Francesc Pujols i Morgades

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Francesc Pujols)
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaFrancesc Pujols i Morgades
Francescpujols.jpg
Bust de Francesc Pujols
Dades biogràfiques
Naixement 11 d'agost de 1882
Barcelona, Barcelonès
Mort 13 de febrer de 1962(1962-02-13) (als 79 anys)
Martorell, Baix Llobregat
Residència Martorell
Activitat professional
Ocupació Escriptor
Gènere poesia i filosofia
Influències de
Modifica dades a Wikidata

Francesc Pujols i Morgades (Barcelona, 11 d'agost de 1882[1] - Martorell, 13 de febrer de 1962) fou un escriptor i filòsof català.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Francesc Pujols nasqué a la Plaça Reial de Barcelona el 1882, al si d'una família benestant: el seu pare era procurador de tribunals i sa mare, que provenia de Vilafranca, era de la família del bisbe Morgades. Començà a fer versos mentre era estudiant de batxillerat, influït per l'obra de Jacint Verdaguer i Joan Maragall. Quan acabà aquests estudis, començà a interessar-se en la filosofia. Participà en els Jocs Florals de Barcelona de 1902, on guanyà la Flor Natural amb el poema Idil·li. El 1904 va publicar El llibre que conté les poesies de Francesc Pujols, amb pròleg de Joan Maragall, que veia en Pujols un representant de "la paraula viva".

El mateix any, realitzà la seva primera conferència a l'Ateneu Barcelonès parlant del pintor Marià Pidelaserra, iniciant així una trajectòria com a crític d'art agrupada posteriorment al llibre Recull de crítica artística (1921). Es distingeix com un dels primers defensors de l'aleshores controvertit arquitecte Antoni Gaudí, a qui consagra el llibre La visió artística i religiosa d'en Gaudí (1927), traduït al francès pel pintor Salvador Dalí i editat a Lausana el 1970. Dalí es va sentir especialment captivat per la filosofia de Pujols: el 1960, va pintar l'obra a l'oli Cel Hiparxiològic, i el 1974 va publicar el llibre Pujols per Dalí, on es referia a les seves nombroses converses amb Pujols. Finalment, Dalí va erigir un monument a Francesc Pujols, davant l'entrada del seu Teatre-Museu a Figueres.

Monument de Dalí a Francesc Pujols.

L'any 1906, amb el pseudònim Augusto de Altozanos, publica la seva única novel·la, El Nuevo Pascual o la Prostitución, obra humorística, escrita en un castellà traduït directament del català. Viatja a Madrid, on aprofundeix els seus estudis pictòrics i filosòfics, i coneix el polític Francesc Cambó. El 1908, de retorn a Barcelona, freqüenta la Penya de l'Ateneu Barcelonès, entitat de la qual serà secretari a partir de 1924, quan Pompeu Fabra n'era president. Participa en la fundació de l'agrupació Les Arts i els Artistes, i del setmanari Papitu. En aquesta revista satírica, signa al principi amb el pseudònim "Arpol"[2] un seguit de cròniques d'ironia transgressora –ironia que incorpora a la seva obra posterior, especialment en la prosa filosòfica– i n'esdevindrà director i responsable de l'evolució de la revista cap a la sicalipsi i l'erotisme. En el vessant teatral, publica El llibre de Job (1922), escrit en vers pitarresc, i la tragèdia Medeia (1923).

L'any 1918, Francesc Pujols publica el Concepte General de la Ciència Catalana, on estableix l'existència d'un corrent filosòfic autòcton, iniciat per Ramon Llull i continuat per Ramon Sibiuda; en aquesta obra hi figura la seva cèlebre profecia segons la qual els catalans són éssers d'excepció pel fet de ser fills de la terra de la veritat.

« Perquè seran catalans, totes les seves despeses, on vagin, els seran pagades [...] i els oferiran l'hotel, el més preuat regal que se li pugui fer a un català quan viatja. Al cap i a la fi, i pensant-hi bé, més valdrà ser català que milionari. »
— Francesc Pujols

En anys successius escriu altres treballs filosòfics com L'evolució i els principis immutables (1921) o Hiparxiologi o Ritual de la Religió Catalana (1937).

El pensament de Pujols: formació i influències[modifica | modifica el codi]

Placa que commemora el naixement de Pujols a la plaça Reial de Barcelona

Francesc Pujols basteix un sistema filosòfic anomenat primerament Sumpèctica o Ciència del Concret, més tard Hiparxiologia o Ciència de l'Existència, i finalment Pantologia o Ciència del Tot.

Un dels seus biògrafs, Joan Cuscó i Clarasó, assenyala que "Pujols llegeix en català, castellà, italià, francès i, a banda d'una sòlida formació en la cultura catalana (tant dels clàssics com dels seus contemporanis), l'interessen els clàssics i té en compte els avenços en física, zoologia, biologia i psicologia. Així mateix, llegeix obres importants de la literatura, com El Paradís perdut de Milton i gairebé totes les obres de Shakespeare, s'interessa per la història de les religions i s'acosta a Nietzsche. Entre els primers llibres de la seva biblioteca destaquen els de psicologia, de microbiologia, de moral, de sant Tomàs i la bellesa i de música clàssica.

Aquest devessall d'interessos i d'autors continua fins als anys seixanta del segle XX, en què s'aproxima a autors com Heisenberg i a la física quàntica. Rostand, Bernard, Unamuno, Fages de Climent, Josep Maria de Sagarra, Bruno, Dant, Llull, Marx, Llorens i Barba, Copèrnic, Proudhon, Estelrich, Dalí, Pompeu Fabra, Leopardi, D'Ors, Creixells, Nicolle, Hooker, Chevalier, Pitarra... Són autors que Pujols coneix, llegeix i estudia. Sempre centrant grans àmbits temàtics: història (de Catalunya, d'Europa, i econòmica), ciències de l'home (psicologia, biologia, medicina...), història de les religions i poesia i art. La religió, la ciència, l'ésser humà i Catalunya són els eixos vertebradors de les seves lectures".[3]

L'any 1931, l'escriptor Josep Pla va dedicar un llibre al seu pensament titulat El sistema de Francesc Pujols. Manual d'Hiparxiologia.

El 1926 publica en dos volums la Història de l'hegemonia catalana en la política espanyola. Instal·lat a Martorell, escriu diverses obres de caràcter polític com La solució Cambó (1931) o El problema peninsular (1935).

A la fi de la Guerra Civil espanyola s'exilia a Prada de Conflent sota l'hospitalitat de Pau Casals (1939), per traslladar-se posteriorment a la Residence dels Intellectuels Catalans de Montpeller, on coneix l'escriptor i científic Alexandre Deulofeu, i diserta davant de joves intel·lectuals com el crític d'art Alexandre Cirici Pellicer, Jaume Picas, el polític Heribert Barrera i l'escriptor Artur Bladé i Desumvila, el qual va publicar la seva biografia : Francesc Pujols per ell mateix (1967).

Retorna a la Catalunya Sud el 1942, i passa un mes internat a la presó Model de Barcelona. A partir de 1949, i fins a la seva mort, escriu a publicacions com Destino. Els darrers anys de la seva vida, que s'acabà el 13 de febrer de 1962 a la Torre de les Hores de Martorell, va lluitar contra la tuberculosi que havia contret el 1956.

Torrisme[modifica | modifica el codi]

Torrisme o torrista és un neologisme de Francesc Pujols i significa una filosofia de viure la vida i passar el dia de la millor manera i més còmode possible, en definitiva ser un bon vivant, això sí, il·lustrat, o sigui, interessar-se a bastament per la cultura general i ésser curiós de mena. Neix de la paraula torre, o sigui viure en una torre, tot i això però, per als seguidors torristes, aquesta no seria una condició clau per ser-ho. Pujols en dóna la seva definició en parlar d'un amic seu anomenat Callén:

« Ja de gran, el seu ideal era la "vida del torrista", com ell deia, consistent a llevar-se a les dues de la tarda, dinar, jugar el tresillo, donar un tomb per la Rambla, sopar, retornar al cafè, parlar amb els amics, gastar alguna broma, ressopar i anar adormir a punta de dia; i el més bonic és que aquest programa va realitzar-lo en companyia de la senyora francesa, que amb els anys havia perdut bona part de les seves exigències i, com els savis, s'acontentava de poc. La torre, ja que l'ideal exigia una torre, Callén va fer-se-la a la Conreria, lloc deliciós. »
[4]

La Guerra Civil i el franquisme[modifica | modifica el codi]

Sempre vivint a Martorell però anant pràcticament cada dia a Barcelona, Pujols portava a terme, una activitat de molta envergadura entre conferències, diàlegs i articles periodístics. Fins i tot en plena guerra civil escrivia per a “La Vanguardia”, “La Veu”, “El diari de Catalunya” i “La Revista”, o pujava a la tribuna del Casal de Cultura de Barcelona (1937) i de l'Ateneu Barcelonès, on precisament, poc abans de Nadal del 1938, parlà del seu mestre, mai desmentit, Joan Maragall, en la que havia de ser l'última conferència abans de l'entrada de l'exèrcit de Franco.

La guerra va ser un període molt dolorós per a Pujols: el seu fill, Faust, anà al front i durant molt de temps no se'n tingué cap notícia; l'esposa i la mare moriren amb un any de diferència, just al començament del conflicte; l'ambient, no cal dir-ho, sobresaltat i duríssim. Pujols, sol a la Torre de les Hores, va capejar com va poder –i amb bonhomia- el temporal fins que el 1939 fugí cap a França, com tants i tants d'altres intel·lectuals.

L'any 1942, així i tot, Pujols torna a Barcelona, malgrat el risc que això, sense cap dubte, comportava. Efectivament, és tancat a la presó Model de Barcelona d'on aconsegueix, però, sortir aviat. Va a Martorell: la Torre de les Hores era ocupada i molts dels seus llibres, perduts; recupera la casa i refà, com pot, la biblioteca. Incansable, segueix estudiant i treballant; s'aïlla; defuig molts contactes com a resposta discreta i altiva davant l'anorreament i la persecució sistemàtica de la cultura; triga, encara, a reprendre la seva tasca pública, que es limita -quasi del tot- a articles en publicacions periodístiques.[5]

La Torre de les Hores[modifica | modifica el codi]

Entrant a la vila de Martorell i a mà dreta segons s'hi arriba des de Barcelona es troba la Torre de les Hores, que va ser la residència i santuari de Francesc Pujols durant la major part de la seva vida. Allí es guarden pràcticament tots els seus escrits, la seva biblioteca (almenys la part que va poder ser salvada del saqueig dels temps de la guerra) i el mobiliari i decoració tal com ell els va deixar.

La torre és un edifici de proporcions mitjanes format d'una planta baixa i un pis, amb el clàssic mirador vidrat damunt la teulada i està voltada d'un jardí clos. El nom de Torre de les Hores es deu a la proximitat de la casa amb un petit campanar situat a la plaça del darrere on es conserva un rellotge que es dedica, com cal, a tocar les hores.[6]

Francesc Pujols sobre la torre: “ Sense tenir, ni de bon tros, la fastuositat que jo somiava, aquella torre als quatre vents, amb un petit jardí, veïna d’altres torres, situada en bon lloc- va ser el desideràtum de la meva infantesa. Jo, fill de la ciutat, sentia la necessitat d’allunyar-me’n i, cada any, quan venia el bon temps i, amb el bon temps, la il·lusió d’anar a Martorell, la vida s’obria al meu davant. Cada any també, quan s’apropava l’hora de retornar a Barcelona, la vida se’m tancava i mai no vaig deixar aquelles parets clares, aquelles cambres esbatanades, aquells camps i aquells rius (el Llobregat i l’Anoia, que s’ajunten poc abans d’arribar al Pont del Diable) sense sentir una tristesa prenyada de llàgrimes. Entrava a la ciutat com si entrés en un cementiri i traspassava el llindar del pis com si fos la porta d’un sepulcre. I és que jo necessitava viure en plena naturalesa, la nostra mare i la mare de tot. Però aquest somni no l’havia de realitzar fins que vaig tenir quaranta-quatre anys. Va ser en aquesta edat que vaig decidir d’anar a viure definitivament a la Torre de les Hores per tal no solament de convertir en realitat l’ideal de poder passar tot l’any l’estiu a fora, sino d’escriure l’obra que portava a les entranyes del meu pensament.[4]

Ruta Literària[modifica | modifica el codi]

Una possible ruta literària per conèixer la vida i obra de Francesc Pujols començaria a la Plaça Reial de Barcelona, lloc on va néixer i va començar a fer versos mentre era estudiant de Batxillerat. El següent lloc de visita seria l'Ateneu Barcelonès, on anys més tard realitzà la seva primera conferència on parlà del pintor Marià Pidelaserra. La tercera visita d'aquest trajecte ens conduiria cap al districte de l'Eixample de Barcelona, un dels indrets que freqüentava l'escriptor. L'últim lloc del trajecte per Barcelona seria la presó Model, on Pujols hi passà un mes després d'haver tornat de l'exili.

L'última visita obligatòria seria a Martorell i més en concret, a la Torre de les Hores, actual seu de la Fundació Francesc Pujols que havia estat la residència de l'escriptor durant gran part de la seva vida.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Notícia d'un recital a Regió7
  2. «Arpoliques del polifacetico Francesc Pujols».
  3. Joan Cuscó i Clarasó. Francesc Pujols i Morgades, el filòsof heterodox Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2008
  4. 4,0 4,1 [[Artur Bladé i Desumvila|Bladé Desumvila, Artur]]. 'Francesc Pujols per ell mateix. Pòrtic, 1967. 
  5. Renau, Xavier, et al. Biografies catalanes VI. Barcelona: Edicions de Nou Art Thor, 1985. Pàg.9.
  6. Renau, Xavier, et al. Biografies catalanes VI. Barcelona: Edicions de Nou Art Thor, 1985. Pàg.22-24.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]