François Cluzet

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaFrançois Cluzet
François Cluzet Césars 2014.jpg
François Cluzet als premis César 2014
Dades biogràfiques
Naixement 21 de setembre de 1955 (1955-09-21) (62 anys)
París, França
Alma mater Collège Stanislas de Paris
Cours Simon
Activitat professional
Ocupació Actor
Període en actiu 1976–present
Dades familiars
Parella Marie Trintignant
Valérie Bonneton

IMDB: nm0167388
Modifica dades a Wikidata

François Cluzet, és un actor francès, nascut el 21 de setembre de 1955 en el 9è districte de París.[1]

El 2007, per la seva interpretació en Ne le dis à personne, François Cluzet obté el César al millor actor.

Biografia[modifica | modifica el codi]

François Cluzet creix en el 7è districte de París. Els seus pares són venedors de periòdics; el seu pare treballa també en un laboratori farmacèutic. François Cluzet pateix en el seva infantesa el divorci dels seus pares. Fa els seus estudis secundaris al col·legi Stanislas de París. Curiós, s'apassiona per la comèdia. Veient Jacques Brel en L'Homme de la Manche  descobreix la seva vocació :

« Tenia manca d'amor i de afecte (…) El clic es va produir als onze anys, quan he vist Brel plorar en L'Home de la Mancha i estar aplaudit a tot ­trencar. He vist que, contràriament al que em passava a mi, em podia  emocionar i agradar ».[2] Entra amb disset anys al Curs Simon i segueix lliçons amb Jean Périmony, a continuació amb Jean-Laurent Cochet que han descobert Gérard Depardieu i Fabrice Luchini,.[3][4]

François Cluzet debuta als escenaris l'any 1976. Fa la seva primera aparició a la pantalla gran l'any 1979 en Cocktail Molotov de Diane Kurys. Un any més tard, és al cartell del Cavall de orgueil signat per Claude Chabrol, un realitzador que retroba el 1982 per Les Fantômes du chapelier. El 1983, actua en L'Estiu homicida de Jean Becker, cosa que li val un nomenament al César del millor actor en un segon paper l'any següent, i també ho és com a  Millor esperança masculina pel seu paper en Vive la sociale.

Beneficiant-se d'un reconeixement creixent, François Cluzet col·labora a continuació amb alguns dels més importants realitzadors francesos, tot guardant una predilecció per les obres dramàtiques:  amb Diane Kurys el 1983 per Cop de foudre, amb Bertrand Tavernier (cap de cartell en Al voltant de mitjanit l'any 1985), Tony Gatlif (Rue du départ, 1985), Clara Denis (Xocolata, 1988), Pierre Jolivet (Force majeure, 1988 i un nou nomenament al César al millor segon paper masculí), Bertrand Blier (Trop belle pour toi, 1989) o  Robert Enrico (La Révolution française). A continuació, l'actor retroba Claude Chabrol per un paper de marit torturat per la gelosia en L'Infern (1994) després d'haver rodat amb el mateix Chabrol el 1988 per Une affaire de femmes.

El 1994, François Cluzet prova el cinema internacional, amb participacions a Prêt-a-porter de Robert Altman i a French Kiss de Lawrence Kasdan. A continuació torna al cinema francès i a la comèdia l'any 1995 amb Les Apprentis (nomenament al César del millor actor) i Enfants de salaud de Tonie Marshall, seguits d'un nou Claude Chabrol : Res no va més el 1997. François Cluzet encarna sovint papers d'escriptors turmentats : Fin août, début septembre d'Olivier Assayas, L'Examen de minuit (1998), i Je suis un assassin (2004). Interpreta un sòsia de John Lennon en Janis i John (2003) i un presentador de tele-shopping en France Boutique (2004). el 2005, actua en Le Domaine perdu de Raoul Ruiz, que tracta del cop d'Estat de 1973Xile.

2006 és un gran any per François amb el seu paper de campió de F1, tocant i ingenu, gelat d'amor per Isabelle Carré en Quatre étoiles. Però és sobretot la seva interpretació d'Alexandre Beck en Ne le dis a personne de Guillaume Canet qui el posa a primera fila de l'escena. Per aquesta actuació, rep el César al millor actor l'any 2007.

El 2011, és al cartell d'Intocable, llargmetratge dirigit pel duo Olivier Nakache i Éric Toledano, on actua al costat d'Omar Sy. Ell enalteix d'altra banda aquest últim declarant que tenia « la fantasia, les facecies, els riures ». « Jo era el pallasso blanc, ell, l'august. És menys graciós, però pagant i això demana una mena d'abnegació. Aquesta pel·lícula m'ha enriquit ». « Al començament he tingut una mica de por perquè Éric, Olivier i Omar se sentien molt bé. Quan hem anat a Essaouira per trobar el verdader Philippe Pozzo di Borgo [el personatge interpretat per Cluzet], tots tres no paraven de prendre-li el pèl. Les meves primeres bromes no tenen res a veure amb el tema però, després, m'han obert els braços ».[5] François Cluzet confessa tanmateix haver estar apartat per una part de l'equip de rodatge després d'haver aparegut en cadira de rodes per les necessitats del seu paper, per entrar millor en el seu personatge. « Al final, ha passat alguna cosa de sorprenent: l'equip em defugia. Tenien la reacció que es pot tenir davant d'un discapacitat, que fa una mica de por », confia, reconeixent d'altra banda haver tingut la necessitat d'aïllar-se. « I jo tenia la necessitat de quedar-me en la cadira la resta de la jornada. Volia sentir aquesta solitud », afegeix.[6]

El 2013, és el cap de cartell de la pel·lícula En solitaire, de Christophe Offenstein, on fa el paper de Yann Kermadec, un patró de vaixell  contractat en la carrera de la Vendée Globe.

Vida privada[modifica | modifica el codi]

François Cluzet el 2009, amb la seva antiga companya Valérie Bonneton.

François Cluzet té quatre fills. Ha estat casat amb Chantal Perrin amb qui ha tingut una filla, Blanca, nascuda l'any 1984, ha estat el company de Marie Trintignant amb qui va tenir un fill, Paul, nascut l'any 1993 .[2] Després va viure en parella durant tretze anys amb Valérie Bonneton, amb qui té dos fills, Joseph (2001) i Marguerite (2006). En la promoció de la pel·lícula de Guillaume Canet, Les Petits mouchoirs, es separa de Valérie Bonneton.[7]

El 5 de juliol de 2011, es casa amb la seva nova companya, Narjiss Slaoui-Falcoz, antiga directora de comunicació del Carlton de Canes, d'origen marroquí.[8]

Preses de posicions públiques[modifica | modifica el codi]

François Cluzet manifesta conviccions polítiques ecologistes.

Interessat pel compromís en favor dels estrangers en situació irregular i la lluita contra el sida, s'orienta amb el temps cap a l'ecologisme.[9]

Des de 2004, és padrí de l'associació Vèncer la mucoviscidosi en companyia d'Isabelle Carré i Gérard Lenorman.[10]

François Cluzet aprofita el pas a la televisió, finals d'octubre/començament de novembre de 2009, per atreure l'atenció sobre la situació de Salah Hamouri, ciutadà franco-palestí empresonat a Israel, del qui declara que ho està per haver-se oposat a les colonitzacions. El Despatx Nacional de Vigilancia Contra l'Antisemitisme, que considera aquesta persona com a terrorista, se'n va fer ressò.[11] Salah Hamouri va ser alliberat el 18 de desembre de 2011.

És des de molt de temps defensor de les llengües regionals i es defineix ell mateix com un militant cultural.

Filmografia[modifica | modifica el codi]

Les seves pel·lícules més destacades són[12]

Any Títol Funció Director
1979 Cocktail Mólotov Bruno Diane Kurys
1980 El Cavall d'Orgull Pierre-Alain, el pare Claude Chabrol
1982 El Hatter Fantasma El periodista Claude Chabrol
Entre Nous Un soldat Diane Kurys
1983 One Deadly Summer Mickey Jean Becker
Julien Fontanes, magistrat Bob Mourèze Jean-Pierre Decourt
1985 Mitjanit de ronda François Borler Bertrand Tavernier
États d'âme Pierrot Jacques Fansten
Elsa, Elsa Ferdinand, d'adult Didier Haudepin
Rue du départ Paul Triana Tony Gatlif
1987 Association of  Wrongdoers Thierry Claude Zidi
1988 Chocolat Marc Claire Denis
Força major Daniel Pierre Jolivet
Història de Dones Paul Claude Chabrol
Deux (fr

)

Louis Claude Zidi
1989 Too Beautiful for You Pascal Chevassu Bertrand Blier
La Révolution française Camille Desmoulins Robert Enrico
1992 Olivier, Olivier Serge Duval Agnieszka Holanda
L'Instint de l'ange Ernest Devrines Richard Dembo
1994 Le Vent du Wyoming Chester André Forcier
L'Enfer Paul Prieur Claude Chabrol
Prêt-à-porter L'ajudant de Nina Robert Altman
1995 French Kiss Bob Lawrence Kasdan
The Horseman on the Roof El doctor Jean-Paul Rappeneau
Els aprenents (Les Apprentis) Antoine Pierre Salvadori
1996 Enfants de salaud Sandro Tonie Marshall
1997 L'Estafa Maurice Claude Chabrol
1998 Late August , Early September Adrien Olivier Assayas
2001 The Adversary Luc Nicole Garcia
2002 Janis et John Walter Kingkate Samuel Benchetrit
2003 Je suis un assassin Ben Castelano Thomas Vincent
2006 Tell No One Alexandre Beck Guillaume Canet
2007 Game of Four Lionel Bruno Dega
2008 Les Liens du Sangt Gabriel Jacques Maillot
Paris Philippe Verneuil Cédric Klapisch
2009 In the Beginning Philippe Miller Xavier Giannoli
On for the Road Hervé Chabalier Philippe Godeau
2010 Little White Lies Max Cantara Guillaume Canet
2011 The Art of Love Achille Emmanuel Mouret
The Intouchables Philippe Eric Toledano i Olivier Nakache
A Monster in Paris Victor Maynott (veu) Bibo Bergeron
2013 11.6 Toni Musulin Philippe Godeau
Turning Tide Yann Kermadec Christophe Offenstein
2015 One Wild Moment  Antoine Jean-François Richet
2016 Irreplaceable Jean-Pierre Werner Thomas Lilti
2017 L'école buissonnière Totoche Nicolas Vanier

Referències[modifica | modifica el codi]