Gabriel Fauré

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Music.png
Noteicon4.svg
Gabriel Fauré
Estil: Romanticisme
Naixença: 12 de maig de 1845
Pàmies
Defunció: 4 de novembre de 1924 (als 79 anys)
París
Nacionalitat: França França

Obres destacades

Fites
  • 1861 Alumne de Saint-Saëns
  • 1871 participa en la fundació de la Société National de Musique
  • 1875 Compon la Sonata per violí núm. 1 i la Sonata per a piano, op. 13
  • 1877 Mestre de cor a La Madeleine
  • 1887 Cançó Clar de lluna, op. 46, núm. 2
  • 1894 Acaba el cicle de cançons La bonne chanson
  • 1896 Professor de composició al Conservatori de París
  • 1898 Compon la suite Pélleas et Mélisande
  • 1900 Acaba el Rèquiem
  • 1903 Primers símptomes de sordesa
  • 1905 Director del Conservatori de París
  • 1913 S'estrena l'òpera Penélope
  • 1921 Escriu el Nocturn núm. 13 per a piano

Gabriel Fauré (Pàmies, 12 de maig de 1845París, 4 de novembre de 1924) va ser un compositor francès. Alumne de Saint-Saëns a l'École Niedermeyer de París, va exercir primer com a organista a l'església de la Madeleine a París. Després va ser professor de composició al Conservatori de París on tenir alumnes que més tard serien molt coneguts, com Florent Schmidt (1870-1931) o Marie Jaëll i més tard va assumir la direcció d'aquest centre (entre 1905 i 1920). Amb Claude Debussy, se'l considera un dels més grans compositors francesos de principis del segle XX.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Fauré era fill de Toussaint-Honoré Fauré i de Marie-Antoinette-Hélène Lalène-Laprade. Als nou anys va deixar la casa familiar de Pàmies a l'Arieja i va traslladar-se a París per tal d'estudiar a l'Escola Niedermeyer, que aleshores formava els organistes per a l'Església i directors de cor. Va estudiar onze anys amb diversos mestres, entre els quals es trobava Camille Saint-Saëns, qui va introduir-lo en la música dels compositors contemporanis de l'època, com ara Robert Schumann o Franz Liszt.

El 1870, Fauré es va allistar en l'armada i va prendre part en els combats per tal d'alliberar París de l'assetjament durant la Guerra francoprussiana. Durant la Comuna de París, va estar a Rambouillet i a Suïssa, on va continuar les tasques docents a l'Escola Niedermeyer, que hi havia traslladat la seua seu. En tornar a París, l'octubre de 1871, va esdevenir organista titular de l'església Saint-Sulpice, tot participant regularment al saló de Saint-Saëns i de Pauline Garcia-Viardot. Hi va conèixer els principals músics parisencs de l'època, amb els quals va constituir la Société Nationale de Musique.

El 1874, Fauré va deixar el treball a Saint-Sulpice i va reemplaçar Saint-Saëns, que sovint s'absentava, a l'església de la Madeleine. Quan aquest últim es va jubilar, el 1877, Fauré va esdevenir director del cor. En aquesta mateixa època, es va prometre amb Marianne Viardot, la filla de Pauline, però aquest compromís va ser trencat ben aviat per Marianne. Decebut, va viatjar a Weimar, on va conèixer Liszt, i a Colònia per assistir-hi a les produccions de L'Anell del Nibelung de Richard Wagner. Fauré admirava Wagner però és un dels pocs compositors de la seua època que no va caure sota la seua influència.

El 1883, Fauré es va casar amb Marie Fremiet, amb qui va tenir dos fills. Per fer front a les necessitats de la família, Fauré va continuar amb el seu treball a l'església de la Madeleine i va donar lliçons de piano i d'harmonia. Només en l'estiu gaudia de temps per a la composició, tasca que tampoc li reportava molts guanys. No obstant això, en aquesta època va compondre moltes obres importants, nombroses peces per a piano i cançons; però més tard les va destruir, conservant-ne només algunes parts que va reutilitzar en obres posteriors.

Gabriel Fauré l'any 1889

En els anys 1890, la sort li va somriure. Va viatjar a Venècia on va fer amics i va compondre nombroses obres. El 1892, va ser nomenat inspector dels conservatoris de província, el que va significar que no hauria de dedicar-se a ensenyar a músics afeccionats. El 1896, va ser nomenat organista titular de l'església de la Madeleine i va succeir a Jules Massenet com a professor de composició del Conservatori de París. Entre els seus alumnes, es van trobar músics de la talla de Maurice Ravel i Nadia Boulanger.

Des de l'any 1903 al 1921, Fauré va ser crític musical de Le Figaro. El 1905 va succeir Théodore Dubois com a director del Conservatori de París, institució en la que va introduir nombrosos canvis. La seua situació financera es va estabilitzar i el seu reconeixement com a compositor va créixer.

El 1909 va ser elegit membre de l'Institut de France, i va trencar amb la vella Société Nationale de Musique. Dissortadament l'oïda començava a fallar-li, i percebia de manera distorsionada les freqüències extremes, altes i baixes.

La seua responsabilitat al Conservatori, unida a la pèrdua de l'oïda, van fer que la seua producció com a compositor se'n ressentira. Durant la Primera Guerra Mundial, va romandre a França. El 1920, amb 75 anys, es va jubilar del Conservatori. El mateix any li va ser atorgada la Gran Creu de la Legió d'Honor, una distinció encara un poc estranya per a un músic. La seua salut era fràgil, en part a causa de la seua addicció al tabac. Tot i això, va romandre informat de l'actualitat musical i de l'activitat dels joves creadors, en particular dels membres del Grup dels Sis.

Gabriel Fauré va morir de pneumònia a París el 1924. Va ser objecte de Funerals d'Estat a l'església de la Madeleine. Està soterrat al Cementeri de Passy, a París.

Música[modifica | modifica el codi]

Gabriel Fauré retratat per Pierre Choumoff

Les obres de Fauré, de factura clàssica, es caracteritzen per la distinció de les seues melodies i per l'equilibri compositiu. Hom considera Gabriel Fauré com el mestre de la melodia francesa.[1] Les seues obres van des del pur classicisme - al principi de la seua carrera imitava l'estil de Haydn i Mendelssohn - al Romanticisme, per desembocar en una estètica del segle XX. La base és una profunda assimilació de les estructures harmòniques que havia après a l'Escola Niedermeyer, del seu professor Gustave Lefèvre (qui va escriure el 1889 un tractat d'harmonia). Aquest manual presenta una teoria de l'harmonia sensiblement diferent a la teoria clàssica de Jean-Philippe Rameau: els acords de setena i de novena no hi són pas considerats com a dissonants i la cinquena pot ser alterada sense canviar el mode. A més, la comprensió dels modes religiosos és perceptible en diversos passatges modals de les seues obres, en particular en les melodies.

En oposició amb el seu estil harmònic i melòdic, molt innovador a la seua època, els subtils motius rítmics són repetitius, amb modulacions semblants a les que es poden trobar en la música de Brahms.

Les seues obres per a piano utilitzen arpegis i una melodia entremesclada entre les dues mans amb substitucions de digitacions, naturals per als organistes però de difícil interpretació per als pianistes.

Obres[modifica | modifica el codi]

Piano sol[modifica | modifica el codi]

  • Una balada, op. 19
  • Tretze barcaroles, op. 26, 41, 42, 44, 66, 70, 90, 96, 101, 104, 105/1-2, 116
  • Un dolly sis peces per a piano a 4 mans, op. 56
  • Huit peces brèves, op. 84
  • Sis impromptus, op. 25, 31, 34, 86, 91, 102
  • Una masurca, op. 32
  • Tretze nocturns, op. 33/1-3, 36, 37, 63, 74, 84/8, 97, 99, 104, 107, 119
  • Nou preludis, op. 103
  • Tres Romances sans paroles, op. 17
  • Quatre Valses-caprices, op. 30, 38, 59, 62
  • Un Tema i variacions, op. 73

Arpa sola[modifica | modifica el codi]

  • Impromptu, op. 86
  • Une châtelaine en sa tour, op. 110

Música de cambra[modifica | modifica el codi]

Violí i piano[modifica | modifica el codi]

  • Dues sonates per a violí i piano, op. 13, 108
  • Andante, op. 75
  • Berceuse, op. 16
  • Romance, op. 28

Violoncel i piano[modifica | modifica el codi]

  • Dues sonates per a violoncel i piano, op. 109, 117
  • Elegia, op. 24
  • Papillon, op. 77
  • Romance, op. 69
  • Sérénade, op. 98
  • Siciliana, op. 78

Flauta i piano[modifica | modifica el codi]

  • Fantaisie, op. 79

Instruments de corda i piano[modifica | modifica el codi]

  • Un trio amb piano, op. 120
  • Dos quartets amb piano, op. 15, 45
  • Dos quintets amb piano, op. 89, 115

Corda[modifica | modifica el codi]

  • Un quartet de corda, op. 121

Veu i piano[modifica | modifica el codi]

  • Melodies i cicles, op. 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 10, 18, 21, 23, 27, 35, 39, 43, 46, 51, 58, 61, 72, 76, 83, 85, 87, 92, 94, 95, 106, 113, 114, 118

Cor[modifica | modifica el codi]

Religioses

  • Ave Maria, op. 67 núm. 2
  • Ave verum corpus, op. 65 núm. 1
  • Cantique de Jean Racine, op. 11
  • Ecce fidelis servus, op. 54
  • O Salutaris, op. 47 núm. 1
  • Maria, Mater Gratiae, op. 47 núm. 2
  • Missa de Rèquiem en re menor, op. 48
  • Salve Regina, op. 67 núm. 1
  • Tantum ergo, op. 55
  • Tantum ergo, op. 65 núm. 2

Profanes

  • La Naissance de Vénus, op. 29
  • Les Djinns, op. 12
  • Le Ruisseau, op. 22

Obres per a orquestra[modifica | modifica el codi]

  • Masques et Bergamasques, op. 112
  • Caligula, op. 52
  • Pavane, op. 50
  • Pelléas et Mélisande, op. 80
  • Shylock, op. 57
  • Le voile du bonheur, op. 88
  • Ballade per a piano i orquestra, op. 19 (afegit d'acompanyament d'orquestra a la versió original per a piano sol)
  • Fantaisie en sol major per a piano i orquestra, op. 111
  • Concert per a violí i orquestra, op. 14

Òpera[modifica | modifica el codi]

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Rouet, J.. «Un Maitre de la melodie: Gabriel Faure» (en francès). Études, n. 181, 1914, p.705-9.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gabriel Fauré