Franco Ferrara

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaFranco Ferrara
Biografia
Naixement 4 de juliol de 1911
Palerm
Mort 7 de setembre de 1985(1985-09-07) (als 74 anys)
Florència
Nacionalitat Itàlia Itàlia
Educació Conservatorio Giovanni Battista Martini Tradueix
Activitat
Ocupació director d'orquestra
Ocupador Accademia Nazionale di Santa Cecilia
Curtis Institute of Music Tradueix
Juilliard School
Alumnes Claudio Scimone i Eliahu Inbal

IMDB: nm0273974 Musicbrainz: 66df6530-1d32-4611-aad7-79482de66621
Modifica les dades a Wikidata

Franco Ferrara (Palerm, 4 de juliol de 1911Florència, 7 de setembre de 1985) fou un director de orquestra i compositor italià.

Començà els estudis en el Conservatori de Palerm i els completà en el Liceu Martini de Bolonya, on aconseguí el títol de piano, composició, violí i orgue. Començà la seva activitat com a pianista i violinista i fou contractat com a primer violí en l'orquestra del Teatro Comunale de Florència. La seva activitat com a director començà el 1938. En aquesta es va distingir com a concertador amb excepcionals dots tècniques i com a intèrpret d'extrema sensibilitat, dots que li asseguraren en poc temps una enorme popularitat i la més alta consideració de la crítica.

Desgraciadament, per motius de salut es va veure obligat a interrompre la seva activitat de director per a dedicar-se a l'ensenyança, en la que va tenir antre d'altres alumnes a Maurizio Arena i José Buenagu[1] a Siena i, en el Conservatori de Santa Cecília de Roma tingué entre d'altres a Franco Petracchi.[2] Les seves lliçons i els seus cursos de perfeccionament en les més importants institucions musicals europees són reconegudes com la meta més ambicionada, l'ensenyança més preciosa per a tots els que s'encaminen a la direcció d'orquestra.

També es va dedicar a la composició, escrivint una simfonia, diverses obertures, alguns poemes simfòniques (entre els que s'ha de recordar Improvviso i Burlesca), una Sonata per a piano i una Sonata per a violí i piano. Pocs directors de finals de segle XX van deixar com Ferrara, i en un breu període, un signe tant profund, la <mesura> tan excepcional d'una relació amb la música tan perfecta que apareix com un conjunt inconcebible d'alt perfeccionisme tècnic i de penetració interpretativa.

Bibliografia[modifica]

Referències[modifica]

  1. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 196. (ISBN 84-7291-226-4)
  2. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. III, pàg. 1080. (ISBN 84-7291-226-4)