Foner balear

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Foner balear.

Els foners balears formaren un cos d'exèrcit propi de l'edat antiga, integrat per indígenes de les Balears, presents tant a les tropes cartagineses com romanes, sobretot durant el període posttalaiòtic. Ja foren presents a les guerres contra els grecs a Sicília, des de la fi del segle V i IV aC, així com a la II Guerra Púnica. Posteriorment serviren com a tropes auxiliars d'infanteria lleugera en múltiples combats, entre els quals cal esmentar la seva presència a les legions de Juli Cèsar a la Guerra de les Gàl·lies. La provisió de soldats mercenaris es feia per lleves voluntàries, encara que a la fase final de les guerres púniques els cartaginesos, impel·lits a reclutar noves tropes, tengueren enfrontaments amb les poblacions balears i sembla que, almenys a Menorca, procediren a lleves forçoses.

Història[modifica | modifica el codi]

Els foners balears a l'exèrcit cartaginès[modifica | modifica el codi]

S'esmenten per primera vegada a mitjan segle IV aC. a Sardenya, durant la conquesta de Selinunte (409 aC.), en el marc de la Segona Guerra Siciliana). Diodor els col·loca entre els combatents cartaginesos durant la presa d'Agrigent i, ja començada la Tercera Guerra Siciliana, en la batalla d'Ecnomo (310 aC), a les ordres d'Amílcar, fill de Giscó.

Segons els cronistes, Anníbal va comptar amb aproximadament 2.000 foners balears, que en els inicis de la campanya a la península Itàlica va disposar en primera fila del seu exèrcit, i eren els encarregats de començar la lluita hostigant els romans. Aquesta disposició de les tropes, que tenia un cert paral·lelisme amb la dels vèlits en l'exèrcit romà, la va repetir a Cannas (216 aC). És significatiu el fet que els contingents de foners balears fossin esmentats expressament en la distribució de tropes que Anníbal va fer abans de deixar el comandament del territori cartaginès a la península Ibèrica al seu germà Àsdrubal, a qui va confiar 500 balears. Anníbal donava una gran importància a aquestes tropes i les va protegir al llarg de la campanya com a soldats irreemplaçables. El motiu de la seva eficàcia militar residia en el major abast i precisió que la fona tenia sobre l'arc.

Els foners a l'exèrcit romà[modifica | modifica el codi]

A partir de la conquesta romana les fonts històriques ens tornen a parlar dels foners, ara enquadrats a l'exèrcit romà. Gai Sal·lusti ens assabenta de foners balears entre les tropes romanes que lluitaven a Numídia contra el rei Jugurta (111-105 aC). Cèsar esmenta els foners baleàrics com a combatents a la guerra de les Gàl·lies, cap al 56 aC, lluitant al costat d'altres tropes d'elit com els genets númides i els arquers cretencs.

Els foners balears a les fonts clàssiques[modifica | modifica el codi]

Els foners balears estan documentats a les obres d'Estrabó, Diodor Sícul, Flor, Tit Livi, Polibi i Zonares. Virgili els esmenta a Les geòrgiques i Ovidi a Les metamorfosis.

Diodor de Sicília diu d'ells que: (...) En la pràctica de llançar grans pedres amb fona avantatgen a tots els altres homes.

Els foners balears, esmentats per les fonts com funditores,en relació a l'arma que manejaven, la fona, anomenada funda en llatí, combatien semidespullats, és a dir, amb escàs armament defensiu. Sobre això diu Titus Livi levium armorum baliares, armats a la lleugera, levis armatura. També esmenta que com a armament defensiu només usaven un escut recobert de pell de cabra, i com a armament ofensiu un venable de fusta de punta esmolada i les cèlebres fones. Aquestes eren elaborades amb una fibra vegetal negra trenada amb crineres o amb nervis d'animals. Empraven tres tipus de fones de diferents longituds, segons la distància de l'objectiu a assolir. Les que no s'usaven eren col·locades al voltant del cap i de la cintura. Per contra, segons Estrabó i altres autors, portaven les tres fones lligades al voltant del cap.

Licofró de Calcis explica el mestratge dels balears en la fona en el seu poema èpic Alexandra, on parla així dels fugitius de Troia que arribaren a les Illes Balears: Després de navegar com crancs en les roques de Gimnesis envoltats de mar, arrossegaran la seva existència coberts de pells peludes, sense vestits, descalços, armats de tres fones de doble cordada. I les mares ensenyaran als seus fills més petits, en dejú, l'art de tirar; ja que cap d'ells tastarà el pa amb la boca si abans, amb pedra precisa, no encerta un tros posat sobre un pal com a blanc.[1]

Funció militar[modifica | modifica el codi]

Els foners balears eren situats a l'avantguarda dels exèrcits i actuaven com a forces de xoc.[2] Es trobaven associats sovint amb els arquers cretencs i la seva missió consistia a hostilitzar l'enemic abans d'arribar a l'enfrontament directe entre els dos exèrcits. Armats lleugerament, una vegada finalitzada la seva missió de fustigament, deixaven pas a la infanteria pesada. Excel·lents defensors i assaltants de fortificacions, els cartaginesos els van emprar sobretot en el camp de batalla. Normalment, eren els primers a intervenir en les batalles, desfent les primeres files enemigues, trencant escuts, elms i qualsevol tipus d'arma defensiva.

Quan se'ls acabaven els projectils o l'enemic estava ja molt proper, es replegaven al costat dels arquers per cedir el pas al gruix de la infanteria lleugera.

Equip i armes[modifica | modifica el codi]

Estaven equipats amb un escut de pell de cabra i una javelina de punta de ferro o endurida al foc per la lluita cos a cos. En el combat usaven tres fones: una era més grossa, per als tirs més llunyans, cenyida a la cintura; una altra de mitjancera que es duia a la mà; i una de més petita per als tirs més propers, que duien al cap. El projectil es podia llançar de diferents maneres, però tenien (bàsicament) tres tipus de tir (un per a cada fona). Les fones les feien (i encara es fan) de corda, amb sis vencisos de corda com si es fes una trunyella. Els projectils, que llançaven després de voleiar tres vegades les seves fones, podien ser de pedra, terracota o plom. Podien arribar a pesar fins a 500 grams, i els seus efectes sobre les tropes enemigues eren de gran potència.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Història de Mallorca

Cultura talaiòtica

Període posttalaiòtic

Taula (construcció talaiòtica)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • La Prehistòria de les Illes de la Mediterrània Occidental. Conselleria de Cultura del Govern Balear: Palma de Mallorca, 1992.
  • ROSSELLÓ BORDOY, Guillem: La cultura talayótica en Mallorca, 1979.
  • NADAL CAÑELLAS, Joan: Els foners balears. Grup Serra: Palma de Mallorca, 2000.
  • BLÁZQUEZ, J. M.; ALVAR, Jaime i WAGNER, Carlos Fenicios y cartagineses en el Mediterráneo. Madrid, 1999.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Licofró de Calcis (280 a. C.) Alexandra (versos 633-641)
  2. Gran Enciclopèdia de Mallorca vol. 5


Enllaços externs[modifica | modifica el codi]