Franca Rame
(dècada del 1960) | |
Biografia | |
---|---|
Naixement | 18 juliol 1929 Parabiago (Itàlia) |
Mort | 29 maig 2013 (83 anys) Milà (Itàlia) |
Causa de mort | accident vascular cerebral |
Sepultura | Cementiri Monumental de Milà |
Senadora del Senat italià | |
28 abril 2006 – 28 abril 2008 Legislatura: quinzena legislatura de la República Italiana | |
Senadora del Senat italià | |
18 abril 2006 – 28 abril 2008 Legislatura: catorzena legislatura de la República Italiana | |
Dades personals | |
Residència | Milà |
Religió | Ateisme |
Activitat | |
Lloc de treball | Roma |
Ocupació | actriu, guionista, escriptora, política, dramaturga, actriu de teatre |
Activitat | 1951 - 2013 |
Partit | Partit de la Refundació Comunista (2010–) Partit Comunista Italià (1967–) Itàlia dels Valors |
Membre de | |
Família | |
Cònjuge | Dario Fo (1954–2013), mort |
Fills | Jacopo Fo |
Pare | Domenico Rame |
Germans | Enrico Rame |
Descrit per la font | Obálky knih, |
Lloc web | francarame.it |
|
Franca Rame (Parabiago, 18 de juliol de 1929 - Milà, 29 de maig de 2013) va ser una actriu, dramaturga, activista i política italiana.[1][2][3]
Provinent d'una família de professionals del teatre, s'inicià com a actriu de ben petita i debutà professionalment el 1951. Juntament amb el seu marit, el també dramaturg Dario Fo, van fundar la companyia Dario Fo-Franca Rame, que produí espectacles amb un alt contingut polític d'esquerres i sàtires contra l'statu quo.[4]
Rame va continuar treballant amb Fo en diverses obres teatrals i companyies de teatre, amb un gran èxit popular i sovint eludint la censura governamental. El 1969 van cofundar Il Collettivo Teatrale La Comune, que donaria èxits com Mort accidental d'un anarquista.
Durant la dècada dels 70 va començar a escriure obres de teatre (sovint monòlegs escènics), com Grasso è bello! i Tutta casa, letto e chiesa, que presentaven una marcada tendència feminista. El 1973 fou segrestada, violada i torturada per un grup d'extrema dreta, amb la complicitat provada d'alguns oficials d'alt nivell dels carabinieri. Els agressors mai van ser condemnats i ella mai no va deixar de lluitar contra la violència masclista i la cultura patriarcal. Aquest fet donaria lloc a la seva obra més famosa, Lo stupro (La violació, 1981).[5]
Quan Fo guanyà el 1997 el Premi Nobel de Literatura, el dedicà a la seva dona en reconeixement a l'autoria conjunta de molts dels seus muntatges i textos.[4]
En el camp polític, Rame va afiliar-se al Partit Comunista Italià el 1967 i va destacar-se com a activista al Socors Roig Internacional, escrivint cartes per a presos polítics i assistint a les seves famílies i advocats.[4] Posteriorment va ser senadora pel partit Itàlia dels Valors entre 2006 i 2008 amb una agenda de centre-esquerra i contra la corrupció. El 2006 va ser proposada pel seu partit candidata a la presidència d'Itàlia. Des del 2010 va ser membre independent del Partit de la Refundació Comunista.
El 2009 va escriure, juntament amb Dario Fo, la seva autobiografia: Una vita all'improvvisa. Va morir a Milà el 2013, als 83 anys, i està enterrada al Cementiri Monumental de la ciutat. Sempre s'havia imaginat el seu enterrament ple de dones, vestides de vermell i cantant. I aquell dia, les dones acomiadaren Franca Rame davant del teatre Strehler de Milà, vestides amb alguna peça vermella i cantant la cançó antifeixista italiana 'Bella ciao'.[3][6][5]
Referències
[modifica]- ↑ Torres, Rosana «El teatro europeo y Dario Fo pierden a Franca Rame» (en castellà). El País [Madrid], 29-05-2013. ISSN: 1134-6582.
- ↑ «Muere,Franca Rame» (en castellà). La Vanguardia, 29-05-2013. [Consulta: 27 març 2023].
- ↑ 3,0 3,1 «Franca Rame (1929-2013) - Find a Grave Memorial» (en anglès). [Consulta: 27 març 2023].
- ↑ 4,0 4,1 4,2 «Franca Rame». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 5,0 5,1 «Franca Rame» (en castellà). Revista con la A. [Consulta: 27 març 2023].[Enllaç no actiu]
- ↑ Ragusa, Silvia. «Una historia de plomo y orgullo» (en castellà). El Mundo, 31-05-2013. [Consulta: 27 març 2023].