Vés al contingut

Franca Valeri

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaFranca Valeri
Imatge
(2011) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(it) Alma Franca María Norsa Modifica el valor a Wikidata
31 juliol 1920 Modifica el valor a Wikidata
Milà (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort9 agost 2020 Modifica el valor a Wikidata (100 anys)
Roma Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortcauses naturals Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri Monumental Verano Modifica el valor a Wikidata
ResidènciaTrevignano Romano Modifica el valor a Wikidata
Lateralitatdretana Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióactriu de teatre, dramaturga, locutora de ràdio, actriu, escriptora, actriu de cinema, guionista, realitzadora Modifica el valor a Wikidata
Activitat1949 Modifica el valor a Wikidata -
OcupadorRai Radio Modifica el valor a Wikidata
Interessada enÒpera Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeVittorio Caprioli (1960–1974) Modifica el valor a Wikidata
ParellaMaurizio Rinaldi (1985–1995) Modifica el valor a Wikidata
FillsStefania Bonfadelli
 () Modifica el valor a Wikidata
Premis

IMDB: nm0884518 TMDB (persona): 223966 Rottentomatoes: celebrity/franca-valeri Allmovie (artista): p182387 Last.fm: Franca+Valeri Musicbrainz: 4baf957c-3548-4cbf-a631-06a278a10968 Discogs: 1716800 Goodreads (autor): 4545998
Facebook: francavalerifanpage Modifica el valor a Wikidata

Franca Valeri, pseudònim artístic d'Alma Franca Maria Norsa (Milà, 31 juliol 1920 - Roma, 9 agost 2020) va ser una actriu de teatre, cinèma, ràdio i televisió italiana, supervivent de la deportació nazi.[1][2][3][4]

Biografia

[modifica]

Nascuda a Milà, en el si d'una família benestant, el seu pare Luigi, era enginyer d'avions i jueu, la mare, Cecilia Valagotti, en canvi, era catòlica. Des de molt jove, Norsa va freqüentar els ambients artístics, literaris i l'òpera de la Scala de Milà. El 1938, amb la promulgació de les Lleis racials del govern de Mussolini, la van expulsar de l'institut i va haver de estudiar privadament. El 1943, després de l'Armistíci entre Itàlia i les forces aliades, les tropes nazis van ocupar el país i el seu pare i el seu germà van haver de fugir a Suïssa per evitar la deportació als camps d'extermini nazis. Norsa, (posteriorment Franca Valeri) gràcies a una identificació falsa, que l'acreditava com a filla il·legítima d'un catòlic de Pavía, va viure amb la seva mare en la clandestinitat entre la Província de Monza i Brianza i Lecco.[5]

Al final de la guerra la família es va tornar a reunir. La seva vocació teatral no va agradar al seu pare, per això va decidir canviar-se el cognom Norsa per Valeri, en honor al poeta francès Paul Valéry.[6][7]

El 1949 amb la companyia I Gobbi va fer la primera gira teatral d'èxit a París, amb un espectacle de sàtira i improvització, sense cap tipus de decorat, ni vestuari. Més tard va iniciar la seva carrera a la ràdio i va triomfar amb la creació dels personatges de la "Signorina Cesira" i la "Signora Cecioni".[8] Més endavant va coprotagonitzar pel·lícules com Il segno di Venere de Dino Risi, amb Sophia Loren i Il vedovo del mateix director, amb Alberto Sordi. Al llarg dels anys, va actuar en nombrosos papers de repartiment en pel·lícules del gènere Commedia all'italiana. Romana d'adopció, a la dècada de 1960 es va fer popular a la televisió on, dirigida per Antonello Falqui, va protagonitzar per a Studio Uno Le divine i Sabato Sera.[7][3]

El 1961 es va casar amb l'actor Vittorio Caprioli, que havia conegut el 1943 a Milà i amb el qual va compartir projectes fins que es van divorciar el 1974.[9]No va tenir fills propis, però va adoptar una nena, que de gran va ser la soprano Stefania Bonfadelli.[10]

Franca Valeri va desenvolupar una llarga carrera com actriu, guionista i directora. Entre el 2005 i 2006 va interpretar els monòlegs La Vedova Socrate i Les Bonnes, de Jean Genet. Al gener de 2008 va tornar a interpretar el paper de Solange de Les Bonnes a l'emblemàtic Piccolo Teatre di Milà, on havia sigut moltes vegades convidada i homenatjada.[11] Valeri va ser amant i protectora dels animals i sense ser religiosa, sempre va lluir amb orgull l'Estrella de David, símbol de les seves arrels jueves. Va rebre nombrosos premis i condecoracions. Finalment, el 9 agost 2020 va morir a la seva residència a Roma als cent anys d'edat.[12][13][14]

Filmografia

[modifica]
  • Luci del varietà (1951) – Mitzy
  • The Two Sergeants (1951)
  • Totò a colori (1952) – Giulia Sofía
  • Solo per te Lucia (1952)
  • Villa Borghese (1953) – Elvira
  • Questi fantasmi (1954)
  • Le signorine dello 04 (1955) – Carla
  • The Sign of Venus (1955) – Cesira
  • Piccola posta (1955) – Eva
  • Il bigamo (1956) – Isolina Fornaciari
  • Un eroe dei nostri tempi (1957)
  • Mariti in città (1957) – Olivetti
  • La ragazza del palio (1958) – Bernardi
  • Non perdiamo la testa (1959) – Beatrice
  • Il moralista (1959) – Virginia
  • Arrangiatevi! (1959) – Marisa 'Siberia'
  • Il vedovo (1959) - Elvira Almiraghi
  • Rocco and His Brothers (1960)
  • Mariti in pericolo (1960) – Gina
  • Crimen (1960) – Giovanna Filonzi
  • Leoni al sole (1961) – Giulia
  • I motorizzati (1962) – Velia
  • Parigi o cara (1962) – Delia Nesti
  • Le motorizzate (1963)
  • The Shortest Day (1963)
  • Gli onorevoli (1963) – Bianca Sereni
  • I cuori infranti (1963) – Fatma Angioj
  • I maniaci (1964)
  • Io, io, io... e gli altri (1966)
  • La ragazza del bersagliere (1967) – Bice Marinetti
  • Scusi, facciamo l'amore? (1968) – Diraghi
  • Basta guardarla (1970) – Pola Prima
  • Nel giorno del Signore (1970)
  • Ettore lo fusto (1972) – Cassandra
  • Último tango a Zagarolo (1974)
  • La signora gioca bene a scopa? (1974) – Giulia Nascimbeni
  • L'Italia s'è rotta (1976)
  • Come ti rapisco il pupo (1976) – Dada
  • La Bidonata (1977) – Giovanna Bronchi
  • Grazie tante – Arrivederci (1977)
  • Tanto va la gatta al lardo... (1978) – María
  • It's Not Me, It's Him (1980) – Carla Weiss
  • Un amore in prima classe (1980) – Della Rosa
  • Non ti riconosco più amore (1980) – Maritza
  • Paulo Roberto Cotechiño centravanti di sfondamento (1983)
  • Tosca e le altre due (2003) – Emilia
  • Alberto il grande (2013)

Referències

[modifica]
  1. «Franca Valeri, la signorina snob, ne fa 99» (en italià). www.ilfoglio.it. [Consulta: 30 agost 2019].
  2. Porro, Maurizio. «La figlia di Franca Valeri: «Ha conservato la sua ironia fino all’ultimo, fino a pochi giorni fa»» (en italià). Corriere della Sera, 09-08-2020. [Consulta: 9 agost 2020].
  3. 1 2 Emanuela Martini, Franca Valeri: una signora molto snob, Lindau, 2000, ISBN 887180290X
  4. «Franca Valeri: "Ma fu sul palco la vera rivoluzione di Dario Fo"» (en italià). Repubblica.it, 14-10-2016. [Consulta: 30 agost 2019].
  5. Rastelli, Silvia Morosi e Paolo. «Il 25 aprile 1945 di Franca Valeri» (en italià). [Consulta: 6 març 2026].
  6. «Franca Valeri: Biografia» (en italià). Università degli Studi dell'Acquila. [Consulta: 6 març 2025].
  7. 1 2 Laura Peja. Strategie del comico. Le Lettere, 2009. ISBN 886087212X.
  8. «Franca Valeri e le donne - Gran Varietà 1967 | Rai Radio 2 | RaiPlay Sound» (en italià). [Consulta: 6 març 2026].
  9. gennaio 1964, Marisa Rusconi, «Tempo», anno XXVI, n 1, 4. «Franca Valeri e Vittorio Caprioli, i nemici che si amano» (en italià), 24-04-2024. [Consulta: 6 març 2026].
  10. Lana, Alessio. «Chi è Stefania Bonfadelli, soprano figlia adottiva di Franca Valeri» (en italià), 08-09-2020. [Consulta: 6 març 2026].
  11. «Incontro con Franca Valeri» (en anglès), 05-05-2018. [Consulta: 6 març 2026].
  12. «Franca Valeri, la donna perfetta» (en italià). VanityFair.it, 14-08-2019. [Consulta: 30 agost 2019].
  13. «Immensa Franca Valeri» (en italià). Il Manifesto. [Consulta: 30 agost 2019].
  14. Carbonara, Julie. «Franca Valeri» (en anglès), 10-11-2020. [Consulta: 6 març 2026].