Gabriel Alomar i Villalonga

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaGabriel Alomar i Villalonga
Ramon Casas - MNAC- Gabriel Alomar- 027575-D 006562.jpg
Gabriel Alomar, vist per Ramon Casas (MNAC)
Nom original Gabriel Alomar
 Diputat a les Congrés dels Diputats
Escudo de España 1874-1931.svg
1 de juliol de 1919 – 2 d'octubre de 1920
Circumscripció Barcelona
 Diputat a les Corts Republicanes
Coat of Arms of Spain (1931-1939).svg
9 de juliol de 1931 – 7 d'octubre de 1933
Circumscripció Illes Balears
Dades biogràfiques
Naixement Gabriel Alomar i Villalonga
7 d'octubre de 1873
Palma
Mort 7 d'agost de 1941(1941-08-07) (als 67 anys)
El Caire
Educació Filosofia i lletres
Alma mater Universitat de Barcelona
Activitat professional
Ocupació Escriptor
Període en actiu 1888-1941
Nom de ploma Gabriel Alomar
Llengua Castellà i català
Altres dades
Partit polític USC
Fills
Modifica dades a Wikidata

Gabriel Alomar i Villalonga[1][2][3][4] (el segon cognom també escrit Vilallonga[5][6]) (Palma, 7 d'octubre de 1873 - el Caire, 7 d'agost de 1941) fou un poeta, prosista i assagista mallorquí, molt relacionat amb el moviment d'art català del modernisme tot i que en féu una interpretació molt personal.[6] Va ser un llibertari d'esquerres actiu, especialment a Barcelona i altres regions de parla catalana, des dels primers anys del segle XX fins a la seva mort a l'exili.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Rodolins de Gabriel Alomar per a L'auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol, al carrer Cremat de Terrassa, amb el passatge sobre la fi del senyor Esteve. Els dibuixos són de Ramon Casas

Alomar va néixer i va créixer a Mallorca, dins una societat molt conservadora. El seu pare era buròcrata i la família es va establir a diverses ciutats durant la seva infantesa. El 1888, després d'acabar els seus estudis a Palma, se'n va anar a la Universitat de Barcelona per llicenciar-se en filosofia i lletres el 1896.[6] Allí també es convertiria en periodista de la premsa barcelonina[6] i va publicar la seva primera poesia, que la crítica Josephine de Boer va catalogar com a parnassianista. Es va involucrar també en el moviment catalanista i el corrent literari del noucentisme, amb influències poètiques de Gabriele d'Annunzio i Giosuè Carducci. Col·laborà a nombrosos diaris, com El Poble Català (1904-1906), que va ajudar a impulsar,[6] i El Imparcial. En el primer hi va publicar diversos articles sobre el liberalisme català on exposava la idea de vincular el nacionalisme amb la modernització social, tot ressaltant el paper de les ciutats com a agents suprems de la civilització, i on va rebutjar sempre el tradicionalisme i el ruralisme.[6] El 1910 va escriure Negacions i afirmacions del catalanisme on va tornar a exposar el projecte d'un catalanisme obrerista que superés tant el regionalisme i l'elitisme burgès de la Lliga com el nacionalisme de les classes mitjanes.[6] De fet va teoritzar que el catalanisme i el socialisme eren dos pols d'una mateixa esfera, tot i que Gabriel Alomar es movia entre entitats més aviat republicanes que socialistes.

Treballà com a catedràtic de l'Institut de Palma, on fou mestre de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. També fou amic de Joan Mascaró i Fornés i Carles Pi Sunyer i Indalecio Prieto. Va ser professor a l'IES Ramon Muntaner. El 1918 fou nomenat membre corresponent de l'Institut d'Estudis Catalans. Políticament, va formar part del Bloc Republicà Autonomista el 1915/1916, del Partit Republicà Català i posteriorment fou un dels fundadors de la Unió Socialista de Catalunya (USC), partit del qual en va esdevenir president.[6] Amb el desenvolupament de la Primera Guerra Mundial, va prendre una postura francòfila, tot i que inicialment s'havia postulat per la neutralitat.[7]

A les eleccions generals espanyoles de 1931 fou escollit diputat per partida doble, per ERC-USC per Barcelona i per Balears per la Conjunció Radical Socialista (Partit Republicà Radical Socialista).[6] Fou expulsat de la USC per alinear-se amb Marcel·lí Domingo i demanar a Francesc Macià que ajornés el tema de l'estatut. El 1932 (1933?) fou nomenat ambaixador de la Segona República Espanyola a Itàlia[6] però el 1934 va renunciar.

L'esclat de la guerra civil el va sorprendre a Madrid amb el seu fill Víctor, director d'El Obrero Balear, mentre el seu fill, el periodista Joan Alomar Cifre, era empresonat pels franquistes a Mallorca. Antoni Maria Sbert li oferí allotjament a la Residència d'Estudiants de la Universitat Industrial de Barcelona. Signà el Manifest d'adhesió dels intel·lectuals mallorquins amb la cultura de Catalunya i el Manifest dels Intel·lectuals Catalans a favor de la República. El setembre de 1936 fou proposat com a ambaixador a Romania, però no van respondre al placet. Per gestions del seu amic Lluís Nicolau d'Olwer fou nomenat encarregat de negocis al Caire el setembre de 1937 i es mantingué a l'ambaixada fins a la fi de la guerra. Allí ajudà als republicans exiliats. En acabar la guerra treballà de professor i col·laborà a Le Journal d'Egypte.

El 2015 fou nomenat fill predilecte pel Consell Insular de Mallorca.[8]

Obra [9][modifica | modifica el codi]

Poesia
  • La columna de foc. Barcelona: Antoni López, 1911.
  • Rodolins de L'auca del Sr. Esteve. Barcelona: Antoni López, 1917.
  • Els poetes d'ara. Barcelona: Impremta "OMEGA", 1924.
  • Antologia poètica. Palma: Moll, 1987.
Prosa
  • Un poble que's mor. Tot passant. Barcelona: Biblioteca Popular "L'Avenç", 1904.
  • El sorbo del heroismo. Madrid: Publicaciones Prensa Gráfica, 1923.
Crítica literària o assaig
  • El futurisme. Barcelona: L'Avenç, 1905.
  • L'escola filosòfica del catalanisme. 1907.
  • Liberalisme i catalanisme. 1908.
  • De poetisació. Barcelona: Antoni López, 1908?.
  • Negacions i afirmacions del catalanisme. Barcelona: Antoni López, 1910?.
  • Catalanisme socialista. Barcelona: Antoni López, 1911?.
  • La pena de mort. Barcelona: Biblioteca de la "Revista de Catalunya", 1912.
  • La guerra a través de un alma. Madrid: Renacimiento, 1917.
  • El frente espiritual. Tortosa: Casa Editorial Monclús, 1918.
  • Verba. Madrid: Biblioteca Nueva, 1919.
  • La formación de si mismo. Madrid: Rafael Caro Raggio, 1920.
  • La política idealista. Barcelona: Minerva, 1923.
Articles
Discografia
  • Raixa. Madrid: World Muxxic Records, 2001.
Obres completes
  • I. Articles inicials. Una vila que es mor (1905). Palma: Consell de Mallorca / Sa Nostra / Moll, 2004.
  • II. El futurisme. Articles d'El Poble Català (1904-1906). Palma: Consell de Mallorca / Sa Nostra / Moll, 2000.
  • III. Sportula (Articles del Poble Català) (1907-1908). Palma: Consell de Mallorca / Sa Nostra / Moll, 2001.

Patrimoni Literari[modifica | modifica el codi]

Gabriel Alomar fou un intel·lectual que residí en molt llocs al llarg de la seva vida però, la seva terra natal, Palma, el recorda amb una avinguda; l’avinguda Gabriel Alomar.[10] La seva terra és important en la seva obra perquè és on s'inicia literàriament amb articles costumistes a La Roqueta, amb el pseudònim Biel de la Mel.[11] La seva etapa periodística en canvi està molt lligada a Barcelona que és on la inicià, col·laborant a La Almudaina i En Figuera.[12] Però més enllà del seu entorn proper, els seus textos es van inspirar en llocs més llunyans com: l’Alger i el nord d'Àfrica amenaçat pel colonialisme que s'evoquen a la major part de la seva obra assagística: Un poble que es mor i Tot passant en són exemples (1904)[12] Madrid també va poder gaudir dels seus textos, allà era conegut per articles a la premsa de manera continuada i valorat com un destacat publicista liberal.[13] Després de viure temporalment a Gijón, Figueres, novament a Mallorca i Itàlia, llocs des dels quals continuava publicant a diferents diaris i ensenyant en diferents institucions, acabà al Caire, Egipte és on escriví a Le Journal d'Égypte, amb el pseudònim d'Albert de Beaurocher. Les despulles de Gabriel Alomar no tornarien a Mallorca fins al 1977. [14] El seu llegat es recorda de diferents maneres; la primera, ja esmentada, amb l'avinguda Gabriel Alomar de Palma; la segona, un dels premis 31 de desembre[15] de l'Obra Cultural Balear[16] duu el seu nom i, per últim, un agrupament d'escolta d'Establiments duu el seu nom. Tot commemorant l'excel·lent obra d'un dels escriptors més importants de la literatura catalana.[17]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. ↑ «Alomar Villalonga, Gabriel». A: Miquel Dolç i Dolç (coord.). Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum 1. Palma: Promomallorca, p. 131. ISBN 84-8661702-2. 
  2. ↑ LletrA. «Gabriel Alomar i Villalonga». Universitat Oberta de Catalunya i Institut Ramon Llull.
  3. ↑ «Gabriel Alomar i Villalonga». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).
  4. ↑ Fundació Gabriel Alomar
  5. ↑ «Gabriel Alomar i Vilallonga». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 6,7 6,8 6,9 Diccionari d'Història de Catalunya; ed. 62; Barcelona; 1998; ISBN 84-297-3521-6; p. 33
  7. ↑ Safont, Joan. Per França i Anglaterra. A Contra Vent, 2012, pp. 48 – 49. ISBN 9788415720010. 
  8. ↑ «Distincions 2015 Consell de Mallorca» (en català). dBalears. [Consulta: 3 setembre].
  9. ↑ «escriptors catalans».
  10. ↑ «avinguda Gabriel Alomar a Palma».
  11. ↑ «enciclopedia».
  12. ↑ 12,0 12,1 «lletra».
  13. ↑ «pdf».
  14. ↑ «lletra literatura catalana».
  15. ↑ wikipèdia
  16. ↑ wikipèdia
  17. ↑ «mapa literari».

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Wikiquote A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Gabriel Alomar i Villalonga
Registres d'autoritat
Bases d'informació
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Gabriel_Alomar_i_Villalonga&oldid=18839556»