Gabriel Alomar i Villalonga

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Gabriel Alomar, vist per Ramon Casas (MNAC)

Gabriel Alomar i Villalonga[1][2][3][4] (el segon cognom també escrit Vilallonga[5][6]) (Palma, 1873 - El Caire, 1941) fou un poeta, prosista i assagista mallorquí, molt relacionat amb el moviment d'art català del modernisme tot i que en féu una interpretació molt personal.[6] Va ser un llibertari d'esquerres actiu, especialment a Barcelona i altres regions de parla catalana, des dels primers anys del segle XX fins a la seva mort a l'exili.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Rodolins de Gabriel Alomar per a L'auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol, al carrer Cremat de Terrassa, amb el passatge sobre la fi del senyor Esteve. Els dibuixos són de Ramon Casas

Alomar va néixer i va créixer a Mallorca, dins una societat molt conservadora. El seu pare era buròcrata i la família es va establir a diverses ciutats durant la seva infantesa. El 1888, després d'acabar els seus estudis a Palma, se'n va anar a la Universitat de Barcelona per llicenciar-se en filosofia i lletres el 1896.[6] Allí també es convertiria en periodista de la premsa barcelonina[6] i va publicar la seva primera poesia, que el crític Josephine de Boer va catalogar com a parnassianista. Es va involucrar també en el moviment nacionalista català i el corrent literari del noucentisme, amb influències poètiques de Gabriele d'Annunzio i Giosuè Carducci. Col·laborà a nombrosos diaris, com El Poble Català (1904-1906), que va ajudar a impulsar,[6] i El Imparcial. En el primer hi va publicar diversos articles sobre el liberalisme català on exposava la idea de vincular el nacionalisme amb la modernització social, tot ressaltant el paper de les ciutats com a agents suprems de la civilització, i on va rebutjar sempre el tradicionalisme i el ruralisme.[6] El 1910 va escriure Negacions i afirmacions del catalanisme on va tornar a exposar el projecte d'un catalanisme obrerista que superés tant el regionalisme i l'elitisme burgès de la Lliga com el nacionalisme de les classes mitjanes.[6] De fet va teoritzar que el catalanisme i el socialisme eren dos pols d'una mateixa esfera, tot i que Gabriel Alomar es movia entre entitats més aviat republicanes que socialistes.

Treballà com a catedràtic de l'Institut de Palma, on fou mestre de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. També fou amic de Joan Mascaró i Fornés i Carles Pi Sunyer i Indalecio Prieto. Va ser professor a l'IES Ramon Muntaner. Políticament, va formar part del Bloc Republicà Autonomista el 1915/1916, del Partit Republicà Català i posteriorment fou un dels fundadors de la Unió Socialista de Catalunya (USC), partit del qual en va esdevenir president.[6] Amb el desenvolupament de la Primera Guerra Mundial, va prendre una postura francòfila, tot i que inicialment s'havia postulat per la neutralitat.[7]

A les eleccions generals espanyoles de 1931 fou escollit diputat per partida doble, per ERC-USC per Barcelona i per Balears per la Conjunció Radical Socialista (Partit Republicà Radical Socialista).[6] Fou expulsat de la USC per alinear-se amb Marcel·lí Domingo i demanar a Francesc Macià que ajornés el tema de l'estatut. El 1932 (1933?) fou nomenat ambaixador de la Segona República Espanyola a Itàlia[6] però el 1934 va renunciar.

L'esclat de la guerra civil el va sorprendre a Madrid amb el seu fill Víctor, director d'El Obrero Balear, mentre el seu fill, el periodista Joan Alomar Cifre, era empresonat pels franquistes a Mallorca. Antoni Maria Sbert li oferí allotjament a la Residencia d'Estudiants de la Universitat Industrial de Barcelona. Signà el Manifest d'adhesió dels intel·lectuals mallorquins amb la cultura de Catalunya i el Manifest dels Intel·lectuals Catalans a favor de la República. El setembre de 1936 fou proposat com a ambaixador a Romania, però no van respondre al placet. Per gestions del seu amic Lluís Nicolau d'Olwer fou nomenat encarregat de negocis al Caire el setembre de 1937 i es mantingué a l'ambaixada fins a la fi de la guerra. Allí ajudà als republicans exiliats. En acabar la guerra treballà de professor i col·laborà a Le Journal d'Egypte.

Llegat[modifica | modifica el codi]

Obres[modifica | modifica el codi]

  • Un poble que es mor. Tot passant (1904),
  • El futurisme (1905)
  • L'estètica arbitrària (1904-1905)
  • De poetització (1906)
  • La columna de foc (1911)
  • Verba (1918)
  • La formación de sí mismo (1920)
  • La guerra a través d'un alma (1917)

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. ↑ «Alomar Villalonga, Gabriel». A: Miquel Dolç i Dolç (coord.). Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum 1. Palma: Promomallorca, p. 131. ISBN 84-8661702-2. 
  2. ↑ Gabriel Alomar i Villalonga a LletrA
  3. ↑ «Gabriel Alomar i Villalonga». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).
  4. ↑ Fundació Gabriel Alomar
  5. ↑ «Gabriel Alomar i Vilallonga». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 6,7 6,8 6,9 Diccionari d'Història de Catalunya ; ed. 62 ; Barcelona ; 1998 ; ISBN 84-297-3521-6 ; p. 33
  7. ↑ Safont, Joan. Per França i Anglaterra. A Contra Vent, 2012, pp. 48 – 49. ISBN 9788415720010. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Gabriel_Alomar_i_Villalonga&oldid=13054181»