Francisco Pimentel
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 2 desembre 1832 Aguascalientes (Mèxic) |
| Mort | 14 desembre 1893 (61 anys) Ciutat de Mèxic |
| Dades personals | |
| Nacionalitat | Mexicana |
| Es coneix per | Membre fundador de l'Academia Mexicana de la Lengua |
| Activitat | |
| Ocupació | historiador, lingüista |
| Activitat | (Floruit: segle XIX ) |
| Membre de | |
| Gènere | Lingüística i història |
| Família | |
| Cònjuge | María Gómez Fagoaga |
| Fills | Jacinto Pimentel Fagoaga i Fernando Pimentel Fagoaga |
| Pares | Tomás López Pimentel, Mariana Heras Soto |
Francisco Javier Pimentel y Heras Soto (Aguascalientes, Aguascalientes (aleshores Zacatecas), 2 de desembre de 1832 - Ciutat de Mèxic, 14 de desembre de 1893) va ser un escriptor, historiador, lingüista, indigenista i acadèmic mexicà. Va ser hereu dels títols de comte d'Heras i vescomte de Queréndaro, ja que la seva mare era Mariana Heras Soto, filla del comte.
Biografia[modifica]
Els seus pares foren Tomás López Pimentel —diputat, senador i condecorat per Antonio López de Santa Anna i Maximilià d'Habsburg— i Mariana Heras Soto.[1] Des de 1834 es va traslladar a la ciutat de Mèxic on va realitzar els seus estudis. Va ser regidor i secretari de l'Ajuntament de Mèxic. Durant el desenvolupament del Segon Imperi Mexicà va ser prefecte polític, però va renunciar al seu càrrec. Va col·laborar per al periòdic satíric La Orquesta.[2]
En 1875 fou un dels fundadors de l'Academia Mexicana de la Lengua, hi ingressà l'11 de setembre i ocupà la cadira IX com a membre de número.[3] Presidí el Liceo Hidalgo, va rebre un reconeixement pels seus estudis de lingüística i de filologia per la Académie des sciences de França. Va rebre reconeixements per part de la Sociedad Mexicana de Geografía y Estadística i per part de l'Institut Smithsonià de Washington, D.C.. En 1885 escribí Historia crítica de la poesía en México, que fou editada en 1892 i que fou considerada per Luis G. Urbina como una obra de gran utilitat per a la investigació literària de Mèxic.[4]
No obstant això, fou un dur crític de la poesia de Juana Inés de la Cruz a causa que era seguidor del corrent antigongoriana i anticonceptista. D'altra banda, també va ser crític d'Ignacio Ramírez i de Manuel Acuña. Pimentel patí un descrèdit per les crítiques que fer als seus contemporanis i per la seva posició política, ja que en fer costat al règim imperial va sofrir l'animadversió d'altres literatges. Alguns altres com Ignacio Manuel Altamirano i José María Vigil sí que van reconèixer el seu treball. Altamirano i Pimentel van coincidir en diverses idees per desenvolupar la literatura mexicana, però van discrepar en els seus punts de vista, ja que el primer era liberal i el segon conservador. A pesar que Pimentel va realitzar grans aportacions per a l'estudi de les llengües indígenes, no va conèixer aquesta literatura i va pronosticar de forma equivocada la seva ràpida desaparició.
En el plànol internacional, va catalogar com "depravada" a la literatura francesa d'Eugène Sue, Victor Hugo i Émile Zola. Fou admirador de l'Estètica de Hegel i concordà amb les idees filosòfiques de Friedrich Schlegel i Johann Gottlieb Fichte.[5] Es casà amb María Gómez Fagoaga, i va tenir dos fills: Jacinto i Fernando, aquest darrer president de l'Ajuntament de Mèxic i director del Banco Central.[6]
Obres[modifica]
Va escriure els capítols "Texcoco", "Michoacán" i "Toltecas" per al Diccionario universal de historia y geografía. Detectà un error de Francisco Xavier Clavijero que havia estat assimilat per Alexander von Humboldt, i William H. Prescott. Les seves obres completes, van ser editades pels seus fills Jacinto i Fernando, i prologades per Francisco Sosa Escalante, entre elles hi ha:
- Cuadro descriptivo y comparativo de las lenguas indígenas de México
- Lingüística. Discursos y disertaciones
- Tratado de filología mexicana
- Memoria sobre las causas que han originado la situación actual de la raza indígena de México y medios de remediarla[7]
- La economía política aplicada a la propiedad territorial en México
- Impugnación al discurso sobre la poesía erótica de los griegos
- El reino de Michoacán
- Los toltecas
- La monarquía de Texcoco
- Las fábulas de don José Rosas
- Safo
- Breve impugnación a la censura que de la "Historia crítica de la literatura y de las ciencias de México" hizo don Francisco Gómez Flores
- Breves observaciones a los escritos de don Marcelino Menéndez y Pelayo, relativos a autores mexicanos
- Algunas observaciones contra el espiritismo, hechas verbalmente en el Liceo Hidalgo
- Descripción sinóptica de algunos idiomas indígenas de la República mexicana
- Historia crítica de la poesía en México
- Novelistas y oradores mexicanos
- La colonización negra
Referències[modifica]
- ↑ Semo, 1998; 476
- ↑ «La Orquesta, periódico omniscio, de buen humor y con caricaturas». Senado de la República. LXI Legislatura. Arxivat de l'original el 2013-12-16. [Consulta: 8 desembre 2013].
- ↑ Academia Mexicana de la Lengua. «Esbozo histórico de la Academia Mexicana de la Lengua». Arxivat de l'original el 2009-11-26. [Consulta: 8 desembre 2013].
- ↑ Antonio Acevedo Escobedo. «Humanistas mexicanos. Francisco Pimentel». Semblanzas de académicos. Ediciones del centenario de la Academia Mexicana, 1975.
- ↑ Beatriz Garza Cuarón. «Francisco Pimentel, precursor de las historias de la literatura mexicana». El Colegio de México.
- ↑ Núñez, 1983; 54-55
- ↑ Francisco Pimentel. «Memoria sobre las causas que han originado la situación actual de la raza indígena de México y medios de remediarla». Internet Archive, 1864. [Consulta: 7 agost 2012].
Bibliografia[modifica]
- Prado Núñez, Ricardo. El palacio de Manrique y La Canoa. Una casa mexicana del siglo XVIII. México: Universidad Nacional Autónoma de México, 1983. ISBN 968-58-0595-4.[Enllaç no actiu]
- Semo, Enrique. «Francisco Pimentel, precursor del neoliberalismo». A: Romana Falcón y Raymond Buve. Don Porfirio presidente..., nunca omnipotente. México: Universitat Iberoamericana, 1998, p. 473-496. ISBN 968-859-347-8.[Enllaç no actiu]