Gabriel Balart i Crehuet
![]() ![]() | |
Biografia | |
---|---|
Naixement | 8 juny 1824 ![]() Barcelona ![]() |
Mort | 5 juliol 1893 ![]() Barcelona ![]() |
Sepultura | Cementiri del Poblenou ![]() |
Dades personals | |
Formació | Conservatoire de Paris ![]() |
Activitat | |
Ocupació | director d'orquestra, compositor, pedagog ![]() |
Membre de | |
Gènere | Sarsuela ![]() |
Gabriel Balart i Crehuet (Barcelona, 8 de juny del 1824 - 5 de juliol del 1893) va ser un compositor, director d'orquestra i pedagog català.
Biografia[modifica]
A set anys, el 1831, va començar a estudiar solfeig, piano i violí amb Francesc Sala. Posteriorment, Antoni Pasarell li ensenyà composició i violí. L'any 1840 va entrar com a primer violí a l'orquestra del Teatre de l'Òpera de Montessió (actualment conegut com a Teatre del Liceu de Barcelona). Posteriorment, l'any 1842, anà a París, a ampliar la formació[1] amb Jean-Delphin Alard, estudiant Harmonia amb Victor Dourlen.
El 1844, durant unes vacances a Barcelona, va actuar com a violinista amb el pianista Antoni Nogués, en un concert que va ser cabdal pel seu prestigi i reconeixement com a intèrpret. L'any 1846 va ser admès a París en les classes de Contrapunt, Fuga i Composició amb l'operista italià Michele Carafa; hi obtingué el Premi Extraordinari del Conservatori (no va poder obtenir el Gran Prix de Rome per no ser ciutadà francès).
El 1848, a causa de la revolució que va haver-hi, va haver de tornar a Barcelona, on va fer diversos concerts de violí i en poc temps va començar a treballar com a director d'orquestra.
L'any 1849, Balart es traslladà a Milà, on conegué la música escènica de l'època i es feu càrrec de la direcció del "Teatro Re" a partir del 1850, un dels millors teatres d'òpera de l'època; no només era director, sinó que a més a més va compondre diferents òperes per tal d'estudiar el gènere, com ara La prigione di Edimburgo. Durant la seva estada a Milà, de fet, va compondre també una òpera en 3 actes dissenyada específicament per l'ocasió, basada en un llibret de Giulio Carcano, executada el 1855 al Teatre Principal de Barcelona. S'establí definitivament a Barcelona el 1853, treballant com a mestre-director del Gran Teatre del Liceu de Barcelona per la temporada 1853-54, tot i que va tenir el mateix càrrec també durant els anys posteriors; aixímateix, dirigí òperes tant a Barcelona com a Madrid.
Dirigí l'estrena de l'obertura de l'òpera Rienzi, de Richard Wagner al Liceu de Barcelona el 6 de febrer del 1874. L'any 1886 cessà la producció com a compositor, de resultes d'haver estat nomenat professor d'harmonia i composició al Conservatori del Liceu de Barcelona. Més endavant esdevingué el segon director en la història de la institució, en reemplaçar-hi en Marià Obiols; conservà el càrrec fins a la mort. Tingué per alumnes[1] una diversitat de futurs grans professionals com: Francesc Camaló[2] i el seu successor en la direcció del conservatori, Sànchez i Cavagnach, Antoni Nicolau, Vicenç Negrevernis, Joaquim Maria Vehils, Domènec Sànchez, Joan Escalas, Màrius Calado…
En l'estada italiana compongué algunes òperes, però sense gaire ressò. A partir de mitjans dels anys 50 començà a escriure sarsueles, algunes amb força èxit, com Amor y arte, Los diamantes negros, Los guardias del rey de Siam i Rival y duende. A més a més, també va ser autor de diverses simfonies, dos himnes, peces corals i música de saló.[1]
Es va casar amb Balbina Sobrevals i Planellas (1844-1932). Segons el registre de defuncions, va morir el 5 de juliol de 1893 d'esclerosi cerebral-espinal.[3] Fou enterrat al cementiri del Poblenou, de Barcelona (Dep. I, illa 3a, nínxol exterior 1368). Un fill d'ambdós, Gabriel Balart i Sobrevals (1877-1966), també va ser un músic i violinista que va treballar molts anys a l'orquestra del Liceu de Barcelona. El matrimoni tingué dos altres fills, Josep Balart i Sobrevals (1883-1904) i Concepció Balart i Sobrevals (1888-1888).
Obres i llegat[modifica]
Durant la seva etapa a París va compondre diversitat d'obres, com ara valsos, quadrilles, peces corals, fugues i cànons; algunes d'aquestes obres van ser publicades allà i van obtenir certa difusió
- Las aleluyas vivientes: revista diorámica de 1867 (1868), amb lletra de José María Gutiérrez de Alba
- Barcarola para voz de tenor
- La Camia (1877), simfonia per a gran orquestra, primer premi de simfonies al Concurs de la Mercè de Barcelona
- La Concepción: sinfonía a grande orquesta (1857)
- Edita (1867), simfonia per a gran orquestra
- Fantasía elegíaca: a grande orquesta y voces, dedicada a Marià Obiols. N'hi ha versió per a piano a quatre mans (1890)
- Une fête au village, quadrilla
- La fête du pays, suite de valses allemandes
- Hojas marchitas, per a instruments de corda (1888)
- Isabela, simfonia
- La pesca: barcarola para voz de tenor
- La polka de Prim, per a piano
- La prigione di Edimburgo, òpera
- Raquel: vals lento, per a orquestra
- Tamino: vals, per a piano. Extret de la sarsuela El tulipán de los mares
- Zahara: paso-doble, per a orquestra
- Valse brillante, per a piano i violí i dedicat al seu mestre Alard
Música per a l'escena[modifica]
(sarsueles, si no s'indica altrament[1])
- La almoneda del diablo: comedia de magia (1884), amb lletra de Rafael Cerach
- El amor por los cabellos: juguete cómico-lírico en un acto y en verso (1865), amb lletra de Salvador Granés
- Amor y arte (1862), en tres actes, amb llibret de José Zorrilla y Moral. També se l'anomena Barón en amor y arte
- Así en la tierra como en el cielo (1863). Sarsuela en tres actes, conté l'havanera Mamá que me pongo mala. Amb lletra de Salvador Granés
- Un consejo de guerra (1865), en dos actes, amb llibret de Pantaleón Moreno Gil
- Los diamantes negros (1863), en tres actes, amb llibret d'Emilio? Álvarez
- El que va a morir te saluda: juguete cómicolirico (1865), en un acte, amb llibret de Juan Belza
- Los guardias del Rey de Siam (1863), en un acte, amb lletra de Miguel Pastorfido
- El hostalero de Ricla (1873), en tres actes
- La madre de los pobres (1866), en un acte
- Maese Gorgorito, o, el teatro y el convento (1869), en dos actes i amb lletra de José María Gutiérrez de Alba
- Un marido sobre acuas (1864), en un acte, amb llibret de Juan Belza
- lLe prigione di Edimburgo, òpera
- El rapacín de Candás (1862), sarsuela en un acte, amb llibret de Francisco García Cuevas
- Rival y duende (1863), en tres actes, llibret de Pantaleón Moreno Gil
- El tulipán de los mares: Zarzuela bufa en 4 actos (1873), basada en La flauta màgica de Mozart
- Un viaje a la Conchinchina (1875), en un acte. En col·laboració amb Emilio Arrieta, i amb llibret de Miguel Pastorfido
Més enllà de les seves obres musicals, cal també esmentar que Balart va ser l'autor d'un tractat teòric precedent al Mètode analític per a l'estudi del solfeig publicat el 1860 per Joaquim Lladó.
Notes i referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Roca y Roca, J. «Necrológica». La Vanguardia, 09-07-1893, pàg. 4.
- ↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 10, pàg. 1042 (ISBN 84-239-4510-3)
- ↑ Registre de Defuncions de l'Ajuntament de Barcelona, any 1893, número de registre 4970 del Jutjat Universitat.
Enllaços externs[modifica]
- Compositors barcelonins contemporanis
- Compositors de sarsuela barcelonins
- Directors d'orquestra barcelonins
- Directors del Conservatori del Liceu
- Pedagogs musicals barcelonins contemporanis
- Músics barcelonins contemporanis
- Directors d'orquestra que han dirigit al Liceu
- Alumnes del Conservatoire de Paris
- Morts a Barcelona
- Naixements del 1824