Françoise d'Eaubonne

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaFrançoise d'Eaubonne
Dades biogràfiques
Naixement 12 de març de 1920
París
Mort 3 d'agost de 2005 (85 anys)
París
Activitat professional
Ocupació Escriptora, biògrafa i escriptora de ciència-ficció
Altres dades
Partit polític Partit Comunista Francès
Premis i reconeixements
Modifica dades a Wikidata

Françoise d'Eaubonne (París, 12 de març de 1920 - ibídem, 3 d'agost de 2005) va ser una escriptora i feminista francesa que va encunyar el terme ecofeminisme (écologie-féminisme, éco-féminisme o écoféminisme) en 1974.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

El seu pare va ser membre de la Butaca, un moviment religiós francès, i tenia també tendències anarquistes, mentre que la seva mare va ser una filla d'un revolucionari espanyol carlista. La seva infància a Tolosa de Llenguadoc va estar marcada per la decadència física del seu pare, deguda a l'efecte dels gasos en les trinxeres durant la guerra de 1914. Quan tenia 16 anys va esclatar la Guerra Civil a Espanya i als 19 va ser testimoni de l'arribada dels republicans exiliats.[2]

Entre els 20 i els 25 anys va sofrir les penúries pròpies de l'època i va tenir contacte, per fi de la segona guerra mundial, amb els convictes jueus que tornaven dels camps, en una de les grans estacions de tren parisenques. Més tard va tractar els seus sentiments sobre aquest període de la seva vida sota l'evocador títol Chienne de Jeunesse (lit, joventut gossa).

Les vivències de la infància juntament amb la seva personalitat hipersensible van ser les bases de la seva forma crítica d'explorar el món, que la van portar a convertir-se en una militant feminista radical. Durant un temps va formar part del Partit Comunista francès, i més tard cofundà, juntament amb Guy Hocquenghem i Anne-Marie Grélois el primer moviment revolucionari gai de França, el FHAR (Front homosexuel d'action révolutionnaire), Front Homosexual d'Acció Revolucionària, en 1971. Va encunyar el terme ecofeminisme en la seva obra Li féminisme ou la mort en 1974. En la seva vida de literata i militant es va relacionar amb altres importants figures del segle XX com Colette, Simone de Beauvoir i Sartre, Jean Cocteau, i molts altres.[2]

En 1978 va crear el que va cridar Moviment Ecologisme-Feminisme, que malgrat no tenir ressò a París, va aconseguir gran nombre de seguidores als Estats Units, on Françoise d’Eaubonne estava treballant com a catedràtica.[2]

Françoise reclamava el cos femení com a propietat d'una mateixa, això va portar al fet que moltes dones, com ella mateixa, s'adonessin dels perills per a la salut que suposava l'ús de determinats pesticides, fertilitzants o la medicació excessiva.[3]

Va ser mare de dos fills, encara que mai va adquirir compromís matrimonial amb cap home. Va morir a París el 3 d'agost de 2005.

Obra[modifica | modifica el codi]

Seguint el seu lema "ni un només dia sense una línia", Françoise d'Eaubonne va escriure més de 50 obres, des de Colonnes de l'âme (poesia, 1942) a L'Évangile de Véronique (assaig, 2003). També va ser autora de novel·les de ciència-ficció, com a L'échiquier du temps i Rêve de feu.

Algunes de les seves obres són:

  • Novel·les, entre les quals es troben:
    • Li cœur de Watteau, 1944
    • Comme un vol de gerfauts, premi del públic 1947[1]
    • Belle Humeur ou la Véridique Histoire de Mandrin,1957
    • Els Tricheurs, 1959
    • Jusqu'à la gauche, 1963
    • Els Bergères de l'Apocalypse, 1978
    • Je ne suis pas née pour mourir, 1982
    • Terrorist's blues, 1987
    • Floralies du désert, 1995
  • Biografies, entre les quals es troben:
    • La vie passionnée d'Arthur Rimbaud, 1957
    • La vie passionnée de Verlaine, 1959
    • Uneix femme témoin de so siècle, Germaine de Staël, 1966
    • La couronne de sabre, vie d'Isabelle Eberhardt, 1967
    • L'éventail de fer ou la vie de Qiu Jin, 1977
    • Moi, Kristine, regni de Suède, 1979
    • L'impératrice rouge: moi, Jiang King, veuve Mao, 1981
    • L'Amazone Sombre: vie d'Antoinette Lix, 1983
    • Louise Michel la Canaque, 1985
    • Uneix femme nommée Castor, 1986
    • Els scandaleuses, 1990
  • Assajos, entre ells:
    • Le complexe de Diane, érotisme ou féminisme, 1951
    • I a-t-il encore donis hommes?, 1964
    • Eros minoritaire, 1970
    • Le féminisme ou la mort, 1974, en el qual va expressar l'ideari del ecofeminismo.[2]
    • Els femmes avant li patriarcat, 1976
    • Contre violence ou résistance à l'état, 1978
    • Histoire de l'art et lutte donis sexes, 1978
    • Écologie, féminisme: révolution ou mutation?, 1978
    • S comme Sectes, 1982
    • La femme russe, 1988
    • Féminin et philosophie: uneix allergie historique, 1997
    • La liseuse et la lyre, 1997
    • Le sexocide donis sorcières, 1999
    • L'évangile de Véronique, 2003
  • Poemes, entre els quals es troben:
    • Colonnes de l'âme, 1942
    • Démons et merveilles, 1951
    • Ni lieu, ni mètre, 1981

També va escriure algunes novel·les infantils i altres activitats literàries com els pamflets (20 ans de mensonges, contra Longo Maï), traduccions (Poemes d'Emily Brontë), una edició crítica de les cartes de Gustave Flaubert, nombrosos prefacis, etc.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 NECROLÓGICA: Françoise d'Eaubonne, pionera del feminismo francés.El País. 14 d'agost de 2005. (en castellà) (Consulta 16 de juliol del 2016)
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 «Françoise d’Eaubonne, la vía de la ecología, el feminismo, y la vida» (en castellà). Diagonal, 12-03-2005. [Consulta: 16 juliol del 2016].
  3. «Ecofeminismo. Una reivindicación de la mujer y la naturaleza» (en castellà). Dialnet, 06-03-2001. [Consulta: 16 juliol del 2016].