Finestra d'Overton

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

La finestra d'Overton, o també finestra de discurs, és el rang, dins d'una gamma d'idees, que directors, polemistes i tertulians als mitjans de comunicació consideren aptes o acceptables per al seu públic. Aquesta teoria es considera descrita per primera vegada per Joseph P. Overton (1960-2003), un antic vicepresident de la Mackinac Center for Public Policy, per a qui la viabilitat política d'una proposta o idea depèn en gran part del fet que aquesta estigui dins d'aquesta finestra o rang, més que de les preferències individuals dels polítics.[1][2][3][4][5]

Per a Overton, els graus d'acceptació per part de l'anomenada "opinió pública" d'una població donada són impensable, radical, acceptable, assenyada, popular i política. Així, per a fer viable una idea, sempre segons ell, l'estratègia hauria de ser primer de tot situar-la dins de la finestra, si no hi era, per a després anar-la desplaçant des de l'inacceptable a popular i política. La finestra es pot desplaçar, escurçar i allargar.[6][7]

Després d'ell, altres autors han desenvolupat més aquesta teoria, especialment buscant estratègies per a incloure dins de la finestra idees que majoritàriament n'estan excloses, dites "en la franja externa", és a dir, considerades inacceptables i marginals. Una de les tècniques més aplicades és la de promoure expressament idees molt inacceptables, de manera que per "equidistància" o comparació la finestra s'hi acosta, esdevenint acceptables o fins i tot populars idees que mai abans s'haurien plantejat com a acceptables.[8][9]

Altres mecanismes[modifica]

La finestra de discurs d'Overton explica com relatar un enquadrament, com el fotogràfic, de la realitat que fixi els límits del que els altres poden entendre en cada instant de temps com a raonable. Aquesta estratègia de manipulació i persuació de l'opinió pública té similituds amb la de la "porta al nas" (començar per una proposta molt inconvenient, perquè després una altra inconvenient o injusta, per comparació, sembli interessant o justa), que és en certa manera l'oposada a la del "peu a la porta" (començar per una proposta que molt fàcil d'acceptar, com per exemple demanar l'hora, per a després demanar alguna cosa més difícil, però havent deixant l'altra persona en actitud positiva i oberta).[10][11][12]

Influència a la cultura[modifica]

En 2010, un tertulià conservador i el cronista Glenn Beck van publicar una novel·la amb el títol La finestra Overton, basant-se en aquest concepte.

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. David Weigel, Marco Rubio:No Iran Deal Unless the Country Recognizes Israel, Bloomberg Politics, 2015 (anglès)
  2. Paul Krugman, The Closed Minds Problem , The New York Times, 27 de febrer de 2015 (anglès)
  3. NNDB "intelligence aggregator" Web site, "Joseph P. Overton" (anglès)
  4. Joseph Overton biography and article index , Mackinac (anglès)
  5. Joseph Lehman, A Brief Explanation of the Overton Window, Mackinac Center for Public Policy (anglès)
  6. David Atkins, Why the Right-Wing Gets It-and Why Dems Don't , Dayly Kos, 10 de maig de 2006 (anglès)
  7. Morning Feature: Crazy Like a Fox?, Dayly Kos, (anglès)
  8. Josep Maria Ruiz Smon, La finestra d'Overton:D'acord amb aquesta teoria, el secret de la política consisteix, com en la fotografia, en l'enquadrament, La Vanguardia, 19 de novembre de 2013, (català)
  9. Morning Feature: Crazy Like a Fox?, Dayly Kos, 9 de novembre de 2009 (anglès)
  10. Cialdini, R.B. i altres "Reciprocal concessions procedure for inducing compliance: the door-in-the-face technique.". Journal of Personality and Social Psychology, 1975 (anglès)
  11. Perloff, R. M., The dynamics of persuasion: Communication and attitudes in the 21st century. New York: Routledge, 2010. ISBN 9780415805681 (anglès)
  12. Pascual, A.; Guéguen, N., Foot-in-the-door and door-in-the-face: A comparative meta-analytic study". Psychological Reports, 2005 (anglès)

Enllaços externs[modifica]