Fitònim
Un fitònim és el nom d'una planta. Aquest terme prové del grec: la forma prefixada fit- del mot phytón, ‘planta’ i la forma sufixada -ònim del mot ónyma, ‘nom’.[1]
El conjunt de fitònims, doncs, forma la fitonímia, és a dir, la nomenclatura taxonòmica botànica, i el seu estudi comporta la fitologia, o botànica, rama de la biologia que s'ocupa de l'estudi de les plantes.
Fitònims amb formes pròpies[modifica]
Un fitònim, tot i ser un mot comú originalment, ha desenvolupat formes pròpies en les cultures al llarg de la història.
Fitònims propis[modifica]
Els noms propris d'arbres i plantes no són gaire abundants, però els existents sovint corresponen a arbres monumentals o singulars, amb les següents estructures gramaticals possibles, entre altres:[2]
- Sintagmes nominals del tipus article + fitònim + adjectiu | sintagma preposicional. Per exemple, el Pi de les Tres Branques (Castellar del Riu), el Roure de Can Codorniu (Sant Sadurní d'Anoia),[3][4] el Pi del Cugat (La Morera de Montsant);[5] la Lloca de Canals (un plàtan del 1914 a qui Vincent Andrès Estellès va dedicar un poema, a Canals, La Costera);[6] la Savina de sa Tanca d'allà dins (Sant Francesc Xavier, Formentera);[7] El Pino Gordo de Valdelagua (Espeja, Salamanca, Castella i Lleó), El Roble Gordo (San Miguel del Robledo, Salamanca, Castella i Lleó).
- Antonomàsia del tipus article + fitònim en augmentatiu (+ sintagma preposicional). Per exemple, Las Encinotas (La Sagrada). Així mateix, l'antonomàsia d'article + fitònim amb canvi de gènere. Per exemple, La Olma de Pareja (un om a Guadalajara).
- Construcció del tipus article + substantiu o adjectiu substantivat. Per exemple, Els Estanca-sangs, freixes de fulla petita a Santa Maria del Camí (Mallorca);[7] La Desmochada, alzina a Navarredonda de Salvatierra, localitat de Frades de la Sierra (Salamanca, Castella i Lleó); La Marquesa i El Fraile, alzines a Terradillos (Salamanca, Castella i Lleó).
- Sense determinació. Per exemple, Diamond (una sequoia gegant) i Methuselah (un pi de llarga vida, és a dir, de l'espècia Pinus longaeva), ambdós arbres a Califòrnia.
Fitònims esdevinguts topònims[modifica]
Hi ha un gran nombre de fitònims esdevinguts topònims, és a dir, fitotopònims. Entre ells es poden comptar, per exemple, els municipis de: Figueres (Alt Empordà); Pineda de Mar, al Maresme; El Pinell de Brai, a la Terra Alta; La Freixneda i Vall-de-roures, municipis a la Franja (Terol, Aragó); El Figueró (El Figueró i Montmany, municipi del Vallès Oriental);[8][9] Canyelles (Garraf, derviat de canya); Lloret de Mar (La Selva);[10][11] La Mata de Morella (Els Ports); L'Alfàs del Pi (Marina Baixa); L'Ametlla del Vallès, L'Ametlla de Merola, l'Ametlla de Segarra i l'Ametlla de Mar (diferents comarques de Catalunya); Ullastrell (al Vallès Occidental); La Jonquera (Alt Empordà); Ginestar (Ribera d'Ebre); La Garriga, municipi del Vallès Oriental; Garriguella, municipi de l'Alt Empordà; la comarca de Les Garrigues; el poblet d'Olzinelles (Sant Celoni, Vallès Oriental);[12] el poble de Viladordis, entitat de població i barriada de Manresa (al Bages); el municipi de Sant Joan Despí (Barcelonès); La Verneda, un barri de Barcelona; la comarca de la Noguera; etc. Endemés, hi ha certs topònims derivats de fitònims.[13] Per exemple, Les Espartogues, nom d'una partida de Sarroca de Lleida, derivat del fitònim espart; La Botjoga, una partida de Torrefeta i Florejacs, derivat del fitònim botja; etc.
Albalat (una partida de Sogorb) potser no cap en aquesta llista, ja que el Diccionari Alcover-Moll i altres escrits el fan derivar de la frase àrab al-balat, el camí,[14][15] mentre que el llibre sobre els noms aragonesos a Sogorb fa derivar Albalat d'una arrel germànica, dels visigots[16] i que remetria a cardassar de cardots grossos.[17]
A França, tenim, per exemple, L'Avelhanet (Arieja), etc.
Fitònims esdevinguts antropònims com a cognom o llinatge[modifica]
Alguns fitònims esdevinguts antropònims com a cognom o llinatge inclouen, per exemple, Pineda, Pruneda, Rovira, Juncosa,[16][18][19] Boixeda, etc.
Referències[modifica]
- ↑ «Fitònim». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 18 abril 2019]
- ↑ Bajo Pérez, Elena. El nombre propio en español (en castellà). 102. 1a ed.. Madrid: Arco Libros, 2008, p. 42-43 (Cuadernos de lengua española). ISBN 978-84-7635-747-7 [Consulta: 18 abril 2019].
- ↑ «Fitxes d'arbres monumentals: Roure de Can Codorniu». Arbres i arbredes monumentals. Generalitat de Catalunya. Medi Ambient i Sostenibilitat. [Consulta: 27 octubre 2023].
- ↑ «Arbres monumentals amb nom propi. Introducció». Plantípodes, 2020. [Consulta: 27 octubre 2023].
- ↑ «Montsant - El pi del Cugat». Wikiloc. [Consulta: 27 octubre 2023].
- ↑ «ARBRES MONUMENTALS DEL PAÍS VALENCIÀ. UN PATRIMONI A CONSERVAR», 17-11-2016. [Consulta: 27 octubre 2023].
- ↑ 7,0 7,1 «Els arbres singulars de Barears. Quins són i on estan?». Fitxes dels arbres singulars de Balears. Servei de Protecció d'Espècies, Conselleria d'Agricultura, Pesca i Medi Natural, Govern de les Illes Balears. [Consulta: 27 octubre 2023].
- ↑ Gómez Bach, Anna; Requejo, Ana Inventari del Patrimoni Cultural de Figaró-Montmany. Memòria tècnica. Diputació de Barcelona, Àrea de Cultura [Barcelona], 2005, 2023, pàg. 18.
- ↑ Moran i Ocerinjauregui, Josep; Rabella, Joan Anton «Criteris lingüístics del "Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya"». Llengua i ús: revista tècnica de política lingüística, 11-01-2004, pàg. 14–21. ISSN: 2013-052X.
- ↑ Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «Lloret». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255.
- ↑ «Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya. Lloret de Mar» p. o fitxa 480. GenCat. [Consulta: 27 octubre 2023].
- ↑ Rasico, Philip D. «Els topònims catalans en -et / -ell. Entorn d'una tesi de Joan Coromines» (en català). Estudis Romànics. Vol. 25, 2003, p. 151-166.
- ↑ Turull, Albert. Particularitats Fonètiques a la Toponímia de la Regió de Lleida. 1a ed.. València: Universitat de València, 2002, p. 882-883 (Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes 2001). ISBN 84-37-05443-5 [Consulta: 18 abril 2019].
- ↑ Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «Albalat». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255.
- ↑ Membrado Tena, Joan Carles «Origen historicolingüístic i contingut semàntic de la toponímia municipal valenciana a través d'un SIG». Els noms en la vida quotidiana. Actes del XXIV Congrés Internacional d’ICOS sobre Ciències Onomàstiques. Annex. Secció 12. GenCat, 2011.
- ↑ 16,0 16,1 Torres Fornes, Cayetano. Sobre voces aragonesas usadas en Segorbe (en castellà). 1a ed.. València: Tipografía Moderna Miguel Gimeno, 1903, p. 218-219 [Consulta: 18 abril 2019].
- ↑ Salcedo y Loayza, Domingo. Relación de la vida, muerte y milagros del V. Mos. Fr. Hieronimo Simón (en castellà). Sogorb: Felipe Mey, 1614, p. 195 [Consulta: 18 abril 2019].
- ↑ «Cognoms de la població». Idescat. [Consulta: 18 abril 2019].
- ↑ Llull Martí, Antoni. Fitònims col·lectius catalans amb els sufixos -et/-eda (o -eta) i -ós/-osa esdevinguts llinatges. 1a ed.. Palma: Universitat de les Illes Balears, 2013, p. 125-138 (XXIV Jornada d'Antroponímia i Toponímia 2011) [Consulta: 18 abril 2019].