Feuersnot

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióFeuersnot
Feuersnot.jpg
Forma musical òpera
Compositor Richard Strauss
Llibretista Ernst von Wolzogen
Idioma alemany
Data de publicació segle XX
Parts 1 acte
Personatges Elsbeth Tradueix, Margret Tradueix, Wigelis Tradueix, Diemut Tradueix, Ursula Tradueix, Walpurg Tradueix, Kunrad Tradueix, Schweiker von Gundelfingen Tradueix, Kunz Gilgenstock Tradueix, Ortlieb Tulbeck Tradueix, Hämmerlein Tradueix, Jörg Pöschel Tradueix, Ortolf Sentlinger Tradueix, Ruger Aspeck Tradueix, Kofel Tradueix i Q63676668 Tradueix
Estrena
Estrena 21 novembre 1901
Escenari Semperoper
Modifica les dades a Wikidata

Feuersnot (títol original alemany; en català La necessitat del foc o L'ànsia del foc), op. 50, és un singgedicht (poema cantat) o òpera en un acte de Richard Strauss amb llibret en alemany d'Ernst von Wolzogen, basat en una antiga llegenda neerlandesa publicada sota el títol de Das erloschene Feuer zu Audenaerde (El foc extingit d'Audenaerde) en la Oudenaarde Gazette de Leipzig en 1843. Feuersnot es va estrenar a la Königliches Opernhaus de Dresden el 21 de novembre de 1901.

Temàticament, l'òpera s'ha interpretat com una paròdia de la idea de Richard Wagner de "la redempció a través de l'amor", amb el personatge de Kunrad representant al mateix compositor Strauss.[1]

Origen i context[modifica]

La relació de la ciutat de Dresden amb la figura del compositor Richard Strauss va ser molt especial, com ho demostra el fet que nou de les seves quinze òperes hi van ser estrenades. Feuersnot no va ser un èxit, com ja va passar amb Guntram. Van haver de passar quatre anys perquè el triomf arribés a Richard Strauss amb Salome, també estrenada a Dresden. Ni Guntram ni Feuersnot són obres mestres, però sí són òperes molt sòlides i ben construïdes, comptant amb una orquestració espectacular. En el cas de Feuersnot es tracta d'una òpera en un acte, en què destaca poderosament la segona part, sent a més molt exigent vocalment per als dos principals protagonistes. Hi ha monòlegs, duos i concertants de gran qualitat..[2]

Strauss havia estat criat en una llar musical on Wagner era percebut com un verí. El seu pare tocava la trompa francesa a l'Orquestra de la Cort de Munic i sovint interpretava les seves òperes, incloses algunes estrenes, però no podia suportar la seva música. Va dirigir el seu talentós fill en direccions més conservadores, cap a "Romàntics clàssics" com Schumann, Mendelssohn i Brahms. En la plena ebullició musical de l'època, les aliances de la família Strauss eren clares, així com l'enemic: la Nova Escola Alemanya exemplificades per Berlioz, Liszt i Wagner. Llavors, Strauss va tenir el que va anomenar la seva "conversió". Alexander Ritter, un compositor i músic que va conèixer a Liszt i Wagner, va esdevenir un segon pare, així com un mentor artístic. En gran manera sota la seva influència, Strauss va començar a escriure els poemes simfònics amb obres com Don Juan (1888–1889) i va aparèixer com la figura més progressista de la música orquestral.[3]

Argument[modifica]

L'òpera es desenvolupa en el Munic medieval a la nit de Sant Joan, en què els nens van recollint tot el que està al seu abast per a les fogueres, incloses les cadires i els instruments de l'orquestra. Kunrad és un habitant amb poders màgics que crida l'atenció de Diemut, la filla de l'alcalde, enamorant-se tots dos immediatament. Kunrad, davant l'escàndol dels veïns, fa un petó a Diemut. Quan s'hi acosta més tard, ella li llança una cistella perquè sigui hissat al seu balcó, però el deixa penjat a mig camí, convertint Kunrad en objecte de la burla de la ciutat, que consideren que ha rebut un merescut càstig a la seva insolència. Kunrad farà servir els seus poders per fer apagar tots els focs, quedant la ciutat a les fosques, i no els tornarà a encendre fins que Diemut consenti a rebre'l. Ara són els veïns els que demanen reiteradament a Diemut que rebi a Kunrad, al que ella accedeix gustosament, després de fer-se pregar. Després de la seva nit d'amor, el foc i la llum tornen a Munic.[2]

Representacions[modifica]

Va ser la segona òpera de Strauss. L'estrena a Dresden, sota la direcció d'Ernst von Schuch, va constituir un gran èxit, amb Gustav Mahler i la seva dona, Alma Mahler, entre els espectadors. Gustav Mahler va dirigir posteriorment l'estrena de Viena en presència del compositor, el 29 de gener de 1902, però no va ser un èxit comercial, malgrat l'acurada preparació musical de Mahler. En temps de l'estrena, la temàtica eròtica i sexual i la psicologia eren pertorbadores per al públic en general, així com el que els músics conservadors percebien en la música de Strauss com d'una naturalesa "avançada".[4]

L'obra va ser a continuació representada a Berlín, el 28 d'octubre de 1902, amb èxit i set representacions en total. Tanmateix, a l'emperadriu Victòria Augusta no li va agradar la temàtica i l'òpera a ser prohibida per l'emperador Guillem II. Strauss, no obstant això, va continuar incloent la part orquestral de l'escena amorosa en els seus concerts d'orquestra.

L'òpera va ser reestrenada a Viena el 1905 i posteriorment el 1922. Va arribar a Londres el 1910 i als Estats Units d'Amèrica el 1927. Amb motiu del 150è aniversari del naixement del compositor es va reestrenar el 2014, i es va representar en diversos teatres.

Personatges[modifica]

Personatge Tessitura Repartiment de l'estrena,
21 de novembre de 1901
(Director: Ernst von Schuch)
Schweiker von Gundelfingen, l'agutzil tenor Franz Petter
Ortolf Sentlinger, l'alcalde baix Franz Nebuschka
Diemut, la seva filla soprano Annie Krull
Elsbeth, la seva amiga mezzosoprano Frl. Lautenbacher
Wigelis, la seva amiga contralt Irene von Chavanne
Margret, la seva amiga soprano Minnie Nast
Kunrad, l'alquimista baríton Karl Scheidemantel
Jörg Pöschel, Leitgeb baix Ernst Wachter
Hämmerlein, el mercer baríton Josef Höpfl
Kofel, el ferrer baix Friedrich Plaschke
Kunz Gilgenstock, el forner i cervecer baix Hans Geißler
Ortlieb Tulbeck, el toneler tenor Anton Erl
Ursula, la seva esposa contralt Franziska Schäfer
Ruger Asbeck, el terrisser tenor Theodor Kruis
Walpurg, la seva esposa soprano Gisela Staudigl
Ciutadans, dones, nens, criats

Enregistraments[modifica]

Any Elenc
(Diemut,
Kunrad)
Director,
Teatre d'òpera i orquestra
Segewll[5]
1958 Maud Cunitz,
Marcel Cordes
Rudolf Kempe
Orquestra i cor de la Bavarian State Opera
(Live recording)
Orfeo D'Or
Cat: 423962[6]
1978 Gundula Janowitz,
John Shirley-Quirk
Erich Leinsdorf
Deutsches Symphonie-Orchester Berlin amb Tölzer Knabenchor i RIAS Kammerchor
(Live recording)
CD: Deutsche Grammophon [7]
Cat:00289 479 2414.
1984 Júlia Várady,
Bernd Weikl
Heinz Fricke
Munich Radio Orchestra amb Tölzer Knabenchor i Bavarian Radio Chorus
CD: Arts Music
Cat:
2013 (1965) Ingrid Bjoner,
Marcel Cordes
Joseph Keilberth
Cologne Radio Orchestra and Radio Chorus
CD: Gala
Cat: GL 100-540
2014 Simone Schneider,
Markus Eiche
Ulf Schirmer
Munich Radio Orchestra amb Gärtnerplatz Theatre Children's choir i Bavarian Radio Chorus
CD: CPO
Cat: CPO: 777920-2
2015 Nikola Beller Carbone,
Dietrich Henschel
Gabriele Ferro
Orchestra i Cor del Teatro Massimo
Arthaus Musik
Cat: Arthaus 109065 (DVD), 109066 (Blu-ray)

Referències[modifica]

  1. Morten Kristiansen, "Richard Strauss, Die Moderne, and the Concept of Stilkunst." The Musical Quarterly, 689-749 (2002).
  2. 2,0 2,1 Irurzun, José M. «Feuersnot. Strauss. Dresde» (en castellà). Opera World. [Consulta: 15 desembre 2019].
  3. Gibbs, Christopher. «Richard Strauss, Feuersnot» (en anglès). American Simphony Orchestra. [Consulta: 15 desembre 2019].
  4. Julie Dorn Morrison, "Mahler, Strauss, and Feuersnot: Emblems of Modernity at the Vienna Court Opera". The Opera Quarterly, 377-389 (1999).
  5. Llistta d'enregistraments de Feuersnot a operadis-opera-discography.org.uk
  6. George Jellinek, "Feuersnot (1901)" The Opera Quarterly, 15, 464–465, 1999
  7. DG Catalogue

Bibliografia[modifica]

Vegeu també[modifica]