Gabriel Balart i Crehuet

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Gabriel Balart)
Infotaula de personaGabriel Balart i Crehuet
Gabriel Balart i Crehuet (1895).jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement8 juny 1824 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort5 juliol 1893 Modifica el valor a Wikidata (69 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Sepulturacementiri del Poblenou Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióConservatoire de Paris Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódirector d'orquestra, compositor, pedagog Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereSarsuela Modifica el valor a Wikidata

Gabriel Balart i Crehuet (Barcelona, 8 de juny del 1824 - 5 de juliol del 1893) va ser un compositor, director d'orquestra i pedagog català.

Biografia[modifica]

A set anys, el 1831, va començar a estudiar solfeig, piano i violí amb Francesc Sala. Posteriorment, Antoni Pasarell li ensenyà composició i violí. L'any 1840 va entrar com a primer violí a l'orquestra del Teatre de l'Òpera de Montessió (actualment conegut com a Teatre del Liceu de Barcelona). Posteriorment, l'any 1842, anà a París, a ampliar la formació[1] amb Jean-Delphin Alard, estudiant Harmonia amb Victor Dourlen.

El 1844, durant unes vacances a Barcelona, va actuar com a violinista amb el pianista Antoni Nogués, en un concert que va ser cabdal pel seu prestigi i reconeixement com a intèrpret. L'any 1846 va ser admès a París en les classes de Contrapunt, Fuga i Composició amb l'operista italià Michele Carafa; hi obtingué el Premi Extraordinari del Conservatori (no va poder obtenir el Gran Prix de Rome per no ser ciutadà francès).

El 1848, a causa de la revolució que va haver-hi, va haver de tornar a Barcelona, on va fer diversos concerts de violí i en poc temps va començar a treballar com a director d'orquestra.

L'any 1849, Balart es traslladà a Milà, on conegué la música escènica de l'època i es feu càrrec de la direcció del "Teatro Re" a partir del 1850, un dels millors teatres d'òpera de l'època; no només era director, sinó que a més a més va compondre diferents òperes per tal d'estudiar el gènere, com ara La prigione di Edimburgo. Durant la seva estada a Milà, de fet, va compondre també una òpera en 3 actes dissenyada específicament per l'ocasió, basada en un llibret de Giulio Carcano, executada el 1855 al Teatre Principal de Barcelona. S'establí definitivament a Barcelona el 1853, treballant com a mestre-director del Gran Teatre del Liceu de Barcelona per la temporada 1853-54, tot i que va tenir el mateix càrrec també durant els anys posteriors; aixímateix, dirigí òperes tant a Barcelona com a Madrid.

Dirigí l'estrena de l'obertura de l'òpera Rienzi, de Richard Wagner al Liceu de Barcelona el 6 de febrer del 1874. L'any 1886 cessà la producció com a compositor, de resultes d'haver estat nomenat professor d'harmonia i composició al Conservatori del Liceu de Barcelona. Més endavant esdevingué el segon director en la història de la institució, en reemplaçar-hi en Marià Obiols; conservà el càrrec fins a la mort. Tingué per alumnes[1] una diversitat de futurs grans professionals com: Francesc Camaló[2] i el seu successor en la direcció del conservatori, Sànchez i Cavagnach, Antoni Nicolau, Vicenç Negrevernis, Joaquim Maria Vehils, Domènec Sànchez, Joan Escalas, Màrius Calado…

En l'estada italiana compongué algunes òperes, però sense gaire ressò. A partir de mitjans dels anys 50 començà a escriure sarsueles, algunes amb força èxit, com Amor y arte, Los diamantes negros, Los guardias del rey de Siam i Rival y duende. A més a més, també va ser autor de diverses simfonies, dos himnes, peces corals i música de saló.[1]

Es va casar amb Balbina Sobrevals i Planellas (1844-1932). Segons el registre de defuncions, va morir el 5 de juliol de 1893 d'esclerosi cerebral-espinal.[3] Fou enterrat al cementiri del Poblenou, de Barcelona (Dep. I, illa 3a, nínxol exterior 1368). Un fill d'ambdós, Gabriel Balart i Sobrevals (1877-1966), també va ser un músic i violinista que va treballar molts anys a l'orquestra del Liceu de Barcelona. El matrimoni tingué dos altres fills, Josep Balart i Sobrevals (1883-1904) i Concepció Balart i Sobrevals (1888-1888).

Obres i llegat[modifica]

Durant la seva etapa a París va compondre diversitat d'obres, com ara valsos, quadrilles, peces corals, fugues i cànons; algunes d'aquestes obres van ser publicades allà i van obtenir certa difusió

  • Las aleluyas vivientes: revista diorámica de 1867 (1868), amb lletra de José María Gutiérrez de Alba
  • Barcarola para voz de tenor
  • La Camia (1877), simfonia per a gran orquestra, primer premi de simfonies al Concurs de la Mercè de Barcelona
  • La Concepción: sinfonía a grande orquesta (1857)
  • Edita (1867), simfonia per a gran orquestra
  • Fantasía elegíaca: a grande orquesta y voces, dedicada a Marià Obiols. N'hi ha versió per a piano a quatre mans (1890)
  • Une fête au village, quadrilla
  • La fête du pays, suite de valses allemandes
  • Hojas marchitas, per a instruments de corda (1888)
  • Isabela, simfonia
  • La pesca: barcarola para voz de tenor
  • La polka de Prim, per a piano
  • La prigione di Edimburgo, òpera
  • Raquel: vals lento, per a orquestra
  • Tamino: vals, per a piano. Extret de la sarsuela El tulipán de los mares
  • Zahara: paso-doble, per a orquestra
  • Valse brillante, per a piano i violí i dedicat al seu mestre Alard

Música per a l'escena[modifica]

(sarsueles, si no s'indica altrament[1])

  • La almoneda del diablo: comedia de magia (1884), amb lletra de Rafael Cerach
  • El amor por los cabellos: juguete cómico-lírico en un acto y en verso (1865), amb lletra de Salvador Granés
  • Amor y arte (1862), en tres actes, amb llibret de José Zorrilla y Moral. També se l'anomena Barón en amor y arte
  • Así en la tierra como en el cielo (1863). Sarsuela en tres actes, conté l'havanera Mamá que me pongo mala. Amb lletra de Salvador Granés
  • Un consejo de guerra (1865), en dos actes, amb llibret de Pantaleón Moreno Gil
  • Los diamantes negros (1863), en tres actes, amb llibret d'Emilio? Álvarez
  • El que va a morir te saluda: juguete cómicolirico (1865), en un acte, amb llibret de Juan Belza
  • Los guardias del Rey de Siam (1863), en un acte, amb lletra de Miguel Pastorfido
  • El hostalero de Ricla (1873), en tres actes
  • La madre de los pobres (1866), en un acte
  • Maese Gorgorito, o, el teatro y el convento (1869), en dos actes i amb lletra de José María Gutiérrez de Alba
  • Un marido sobre acuas (1864), en un acte, amb llibret de Juan Belza
  • lLe prigione di Edimburgo, òpera
  • El rapacín de Candás (1862), sarsuela en un acte, amb llibret de Francisco García Cuevas
  • Rival y duende (1863), en tres actes, llibret de Pantaleón Moreno Gil
  • El tulipán de los mares: Zarzuela bufa en 4 actos (1873), basada en La flauta màgica de Mozart
  • Un viaje a la Conchinchina (1875), en un acte. En col·laboració amb Emilio Arrieta, i amb llibret de Miguel Pastorfido


Més enllà de les seves obres musicals, cal també esmentar que Balart va ser l'autor d'un tractat teòric precedent al Mètode analític per a l'estudi del solfeig publicat el 1860 per Joaquim Lladó.

Notes i referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Roca y Roca, J. «Necrológica». La Vanguardia, 09-07-1893, pàg. 4.
  2. ↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 10, pàg. 1042 (ISBN 84-239-4510-3)
  3. ↑ Registre de Defuncions de l'Ajuntament de Barcelona, any 1893, número de registre 4970 del Jutjat Universitat.

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Gabriel_Balart_i_Crehuet&oldid=31195019»