Gabriel Balart i Crehuet
 Gabriel Balart i Crehuet |
|
|---|---|
.jpg) |
|
| Dades biogràfiques | |
| Naixement | 8 de juny de 1824 Barcelona |
| Mort | 5 de juliol de 1893 (69 anys) Barcelona |
| Ciutadania | Espanya |
| Alma mater | Conservatoire national supérieur de musique et de danse |
| Activitat professional | |
| Ocupació | director d'orquestra, compositor i pedagog |
| Gènere | sarsuela |
 |
|
Gabriel Balart i Crehuet (Barcelona, 8 de juny del 1824 - 5 de juliol del 1893) va ser un compositor, director d'orquestra i pedagog català.
Biografia[modifica | modifica el codi]
A set anys va començar a estudiar solfeig, piano i violí amb Francesc Sala. Posteriorment, Antoni Pasarell li ensenyà composició i violí. El 1842 anà a París, a ampliar la formació[1] amb Jean-Delphin Alard, estudiant Harmonia amb Victor Dourlen i Contrapunt, Fuga i Composició amb l'operista italià Michele Carafa; hi obtingué el Premi Extraordinari del Conservatori. L'any 1849 es traslladà a Milà, on conegué la música escènica de l'època i es féu càrrec de la direcció del "Teatro Re", un dels millors teatres d'òpera de l'època. S'establí definitivament a Barcelona el 1853, i es dedicà a l'ensenyament; també dirigí òperes, tant a Barcelona com a Madrid.
Dirigí l'estrena de l'obertura de l'òpera Rienzi, de Richard Wagner al Liceu de Barcelona el 6 de febrer del 1874. L'any 1886 cessà la producció com a compositor, de resultes d'haver estat nomenat professor d'harmonia i composició al Conservatori del Liceu de Barcelona. Més endavant esdevingué el segon director en la història de la institució, en reemplaçar-hi en Marià Obiols; conservà el càrrec fins a la mort. Tingué per alumnes[1] una diversitat de futurs grans professionals com: Francesc Camaló [2] i el seu successor en la direcció del conservatori, Sànchez i Cavagnach, Antoni Nicolau, Vicenç Negrevernis, Joaquim Maria Vehils, Domènec Sànchez, Joan Escalas, Màrius Calado...
En l'estada italiana compongué algunes òperes, però sense gaire ressò. A partir de mitjans dels anys 50 començà a escriure sarsueles, algunes amb força èxit, com Amor y arte, Los diamantes negros, Los guardias del rey de Siam i Rival y duende. A més a més, també va ser autor de diverses simfonies, dos himnes, peces corals i música de saló.[1]
Fou enterrat al cementiri del Poblenou, de Barcelona (Dep. I, illa 3a, nínxol exterior 1368). El seu fill, Gabriel Balart i Sobrevals, també va ser músic.
Obres[modifica | modifica el codi]
(selecció)
- Las aleluyas vivientes: revista diorámica de 1867 (1868), amb lletra de José María Gutiérrez de Alba
- Barcarola para voz de tenor
- La Camia (1877), simfonia per a gran orquestra, primer premi de simfonies al Concurs de la Mercè de Barcelona
- La Concepción: sinfonía a grande orquesta (1857)
- Edita (1867), simfonia per a gran orquestra
- Fantasía elegíaca: a grande orquesta y voces, dedicada a Marià Obiols. N'hi ha versió per a piano a quatre mans (1890)
- Une fête au village, quadrilla
- La fête du pays, suite de valses allemandes
- Hojas marchitas, per a instruments de corda (1888)
- Isabela, simfonia
- La pesca: barcarola para voz de tenor
- La polka de Prim, per a piano
- La prigione di Edimburgo, òpera
- Raquel: vals lento, per a orquestra
- Tamino: vals, per a piano. Extret de la sarsuela El tulipán de los mares
- Zahara: paso-doble, per a orquestra
- Valse brillante, per a piano i violí i dedicat al seu mestre Alard
Música per a l'escena[modifica | modifica el codi]
(sarsueles, si no s'indica altrament[1])
- La almoneda del diablo: comedia de magia (1884), amb lletra de Rafael Cerach
- El amor por los cabellos: juguete cómico-lírico en un acto y en verso (1865), amb lletra de Salvador Granés
- Amor y arte (1862), en tres actes, amb llibret de José Zorrilla y Moral. També se l'anomena Barón en amor y arte
- Así en la tierra como en el cielo (1863). Sarsuela en tres actes, conté l'havanera Mamá que me pongo mala. Amb lletra de Salvador Granés
- Un consejo de guerra (1865), en dos actes, amb llibret de Pantaleón Moreno Gil
- Los diamantes negros (1863), en tres actes, amb llibret d'Emilio? Álvarez
- El que va a morir te saluda: juguete cómicolirico (1865), en un acte, amb llibret de Juan Belza
- Los guardias del Rey de Siam (1863), en un acte, amb lletra de Miguel Pastorfido
- El hostalero de Ricla (1873), en tres actes
- La madre de los pobres (1866), en un acte
- Maese Gorgorito, o, el teatro y el convento (1869), en dos actes i amb lletra de José María Gutiérrez de Alba
- Un marido sobre acuas (1864), en un acte, amb llibret de Juan Belza
- lLe prigione di Edimburgo, òpera
- El rapacín de Candás (1862), sarsuela en un acte, amb llibret de Francisco García Cuevas
- Rival y duende (1863), en tres actes, llibret de Pantaleón Moreno Gil
- El tulipán de los mares: Zarzuela bufa en 4 actos (1873), basada en La flauta màgica de Mozart
- Un viaje a la Conchinchina (1875), en un acte. En col·laboració amb Emilio Arrieta, i amb llibret de Miguel Pastorfido
Notes i referències[modifica | modifica el codi]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Roca y Roca, J. «Necrológica». La Vanguardia, 09-07-1893, pàg. 4.
- ↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 10, pàg. 1042 (ISBN 84-239-4510-3)
Enllaços externs[modifica | modifica el codi]
|
||||||
