Francesc Curet i Payrot

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaFrancesc Curet i Payrot
Francesc Curet i Payrot (1914).jpg
Francesc Curet i Payrot a El Teatre Català núm. 141 de 7.11.1914
Biografia
Naixement 1886
Barcelona
Mort 27 de novembre, 1972
Tiana, Maresme
Nacionalitat Catalunya
Activitat
Ocupació Historiador i crític teatral
Modifica les dades a Wikidata

Francesc Curet i Payrot (Barcelona, 1886 - Tiana, Maresme, 27 de novembre, 1972) fou un crític teatral i historiador en llengua catalana.

Des de molt jove milità en els ambients culturals catalans: el 1902 ja era president de l'Associació Catalanista Bach de Roda i col·laborà amb el canonge Antoni Maria Alcover i Sureda en la confecció del diccionari filològic, avui (Diccionari català-valencià-balear). Atret pel món del teatre aviat descollà per les seves crítiques, sovint molt vehements, en les que defensa als autors modernistes, en contra de les noves tendències noucentistes.

Així el 1912 funda i dirigeix el setmanari El Teatre Català, i redacta les seves editorials que signa amb la lletra X. La revista subsisteix fins al 1917, any en què s'imposen en teatre les tendències combatives per Curet, pel que resta apartat de l'exercici de la crítica teatral influent, havent de col·laborar en diversos diaris de manera esporàdica. El 1918 dona a conèixer El arte dramático en el resurgir de Cataluña, que és la millor síntesi escrita fins llavors del teatre català modern i reafirma el cúmul dels seus coneixements, i, el 1935, la seva millor obra d'investigació, Teatres particulars a Barcelona en el segle XVIII, basada en bona part en l'estudi que havia realitzat de l'extens dietari manuscrit del Baró de Maldà, Calaix de sastre.

Una vegada deixats enrere els anys de la post-guerra, acabà el drama La màscara (1950), que no arribà a estrenar-se. La seva obra més ambiciosa, Història del teatre català (1967), apareix primer en fascicles i avui constitueix un text obligat de consulta, si bé la metodologia emprada, així com els judicis de valor, són qüestionats pels representants de les noves generacions d'historiadors i crítics. Una altra de les altres facetes importants és la d'historiador de la ciutat de Barcelona.

En aquest terreny s'ha de destacar en el terreny de les col·laboracions en el Diario de Barcelona, mantingudes fins poc abans de la seva mort, i que comptaren amb excel·lents il·lustracions de Lola Anglada. És autor d'un estudi sobre La Jamància i dos volums vers Rebomboris i bullangues de Barcelona (1971).

Bibliografia[modifica]