Font d'Hèrcules (Gaudí)

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «Font d'Hèrcules».
Infotaula d'obra artísticaFont d'Hèrcules
Gaudí - Font d'Hèrcules.jpg
Tipus font
Artista Antoni Gaudí
Data creació 1884
Estil Modernista
Material Ferro forjat i pedra
Dimensions 340 (Alçada) × 500 (Amplada) × 308  (Llargada) cm
Ubicació (Barcelona)
Modifica dades a Wikidata

La Font d'Hèrcules, també coneguda com a Font Gaudí, es troba al Palau Reial de Pedralbes de Barcelona, antiga residència de la família reial espanyola a les seves visites a la ciutat comtal i actual seu de la Unió per la Mediterrània. Està ubicada als jardins del palau, on va ser construïda el 1884 amb un disseny de l'arquitecte Antoni Gaudí. Aquesta obra està inscrita com a Bé Cultural d'Interès Local (BCIL) a l'Inventari del Patrimoni Cultural català amb el codi 08019/2050.[1]

Història[modifica | modifica el codi]

El Palau té el seu origen a l'antiga masia de Can Feliu, del segle XVII. La finca fou adquirida el 1862 per Eusebi Güell, juntament amb la veïna Can Cuyàs de la Riera. Juntes van formar la finca Güell, d'una extensió de 30 000 m2. Güell va encarregar la reforma de la torre Can Feliu a l'arquitecte Joan Martorell i Montells, qui va construir un palauet d'aire caribeny, acompanyat d'una capella neogòtica i rodejat de magnífics jardins.[2] Més tard, s'encarregà a Antoni Gaudí la tasca de reformar la casa i construir un mur de tanca i els pavellons de porteria. Gaudí també s'encarregà parcialment del disseny dels jardins de la finca, va construir dues fonts i una pèrgola, i va plantar diversos tipus de plantes mediterrànies (pins, eucaliptus, palmeres, xiprers i magnòlies).[3]

Posteriorment, Eusebi Güell va cedir la casa i part dels jardins a la Corona, en agraïment pel seu nomenament nobiliari com a comte el 1918. Llavors es va fer una nova remodelació per a convertir-la en Palau Reial (1919-1924), a càrrec dels arquitectes Eusebi Bona i Francesc Nebot, en estil noucentista. Els jardins van ser redissenyats per Nicolau Maria Rubió i Tudurí, a partir d'un projecte que integrava, en un traçat geomètric decoratiu, gran part dels arbres ja existents, amb un estany i diversos elements decoratius, com la font de Gaudí, bancs de bambú, tres fonts lluminoses obra de Carles Buïgas i diverses estàtues. Al proclamar-se la República el 1931, el palau va passar a ser propietat de l'Ajuntament de Barcelona, el qual va decidir instal·lar el Museu d'Arts Decoratives, inaugurat el 1932. Durant el règim franquista va tornar a ser residència del cap de l'estat. Actualment el palau és de titularitat de la Generalitat de Catalunya.

La font va ser restaurada el 1983.

Descripció[modifica | modifica el codi]

Broc de la font.

Aquesta obra pertany a l'etapa orientalista de Gaudí, en la que va realitzar una sèrie d'obres de marcat gust oriental, inspirades en l'art del Pròxim i Llunyà Orient (Índia, Pèrsia, Japó), així com en l'art islàmic hispànic, principalment el mudèjar i nassarita. En aquesta època Gaudí empra amb gran profusió la decoració en rajola ceràmica, així com els arcs mitrals, cartel·les de maó vist i acabaments en forma de templet o cúpula.[4]

Dins del conjunt desenvolupat a la finca Güell, Gaudí va realitzar aquesta font a un indret un xic amagat dels jardins, enmig d'un bosquet de bambús que va provocar que durant anys l'obra passés desapercebuda, fins que va ser redescoberta el 1983 per l'arquitecte municipal Ignasi Serra i Goday.[5] La font està dedicada a l'heroi mitològic Hèrcules, al qual està dedicada també la reixa d'entrada dels pavellons de porteria realitzats per Gaudí; aquesta reixa, executada en ferro per Joan Oñós, un col·laborador de Gaudí, té forma de drac, i representa a Ladó, el drac guardià del Jardí de les Hespèrides, vençut per Hèrcules al seu onzè treball. Aquest episodi va ser narrat per Jacint Verdaguer al seu poema L'Atlàntida, dedicat a Antonio López y López, primer marquès de Comillas, que era el sogre d'Eusebi Güell; segons Verdaguer, Hèrcules va ser el fundador llegendari de Barcelona.[6]

La font consta d'un banc de pedra de forma el·líptica amb respatller de paredat, a la part central del qual s'aixeca un pedestal sobre el que es troba un bust d'Hèrcules —aquest bust no és l'original, i va ser col·locat en la restauració efectuada el 1983—. De la base d'aquest pedestal surt un broc amb forma de drac xinès, el qual vessa l'aigua en una pica amb l'escut de Catalunya. El conjunt és sobri però estètic, i s'integra de forma harmoniosa amb la natura circumdant, una de les preocupacions de l'arquitecte a la seva obra, ja que per al geni reusenc la natura era la seva gran mestra.[7]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Font d'Hèrcules». [Consulta: 22 setembre 2014].
  2. Bassegoda i Nonell, 2002, p. 125-126.
  3. Crippa, 2007, p. 17.
  4. Bergós i Massó, 1999, p. 52.
  5. Jaume Fabre, Josep M. Huertas i Joan Bassegoda i Nonell. «Font Gaudí». [Consulta: 22 setembre 2014].
  6. Regàs, 2009, p. 49.
  7. Lecea et al., 2009, p. 120.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bassegoda i Nonell, Joan. Gaudí o espacio, luz y equilibrio. Madrid: Criterio, 2002. ISBN 84-95437-10-4. 
  • Bergós i Massó, Joan. Gaudí, l'home i l'obra. Barcelona: Lunwerg, 1999. ISBN 84-7782-617-X. 
  • Crippa, Maria Antonietta. Gaudí. Köln: Taschen, 2007. ISBN 978-3-8228-2519-8. 
  • Lecea, Ignasi de; Fabre, Jaume; Grandas, Carme; Huertas, Josep M.; Remesar, Antoni Art públic de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona i Àmbit Serveis Editorials, 2009. ISBN 978-84-96645-08-0. 
  • Regàs, Ricard. Guía visual de la obra completa de Antoni Gaudí. Barcelona: Dos de Arte Ediciones, 2009. ISBN 978-84-96783-42-3. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Coord.: 41° 23′ 16″ N, 2° 07′ 01″ E / 41.38781°N,2.11689°E / 41.38781; 2.11689