Gabès

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de geografia políticaGabès
Gabes 10.09507E 33.88774N.jpg

Localització

33° 53′ 00″ N, 10° 07′ 00″ E / 33.883333333333°N,10.116666666667°E / 33.883333333333; 10.116666666667
País Tunísia
Governacions Governació de Gabès
Població
Total 116.323 (2004)
Geografia
Altitud 1 m
Indicatius
Codi postal 6000
Altres dades
Agermanament Linz

Web commune-gabes.gov.tn/fr/index.htm
Modifica dades a Wikidata
Aspecte de Gabès

Gabès (en àrab: قابسQābis, pronunciat en àrab clàssic Qabis i en el dialecte local Gabs) és una ciutat de Tunísia a la governació de Gabès amb una població de 116.323 habitants (2004). Capçalera de tres delegacions (Gabès Médina, Gabès Ouest i Gabès Sud). De la conurbació de Gabès formen part les municipalitats de Gabès, Chenini Nahal, Ghannouch, Métouia i Oudref), que reuneixen en total més de 170.000 habitants. Es troba a la costa del golf de Gabès. És també un oasi, el més oriental de Tunísia, però els dàtils del seu palmerar són de baixa qualitat.

La ciutat de Gabès està dividida en quatre barris: Mazil, al nord de l'Oued Gabès; Djara, al sud; Bab Bahr; i Gabès Port. Manzil i Djara foren molt afectades per les inundacions de 1959 i 1962. Limita al sud amb el Djebel Sidi Boualba (on hi ha el santuari del patró de la ciutat, un company del profeta) i el Djebel Manara (amb un antic far medieval, destruït després del 1962 per construir un barri popular).

L'oasi de Gabès té 1.500.000 palmeres, de les quals la meitat són datileres. A la regió hi ha altres cultius com vinya, una mica d'olives i fins i tot plàtans, i pesca a la mar. La ramaderia és purament familiar. La capa d'aigua subterrània està sobreexplotada. Un gasoducte uneix la ciutat amb el pou d'El Borma. La industrialització es desenvolupa mercès a l'interès del govern.

Història[modifica | modifica el codi]

Kape (també Tacape, Tacapa o Tacapae) fou una ciutat de la província romana d'Àfrica, a la regió de la Syrtica, al límit interior del golf de Syrtis Minor. El port era dolent. Depenia de Byzacium quan va passar a Roma i fou incorporada a la regió Tripolitana, de la qual era la ciutat més occidental. Tenia unes fonts d'aigües minerals anomenades Aquae Tacapitanae (avui El-Hammah).

Fou seu episcopal al segle IV. Prop de Gabès foren derrotats el bizantins el 547 per la tribu berbers dels astrices, i després d'això fou fortificada. Fou conquerida pels àrabs en una data incerta entre el 654 i el 670, però evacuada després de la derrota d'Uqba ibn Nafi a Tahuda el 684 a mans del berber Kusayla. El 693/694 la Kahina va expulsar més enllà de Gabès les forces d'Hassan ibn al-Numan, que volia recuperar el país, però pocs anys després el cap àrab va aconseguir el seu propòsit.

El riu de Gabès al seu pas per la ciutat

El kharigita zenata Ukasha ben Ayyub al-Fazari la va ocupar el 741 i va amenaçar Kairuan, però va morir en la lluita el 743; uns anys després, va tornar a caure en mans dels kharigites (tendència ibadita) durant el govern d'Abd al-Rahman ben Habib, però el cap kharigita Ismail ibn Ziyad al-Nafusí va morir en combat i la ciutat fou recuperada vers el 748 o 749 (131 de l'hègira). Abd al-Rahman ibn Habib fou assassinat el 755; els kharigites es van revoltar altra vegada i Gabès va estar en diverses mans. El 758, l'ibadita Abul Khattab la va ocupar, però fou recuperada per Ibn al-Ashat (761), que aviat la va tornar a perdre. El fundador de la dinastia muhallàbida, Yazid ibn Hatim al-Muhallabí, la va ocupar el 28 d'abril del 772 i va establir la pau durant un quart de segle.

Sota els aglàbides fou seu d'un governador; per un temps, va estar sota influència dels rustúmides de l'imam Abd al-Wahhab de Tahart (784-823), i en consta que hi havia un amil, però sembla que era un amil clandestí que recaptava les contribucions dels ibadites en favor de l'imam de Tahart, ja que la ciutat estava sens dubte en mans dels emirs de Kairuan. Els ibadites nafusa revoltats foren esclafats prop de Gabès per l'emir Ibrahim el 896.

Al segle següent va passar als fatimites, que van deixar el govern local en mans dels Banu Lukman de la tribu berber dels kutama. Van seguir els zírides. El 972 es van revoltar el kharigites i la ciutat fou atacada i en part destruïda. Els zírides van deixar el govern als Banu Amir i després fou governada per un germà de l'emir Badis (996-1016), de nom Ibrahim, al qui va succeir Mansur ben Mawas; el darrer governador zírida fou Alk-Muiz ben Muhammad ben Walmiya.

El 1052, la batalla d'Haydaran, no lluny de Gabès, va donar el domini de la regió als Banu Hilal o hilalians. El governador local es va fer client dels hilalians. El cap riyàhida (un dels grups hilalians), Munis ben Yahya (de la tribu dels Banu Mirdas), va permetre a alguns caps zírides refugiar-se a Gabès. El 454 de l'hègira (1062/1063) el governador al-Muizz ibn Walmiya, descontent pel tractament donat als seus germans, Ibrahim i Kadi, per l'emir zírida, es va proclamar independent sota protecció del mirdàsida riyàhida Munis ben Yahya. A Ibn Walmiya el va succeir Ibrahim, i després el va seguir Kadi, però aquest fou mort per una revolta popular local, per la seva tirania, el 1096, i els notables de la població van donar el poder a un germà de l'emir Tamim (1062-1108) de nom Umar ben al-Muizz.

Van pujar al poder el Banu Djami, de la tribu dels dahman, emparentats amb els hilalians Banu Riyah. Els zughba, el clan hilalià al qual el califa fatimita havia promès Trípoli i Gabès, es va acontentar amb Trípoli i així el dhamanoriyàhida Makki ibn Kamil ibn Djami va prendre el poder després d'eliminar Umar ibn al-Muizz. A Maki el va succeir el seu fill Rabi ibn Makki, i a aquest el seu parent Rushayd ibn Kamil ibn Djami (que va governar vers 1121 a 1147); una breu usurpació del llibert Yusuf (que tenia el suport dels normands), va ser seguida pel govern de Muhammad ibn Rushayd i finalment per Mudafi ibn Rushayd. En aquests anys, els normands va fer diversos setges a la vila (1082/1083, 1086/1087, 1093/1094, i 1117/1118. Després del 1147, descendents d'al-Muizz ibn Walmya van recuperar el poder, però van gaudir de l'hostilitat local; els notables es van aliar amb tots els seus enemics i la ciutat fou assetjada (1083/1084, 1099/1100 pels hilàlides i 1117/1118 pels normands). Muhammad ibn Rushayd va recuperar el poder quan ja dominava Mahdia (des de 1148) i el Sahel tunisià amb el suport normand. En aquesta època, es va construir a la ciutat el palau d'Al-Arusayn. Muhammad ibn Rushayd (vers 1150) va emetre moneda amb el seu nom.

El 1158 o 1159, Gabès es va revoltar contra la dominació normanda i el 1160 fou ocupada per l'almohade Abu Muhammad Abd Allah, fill d'Abd al-Mumim ibn Ali.

Després d'uns anys de pau, fou atacada per l'armeni Karakush, senyor de Trípoli, i una mica després pels mallorquins Banu Ghaniya. La vila estava en poder de Karakush, aliat a Alí ibn Ghàniya, i era una posició fortificada el 1187, quan el califa almohade al-Mansur el va atacar i el va derrotar a al-Hamma (1188/1189, 583 de l'hègira). Però Karakush la va recuperar ben aviat, si bé, en conflicte amb els mallorquins, la va perdre altra vegada davant els almohades; Yahya ibn Ghàniya (successor d'Alí) va derrotar Karakush, li va arrabassar Trípolí i va assetjar Gabès (1195), i va destruir l'oasi per obligar-lo a capitular. Els relats diuen que només va deixar una palmera de record. Finalment, el mallorquí va entrar a Gabès i en va fer la seva capital, dominant tota l'Ifriquiya inclòs Tunis (conquerida el 1203). Al-Nasir (1199-1213) va haver de reconquerir tota la part oriental dels seus dominis, i va aconseguir derrotar Yahya prop de Gabès l'octubre del 2005, recuperant els territoris perduts.

Abu Zakariyya Yahya era governador de Gabès quan va rebre el nomenament del califa de governador de tota la Ifriquiya. Va fundar la dinastia hàfsida. Amb el suport del notable local Abd al-Malik ben Makki va aconseguir conquerir Tunis al seu germà destituït. Gabès va quedar en poder dels Banu Makki que des del 1282 foren virtualment independents fins al 1394. El germà d'Abd al-Malik, Muhammad ben Makki, governador de Gerba, va aconseguir estendre el seu poder a Trípoli. Els dos germans eren d'ascendència luwatiana i eren cultes i uns polítics hàbils. El 1282, Abd al-Malik va obrir les portes de la ciutat a l'usurpador hàfsida Ibn Abi Umara, al qui va ajudar a pujar al poder; l'emir el va nomenar visir amb amplis poders; eliminat Ibn Abi Umara, Abd al-Malik va tornar a Gabès. L'emir de Bugia (proclamat el 1285) Abul Zakariya Yahya III ben Ibrahim I el va assetjar el 1286 i el palmerar fou altre cop devastat; el 1287/1288 va sostenir sense èxit el pretendent Ibn Abi Dabbus contra Abu Hafs (1284-1293) i el 1294 va rebutjar la sobirania hàfsida i es va declarar feudatari de Bugia, on el nét d'Abu Zakariya,Yahya, Abul Zakariya Yahya III ben Ibrahim I, reclamava la successió del seu avi. El 1333 un nou pretendent, Abd al-Wahid Zakariya I ben al-Lihyani va tenir també el suport del senyor de Gabès contra l'emir Abu Yahya Abu Bakr II ben Yahya III (1318-1346). Els Banu Makki van continuar oposant-se als hàfsides en els següents anys; el 1350 es van oposar al camarlenc Ibn Tafradjin, i van aconseguir estendre els seus dominis i assegurar la seva autoritat. El 1355, Venècia va fer amb els Banu Makki un tractat separat de comerç. Encara després, van donar suport a la segona invasió marínida (1352-1356) dirigida per Abu Inan.

L'emir Abul Abbas Ahmad III (1371-1394) va posar fi a la situació. Gabès fou conquerida el febrer o març del 1380, i s'hi va instal·lar un governador hàfsida de nom Yusuf ibn al-Abbar. El 1381 un nét d'Abd al-Malik ibn Makki, de nom Abd al Wahhad, va recuperar el poder i va matar el governador hàfsida. Abul Abbas va assetjar personalment la ciutat el 1387, i altre cop va destruir el palmerar. Abd al Wahhad es va rendir i va donar un fill com a ostatge pagant una indemnització. El 1390 fou assassinat pel seu oncle Yahya ibn Abd al-Malik ibn Makki, que es va proclamar independent, però el 1393/1394 un cop de mà afortunat va retornar el poder als hàfsides per mitjà del fill de l'emir. Yahya fou executat i la dinastia Banu Makki es va acabar.

Palmerar de Gabès

El 1535 va passar a dominació espanyola, imposant el protectorat a l'emir hàfsida. El 1574, els castellans es van haver de retirar i la regió va passar als otomans i fou organitzada com un pashalik. El governador Uthman Day (1590-1610) va instal·lar a Gabès una colònia de kutughlis, és a dir, una barreja d'otomans i àrabs o berbers. Va estar lleugerament afectada per la revolta d'Ali ibn Ghadhahum (1864) i el 1870 fou saquejada pel khaznadar.

El 1881, la vila de Djara va optar per l'obediència als francesos i la de Manzil per la resistència. Els francesos van tardar a ocupar Manzil (va resistir del 24 de juliol al novembre).

En la II Guerra mundial es va edificar una línia de defensa al sud de Gabès, a Mareth, i va patir un bombardeig alemany (19 de novembre de 1942). Els britànics i francesos lliures i van entrar-hi el 29 de març de 1943.


Coord.: 33° 53′ N, 10° 07′ E / 33.883°N,10.117°E / 33.883; 10.117

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gabès Modifica l'enllaç a Wikidata