Fotografia química

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

La fotografia química, també coneguda com analògica o de carret, és la fotografia tradicional o clàssica en comparació amb la més recentment apareguda fotografia digital. Es basa en procediments fisicoquímics que involucra l'ús d'un material fotosensible actiu (aplicat sobre plaques de vidre o sobre una pel·lícula flexible de material traslúcid, actualment plàstic) i la seva estabilització (revelat) per a l'obtenció i el processament de les imatges.

Història[modifica]

La fotografia química neix durant la segona dècada del segle XIX com a resultat de la convergencia de dos descobriments, la càmera obscura i la fixació de les imatges a partir de substàncies químiques fotosensibles a la llum.

Tot això es desenvolupa durant les innovacions tecnològiques de la época preindustrial. Per tant, la història de la fotografia té el seu inici a principis de segle XIX, concretament, quan l’any 1816 el científic francés Nicéphore Niepce va obtenir les primeres imatges fotogràfiques anomenades “heliografies”.

La fotografia més antiga que es conserva, va ser obtinguda l’any 1826 amb la utilització de la càmera obscura i un suport sensibilitzat a partir de emulsions químiques.

Les següents innovacions tècniques que va patir la fotografia van ser concebudes per Louis Daguerre, qui va desenvolupar un sistema d’obtenció d’imatges fotogràfiques similar al de Niepce però més desenvolupat per tal de reduir el temps d’exposició de la llum sobre el material fotosensible. La seva invenció va ser anomenada Daguerrotip.

El daguerreotip va ser el primer procediment fotogràfic divulgat internacionalment; es distingeix perquè la imatge es veu successivament en negatiu o en positiu, segons l'angle d'observació i la incidència de la llum.

Però en conclusió, aquest aparell obtenia resultats fotogràfics en positiu.

Paral·lelament al desenvolupament del Daguerrotip, van aparèixer altres tècniques fotogràfiques que van permetre el desenvolupament de la seriació fotogràfica, d’aquesta manera, van aconseguir realitzar més d’una impressió de la mateixa imatge. Aquests mètodes van ser anomenats “Calotip” o “Talbotip”.

El calotip era conegut com un mètode fotogràfic desenvolupat per William Fox Talbot, basat en una paper sensibilitzat. Talbot, no va ser reconegut com a pare de la fotografia, però si va ser el que va desenvolupar el sistema establert fins a l’actualitat del procés negatiu - positiu.

Per tant, William Fox Talbot ha establert la base de la fotografia química (analògica).

L’aparició de la fotografia amb color va ser un desenvolupament posterior estudiat per James Clerk qui va obtenir una de les primeres imatges amb color permanent. Això ho va aconseguir realitzant tres fotografies successives i projectant-les amb tres lents diferents una de vermella, una de verda i una blava.

L'autèntica primera placa fotogràfica en color, coneguda comercialment com “Autochrome” , va ser patentada al desembre de 1903 pels germans Lumière, però no va arribar als mercats fins a 1907. Aquestes plaques autocromes es fabricaven a França, i eren transparències o diapositives en suport de vidre.

El desenvolupament posterior de la fotografia va ser un procés ràpid i impulsat principalment per l'interès per aquesta nova tècnica expressiva. Amb el pas del temps, la fotografia va separar-se poc a poc de la ciència i va apropar-se més a la representació artística.

Procés[modifica]

Per a l'obtenció d'imatges fotogràfiques es fa servir una pel·lícula, on l'element sensible a la llum és l'halogenur de plata, el qual és el component actiu present en la emulsió fotogràfica i aquesta, a la vegada, és un coloide en suspensió, sobre una base de gelatina molt pura.La mida i quantitat dels cristalls d'halogenur de plata determinen la sensibilitat de la pel·lícula, comunament anomenada velocitat, la qual està normalitzada i s'expressa en graus ISO. Quan s'obre l'obturador per un breu instant, la llum que entra per l'objectiu incideix sobre la pel·lícula i deixa sobre ella la impressió de la imatge, que en aquest punt rep el nom d'imatge latent, que s'anirà descomponent a partir d'aquest moment fins a ser revelada. En realitat la llum dóna inici a un procés físic-químic produint un punt de sensibilitat a l'halogenur de plata, obtenint així una imatge latent, el que al capdavall, quan la pel·lícula se submergeixi en el revelador, mitjançant un procés d'òxid reducció, passarà la transformació de l'halogenur en plata metàl·lica negra, obtenint així una imatge visible.

Revelat[modifica]

El procés de revelat de la pel·lícula blanc i negre consta de quatre passos bàsics: revelat, atur i rentat, fixat i rentat. La imatge així obtinguda és un negatiu, és a dir, que els valors de llum estan invertits respecte a l'original.

Un cop seca, d'aquesta pel·lícula o "negatiu" es poden fer còpies de la imatge sobre paper o bé sobre una altra pel·lícula, en aquest cas obtindrem una diapositiva o positiu translúcid que ens permetrà observar la fotografia per projecció o transparència. Les imatges obtingudes, en invertir novament els valors de llum, per ampliació o contacte, ens donen com a resultat un "positiu". A aquest procés se l'anomena positivat.

Si utilitzem a la cambra una pel·lícula especialment tractada, "per diapositives", obtindrem les imatges directament en positiu en revelar la pel·lícula.

Formats[modifica]

El format més popular de la pel·lícula química és la de 35mm (també coneguda com pel·lícula 135), utilitzada en la majoria de càmeres réflex i compactes fins al final del segle XX. Després d'aquest format, els més populars són el format mitjà (120, 220), Polaroid (revelat instantani), i els grans formats (4x5", 5x7" i 8x10" principalment). L'últim format que ha aparegut ha estat el Advanced Photo System (conegut pel seu acrònim APS), que permetia exposar la seva pel·lícula en formats C/H/P. Tot i que possiblement és el menys popular de tots els formats, les seves mides es van utilitzar de base per als primers sensors de la fotografia digital. SLR evoluciona a Full Frame.