Fidelio

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Fidelio
Karina Kitz com a Leonore i Günther Treptow com a Florestan
Karina Kitz com a Leonore i Günther Treptow com a Florestan
Títol original Fidelio
Compositor Ludwig van Beethoven
Llibretista Joseph Sonnleithner, Stephan von Breuning i Georg Friedrich Treitschke
Llengua original Alemany
Font literària Léonore ou l'amour conjugal, de Jean-Nicolas Bouilly (1798)
Època composició 1803-1805
Gènere Singspiel
Actes Dos
Catalogació Op. 72
Estrena absoluta
Data estrena 20 de novembre de 1805 (primera versió)
Escenari Theater an der Wien, Viena
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 11 de gener de 1921
Personatges i creadors
  • Don Fernando, ministre (baríton)
  • Don Pizarro, governador d'una presó de l'Estat (baix-baríton)
  • Florestan, un presoner (tenor)
  • Leonore, la seva muller, sota el nom de Fidelio (soprano)
  • Rocco, carceller (baix)
  • Marzelline, la seua filla (soprano)
  • Jaquino, porter (tenor)
  • Presoners, oficials, guàrdies, poble (cor)
Versions posteriors
  • Theater an der Wien, el 29 de març de 1806 (segona versió)
  • Kärntnertortheater, el 23 de maig de 1814 (versió definitiva).
Instrumentació

Fidelio, op. 72 (en totes tres versions), és una òpera composta per Ludwig van Beethoven, l'única del compositor. El llibret en alemany va ser escrit per Joseph Sonnleithner, revisat per Stephan von Breuning i Georg Friedrich Treitschke, basat en la comèdia Léonore ou l'amour conjugal de Jean-Nicolas Bouilly. Es va estrenar al Theater an der Wien de Viena, en una versió de dos actes, el 20 de novembre de 1805. Després fou revisada el 1806 i de nou el 1814 en la seva versió definitiva i que se sol representar actualment.

Nascuda a cavall entre les comèdies domèstiques del segle XVIII i les grans passions romàntiques que van dominar la resta del segle XIX, Fidelio, que Beethoven considerava «el fill que m'ha costat els pitjors dolors, el que m'ha causat més penes; però per això també el més estimat», és la quinta essència del seu geni musical que es converteix en la utopia d'aquells que clamen per la llibertat i l'esperança de l'ésser humà que recull l'ideari il·lustrat del seu autor. Fidelio és un al·legat no sols de l'amor conjugal, la lleialtat o la fidelitat, sinó també de la llibertat. És considerada també com un dels més sòlids pilars de l'òpera genuïnament alemanya, que molt aviat continuarien Carl Maria von Weber i Richard Wagner.[1]

L'òpera narra la història de Leonore, que disfressada com un guardià de presó amb el nom de Fidelio, entra d'incògnit a la presó de Sevilla per a buscar el seu marit, Florestan, que ha sigut empresonat injustament per l'aristòcrata Pizarro per treure a la llum els seus crims i corrupcions. Per a arribar fins a ell, Leonore-Fidelio ha de guanyar-se el favor de Rocco, el carceller, i evitar a tota costa que la descobreixin. Això dóna lloc a situacions d'embolic: Marzelline, la filla del carceller, s'enamora de Fidelio sense saber que en realitat és una noia, trencant-li el cor a Jaquino, amb qui s'havia promés; Rocco, que està orgullós de ser el futur sogre de Fidelio, rep l'orde de Pizarro de posar fi a la vida de Florestan. Només el valor i la determinació de Leonore podran resoldre el gran conflicte.[2]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Els primers anys del segle XIX, la Revolució Francesa va fer albirar un nou horitzó estètic i va fer aparèixer un gènere operístic amb un nus argumental basat en la lluita contra la injustícia manifesta i la salvació en el darrer moment, amb la consegüent victòria de la veritat i la justícia enfront de la maldat i l'engany.[3] Aquest seria el cas de moltes obres franceses que anaven desembarcant a Viena amb aclaparadora acollida. Primer va ser Lodoïska (1802) de Cherubini, un any més tard Faniska, i en les temporades successives ho van fer les òperes de Dalayrac, Gaveaux, Boieldieu, Isouard, Berton, Spontini (amb La vestale), Méhul i Lesueur, totes abans de 1805, justament quan Beethoven estrenava la primera versió de Fidelio, iniciada contemporàniament a la Sinfonia Eroica i a les sonates Waldstein i Appasionata.[4]

Beethoven, en l'època que va compondre Fidelio

Beethoven va triar el singspiel com a forma dramàtica, amb això no només continuava la línia mozartiana sinó que apostava per un teatre destinat al públic majoritari i considerar-lo idoni per transmetre un missatge políticament compromès i, alhora, ampliar la seva concepció formal, com a contribució al desenvolupament d'un gènere que es podria definir com a nacional-popular i que, molt aviat, Der Freischütz s'inseriria en aquest mateix camí.[4]

Un primer encàrrec frustrat va procedir del Theater an der Wien de Viena, ciutat on Mozart havia estrenat dotze anys enrere La flauta màgica. Inicialment, el compositor ho va intentar amb Vestas Feuer,[5] amb text de Schikaneder, el mateix llibretista de l'òpera de Mozart, en la línia d'un breu revival de l'òpera seriosa metastasiana en la seva variant d'òpera de romans que s'havia produït en ocasió de les guerres napoleòniques.

Joseph Sonnleithner, director del teatre i llibretista

Però, seguint el consell de Joseph Sonnleithner, l'empresari que acabava d'ocupar el lloc de Schikaneder al Teatre An Der Wien,[3] aviat va abandonar la idea a favor del llibret de Jean-Nicolas Bouilly, que ja havia donat lloc a sengles obres de Pierre Gaveaux, Ferdinando Paër i Simon Mayr.

Bouilly va escriure Léonore, ou l'amour conjugal per a Pierre Gaveaux i fou estrenada a París el 1798.[6] Segons va dir l'autor del text, es narra un fet real, succeït en una presó francesa durant el Regnat del Terror a París, però la història es va traslladar a Sevilla al segle XVII,[7] a benefici de l'anonimat dels seus protagonistes[4] i per decisió expressa de Beethoven, que tenia una notable admiració per la Revolució Francesa i no volia que l'episodi de tirania que es narra a la història recaigués sobre els jacobins.[6] L'equivalent a Florestan es deia René de Samblancay i el de Don Fernando era un oficial de cognom Sant-André, enviat per Robespierre.[4]

Jean-Nicolas Bouilly va escriure el llibret en què es va basar Joseph Sonnleithner

El llibret de Bouilly va obtenir de seguida un enorme atractiu per a llibretistes i compositors.[3] Més tard, aquest tema fou recollit per Ferdinando Paër, que el va estrenar a Dresden el 1805 amb el títol Leomnora, ossia l'amore coniugale, quan Beethoven ja estava escrivint la seva versió. Menys coneguda fou en el seu temps la versió en un acte de Simon Mayr L'amore coniugale, estrenada el mateix any.[6]

Bàsicament, Sonnleithner va reduir la seva feina a traduir el text de Bouilly, encara que entre un i altre hi ha diverses diferències que, sense afectar al nus dramàtic. El Fidelio de Beethoven va comptar amb un llibret més directe i lliure de trames secundàries. Si bé el llibret de Bouilly és més teatral, dotant de personalitat i interès a un nombre de personatges més gran, també és més complex i recargolat, amb lectures més diverses. Beethoven posa música a un llibret més unidireccional, en què tot s'encamina a analitzar un fet principal: la injustícia que cau sobre Floretan i la inquietud de Leonore per salvar al seu marit de la mort.[8]

El tema de Bouilly va atraure Beethoven sens dubte per l'oportunitat de retratar actituds heroiques en els personatges principals. També va captivar els sentiments del compositor envers la lluita per la llibertat política, que aleshores tenia lloc pertot Europa. Fidelio segueix el model de la rettungsoper (òpera de rescat), en la qual s'assisteix a un enfrontament entre el Deure i la Llei, a benefici d'aquell en demèrit d'una justícia emanada del despotisme il·lustrat i, per tant, injusta. En l'elecció beethoveniana del tema, el fons ètic i polític és el factor determinant. La dona que protagonitza l'única òpera de Beethoven no és aquest ésser inestable i alienat de les òperes belcantistes a què la frustració eròtica sumirà en la bogeria, sinó una figura activa que lluita pel seu amor amb determinació i audàcia. La configuració vocal del personatge no és menys significativa: a Beethoven no li interessen les vocalitzacions acrobàtiques, sinó el cant expressiu, inclòs el canto di forza, sil·làbic, els escassos, però molt incisius ornaments hi són tan sols per donar major realç i energia a la línia melòdica.[4]

La gestació d'aquesta òpera, l'única de Beethoven, va ser llarga i turmentada. Va causar grans problemes al compositor, que va haver de realitzar-ne diverses versions successives fins a aconseguir l'èxit. En una carta a Treitschke va dir, «Us assegure, benvolgut Treitschke, que aquesta òpera em farà guanyar la palma del martiri. Amb la vostra cooperació heu salvat del naufragi allò que era millor. Per tot això us estaré eternament agraït». Escrita en plena maduresa de l'autor, es pot considerar el primer exemple de síntesi entre música simfònica i òpera, que després es desenvoluparà en el Romanticisme. Beethoven es trobava en el període del mig de la seva producció. En aquest període estilístic, el compositor va trobar la seva pròpia veu com a artista i va començar a expandir i transformar les formes i els gèneres del període clàssic. Com en altres treballs d'aquesta època, Fidelio mostra les habilitats en utilitzar noves i convincents expressions contemporànies. Fidelio va afegir a l'òpera bufa de Mozart alguns elements de l'òpera francesa, com la trama de l'òpera de rescat destacant «els ideals de l'amor conjugal, de limitar-se a la fidelitat, d'heroisme devot... el triomf del bé sobre el mal, o la llibertat sobre la tirania», com en Les deux journées de Cherubini, que Beethoven havia vist a Viena el 1803, i amb el que va compartir llibretista.[9]

Com en moltes altres ocasions en la carrera de Beethoven, aquesta òpera va causar grans problemes al compositor, que va haver de realitzar-ne diverses versions successives fins a aconseguir l'èxit. Es tracta d'una obra central de l'anomenat "període mitjà" de la producció de Beethoven, i com molta de la seua música d'aquesta època posa l'èmfasi en el tema de l'heroisme. El tema de Bouilly va atraure Beethoven sens dubte per l'oportunitat de retratar actituds heroiques en els personatges principals. També va captivar els sentiments del compositor envers la lluita per la llibertat política, que aleshores tenia lloc pertot Europa.

L'òpera va ser publicada en totes tres versions, com l'Opus 72 de Beethoven.

Representacions[modifica | modifica el codi]

L'òpera va ser estrenada al Theater an der Wien de Viena, en una versió de dos actes el 20 de novembre de 1805, amb representacions addicionals les següents dues nits. Aquesta primera versió titulada Fidelio no va tenir èxit, probablement perquè en aquells moments Viena es trobava sota l'ocupació de l'exèrcit francès, i molts dels espectadors eren oficials militars francesos. El 29 de març de l'any següent es va reestrenar amb el nom de Leonore, oder Der Triumph der ehelichen Liebe (Leonore, o el triomf de l'amor conjugal),[10] component-ne també una nova obertura (avui dia coneguda com la Leonore núm. 3; vegeu més avall). En aquesta nova versió va ser tenir un gran èxit. No es van poder fer més representacions a causa d'una disputa entre Beethoven i la gerència del teatre.

Vuit anys després, el 1814, Beethoven s'animà a tornar-la a presentar i la va revisar de nou, amb canvis en el llibret deguts a Georg Friedrich Treitschke. Aquesta tercera versió es va estrenar al Kärtnertortheater el 23 de maig de 1814, sota el títol definitiu de Fidelio. Va encapçalar la partitura amb l'actualment anomenada Obertura de Fidelio, donant a l'òpera una forma de tres actes separant el final en un tercer acte.[6] Franz Schubert, de 17 anys, es trobava entre el públic després d'haver venut els seus llibres de text per poder-se pagar l'entrada. Un Beethoven ja bastant afectat per la sordesa va dirigir l'orquestra, "assistit" per Michael Umlauf, que després es faria càrrec de la mateixa tasca en l'estrena de la Novena Simfonia. El paper de Pizarro va ser interpretat per Johann Michael Vogl, que després esdevindria cèlebre per la seva col·laboració amb Schubert. Aquesta darrera versió de l'òpera va suposar, finalment, un gran èxit per a Beethoven, i Fidelio ha esdevingut des de llavors una peça cabdal del repertori operístic.

Otto Nicolai va iniciar el costum el 1840 de recuperar l'obertura Leonore núm. 3 per intercalar-la entre el primer i el segon acte; més tard alguns directors la van posar abans de l'acte final, costum que ara se sol desestimar.[6]

La tercera i definitiva versió va marcar per fi l'èxit de Fidelio. En quinze anys havia recorregut els principals teatres d'Alemanya i alguns d'influència germànica, com Riga (1818) i Sant Petersburg (1819). Va arribar a Londres (1832, amb Maria Malibran), a Moscou (1842) i a Nova York (1856). Per contra, va ser desconeguda per als països llatins. Es va representar alguna vegada a París després de l'estrena el 1829, i a Marsella es va poder veure el 1844. A Itàlia, després de quatre úniques funcions a Roma el 1886, no es va representar fins al 1927 a Torí. A Espanya es va veure en dues funcions a Madrid el 1893. A Catalunya, va arribar el 1921. El Teatro alla Scala de Milà la va desconèixer fins que Arturo Toscanini la va dirigir amb motiu del centenari de Beethoven el 1927. No ha sigut mai una obra molt freqüent per les dificultats del repartiment i la complexitat de la part coral.[6]

Les obertures de Fidelio[modifica | modifica el codi]

Estàtua commemorativa a la ciutat de Viena en record de l'estrena de l'obra

Beethoven va patir per obtenir una obertura apropiada per a Fidelio, amb el resultat final de quatre obertures diferents. Hom creu que el primer intent, per a l'estrena de 1805, va ser l'actualment coneguda com a Leonore núm. 2. Després va revisar aquesta per a les representacions de 1806, creant la Leonore núm. 3. Aquesta darrera és considerada generalment com la millor de les quatre, però la seua gran intensitat dramàtica i la concepció simfònica tenen el defecte d'enfosquir les escenes inicials de l'òpera. Beethoven va experimentar una versió més breu, tallant certs passatges, per a una planejada representació a Praga l'any 1807; aquesta és la que es creu que correspon amb l'actualment denominada Leonore núm. 1. Finalment, per a la recuperació de l'òpera l'any 1814, Beethoven va començar de nou, i amb material original va compondre la que avui dia es coneix com l'obertura de Fidelio. Atès que el seu caràcter més lleuger sembla adaptar-se millor que la núm. 4 per a obrir l'òpera, la intenció final de Beethoven és generalment respectada en les produccions contemporànies.

Gustav Mahler va introduir la pràctica, habitual fins a mitjan segle XX, d'executar la Leonore núm. 3 entre les dues escenes del segon acte, i alguns directors d'orquestra continuen fent-ho així. En aquesta localització, funciona com una mena de recordatori de l'escena del rescat que tot just acaba de tenir lloc.

Personatges[modifica | modifica el codi]

Fidelio, Playbill of the Worldpremiere, Vienna, Kärntnertortheater, May 23, 1814
Rol Veu Estrena, 20 de novembre de 1805
(director: Ignaz von Seyfried)
Estrena de la versió definitiva,
23 de maig de 1814
(director: Michael Umlauf)
Florestan tenor Friedrich Christian Demmer Giulio Radichi
Leonore soprano Anna Milder Anna Milder
Rocco baix Joseph Rothe Carl Friedrich Weinmüller
Marzelline soprano Louise Müller

Theresa Bondra

Jaquino tenor Joseph Caché Joseph Frühwald
Don Pizarro baix-baríton Sebastian Mayer Johann Michael Vogl
Don Fernando baix Johann Michael Weinkopf Ignaz Saal
Dos presoners tenor i baix Desconeguts Desconeguts
Soldats, presoners, poble[11]

Nota: la segona versió de l'òpera s'estrenà el 29 de març de 1806 amb el mateix repartiment que la primera, llevat de Joseph August Röckel com a Florestan. Només va haver-hi una segona representació de la segona versió, el 10 d'abril de 1806.

Argument[modifica | modifica el codi]

Lloc: una presó prop de Sevilla
Temps: darreries del Segle XVIII

Acte I[modifica | modifica el codi]

Lotte Lehmann com a Fidelio

Jaquino i Marzelline estan sols. Jaquino pregunta a Marzelline quan acceptara de casar-se amb ell, però ella respon que mai, perquè s'ha enamorat de Fidelio (Jetzt, Schätzchen, jetzt sind wir allein ["Ara, estimada, estem sols"]). Jaquino se'n va, i Marzelline expressa el seu desig de convertir-se en la muller de Fidelio (O wär ich schon mit dir vereint ["Si ja estiguera unida a vós"]). Rocco i Jaquino entren, buscant a Fidelio. Fidelio, que en realitat és Leonore disfressada, entra portant una feixuga càrrega de cadenes recentment reparades. Rocco felicita Leonore pel seu treball, i malinterpreta la seua modesta resposta com una amagada atracció per la seua filla. Marzelline, Leonore, Rocco, i Jaquino canten un quartet sobre l'amor que Marzelline sent per Fidelio (Mir ist so wunderbar ["Un meravellós sentiment m'envaeix"]). Rocco diu a Leonore que tan prompte com el governador se n'haja anat a Sevilla, podrà casar-se amb Marzelline. No obstant això, diu a la parella que no podran ser feliços si no tenen diners (Hat man nicht auch Gold beineben). Leonore diu que desitja una altra cosa més que els diners: saber per què Rocco no la deixa ajudar-lo a les masmorres, més encara quan sempre torna sense alè. Rocco li diu que hi ha una masmorra subterrània on no pot portar a ningú, on hi ha un presoner tancat des de fa dos anys pels seus poderosos enemics. Marzelline suplica al pare que evite a Fidelio aquesta horrible visió. Rocco i Leonore canten al valor (Gut, Söhnchen, gut), i aviat Marzelline s'uneix a les seues aclamacions.

Surten tots llevat de Rocco. Sona una marxa i Pizarro arriba amb la guàrdia. Rocco dóna a Pizarro un missatge alertant-lo que el ministre planeja una visita sorpresa per a l'endemà, per a investigar les acusacions que Pizarro és un tirà. Pizarro exclama que no pot permetre que el ministre descobrisca l'empresonat Don Florestan, a qui tothom creu mort. Per evitar-ho, Pizarro decideix assassinar Florestan (Ha, welch ein Augenblick! ["Ah! Quin moment!"]). Pizarro ordena que sone una trompeta a l'arribada del ministre. Ofereix diners a Rocco perquè assassine Florestan, però aquest hi refusa (Jetzt, Alter, jetzt hat es Eile!), després li ordena que cave una tomba en l'enderrocat pou que fa de masmorra de Florestan. Leonore ha vist Pizarro, però no ha pogut sentir allò que ha dit. Està agitada, però els pensaments sobre el seu marit calmen el seu esperit (Abscheulicher! Wo eilst du hin?... Komm, Hoffnung, lass den letzten Stern).

Jaquino suplica a Marzelline que es case amb ell, però ella s'hi nega. Leonore, esperant trobar Florestan, demana a Rocco de traure als presoners al pati perquè puguen gaudir del bon oratge. Marzelline també li ho suplica, i Rocco accepta distreure Pizarro mentre els presoners gaudeixen d'aquest moment de llibertat. Els presoners, exaltats per sortir a l'aire lliure, canten amb joia (O welche Lust), però, recordant que podrien ser tornats a la cel·la, aviat callen. Rocco reapareix i conta a Leonore que ha reeixit a convèncer Pizarro: Pizarro permetrà el matrimoni, i a Leonore li serà permès accedir a les rondes de vigilància per les masmorres en companyia de Rocco (Nun sprecht, wie ging's?). Ambdós es preparen per anar a la cel·la d'un pobre home que, segons conta Rocco, serà executat i enterrat aquell mateix dia. Leonore es troba tan agitada que Rocco intenta persuadir-la de no anar amb ell, però ella insisteix a acompanyar-lo. Quan s'estan preparant per a anar-se'n, Jaquino i Marzelline apareixen de sobte i diuen a Rocco que isca: Pizarro s'ha assabentat de la sortida dels presoners i està enfurismat (Ach, Vater, Vater, eilt!). Abans que hi puguen reaccionar, apareix Pizarro demanant una explicació. Rocco inventa que estaven celebrant l'onomàstica del rei, i aconsella a Pizarro que estalvie la seua ràbia per al presoner de la masmorra subterrània. Pizarro li ordena que s'afanye a cavar la tomba, perquè el presoner serà executat immediatament. Rocco, Leonore, Jacquino i Marzelline, de mala gana fan entrar de nou els presoners a les cel·les.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Florestan es troba sol a la seua cel·la, en la profunditat de la masmorra. Primer canta la seua fe en Déu, després té una visió de Leonore venint a salvar-lo (Gott! Welch Dunkel hier! ["Déu! Quina foscor hi ha ací"]... In des Lebens Frühlingstagen ["En la primavera de la vida"]). Defalleix i s'adorm. Rocco i Leonore penetren per a cavar la seua tomba i el troben adormit. Mentre caven, Rocco demana a Leonore que s'afanye (Wie kalt ist es in diesem unterirdischen Gewölbe! ["Quin fred fa en aquesta cambra subterrània"] ... Nur hurtig fort, nur frisch gegraben). Florestan es desperta, i Leonore el reconeix. Ell demana que li siga portat un missatge a la seua muller, Leonore Florestan, però Rocco diu que és impossible. Florestan suplica quelcom per beure, i Rocco diu a Leonore que li'n done. Florestan no reconeix Leonore, i li diu que serà recompensada al cel (Euch werde Lohn in bessern Welten). Ella suplica a Rocco que li permeta donar a Florestan un tros de pa, i aquest hi accepta. Florestan menja.

Apareix Pizarro i pregunta si tot està enllestit. Rocco assenteix i demana a Leonore que se'n vaja, però ella s'amaga. Pizarro revela la seua identitat a Florestan, qui l'acusa d'assassí (Er sterbe! Doch er soll erst wissen ["Matem-lo! Però primer ha de saber"]). Quan Pizarro brandeix un punyal, Leonore s'interposa entre ell i Florestan i declara que abans de matar Florestan, Pizarro haurà de matar la seua muller. Pizarro assaboreix l'oportunitat de matar-los als dos, però Leonore treu una pistola.

Part final de Fidelio representada al Théâtre Lyrique el 1860

Tot just en aquest moment sona la trompeta que anuncia l'arribada del ministre. Arriba Jaquino seguit per un grup de soldats, per a anunciar que el ministre està esperant a la porta. Rocco demana als soldats que escorten el governador Pizarro escales amunt. Florestan i Leonore canten la seua victòria mentre que Pizarro declara que se'n venjarà i Rocco expressa la seua por pel que pot passar (Es schlägt der Rache Stunde). Plegats, Florestan i Leonore canten un duet d'amor (O namenlose Freude!).

Ací s'executa de vegades l'Obertura Leonore núm. 3.

Els presoners i la gent del poble canten que ha arribat el dia i l'hora de la justícia (Heil sei dem Tag!). El ministre, Don Fernando, anuncia que la tirania ha arribat a la seua fi. Entra Rocco amb Leonore i Florestan, i demana a Don Fernando que els ajude (Wohlan, so helfet! Helft den Armen!). Rocco explica com Leonore disfressada com Fidelio ha salvat el seu marit. Marzelline està estupefacta. Rocco descriu la maquinació de Pizarro i aquest és empresonat. Florestan és alliberat de les seues cadenes per Leonore, i la gentada lloa Leonore, la lleial salvadora del seu marit (Wer ein holdes Weib errungen).

Acollida[modifica | modifica el codi]

El director d'orquestra Wilhelm Furtwängler va declarar a Salzburg l'any 1948, no molt després del final de la Segona Guerra Mundial i la caiguda del nazisme:

« L'amor conjugal de Leonore apareix, davant de l'individu modern armat amb realisme i psicologia, irremeiablement abstracte i teòric.... Ara que els esdeveniments polítics han restaurat a Alemanya el vertader significat dels conceptes de dignitat i llibertat humanes, aquesta és l'òpera que, gràcies a la música de Beethoven, ens proporciona consol i coratge.... Certament, Fidelio no és una òpera en el sentit que estem acostumats a entendre, ni Beethoven és un músic de teatre, o un dramaturg. És bastant més, un músic complet, i més encara, un sant i un visionari. El que ens corprèn no és un efecte material, ni el fet de l'«empresonament»; qualsevol pel·lícula pot crear el mateix efecte. No, és la música, és Beethoven mateix. És aquesta «nostàlgia de llibertat» que ell sent, o millor encara, que ens fa sentir; això és el que ens fa plorar. El seu Fidelio té més de Missa que d'òpera; els sentiments que expressa provenen de l'esfera d'allò sagrat, i divulguen una «regilió d'humanitat» que mai no vam trobar tan bella ni necessària com avui dia, després de tot el que acabem de viure. Ací rau el singular poder d'aquesta òpera única.... Independentment de qualsevol consideració històrica ... l'encès missatge de Fidelio corprèn pregonament.

Ens adonem que per a nosaltres els europeus, i per a tothom, aquesta música representarà sempre una crida a la nostra consciència.

»
— Wilhelm Furtwängler

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Fidelio és una òpera representativa del segon període musical de Beethoven, en el qual passa del Classicisme, el qual creu esgotat, a un període musical en què plasma en música les emocions de l'ésser humà, la passió, la dinàmica, el contrast, sent així l'iniciador del Romanticisme.[12] Beethoven introdueix en Fidelio elements nous com ara la funció importantíssima del cor o la nova orquestració, fins a tal punt que les veus dels personatges han de ser suficientment potents per poder elevar-se sobre l'orquestra; així s'aconsegueix una major dramatització, idea que s'estendria més tard en les òperes de Wagner.[12]

Beethoven, de la mateixa manera que Mozart, va utilitzar en Fidelio la mateixa orquestra que per a les seves creacions simfòniques, però ara la instrumentació de les simfonies havia crescut i elements nous com ara la funció importantíssima del cor provocaven una barrera important entre el públic i l'escena. La forta sonoritat de l'orquestra va obligar als cantants alemanys a enfrontar-se amb un obstacle considerable que només es podia salvar amb l'increment de la potència vocal, és a dir, donant a les veus un caràcter dramàtic, allunyant-se de la delicada ornamentació que trobàvem en Mozart. Aquest camí fou el que van agafar posteriorment Von Weber i Wagner. Les veus no dotades per aquest esforç, es trencaven, així Anna Milder va arruïnar la seva carrera cantant el paper de Leonore.[13]

Seguint la petjada mozartiana, Fidelio s'organitza simfònicament, no només per la importància atorgada a l'escriptura instrumental, sinó també per l'organització harmònica entorn de la tonalitat de do major, inicial i final de l'obra, i l'important paper de la seva dominant, sol major, fonamental del quartet Mir ist so wunderbar i del penúltim número del primer acte, i el duo entre Florestan i Leonore O namenlose Freude. Beethoven utilitza unes altres dues tonalitats com la de tercera major de la tònica general i, en ambdós casos, en relació amb els seus dos grans protagonistes: l'escena de Leonore de l'Acte I està en mi major (la tonalitat de l'última de les obertures) mentre la de Florestan a la cel·la està, en el gran episodi central, en la bemoll major, corresponent a l'evocació de la seva esposa (constantment suggerida en associar-se a trompes i oboès), encara que el seu començament i el seu final es trobin en el relatiu, fa menor, corresponent a la tenebra i la desesperança en què es debat.[4]

Un altre tret mozartià és la configuració dels dos grans finals, tonalment unificats i pròdigs en esdeveniments musicals i dramàtics, veritables òperes en miniatura. El primer d'ells conté a més un dels episodis més commovedors de tota la història del teatre cantat, el cor de presoners O welche Lust!, que exhibeix la grandiosa simplicitat homòfona d'un himne a la llibertat política.[4]

Beethoven tenia una profunda aversió cap a l'exhibicionisme vocal de la música italiana, opinió compartida per l'últim Mozart. Per a l'autor de Fidelio, l'òpera havia d'assumir la mateixa naturalesa exemplar i edificant que posseïa la seva pròpia música instrumental. Més enllà del seu entusiasme per Cherubini i per altres autors com Méhul i Spontini, Beethoven admirava la categoria dels seus llibrets.[4]

Entre els fragments més notables cal destacar el Cor de Presoners, una oda a la llibertat cantada per un cor de presoners polítics; l'al·lucinació de Florestan veient a Leonore com un àngel que ve a rescatar-lo; i la intensament melodramàtica escena del rescat. El finale celebra la valentia de Leonore amb contribucions del cor i dels solistes.

Discografia[modifica | modifica el codi]

Any Elenc (Leonore, Florestan, Pizarro, Rocco, Marzelline) Director[14]
1938 Kirsten Flagstad, René Maison, Friedrich Schorr, Emanuel List, Marita Farell, Metropolitan Opera Artur Bodanzky
1944 Hilde Konetzni, Torsten Ralf, Paul Schöffler, Herbert Alsen, Irmgard Seefried, Wiener Staatsoper Karl Böhm
1944 Rose Bampton, Jan Peerce, Herbert Janssen, Sid Belarsky, Eleanor Steber, NBC Symphony Orchestra Arturo Toscanini
1948 Erna Schlüter, Julius Patzak, Ferdinand Frantz, Herbert Alsen, Lisa Della Casa, Wiener Philharmoniker Wilhelm Furtwängler
1950 Kirsten Flagstad, Julius Patzak, Paul Schöffler, Josef Greindl, Elisabeth Schwarzkopf, Wiener Philharmoniker Wilhelm Furtwängler
1951 Kirsten Flagstad, Set Svanholm, Paul Schöffler, Dezsö Ernster, Nadine Conner, Metropolitan Opera Bruno Walter
1953 Martha Mödl, Wolfgang Windgassen, Otto Edelmann, Gottlob Frick, Sena Jurinac, Wiener Philharmoniker Wilhelm Furtwängler
1955 Martha Mödl, Anton Dermota, Paul Schöffler, Ludwig Weber, Irmgard Seefried Karl Böhm
1957 Leonie Rysanek, Ernst Haefliger, Dietrich Fischer-Dieskau, Gottlob Frick, Irmgard Seefried Ferenc Fricsay
1962 Christa Ludwig, Jon Vickers, Walter Berry, Gottlob Frick, Ingeborg Hallstein Otto Klemperer
1964 Birgit Nilsson, James McCracken, Tom Krause, Kurt Böhme, Graziella Sciutti Lorin Maazel
1969 Gwyneth Jones, James King, Theo Adam, Franz Crass, Edith Mathis Karl Böhm
1970 Helga Dernesch, Jon Vickers, Zoltán Kélémen, Karl Ridderbusch, Helen Donath Herbert von Karajan
1978 Gundula Janowitz, René Kollo, Hans Sotin, Manfred Jungwirth, Lucia Popp Leonard Bernstein
1979 Hildegard Behrens, Peter Hofmann, Theo Adam, Hans Sotin, Sona Ghazarian Georg Solti
1989 Jessye Norman, Reiner Goldberg, Ekkehard Wlaschina, Kurt Moll, Pamela Coburn Bernard Haitink
1995 Deborah Voigt, Ben Heppner, Günter von Kannen, Matthias Hölle, Elisabet Norberg-Schulz Colin Davis
1999 Waltraud Meier, Placido Domingo, Falk Struckmann, René Pape, Soile Isokoski Daniel Barenboim
2010 Nina Stemme, Jonas Kaufmann, Falk Struckmann, Christof Fischesser, Rachel Harnisch Claudio Abbado

Gravacions de les dues primeres versions de l'obra (1805 e 1806)[modifica | modifica el codi]

Any Elenc (Leonore, Florestan, Pizarro, Rocco, Marzelline) Director Versió
1975 Edda Moser, Richard Cassilly, Theo Adam, Karl Ridderbusch, Helen Donath Herbert Blomstedt Primera versió (1805)
1997 Pamela Coburn, Mark Baker, Jean-Philippe Lafont, Victor van Halem, Christine Neithardt-Barbaux Marc Soustrot Segona versió (1806)
1997 Hillevi Martinpelto, Kim Begley, Matthew Best, Franz Hawlata, Christiane Oelze John Eliot Gardiner Versió de 1805, amb insercions de les versions de 1806 i 1814.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Argument» (en castellà). Teatro Real. [Consulta: 25 gener 2016].
  2. «Resum de l'òpera». Auditori Torrent. [Consulta: 24 gener 2016].
  3. 3,0 3,1 3,2 Alier, 1985, p. 18.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 Téllez, José Luis. «Fidelio: ópera y política» (en castellà). Teatro Real. [Consulta: 24 gener 2016].
  5. Alier, 2007, p. 47.
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 Alier, 2007, p. 49.
  7. Ruggeri Marchetti, Magda. «Ópera: Fidelio, de Ludwig van Beethoven» (en castellà). Teatro Real. [Consulta: 25 gener 2016].
  8. Alier, 1985, p. 21.
  9. Murray, 2013, p. 356.
  10. Alier, 2007, p. 48.
  11. «Fidelio: Performance History» (en anglès). http://opera.stanford.edu.+[Consulta: 29 gener 2016].
  12. 12,0 12,1 «Resumde l'obra» (en castellà). http://guiadeviena.com.+[Consulta: 25 gener 2016].
  13. Alier, 2001, p. 47.
  14. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 29 gener 2016].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fidelio Modifica l'enllaç a Wikidata