet, Filip; Eddie Wisse. «Structural and functional aspects of liver sinusoidal endothelial cell fenestrae: a review» (en anglès). Comparative Hepatology, 2002. DOI: 10.1186/1476-5926-1-1. [Consulta: 25 d'agost del 2011].
  9. ↑ Rafael Oliva Virgili (editor). Genètica mèdica. Edicions Universitat Barcelona, 2008, pàg. 199. ISBN 9788447531943. 
  10. ↑ Rosa María Bastida, Enric Brillas, Xavier Domènech, Francesc Centellas. Bioelements i biomolècules. Edicions Universitat Barcelona, 1993, pàg. 130. ISBN 9788475338965. 
  11. ↑ Gordon B. Avery, Mary Ann Fletcher. Neonatología: fisiopatología y manejo del recién nacido. 5a edició (en castellà). Ed. Médica Panamericana, 2001, pàg. 788. ISBN 9789500600712. 
  12. ↑ Robbins, Stanley Leonard; S. Cotran, Vinay Kumar, Abul K. Abbas, Nelson Fausto, Jon C. Aster. «Mechanisms of Tissue and Organ Regeneration». A: Robbins and Cotrans Pathologic Basis of Disease. 8a (en anglès). Philadelphia: Saunders Elsevier, 2010. ISBN 978-1-4377-0792-2 [Consulta: 20 de novembre del 2011]. 
  13. ↑ Peláez Serra, Núria. «EFECTE DEL PRECONDICIONAMENT ISQUÈMIC SOBRE LA REGENERACIÓ HEPÀTICA DESPRÉS D’UNA RESECCIÓ HEPÀTICA MASSIVA» (PDF) (en català) p. 31 i ss. [Consulta: 25 de novembre del 2011].
  14. ↑ Suzuki K, Tanaka M, Watanabe N, Saito S, Nonaka H, Miyajima A. «p75 Neurotrophin receptor is a marker for precursors of stellate cells and portal fibroblasts in mouse fetal liver». Gastroenterology, 135, 1, July 2008, pàg. 270–281.e3. DOI: 10.1053/j.gastro.2008.03.075. PMID: 18515089.
  15. ↑ «La parla d'Oliva. Figatell.». [Consulta: 19 de novembre del 2011].
  16. ↑ Govern d'Aragó - Fardeles (en castellà)
  17. ↑ Schwabe, Calvin W. «Sharks and Skates». A: Unmentionable cuisine. 4 (en anglès). The University Press of Virginia, 1996, p. 315. ISBN 0-8139-1162-1 [Consulta: 19 de novembre del 2011]. 
  18. ↑ Veal, variety meats and by-products, liver, cooked, pan-fried, USDA National Nutrient Database for Standard Reference, Release 21 (2008)
  19. ↑ Lamb, variety meats and by-products, liver, cooked, pan-fried, USDA National Nutrient Database for Standard Reference, Release 21 (2008)
  20. ↑ Beef, variety meats and by-products, liver, cooked, pan-fried, USDA National Nutrient Database for Standard Reference, Release 21 (2008)
  21. ↑ Valerian Albanov. In the Land of White Death. Appendix; Notes de A. Konrad. (en anglès)
  22. ↑ A. Aggrawal, mort per Vitamina A(en anglès)
  23. ↑ Myhre et al., "Water-miscible, emulsified, and solid forms of retinol supplements are more toxic than oil-based preparations", Am. J. Clinical Nutrition, 78, 1152 (2003) (en anglès)
  24. ↑ The Great Battle Of Badar (Yaum-e-Furqan) (en anglès)
  25. ↑ El millor amic de l'home? - Student BMJ (en anglès)

Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fetge&oldid=13201809»