Fotògrafs Napoleon

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Autorretrat doble d'Antonio Fernandez.

Antonio Fernández Soriano (Albacete, 24 d'abril de 1827- Barcelona, 3 de febrer de 1916) i Anne Tiffon Cassan (Narbona, 18 de març de 1831- Barcelona, 22 de juliol de 1912) coneguts com a Fotògrafs Napoleon. Van ser dos fotògrafs retratistes professionals del segle XIX que van començar el seu treball a Barcelona l'any 1851 i va perdurar fins al seu tancament definitiu l'any 1968. Va consistir en una empresa familiar amb estudis fotogràfics a Barcelona i a Madrid.

Biografies i història[modifica | modifica el codi]

Anne Tiffon i Antonio Fernández Soriano van ser els fundadors d'una de les sagues familiars de fotògrafs més importants de Barcelona durant la segona meitat del segle XIX i principis del XX, la firma «A. i E. Dits Napoleón».

Anne Tiffon, més coneguda com a Anaïs Napoleon, filla de Napoleó Tiffon i Marie Casan, es va traslladar a Barcelona el 1846. Antonio va estudiar fotografia a França i estava treballant a Barcelona com a músic en el regiment d'infanteria de la Constitució número 29 quan va conèixer a Anaïs. Es van casar el 24 de desembre de 1850, aquest va ser el començament d'una de les empreses fotogràfiques espanyoles més duradores i conegudes.[1]

Es té constància de la seva activitat a partir d'un anunci publicat el 31 de juliol de 1853 al Correu de Barcelona. Encara que també realitzaven treballs fotogràfics a domicili existint constància que es desplaçaven per fer Fotografia post mortem.[1]

Anaïs va ser una de les primeres dones que van fer Daguerreotip a Espanya, encara que també era especialista a fer targetes de visita que incloïen fotografies.[2] Sempre va estar molt interessada per conèixer els avenços fotogràfics i en aplicar-los, no és estrany que cinc dies després de la presentació pública del Cinematògraf dels Germans Lumière a Catalunya els Napoleó adquirissin el mateix i l'any 1896 obtinguessin la representació de la casa Lumière a Barcelona.

Després d'ells, els seus fills Emilio, Napoleon Francisco i Napoleon Fernando Fernández Tiffon es van ocupar dels estudis que la companyia va obrir a Barcelona i Madrid.

Companyia Napoleon: Evolució del negoci[modifica | modifica el codi]

Estudi a la plaça de l'Àngel, enderrocat al 1907.

La parella va fundar una de les nissagues més importants de fotògrafs de la ciutat, la Companyia Napoleó, que seguiria amb tres dels seus fills, Emilio, Napoleó Francisco i Napoleó Fernando i anys més tard el net, Santiago Feliu Fernández. Només amb el nom dels fills ens adonem de la importància que va adquirir el nom de Napoleó en el món fotogràfic. Més que un sobrenom es va convertir en un distintiu, en una marca. A més, tenia un regust francès, això era bo gràcies a les connotacions que tenia França, en especial París, en aquell moment com la distinció, la qualitat i la modernitat.[2]

El 1868 obtenen la seva primera medalla en l'Exposició Aragonesa. També van treballar per a la Casa Reial, fent retrats a membres de diverses famílies reials i van obtenir condecoracions a Espanya, França i Portugal.

Revers d'una fotografia.

L'any 1886 van aconseguir ser els representants de la Casa Lumière a Barcelona, i van ser els primers cinematògrafs de la ciutat. Durant molts anys va ser l'estudi més conegut i famós de Barcelona. Disposaven de milers i milers de retrats de la burgesia Barcelonina, tant familiars, com polítics, tradicionals, fotomuntatges i fins i tot i podríem trobar algun d'eròtic, ja que Barcelona n'era el major mercat, encara que fos un mercat il·legal.

En 1879 van disposar d'un altre estudi al carrer del Príncep de Madrid, dirigit per Napoleon Francisco, quan va morir l'any 1898 la seva esposa es va encarregar d’aquest fins que va ser traspassat el 1905.

El 1896 es va crear una sucursal a Barcelona a l'antiga plaça de l'Àngel, regentat per Napoleon Fernando i que va estar funcionant fins a 1907 en què va ser enderrocat. Davant l'èxit de la seva sala cinematogràfica a la Rambla, va obrir una altra sala al Paral·lel el 1901, el negoci del cinema ho van abandonar en 1908 davant la creixent competència.

Fons personal[modifica | modifica el codi]

Part del seu fons es conserva a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona. El fons aplega una petita part de les fotografies generades per l'activitat professional de la nissaga Napoleón. Es tracta, majoritàriament, de retrats de personatges anònims i d'altres il·lustres com mossèn Cinto Verdaguer o Alfons XIII.[3]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Fontanella, L. La historia de la Fotografía en España desde sus orígenes hasta 1900 (en española). Madrid: El Viso, 1981, p. 45. ISBN 84-86022-00-2. 
  2. López Mondéjar, P. Historia de la Fotografía en España (en española). 4ª. Barcelona: Lunwerg Editores, 1999, p. 65. ISBN 8477826609. 
  3. Arxiu Històric de la Ciutat (Barcelona). Sílvia Domènech (dir.); Rafel Torrella; Montserrat Ruiz. Barcelona fotografiada: 160 anys de registre i representació. Guia del fons i les col·lecions de l'arxiu fotogràfic de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (CC-BY-SA-3.0). Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Arxiu Municipal de Barcelona/Institut de Cultura de Barcelona, 2007, p. 311. ISBN 978-84-9850-029-5 [Consulta: 10 gener 2014]. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fotògrafs Napoleon Modifica l'enllaç a Wikidata