Francesco Tamagno

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaFrancesco Tamagno
Francesco e Margherita Tamagno.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement28 desembre 1850 Modifica el valor a Wikidata
Torí (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort31 agost 1905 Modifica el valor a Wikidata (54 anys)
Varese (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri monumental de Torí Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócantant d'òpera Modifica el valor a Wikidata
VeuTenor Modifica el valor a Wikidata

InstrumentVeu Modifica el valor a Wikidata

Musicbrainz: e09a5b69-eb88-478f-8b81-44c334d148ca Discogs: 1195419 Find a Grave: 28684909 Modifica el valor a Wikidata
Retrat a l'oli de Francesco Tamagno penjat a la Galeria Tretiakov de Moscou, Rússia.
Mort d'Otello per Francesco Tamagno

Francesco Tamagno (Torí, 28 de desembre de 1850 - Varese 31 d'agost de 1905) fou un tenor italià del segle xix. Oficial forner, en els seus primers anys de joventut, i després aprenent de manyà, va aprendre a cantar sota la direcció de Pedrotti, fent la seva primera sortida a escena el 1872, en una òpera del seu mestre.

La seva fama data del dia en què, dos anys més tard, hagué de fer-se càrrec inesperadament del paper de protagonista en el Poliuto, de Gaetano Donizetti. Dotat d'una veu potentíssima i de gran tensió, arribà a ser considerat com el millor dels tenors dramàtics de la seva època. Després de fer el servei militar, debutà a Palerm el 1874 amb en rol de Riccardo a Un ballo in maschera, Il guarany d'Antônio Carlos Gomes, i Poliuto a Venècia (La Fenice, 1874/75), L'Africaine a La Scala el 1877. En aquesta teatre milanès representà, en la temporada 1878/79, Don Carlo, Le Roi de Lahore i Maria Tudor, de Gomes (estrena), i pas a pas anà ampliant el seu repertori al llarg de la seva intensa carrera internacional: Aïda (Buenos Aires, 1879), Les Huguenots (Lisboa, 1879/80), Simon Boccanegra (La Scala, 1879), Guillaume Tell, Le Prophète, Il trovatore, La Juive, La Gioconda, Lucrezia Borgia (Buenos Aires, 1882/84).

Per a ell va escriure Giuseppe Verdi la seva òpera Otello, que va assolir un triomfal èxit a Milà el 1887; després de molts dubtes fou elegit per Verdi el qual tingué cura vocal i escènicament la representació del protagonista. La veu de Tamagno, molt vigorosa i ressonant, clara, poc inclinada a les notes lligades i a la mitja veu, sabé adaptar-se a la direcció de Verdi i realitzà l'Otello, la <paraula escènica>, que consistia en una declamació eficaç, incisiva en l'accent, rica en vigor dramàtic i recolzada en un joc escènic apropiat.

Malgrat que no abandonà el seu repertori anterior Il trovatore, Aïda, Guillaume Tell, Poliuto, Les Huguenots, Le Prophète, Samson et Dalila, Tamagno restà representant el <seu> Otello fins al 1903 en els teatres més importants del món; Buenos Aires (1888), Torí, Nàpols, Londres (Lyceum), Chicago (1889), Nova York (Metropolitan, 1890), Madrid, (1891/92), Moscou (1894), París (1897), Munic (1898).

El 1896 estrenà l'òpera La sorella di Mark del seu compatriota Giacomo Setaccioli.[1]

Poques vegades s'apropà al teatre <verista> (Asrael, d'Alberto Franchetti; Edgar de Giacomo Puccini; Andrea Chénier d'Umberto Giordano; Cavalleria rusticana de Pietro Mascagni; I Medici de Ruggiero Leoncavallo.

Després d'haver collit llorers en totes les principals escenes líriques d'Europa i Amèrica i de reunir una gran fortuna, es retirà de l'escena el 1902. A finals del segle xx encara seguia sent considerat el tenor de veu més potent i ressonant que fins llavors hi havia hagut.

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Francesco Tamagno
  1. Enciclopèdia Espasa Volum núm. 55, pàg. 704 (ISBN 84 239-4555-3)