Fiabilitat (psicometria)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La fiabilitat, segons el Diccionari de la llengua catalana de l'IEC és la «mesura de la confiança que hom pot tenir en el funcionament correcte d'un sistema o d'un dels elements que el componen».[1] Dins de la teoria clàssica dels tests (TCT) s'han proposat diferents procediments per calcular la fiabilitat. Alguns d'ells són els següents:

Procediments que requereixen dues administracions del test[modifica | modifica el codi]

  • Formes paral·leles: Aquest procediment requereix que s'utilitzin dues proves o instruments paral·lels, és a dir, que mesuren el mateix de forma diferent (per exemple, dos tests que amb diferents preguntes mesuren un determinat tret). Després es comparen els dos tests, calculant la correlació de Pearson. Si la correlació és alta, es considera que hi ha una bona fiabilitat. El problema d'aquest procediment és aconseguir que dos instruments siguin realment "paral·lels".
  • Test-retest : Es tracta de passar el mateix test dues vegades. Es poden passar immediatament, o deixant un interval de temps entre el test i el retest. Després s'aplica la correlació de Pearson. Les diferències en els resultats s'atribueixen al grau de consistència interna o mostreig dels ítems de la prova en el cas de passar el retest de forma immediata, i se li sumen les fluctuacions en el temps en el cas de l'interval temporal.

Procediments que requereixen una sola administració del test[modifica | modifica el codi]

  • Dues meitats:
  • Basats en la covariància dels ítems:
    • Coeficients de Kuder-Richarson KR20 i KR21 (1937)
    • Alfa de Cronbach (1951)
    • Altres mètodes: El coeficient beta i els coeficients theta i omega.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Fiabilitat». DIEC. IEC.