Fitònim
Un fitònim és el nom d'una planta. Aquest terme prové del grec: la forma prefixada fit- del mot phytón, ‘planta’ i la forma sufixada -ònim del mot ónyma, ‘nom’.[1]
El conjunt de fitònims, doncs, forma la fitonímia, és a dir, la nomenclatura taxonòmica botànica, i el seu estudi comporta la fitologia, o botànica, rama de la biologia que s'ocupa de l'estudi de les plantes.
Un fitònim, tot i ser un mot comú originalment, ha desenvolupat formes pròpies en les cultures al llarg de la història.
- Fitònims propis. Els noms propris d'arbres i plantes no són molt abundants, però els existents corresponen a les següents formacions possibles:[2]
- Sintagmes nominals del tipus article + fitònim + adjectiu | sintagma preposicional. Per exemple, El Pi de les Tres Branques (Castellar del Riu), El Pino Gordo de Valdelagua (Espeja), El Roble Gordo (San Miguel del Robledo).
- Antonomàsia del tipus article + fitònim en augmentatiu (+ sintagma preposicional). Per exemple, Las Encinotas (La Sagrada). Així mateix, l'antonomàsia d'article + fitònim amb canvi de gènere. Per exemple, La Olma de Pareja (un om a Guadalajara).
- Construcció del tipus article + substantiu o adjectiu substantivat. Per exemple, La Desmochada, alzina a Navarredonda de Salvatierra, localitat de Frades de la Sierra; La Marquesa i El Fraile, alzines a Terradillos.
- Sense determinació. Per exemple, Diamond (una sequoia gegant) i Matusalem (un pi de llarga vida), ambdós arbres a Califòrnia.
- Fitònims esdevinguts topònims. Per exemple, Pineda de Mar, un municipi del Maresme; Albalat[3] (cardassar de cardots grossos[4]), una partida de Sogorb; La Verneda, un barri de Barcelona. Endemés, hi ha certs topònims derivats de fitònims.[5] Per exemple, Les Espartogues, nom d'una partida de Sarroca de Lleida, derivat del fitònim espart; La Botjoga, una partida de Torrefeta i Florejacs, derivat del fitònim botja.
- Fitònims esdevinguts antropònims com a cognom o llinatge. Per exemple, Pineda, Pruneda, Rovira, Juncosa, Albalat, etc.[3][6][7]
Referències[modifica]
- ↑ «Diccionari de la llengua catalana (fitònim)». Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 18 abril 2019].
- ↑ Bajo Pérez, Elena. El nombre propio en español (en castellà). 102. 1a ed.. Madrid: Arco Libros, 2008, p. 42-43 (Cuadernos de lengua española). ISBN 978-84-7635-747-7 [Consulta: 18 abril 2019].
- ↑ 3,0 3,1 Torres Fornes, Cayetano. Sobre voces aragonesas usadas en Segorbe (en castellà). 1a ed.. València: Tipografía Moderna Miguel Gimeno, 1903, p. 218-219 [Consulta: 18 abril 2019].
- ↑ Salcedo y Loayza, Domingo. Relación de la vida, muerte y milagros del V. Mos. Fr. Hieronimo Simón (en castellà). Segorbe: Felipe Mey, 1614, p. 195 [Consulta: 18 abril 2019].
- ↑ Turull, Albert. Particularitats Fonètiques a la Toponímia de la Regió de LLeida. 1a ed.. València: Universitat de València, 2002, p. 882-883 (Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes 2001). ISBN 84-37-05443-5 [Consulta: 18 abril 2019].
- ↑ «Cognoms de la població». Idescat. [Consulta: 18 abril 2019].
- ↑ Llull Martí, Antoni. Fitònims col·lectius catalans amb els sufixos -et/-eda (o -eta) i -ós/-osa esdevinguts llinatges. 1a ed.. Palma: Universitat de les Illes Balears, 2013, p. 125-138 (XXIV Jornada d'Antroponímia i Toponímia 2011) [Consulta: 18 abril 2019].