Francisco Fernández Buey

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaFrancisco Fernández Buey
Dades biogràfiques
Naixement 1943
Palència
Mort 25 d'agost de 2012 (68/69 anys)
Barcelona
Ideologia Comunisme
Alma mater Universitat de Barcelona
Activitat professional
Ocupació Catedràtic d'universitat, filòsof, assagista, escriptor, polític i traductor
Ocupador Universitat de Valladolid
Universitat de Barcelona
Universitat Pompeu Fabra
Altres dades
Partit polític Partit Socialista Unificat de Catalunya (1963–1978)
Esquerra Unida
Modifica dades a Wikidata

Francisco Fernández Buey (Palència, 1943 - Barcelona, 25 d'agost de 2012) gener va ser un filòsof comunista i assagista espanyol.[1]

Trajectòria Acadèmica[modifica | modifica el codi]

Va estudiar filosofia a la Universitat de Barcelona. Allà es va formar successivament amb el poeta i esteta José María Valverde, amb el filòsof hel·lenista Emilio Lledó i amb el lògic i filòsof marxista Manuel Sacristán. Expulsat de la universitat espanyola el 1966 per la seva activitat antifranquista, a finals de la dècada dels seixanta i començaments de la següent treballar com a traductor per a diverses editorials de Barcelona i Madrid i com col·laborador de diverses enciclopèdies per les que va escriure articles de temàtica filosòfica i sociològica. Des de 1972 ha exercit la docència a la Universitat. Va ser professor en els departaments de Filosofia, Economia i Sociologia de les universitats de Valladolid i Barcelona (UB) i Universitat Pompeu Fabra

El seu pensament filosòfic[modifica | modifica el codi]

El més rellevant de l'obra de Fernández Buey està dedicat a la filosofia moral, social i política i a la història de les idees, sobretot a la història del pensament socialista. Les seves aportacions en aquest àmbit estan recollides en els sis llibres següents: De la crítica del marxismo cientificista (1983), on defensa el marxisme del mètode i de la subjectivitat, amb una clara orientació gramsciana, enfront de les pretensions epistemològiques del marxisme estructuralista i cientificista, La ilusión del método (1992), que és una defensa del racionalisme temperat en l'àmbit de la teoria del mètode i la filosofia de la ciència: reivindica la consideració teòrica de la ciència d'Albert Einstein i perllonga l'orientació epistemològica oberta per Otto Neurath, La gran perturbación (1996), un estudi de les controvèrsies sobre el xoc cultural i la visió de l'altre a l'Espanya del segle XVI, a partir del descobriment i la conquesta d'Amèrica, obra en la qual revaloritza el punt de vista lascasià, La barbarie: de ellos y de los nuestros (1996), un estudi històric-filosòfic sobre la noció de barbàrie, en què perllonga la perspectiva lascasiana i teoritza la seva vigència, Ética y filosoíia política (2001), on proposa un enfocament d'ètica pràctica per abordar assumptes públics controvertits (avortament, eutanàsia, crisi ecològica, pacifisme i tecnociència) al començament del segle XXI, argumentant la importància que ara té la cultura científica per fonamentar una filosofia dels assumptes públics, i Poliética (2003), assaig en el qual argumenta a favor de la política com ètica de la vida col·lectiva a partir de l'anàlisi particularitzat de l'obra d'una sèrie d'autors singulars del segle XX (Karl Kraus, Georg Lukács, Bertolt Brecht, Simone Weil, Hannah Arendt i Primo Levi).

Fernández Buey ha estat un dels principals difusors de les obres de Karl Marx i d'Antonio Gramsci a Espanya. Sobre l'obra del pensador alemany va escriure un assaig polèmic i innovador: Marx (sin ismos) (1999), i sobre el filòsof comunista italià, entre altres coses, Ensayos sobre Gramsci (1977) i Leyendo a Gramsci (2001), a més de nombrosos articles que han estat recollits en diverses antologies italianes.

En l'àmbit dels estudis gramscians ha destacat per continuar la tasca historicocrítica empresa per Valentino Gerratana a Itàlia i per Manuel Sacristán a Espanya. Ha estat membre fundador de la International Gramsci Society (IGS) i és corresponsal de la revista italiana Critica marxista. Diversos dels seus assajos sobre marxisme, sobre Marx i sobre Gramsci han estat traduïts a l'anglès (a Science and Society i Rethinking Marxism), l'alemany (a Das Argument i Tramvia), l'italià (en Rinascita, Crítica marxista, Istituto Gramsci, IGS, Liberazione, etc.), al francès (en Dialectique i Actuel Marx), al portuguès (a Gramsci i Brasil i en publicacions de la Universitat de Rio de Janeiro i de la Universitat Federal de Mato Grosso), etc.

Fernández Buey ha defensat la filosofia de la praxi, un filosofar mundà i laic, atent als problemes sociopolítics i culturals del món contemporani, un marxisme de la subjectivitat, obert i càlid, d'arrel humanista, prestant particular atenció als problemes, desitjos i esperances dels de baix, a les utopies i a les reivindicacions bàsiques de les persones, pobles i comunitats les veus han estat silenciades al llarg de la història. En els seus llibres, assajos i articles ha tractat de relacionar la inspiració cientificosocial del marxisme clàssic amb la filosofia de l'alteritat que es deriva d'altres tradicions d'alliberament, propiciant l'enfocament dialògic.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Francisco Fernández Buey». web. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CC-BY-SA via OTRS). [Consulta: 4 abril 2016].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]