Fossar de les Moreres

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Fossar de les Moreres
Fossar-moreras-diada-ejercito-cataluña-salvas-honor.jpg
Dades bàsiques
Tipus plaça i indret històric
Ubicació
Estat Espanya
Comunitat autònoma Catalunya
Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Barcelonès
Municipi Barcelona

41° 23′ 01″ N, 2° 10′ 56″ E / 41.38361111°N,2.18222222°E / 41.38361111; 2.18222222
Bé cultural d'interès nacional
Declaració 9 març 1999
Identificador IPAC: 323
Bé d'interès cultural
Identificador RI-54-0000061
Modifica dades a Wikidata
Vista general
Amb la basílica de Santa Maria del Mar al fons.
Durant la Diada Nacional de Catalunya de 2012

El Fossar de les Moreres és actualment una plaça de la ciutat de Barcelona on hi ha un memorial de guerra pels morts que hi va haver en el Setge de Barcelona (1713-1714), en el marc de la Guerra de Successió Espanyola. El motiu pel qual hi ha el memorial de guerra és que aquest indret era un dels dos històrics cementiris adjacents a la basílica de Santa Maria del Mar, i que durant el setge esdevingué fossa comuna on foren soterrats molts dels defensors de la ciutat.[1]

Els cementiris de Santa Maria[modifica]

Durant l'edat mitjana el «fossar major» estava situat tot just davant la porta principal de la basílica, mentre que el «fossar menor» o «fossar de les moreres» estava situat al lateral. A finals de l'edat mitjana s'edificaren algunes cases que donen al carrer Caputxes, situació que limità el «fossar major», el qual gradualment passà a ser el menor i viceversa. El 1402 Arnau Bargués edificà la font pública que emmarca l'entrada a la plaça de Santa Maria per Argenteria.

Eliminació del cementiri i pavimentació[modifica]

El 1775 el bisbe Climent inaugurà el cementiri del Poblenou, primer cementiri extramurs de la ciutat; fou construït per raons de salut pública avançant-se a la Reial Cèdula promulgada el 3 d'abril de 1787 pel rei Carles III, que suprimia els cementiris parroquials. Malgrat la reial cèdula els barcelonins foren reticents a deixar d'enterrar-se als històrics cementiris parroquials sentint com una extravagància el nou cementiri fora de la ciutat. El 1802, amb motiu de la visita del rei Carles IV a la basílica de Santa Maria del Mar, el Fossar de les Moreres fou clausurat i dissimulat, per bé que la necessitat impel·lí a continuar usant-lo doncs el 1813 el cementiri del Poblenou fou destruït per les tropes napoleòniques. Acabada la guerra el capità general de Catalunya el general Castaños ordenà imperativament el 17 de març de 1816 que tots els cementiris parroquials de Barcelona fossin empedrats. Tot i així la decisió no s'implementà immediatament i no seria fins al 1819 quan, amb la reconstrucció del cementiri del Poblenou, foren completament enllosats els tradicionals cementiris parroquials donant lloc a una sèrie de places empedrades com les de Sant Josep Oriol, Sant Just, Sant Miquel, Sant Cugat del Rec, Sant Pere de les Puelles, Sant Felip Neri o la del Fossar de les Moreres.

La supressió del cementiri i la construcció de la plaça propicià que la Junta d'Obres llogués la planta baixa de la plaça, així com tot el mur de l'abadia fins a la façana del Born, on germinaren barracons adossats a l'església amb parades de roba, menjar i quincalla. La degeneració i dessacralització de l'espai va continuar fins que la poesia de Frederic Soler Pitarra va cridar l'atenció sobre la significació històrica del lloc. A la poesia s'explica[2] que un fosser i el seu nét hi enterren els defensors morts a la Barcelona de 1714, quan els porten el cadàver d'un soldat dels assetjadors, fill del fosser i pare del noi, es neguen a enterrar-lo:

«

Al fossar de les Moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

»

Aquesta és la inscripció que es pot llegir, amb grans lletres, al fossar, realment un lloc de memòria dedicat als combatents anònims, una veritable tomba del soldat desconegut però pensada abans de la primera guerra mundial que en va difondre el model.

En una làpida al fons de la plaça hi ha una placa de marbre posada el 1915 pel Casal Nacionalista Martinenc i Joventut Nacionalista els Néts dels Almogàvers on hi ha inscrits els primers versos de la poesia de Pitarra.[3]

Reformes de l'espai i conversió en plaça[modifica]

Peveter de la flama eterna en memòria dels morts durant el setge de Barcelona (1713-1714).

El 1966 l'alcalde de Barcelona José Maria Porcioles va projectar obres de millora per a Santa Maria, així com el despeje «Fossar de les Moreres» enderrocant el pont i diverses construccions adjacents a la basílica a fi de convertir l'espai en plaça.[4][5] Les obres no es varen dur a terme i l'espai va patir un acusat procés de degradació fins al 1977, any en què es recol·locà la placa commemorativa. El juny de 1978, a instàncies d'Òmnium Cultural i amb la voluntat de dignificar l'espai, ja que fins aleshores s'estava utilitzant com a aparcament de cotxes, es creà la Comissió Pro Fossar de les Moreres-Memorial 1714, que treballà amb la voluntat que es pavimentés la plaça, s'impedís el tràfic rodat, i es declarés l'enclau com a monument històric artístic per part de la Generalitat. El portaveu de l'Associació de Veïns del Barri de la Ribera manifestà la voluntat que l'enclavament fos recuperat com a símbol per a Catalunya.[6] El 1979 es tornà a pavimentar la plaça i el 1981 l'Ajuntament de Barcelona redactà un pla especial de rehabilitació de tota la zona de la Ribera. Pel Fossar de les Moreres es projectà la recreació del cementiri original de la Ribera a efectes commemoratius, així com la restauració del pont aixecat el 1700 al bell mig de l'actual Fossar de les Moreres per Jordi de Hessen, i que connectava la llotja reial de Santa Maria del Mar amb el Palau Reial situat al Pla de Palau. La remodelació del pont elevat es destinaria a acollir exposicions i mostres divulgadores sobre l'Onze de Setembre. Els arquitectes Lluís Doménech i Roser Amador argumentaren que la conservació i restauració del pont del segle XVIII s'aconseguiria mitjançant una estructura de suport de fusta, ja que el pont entroncava amb la tradició de balcons voladissos pròpia de l'arquitectura del barri de la Ribera. El cementiri reconstruït quedaria tancat per totes bandes, però unes reixes laterals en permetrien la visió del conjunt. El 1983 la Comissió Pro Fossar de les Moreres-Memorial 1714 proposà un pla alternatiu elaborat per l'arquitecte Jesús Rocañin i Serrano; aquest projecte descartava el retorn a l'estat de cementiri previ a la pavimentació de 1821, i apostava per mantenir-lo com una plaça pública, així com la restauració del pont, la plantació d'unes moreres, i la incorporació d'elements commemoratius com ara una flama eterna. La Comissió apel·là a la Generalitat, però els responsables municipals es reafirmaren en la seva intenció de retornar el fossar a l'aspecte original de l'antic cementiri de Santa Maria del Mar. L'apel·lació arribà al Síndic de Greuges, que aconseguí un principi d'acord entre el tinent d'alcalde d'urbanisme Jordi Parpal i director del Patrimoni artístic de la Generalitat Esteve Mas.

Memorial de guerra[modifica]

Les obres, no exemptes de polèmica, s'iniciaren el 1986 segons el projecte de Lluís Doménech i Roser Amador, i foren adjudicades a l'empresa Huarte; malgrat que la idea inicial era la de consolidar i restaurar el pont, aquest acabà totalment enderrocat. Els tècnics al·legaren aleshores que la vista de la façana de la basílica que ara es podia contemplar era un element a tenir en compte, i que el pont no tenia cap interès històric ni patrimonial. La Crida a la Solidaritat i la Comissió Pro Fossar de les Moreres-Memorial 1714 anunciaren accions de protesta si no s'aturava la destrucció d'elements patrimonials i s'aturava la reforma. Els membres del Memorial es reuniren amb l'ajuntament per reclamar que el Fossar esdevingués una plaça pública que albergués un memorial del 1714. Finalment els tècnics de l'ajuntament aprovaren aturar el projecte de remodelació que tan sols havia servit per destruir el pont.

Tres anys després, el 1989, es reprengué la reforma i s'executà un projecte de l'arquitecta Carme Fiol que creà una senzilla plaça de totxana vermella, quedant pendent la restauració de les façanes; el projecte de Fiol no s'assemblava a cap dels anteriors, sinó que es basava en la idea de construir una plaça per a l'ús quotidià, però que al mateix temps tingués un caràcter monumental; el projecte es completava amb la plantació de moreres i l'obertura de la plaça al carrer Malcuinat, un accés que fins aleshores restava tapiat. El projecte s'havia de completar amb la restauració de les façanes de les edificacions adjacents i l'habilitació d'un museu dedicat a l'11 de setembre i la història del cementiri i plaça, així com acollir les restes del pont enderrocat que es conservaven en un magatzem municipal. El 1998 es remodelaren les façanes dels edificis de la plaça. El 1999 la Generalitat declarà el Fossar de les Moreres, conjuntament amb el Llibre de Privilegis de Cervera, Béns culturals d'Interès Nacional; fins aleshores el Fossar havia tingut la consideració de conjunt històric. El 2001 s'hi construí el memorial de guerra del 1714, on cada 11 de setembre es commemora la Diada Nacional de Catalunya i es ret homenatge als defensors de la ciutat, morts i enterrats en aquest lloc després que la ciutat es retés davant les tropes de Felip V d'Espanya. Des de l'abril de 2002, l'associació Memorial 1714 col·loca un ram de flors amb la bandera catalana cada diumenge al migdia al recipient que es troba al peveter. Des del 1915 les associacions patriòtiques i catalanistes hi commemoren els morts haguts durant el setge del 1714. El 2014 va ser l'escenari de l'acte institucional de la Generalitat de Catalunya, amb motiu del Tricentenari, amb la intervenció d'Artur Mas.[7]

Història[modifica]

L'antic cementiri anomenat el Fossar de les Moreres, correspon bàsicament a l'antiga zona d'enterrament de la parròquia de Santa Maria del Mar. Si bé existeixen troballes arqueològiques d'enterraments del segle IV, inicis del V, a l'interior de l'edifici de l'antic carrer de l'Espaseria (avui de Santa Maria), a tocar el fossar, sota el presbiteri de l'actual temple i a la placeta de Montcada, podrien respondre a diferents enterraments realitzats segons el costum de tradició romana de fer-los al llarg dels camins que envoltaven la ciutat.[8]

Segons Pi i Arimon, l'església i el fossar al segle XII estarien situats a la cantonada del carrer de l'Espaseria amb la plaça de Santa Maria; al sud trobaríem un areny, on s'instal·là la peixateria general, amb les barques dels pescadors varades, com cercant el petit resguard del Puig de les Falzies (actualment pla Palau); vers Badalona albiraríem el Puig dels Molins (actualment estació de França, i els estanyols del que seria barri de la Ribera, ja mig amagats per les edificacions de la rodalia de Corbera, barriada de pescadors construïda pel capítol catedralici ver el 1209 en els sorrals concedits pel rei Pere I; a llevant ens trobaríem amb un altre grup d'edificacions als terrenys que Guillem Ramon de Montcada rebé del comte Ramon Berenguer a canvi de la seva col·laboració en la conquesta de Tortosa, terrenys que, per millor edificar-los, féu travessar per un carrer (Montcada). Amb aquestes construccions augmentà el nombre d'habitants i, conseqüentment, el de feligresos, així l'església del fossar es veié afavorida per algunes donacions.[8]

El 1329, Alfons el Benigne col·locà la primera pedra del nou temple. S'edificà al nord de l'antic, deixant una separació entre ambdós. No se sap res del que passà amb el vell edifici.[8]

El procés edificatori creix i es van delimitant els terrenys del fossar. Al voltant del 1500 es construïren noves cases al carrer de les Caputxes, fet que minvà el terreny i el dividí, passant a denominar-se fossar menor, i major el que ens ocupa.[8]

Dins el fossar major, sembla que hi havia la casa del fosser, lloc on després possiblement s'edificà la Sala del Capítol. D'aquesta sala es conserven uns murs, emmarcats i emmascarats per un edifici d'habitatges de construcció més moderna. Una excavació arqueològica i una investigació arquitectònica, determinarien, però, les seves dimensions reals. El 8 de novembre de 1511, el cos de beneficiats de Santa Maria comunicà a l'Obra la intenció de construir-se una sala de reunions i demanà ajut per portar-la a terme. El lloc triar és el fossar on era situada la casa del fosser, amb les mides següents. amplària 7 canes de tou, llargària 15 canes de tou i amb la condició de bastir un claustre que enllacés amb l'església. El 1583 s'aturaren les obres. El 1605, la primera nau del Capítol era coberta i es celebrà la primera missa. El claustre no s'acabà mai. Per tal de poder connectar el palau amb el temple, es construí, a finals del segle XVII, un corredor o passadís damunt d'arcs, enllaçant-los.[8]

L'onze de setembre de 1714, durant la Guerra de Successió, l'últim reducte resistent era format per Santa Eulàlia, els baluards de llevant i de Santa Clara, així com el barri sencer de Ribera. El fossar era el cementiri més proper i en ell varen ésser enterrats els seus defensors.[8]

Carles III, per raons d'higiene, abolí el 1775 els cementiris parroquials dins dels nuclis urbans. L'Ajuntament disposà de convertir-los en places. Per tal de no perdre terrenys propietat de la parròquia, l'Obra de Santa Maria edificà noves cases i botigues, malgrat la prohibició el 1802. El 1816, per acord entre l'Obra i el General Castaños, l'església podia construir noves botigues al costat de la capella del Sant Crist, al mig del fossar. Aquestes darreres edificacions són les que donares l'actual fesomia a l'indret. Amb la Renaixença, es recuperà la memòria dels fets de 1714, i pels volts de 1870 es començà a celebrar al fossar l'Onze de setembre amb caire d'homenatge als caiguts i reivindicatiu del fet català. Des d'aleshores, aquest indret esdevingué un lloc fortament testimonial i plenament arrelat a la consciència i memòria històrica del país. Tanmateix, amb el pas del temps el lloc es va anar deteriorant fins que al 1979, algunes entitats ciutadanes van començar a reclamar l'adequació de l'indret. El 1989 es redactà el projecte definitiu de remodelació el Fossar.[8]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. Brotons, Ròmul. La ciutat captiva, Barcelona 1714-1860. Albertí Editor, 2008, p. 15. 
  2. Balcells, Albert. Llocs de memòria dels catalans. Proa, 2008, p. 85-86. ISBN 978-84-8437-319-3 [Consulta: 27 juliol 2013]. 
  3. Memòries d'un militant catalanista
  4. El templo de Santa Maria del Mar, en un momento crucial de su historia
  5. Proyectos sobre Santa María del Mar
  6. La restauración del «Fossar de les Moreres». El histórico lugar se utilizaba ahora como aparcamiento
  7. Barnils, Andreu. «El Fossar de les Moreres, allà on l'independentisme es refugiava». VilaWeb, 10-09-2014. [Consulta: 10 setembre 2014].
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 8,6 «Fossar de les Moreres». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 3 desembre 2017].

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fossar de les Moreres Modifica l'enllaç a Wikidata
Portal

Portal de la història militar de Catalunya