Francesca da Rimini (Zandonai)

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de composicióFrancesca de Rímini
Gianciotto Discovers Paolo and Francesca Jean Auguste Dominique Ingres.jpg
Paolo i Francesca descoberts, oli de Jean Auguste Dominique Ingres, 1819
Forma musical òpera
Compositor Riccardo Zandonai
Llibretista Tito Ricordi
Llengua original Italià
Font literària Obra de Gabriele d'Annunzio
Composició 1912
Gènere Verisme
Actes Quatre
Personatges
Estrena
Data 19 de febrer de 1914
Escenari Teatro Regio de Torí,
Director Ettore Panizza
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 13 de novembre de 1926 (estrena a Espanya)
Modifica dades a Wikidata

Francesca da Rimini és una òpera en quatre actes de Riccardo Zandonai, amb llibret de Tito Ricordi, basat en una peça teatral de Gabriele d'Annunzio de 1902. S'estrenà al Teatro Regio de Torí el 19 de febrer de 1914, dirigida per Ettore Panizza, amb molt d'èxit.[1]

Amb una història situada en el Renaixement, d'intrigues, amor, gelosia i mort, aquesta òpera és la més coneguda de Zandonai, i d'una sèrie d'òperes inspirada en la història de la Divina Comèdia de Dante dedicat als amants adúlters Paolo Malatesta i Francesca de Rimini. Al New Grove Dictionary of Opera, Renato Chiesa la considera «un dels més originals i acabats melodrames italians del segle XX, que combina un poderós talent per la melodia italiana ... amb un domini excepcional de l'orquestració.»[2] Entre els intèrprets cèlebres del rol titular han destacat Gilda dalla Rizza, Magda Olivero (que va gravar extractes de l'òpera el 1969, per Decca Records) i Renata Scotto.

Origen i context[modifica]

Després de la seva notable carrera, el compositor italià Riccardo Zandonai, compositor verista alumne de Pietro Mascagni, va ser considerat per la llegendària editorial de música clàssica, Casa Ricordi, com el legítim successor de Giacomo Puccini; aliança que li va permetre estrenar Conchita (1911), Melenis (1912) i Francesca da Rimini (1914), aquesta última obra l'èxit més gran de la seva carrera en ser segons el consens de la crítica un dels melodrames més originals i acabats del segle XX.[3]

El subjecte del noble personatge medieval de Francesca de Rimini (1255-1285), ja va ser immortalitzat a principis del segle XIV per Dante Alighieri, en el Cant V de La Divina Comèdia, com a imatge de l'adulteri i del plaer sexual il·lícit. La històrica Francesca es va veure embolicada en un matrimoni per conveniència amb Giovanni Malatesta l'any 1275, a qui no estimava. Els tràgics resultats dels seus amors amb Paolo Malatesta, el germà del seu espòs, són narrats en aquesta òpera. La història va inspirar així mateix a altres poetes, com la Història de Rimini de Leigh Hunt el 1816, i al segle XX a Gabriele D'Annunzio (1863-1938), que va escriure una tragèdia del mateix nom el 1901, la qual Tito Ricordi (1865-1933) va adaptar en forma de llibret operístic per a Zandonai entre 1912 i 1913.[4]

En efecte, Zandonai que havia vist representar la tragèdia per la gran actriu Eleanora Duse va quedar enamorat de les seves possibilitats escèniques així com de les situacions que oferia per a la seva transformació en obra lírica. El que va dur a terme servint-se del llibre a aquest efecte havia confeccionat Tito Ricordi.[5]

Un gran nombre de compositors també s'han interessat pel tema, creant una important quantitat d'òperes del mateix nom. Entre elles poden esmentar la de Feliciano Strepponi de 1823, la de Saverio Mercadante composta per Nàpols el 1825, la de Pietro Generali el 1829, i la de Francesco Morlacchi el 1836. El compositor francès Ambroise Thomas va culminar la seva producció operística el 1882 amb la tragèdia lírica Françoise de Rimini, recentment redescoberta. Altres Francescas operístiques importants van ser la d'Eduard Nápravník de 1902, la de Serguei Rakhmàninov de 1906, i en menor grau, la de Franco Leoni, estrenada el mateix any que la de Zandonai. La versió de Zandonai és l'única que s'escolta regularment avui en dia. I encara que el mateix Zandonai una vegada va ser promocionat com l'hereu lògic de Puccini, que en realitat mai va fer l'honor, amb l'èxit de Francesca da Rimini porta a molts a considerar-lo com la seva única meravella.[6]

Importants poemes i fantasies simfòniques sobre el tema han sorgit de la ploma de Piotr Ilitx Txaikovski el 1876, i del danès Paul von Klenau, el 1913.

Representacions[modifica]

Francesca da Rimini es va estrenar al Teatro Regio de Torí el 19 de febrer de 1914. Gràcies al gran repartiment, amb quinze solistes més un gran cor, amb un tramat instrumental bastant dens i amb un especialista en viola pomposa. Va ser un èxit, i poc després es va representar a Londres, Roma i Milà.[5] Després l'òpera s'ha representat molt poc fora d'Itàlia.[1]

El 22 de desembre de 1916 es va representar al Metropolitan Opera de Nova York amb Frances Alda (Francesca), Giovanni Martinelli (Paolo) i Paolo Amato (Giovanni). Després de quatre representacions, a finals de l'any 1917 i principis de 1918 se'n van fer quatre més, i fins a l'any 1984, quan es va estrenar una versió de Piero Faggioni, s'havia tornat a fer més. L'any 1984 el Met va reunir a Renata Scotto, Plácido Domingo i Cornell MacNeil, sota la direcció de James Levine. Després d'aquelles representacions de la que hi ha constància visual en un vídeo, reeditat en format DVD, el teatre novaiorquès va reposar-la dos anys més tard, amb el mateix repartiment, però sense Domingo, reemplaçat per Ermanno Mauro.

Però anteriorment, al Teatro alla Scala de Milà, va ser representada el 4 de juny de 1959, i va comptar amb dues grans figures, la soprano Magda Olivero i el tenor Mario del Monaco en els rols protagonistes.[4]

El 2013 es va dur a terme de nou al Metropolitan Opera de Nova York amb Eva-Maria Westbroek en el paper protagonista.

Argument[modifica]

Lloc: Ravenna i Rímini
Temps: Renaixement

Acte I[modifica]

Les donzelles de Francesca, la filla de Guido, es troben agitades per la presència d'un joglar, que es presenta narrant fragments dels romanços de Tristany i del Rei Artur, així com del seu derivat, Lancelot del Llac. El bell cant del joglar és acompanyat per una viola d'amore.

Ostasio, germà de Francesca entra iradament i acomiada el joglar amb violència, ordenant-li que no torni més. En un col·loqui amb el notari Ser Toldo Berardengo, Ostasio explica que per raons d'estat la seva germana haurà de contraure matrimoni amb un dels tres fills de Malatesta da Verrucchio, unió que els beneficiarà políticament. El triat dels tres és Giovanni, a qui a causa de ser coix i deforme anomenen Gianciotto. Però per evitar que Francesca rebutgi lliurar-se, li faran creure que el seu marit serà Paolo, germà de Gianciotto, a qui anomenen simplement «Il Bello».

Les donzelles anuncien l'arribada dels Malatesta. En veure el ben plantat Paolo, Francesca s'enamora d'ell immediatament, amor que és correspost per Paolo. La seva germana Samaritana, presa de pànic, li demana que no es casi. Però Francesca ja ha pres la decisió i procedeix amb l'arranjament fet pel seu pare. La música respira una veritable fragància primaveral, amb les veus de les donzelles unides en un sol cant, mentre els amants es contemplen mútuament sense intercanviar una sola paraula.

Acte II[modifica]

En un recinte fortificat dins de la torre cilíndrica del palau dels Malatesta. Rimini està en guerra contra els gibel·lins, actius partidaris del Papa, i des de dalt de la torre es produeixen intercanvis de foc i de fletxes llançades per destres ballesters. La fracció güelfa dels Malatesta, que dóna suport al Sant Imperi Romà, lluita més amb catapultes, javelines, pesades maces de combat i altres instruments guerrers medievals. Lluny, s'observa la torre de les fortificacions gibel·lines amb vista al mar Adriàtic.

En la batalla es produeix la primera trobada entre Paolo i Francesca, des de la passada primavera a Ravenna. L'amor entre tots dos és obvi. Paolo busca la mort en la batalla, mentre Francesca roman en la plataforma alta de la torre. En un breu moment de calma, li retreu l'engany del qual en va ser víctima en ser promesa com a esposa del seu germà. Creient que està ferit, Francesca pren el cap de Paolo a les mans, mentre l'enemic es bat en retirada. Els Malatesta han guanyat la batalla.

Es presenta Gianciotto, felicitant al seu germà amb la seva fèrria brutalitat, i exclama victoriós la notícia que Paolo ha estat elegit capità del Poble i de la comuna de Florència, ciutat a la qual ha de partir immediatament. Abans de retirar-se, Paolo, el seu germà i Francesca beuen un brindis, mentre els amants intercanvien apassionades mirades. Malatestino, el seu germà menor, és portat ferit en escena. Ha perdut un ull en la lluita, però desplegant gran coratge vol continuar lluitant. Els Malatesta festegen novament la seva victòria.

Acte III[modifica]

A les estances privades de Francesca al palau. Mentre les seves dames l'entretenen amb música i dansa, Francesca llegeix per a elles d'un vell tom, el romanç de Lancelot del Llac i la Reina Ginebra. L'esclava Smaragdi anuncia que Paolo ha retornat del seu viatge a Florència, mentre que Francesca acomiada les donzelles. Les seves paraules d'acollida són simplement "Benvingut, senyor cunyat meu", la trama orquestral subratlla el profund significat de la passió compartida, que és expressada amb la frase de Francesca: Paolo, datemi pace!.

Un cop tot sol, els amants llegeixen novament el romanç de Lancelot del Llac, mentre els seus cossos s'apropen un a l'altre. Les seves galtes gairebé juntes, en el moment en què Lancelot declara el seu amor a la Reina Ginebra, els llavis de tots dos s'uneixen en un apassionat petó, i la passió prohibida aconsegueix el seu absolut paroxisme.

Acte IV[modifica]

A la sala octagonal de pedra grisa al castell, amb una porta que porta a una presó subterrània i després en l'estança matrimonial de Francesca i Gianciotto. El pervers germà menor dels Malatesta, ara anomenat «Malatestino dall'Occhio», per haver perdut un ull, es troba perdudament enamorat de la seva cunyada Francesca, expressant que no dubtaria a enverinar al seu propi germà Gianciotto per posseir-la. Francesca repel·leix les seves baixes intencions amb repulsió. No pot suportar més els crits del presoner que jeu a la masmorra subterrània del castell, per la qual cosa Malatestino pren una espasa i baixa els esglaons del subsòl. En arribar el seu marit, Francesca es queixa de la crueltat de Malatestino i de la seva actitud envers ella, sense especificar exactament quin és tal actitud.

Atès que Gianciotto haurà de viatjar aquesta nit al municipi de Pesaro, el seu consort li ha preparat menjar i beguda, que el pren amb grat, després de remoure la seva armadura. Tot d'una se sent un terrible crit des dels subterranis. És evident que Malatestino ha decapitat a Montagna. Apareixent per la porta de la presó, Malatestino torna amb el cap del presoner en una bossa, mentre que Francesca es retira per no tornar a veure-ho.

Com a venjança per haver rebutjat la seva passió, el macabre jove excita la gelosia de Gianciotto mitjançant insinuacions d'un romanç entre Paolo i Francesca, especialment assenyalant que aquest ha tornat de Florència molt abans del que ho hauria d'haver fet. Enfurismat i demostrant tota la seva barbàrie, Gianciotto demanda proves, al·legant que si Malatestino menteix, no vacil·larà a assassinar-lo sense pietat. Amb gran malícia, el seu germà li diu que només ha d'esperar al vespre, concórrer a la seva habitació matrimonial, i obtindrà l'evidència. Malatestino pregunta al seu germà: Vols fer-ho aquesta mateixa nit?, a la qual cosa Gianciotto respon amb una prolongada frase, exclamant tan sols: Voglio! (Vull!). Les seves paraules es transformen en la sentència de mort dels amants.

L'escena canvia al dormitori de Francesca i Gianciotto. Jaient al seu llit, Francesca desperta d'un malson en què somiava que Paolo estava ferit. Les seves donzelles la consolen, i finalment les acomiada. Colpegen a la porta: Paolo entra i els amants s'abracen apassionadament. Amb ardents frases, Paolo la convida a unir-se a ell en un viatge a un país de llargues hores de passió i on regna l'oblit. Les dues boques es mosseguen en un dionisíac petó, abraçant-se sobre el llit, però en aquest moment colpegen la porta. Furiós, Gianciotto ordena a la seva esposa que obri immediatament. Armat i cobert de pols, Gianciotto es precipita ferotgement a l'habitació buscant a Paolo. Descobreix al seu germà al costat d'una porta secreta, i desembeinant la seva espasa es llança sobre ell. Però Francesca s'interposa i rep la mortal estocada. Paolo deixa caure el seu punyal i la recull en els seus braços. En veure com la dona moribunda besa els llavis del seu germà més bell, boig de dolor i d'ira, travessa amb la seva espasa a Paolo que cau a terra sense un gemec. Gianciotto s'inclina silenciosament, doblega un genoll i sobre el mateix hi deixa l'espasa plena de sang.[4][7]

Anàlisi musical[modifica]

Francesca da Rimini constitueix un dels pinacles del melodrama operístic del passat segle XX, en el qual es veuen profundament emmarcats el poderós talent del compositor per la melodia, amb una luxuriosa i exòtica orquestració, com és característica de les seves òperes posteriors. Les línies vocals són àmpliament cantables, però el gran lirisme que desborda la partitura contrasta fortament amb les escenes de guerra, i en particular les que envolten la presència del traït cònjuge, Giovanni o Gianciotto Malatesta, i el seu sàdic i pervers germà, Malatestino.[4]

Zandonai és una figura fascinant i anòmala, un compositor de vegades defectuós, però de vegades molt impressionant, curiós i original. Nascut el 1883, va ser un dels compositors italians de la generació que havia de decidir si continuar amb la línia pucciniana o aproximar-se a algun dels modernismes que el mateix Puccini va descriure com «les malalties venèries de la música que vénen de més enllà dels Alps». Zandonai no va fer ni una cosa ni l'altra, la seva música és descrita de diverses maneres per la crítica italiana com a modernista o prerafaelita, i en la definició del seu estil hi han de sortir obligatòriament les influències òbvies que sobre ell van exercir Wagner, Strauss i el seu professor Mascagni.[8]

En aquesta òpera, Zandonai ja ha abandonat en gran part les formes veristes, i es dedica al tipus d'obres evocadores d'episodis històrics d'una Itàlia gran, amb freqüència renaixentista, en la qual les relacions humanes ja no són les mateixes, tendint a viure l'amor amb risc i ventura, i no d'una manera crepuscular com en les òperes del seu mestre Mascagni i altres autors veristes. Amb l'afegit del seu propi interès pel llenguatge simfònic de l'orquestra, que en Zandonai rep un tractament molt eficaç i decisiu en el desenvolupament de l'acció, sense córrer rere el moder wagnerià, però sense confondre densitat amb musicalitat i creant uns fons instrumentals de major substància que molts dels seus col·legues.[7] No s'adverteix la presència d'àries ni de soliloquis, amb l'excepció de la gran escena de la lectura de Francesca al començament de l'acte tercer, però sí de dos importants duos per als amants, en el tercer quart acte.

Malgrat el fet de ser deixeble i protegit de Mascagni i membre del grup postverdià de compositors italians, Ricardo Zandonai no va pertànyer a l'escola verista. La seva música va aconseguir grans vols per al teatre i un brillant do per l'orquestració, però no va ser «realista». Tenia un enorme interès per la relació entre les paraules i la música, com Janáček. No obstant això, va posseir aquest especial do italià per a la melodia, va ser essencialment un creador de l'atmosfera, de les situacions dramàtiques. Poètica, emocional, intensa, amb opulència de color i alta tècnica, són les qualitats més aparents en Francesca da Rimini, considerada amb raó la seva obra mestra.[5]

Enregistraments[modifica]

Any Elenc
(Francesca, Paolo, Gianciotto, Samaritana, Ostasio, Malatestino)
Director,
Teatre d'òpera i orquestra
Segell[9]
1950 Maria Caniglia,
Giacinto Prandelli,
Carlo Tagliabue,
Mario Carlin,
Antonio Guarnieri,
Orquestra i cor de la RAI de Roma
CD: Urania Records
Cat: WS121192
1984 Renata Scotto,
Plácido Domingo,
Cornell MacNeil,
Natalia Rom,
Richard Fredricks,
William Lewis
James Levine,
Orquestra i cor del Metropolitan Opera
DVD: Deutsche Grammophon
Cat: 00440 073 4313

Altres autors[modifica]

El compositor toscà Massimiliano Quilici, va escriure una òpera amb el mateix nom, que s'estrenà el 1829.[10]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «Roger Alier i Marcel Gorgori. Històries de l'òpera: El verisme. "Francesca da Rimini", de Riccardo Zandonai (I)». Catalunya Ràdio.
  2. The New Grove Dictionary of Opera, ed. Stanley Sadie, 1992
  3. Teperman, Johnny. «Ressenya de l'òpera» (en castellà). [Consulta: 19 novembre 2015].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 Funes, Fernando. «Ressenya de l'òpera» (en castellà). Radioclasica. [Consulta: 19 novembre 2015].
  5. 5,0 5,1 5,2 «Programa de mà» (en castellà). Gran Teatre del Liceu, Temporada 1956-1957. [Consulta: 19 juny 2016].
  6. Scott, Bruce. «Passion From Hell: Zandonai's 'Francesca da Rimini» (en anglès). The Paris National Opera. [Consulta: 19 juny 2016].
  7. 7,0 7,1 Alier, 2001.
  8. «Ressenya del disc» (en anglès). Gramphone. [Consulta: 19 juny 2016].
  9. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 18 novembre 2015].
  10. *Enciclopèdia Espasa Volum núm. 48, pàg. 1220, (ISBN 84-239-4548-0)

Vegeu també[modifica]

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Francesca da Rimini Modifica l'enllaç a Wikidata