Galeres (pena)

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Condemnats a galeres. Recreació en el Museu Marítim de Barcelona.

Les galeres era una pena que s'imposava a certs delinqüents i que consistia a remar en les galeres del rei. S'imposava per la comissió de delictes denigrantes o per reincidència que no podien fer preveure la rehabilitació del condemnat (segons la teoria de la pena vigent).

La legislació de l'època establia que la pena de mort imposada per delictes qualificats, robatoris, salteamientos en camins o camp, forces i altres delictes semblants a aquests o majors o d'un altre tipus havien de commutar-se per la de galeres per més o menys temps, no sent menor de dos anys, atenent a les circumstàncies dels fets o a la condició de la persona, però sempre que els delictes no anessin tan greus que fos imprescindible la imposició de la pena de mort (lleis 1ª, 2ª, 4ª i 6ª, tít. XK, lib XII de la Novíssima Recopilació).

Condicions de servei[modifica | modifica el codi]

Els homes condemnats a les galeres eren denominats galiots i com a norma s'assignaven cinc homes per vogar en cada rem. La gent de rem o xusma estava formada per condemnats per sentència judicial o esclaus turcs i berberiscos, encara que també va haver-hi remeros voluntaris o bones boies que solien ser galiots que, una vegada complerta la seva condemna i incapaces de trobar un altre treball, tornaven a la voga a canvi d'una paga.

Des dels inicis del segle XVI les necessitats dels monarques espanyols van ser fonamentalment militars. Al costat de les empreses de conquesta i colonització, la vigilància i defensa de les costes meridionals i del llevant espanyol va ocupar un lloc destacat. En principi, les galeres es van nodrir de culpables de crims cabdals, encara que aviat la servitud penal en el treball forçat es va introduir com a forma alternativa de càstig corporal. Les necessitats creixents de la monarquia van fer necessària l'existència d'un gran nombre de galeres i, amb elles, d'una gran quantitat de bogadores. L'empresa es complicava encara més davant les dificultats de trobar remeros voluntaris a sou, doncs el dur treball a realitzar i la seva escassa remuneració dissuadien fins i tot als més desesperats. Al costat de la funció militar, les galeres van exercir un paper fonamental dins de la història penitenciària espanyola. Aquesta pena va tenir el seu origen en l'intent de subministrar remeros forçosos per pal·liar la disminució de bones boies o remeros voluntaris. Així, el 31 de gener de 1530 es va facultar a les justícies per commutar penes corporals per la del servei al rem i sense sou. Aquesta prioritat per procurar l'armament humà de les galeres va produir nombrosos recordatoris i recomanacions per a l'increment de les condemnes i l'augment de noves causes susceptibles perquè les justícies poguessin condemnar al rem. Moltes i molt variades van ser les justícies que van tenir a la seva mà les destinacions dels homes als qui van condemnar: alcaldes de Casa i Cort de Madrid, corregidors, alcaldes majors, avançats, jutges de rendes de tabac, inquisidores, auditors de les mateixes galeres, alcaldes del crim de les chancillerías i altres jutges, van compondre un ampli ventall de tribunals capacitats per proporcionar mà d'obra semigratuita a les galeres reals. Entre una mostra de gairebé 1.200 casos corresponents a determinats anys de la primera meitat del segle XVIII, podem apreciar el grau d'incidència dels delictes comesos pels forçats de l'esquadra de galeres del Mediterrani. Més de la meitat dels condemnats -55,4 %- ho van anar per haver atemptat contra la propietat, seguint-los aquells que ho van fer contra les persones -16,16 %-, l'ordre públic -11,13 %- i contravenir mesures de prevenció i seguretat -11,63 %-. Els restants grups de delictes van aconseguir valors molt més baixos, excepte els quals van infringir el fur militar -6,95 %- i els que van atemptar contra la religió i la moral -4,6 %-.[1]

La durada de les condemnes abastava, per regla general, de dues a deu anys. La pragmàtica de 1530 va establir que no fossin inferiors als dos anys, ja que un forçat necessitava almenys un per convertir-se en un bon bogador, per la qual cosa no es considerava pràctic llibertar a un home al moment en què podia prestar el seu millor servei. Quant al límit màxim, es van establir els deu anys de condemna, a pesar que alguns jutges continuessin dictant sentències perpètues. La raó d'aquest límit superior va ser també utilitarista, ja que després de deu anys de condemna, un forçat havia envellit notablement i havia perdut la seva eficàcia com remero, per la qual cosa podia convertir-se en una molèstia i una despesa innecessària per a la Real Hisenda. Per acabar amb les condemnes perpètues es van donar diferents ordres, la primera en un Real Despatx de 1653, on s'ordenava que la pena de galeres per a tota la vida s'entengués “solament per deu anys”, sempre que el reu no tingués altres condemnes accessòries, la qual cosa també va ocasionar noves confusions i va motivar un nou aclariment, aquesta vegada mitjançant despatx de 12 de maig de 1663, pel qual es precisava “que els forçats, a més de la seva primera condemnació, compleixin les que per nous delictes se li imposessin”.[2] Una vegada el galiot arribava a la seva destinació, s'iniciava la rutina de sempre. En primer lloc se li feia un reconeixement mèdic a tots aquells que al·legaven estar malalts o impedits. Després del reconeixement, se'ls inscrivia en el llibre general de forçats. Precedint al registre de tots els components de la remesa recentment rebuda, s'anotava com a capçalera les dades de la collera: origen, nombre de forçats o esclaus que la integraven, incidències durant el camí, així com data i lloc en què van ser rebuts sobre determinada galera. Ja en el seu seient individual, al costat del nom s'incloïa la seva descripció física, les particularitats penals i penitenciàries, el seu lloc d'origen, nom del pare i edat. En el marge esquerre, s'assenyalava el temps que havia de complir de condemna, deixant-ho en blanc si no havia portat testimoniatge d'ella. A continuació s'anotaven les diverses incidències que li anaven succeint durant el seu servei al rem, tals com a hospitalitzacions o recàrrec de condemnes per diverses circumstàncies. A més, després de tota aquesta informació, s'assenyalava el seu canvi de condició a “bona boia” i la seva sort final, bé fos la fugida, la llibertat o la mort.[3]

La distribució del treball en galeres no va distingir entre esclaus i forçats. Tots dos es van distribuir al rem en funció de la seva força física i no per la seva status. Van remar braç a braç, mai millor empleada aquesta expressió, sense distincions en l'alimentació, vestit i cura sanitària. Als galiots se'ls afaitava el cap perquè fossin identificables en cas de fugida, encara que als musulmans se'ls permetia portar un mechón de pèl, ja que segons la seva creença, en morir Déu els agafaria del pèl per portar-los al Paradís. La ració diària d'aliments subministrats als galiots consistia en dos plats de potaje de faves o cigrons, mitjà quintal de bescuit (pa horneado dues vegades) i uns dos litres d'aigua. Als bons boies se'ls afegia una mica de cansalada i vi. Quan s'exigia un esforç suplementari en la voga dura per l'estat del mar o en vespres de batalla, es donaven racions extra de llegums, oli, vi i aigua.

En una galera corrent la xusma estava formada per uns 250 galiots, als quals se li sumava la gent de cap, dividida al seu torn en gent de mar i gent de guerra. La gent de mar eren marins encarregats de governar la nau i artilleros encarregats de manejar les peces de bord, inclosos entre la gent de mar i no de guerra. Aquests últims eren soldats i arcabucers manats per capitans i per nobles i gentilhomes, la missió dels quals era el combat. Sumant galiots, marins i infants, una galera allistada podia sobrepassar àmpliament els 500 homes, "acomodats" en bucs de 300 a 500 tones.

Una galera solia tenir uns 50 metres d'eslora per 6 de màniga amb una obra morta d'amb prou feines metre i mitjà.[4] Disposaven d'una sola coberta sobre la que la passarel·la de crugia, construïda sobre calaixos d'un metre d'altura, comunicava el castell de proa i el de popa. A l'interior d'aquest calaix s'estibaven pals, veles i cavalleria. El cómitre i els seus agutzils recorrien contínuament la crugia, encarregats de marcar el ritme de voga amb tambors i trompetes i fustigant amb els rebenques als galiots. A banda i banda de la crugia estaven els talessis, cobertes postisses de 3 a 4 metres.

Després de l'extinció de la primera etapa de l'esquadra de galeres en 1748, es va ordenar que els reus que haguessin estat condemnats a la pena de galeres fossin destinats als arsenals de Ferrol, Cadis i Cartagena, de manera que la pena d'arsenals va venir a substituir a la de galeres. Per la Real cèdula de 16 de febrer de 1785, es va restablir la pena de galeres i de nou es va ordenar que es destinés al seu servei als presos que ho mereixessin, però per Real Ordre de 30 de desembre de 1803 es va disposar que ningú fos condemnat a galeres per no trobar-se aquestes en estat de servir.

El reglament provisional de 26 de setembre de 1835, en classificar les penes corporals, cita en l'art. 11 la de galeres, més no per això pot deduir-se que encara llavors estigués en vigor, sinó únicament que l'objecte d'aquest article era enumerar totes les penes corporals ja estiguessin en ús o haguessin decaigut en desús.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Martínez Martínez, Manuel, Los forzados de marina en la España del siglo XVIII (1700-1775), Almería, 2011.
  2. Martínez Martínez, Manuel, Los forzados de..., p. 34.
  3. Martínez Martínez, Manuel, Los forzados..., pp. 60-61.
  4. Joaquín de la Llava y García. Marina de guerra, guerra marítima y defensa de las costas. Memorial de Ingenieros, 1899 [Consulta: 27 gener 2013]. 

El contingut d'aquest article incorpora material del Diccionari Enciclopèdic Hispà-Americà de l'any 1892, que es troba en el domini públic

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Temprano, Emilio. El mar maldito. Mondadori, 1989. ISBN 84-397-1522-6. 
  • Martínez Martínez, Manuel, Los forzados de marina en la España del siglo XVIII (1700-1775), Almería, 2011.