Galvanòmetre d'Einthoven

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Willem Einthoven ECG.jpg

El galvanòmetre de filament, galvanòmetre d'Einthoven o també electrocardiògraf d'Einthoven, és un dels primers instruments que va poder detectar i registrar els dèbils corrents elèctrics produïts pel cor humà, registrant el que espot definir com la primera electrocardiografia. Les màquines originals van aconseguir " tal nivell de perfecció tècnica, que molts electrocardiògrafs actuals no aconsegueixen enregistraments tant fiables i sense distorsions"[1] Einthoven va rebre el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina el 1924 per tota la seva obra.[2][3]

Història[modifica]

Esquema del galvanòmetre d'Einthoven amb el filament de quars com a-a'- 1903

Abans del galvanòmetre de filament, els científics utilitzaven una màquina anomenada electròmetre capil·lar per mesurar l'activitat elèctrica del cor, però aquest dispositiu no va poder produir resultats a un nivell de diagnòstic.[4] Willem Einthoven va inventar el galvanòmetre de filament a la Universitat de Leiden a principis del segle XX, publicant el primer registre del seu ús per gravar un electrocardiograma en un llibre "Festschrift" el 1902. El primer electrocardiograma humà es va registrar el 1887, no obstant això, no va ser fins al 1901 que es va obtenir un resultat quantificable del galvanòmetre de filament.[5] El 1908, els metges Arthur MacNalty, M.D. Oxon i Thomas Lewis (cardiòleg), es van unir per convertir-se en els primers de la seva professió en aplicar l'electrocardiografia al diagnòstic mèdic. Einthoven va ser guardonat amb el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina el 1924 pel seu treball.[6]

Mecànica[modifica]

La invenció d'Einthoven consistia en un filament de quars recobert de plata, d'uns cm de llargària (vegeu dibuix) i de massa insignificant, per el que es feien circular els corrents elèctrics del cor. Aquest filament tenia uns potents electroimants situats a cada costat del filament, el que provocava un desplaçament lateral del filament proporcional al corrent del camp electromagnètic, que circulava per ell. El moviment del filament era fortament ampliat i projectat òpticament a través d'una ranura prima sobre una placa fotogràfica en moviment.[1][6]

El filament es feia originalment estirant un filament de vidre a partir d'un gresol de vidre fos. Per produir un filament prou llarg, es disparava una fletxa perquè arrossegués el filament de vidre fos. Llavors el filament produït, es recobria amb plata per proporcionar un camí conductor al corrent.[1]

La màquina original requeria un refredament d’aigua per als potents electroimants, requeria 5 operadors [7] el pes total era d'unes 600 lliures (300kg).[6]

Procediment[modifica]

ECG: de Waller i d'Einthoven,comparats. Nº1 apicocardiograma o electrocardiograma de Waller (límit entre blanc i negre; Nº2 i 3: Enregistrament millorat de l’ECG fet per Einthoven amb l'electròmetre capil·lar modificat. El traçat inferior és l’ECG reconstruït i corregit matemàticament que té gran semblança amb la gravació obtinguda amb el galvanòmetre d'Einthoven[2] Nº4: electrocardiograma modern amb escala mil·limètrica

El pacient estava assegut amb els dos braços i la cama esquerra immersos per separat dins d'unes galledes amb una solució salina. Aquestes galledes actuaven com a elèctrodes per conduir el corrent de la superfície de la pell cap al filament. Els tres punts de contacte d'elèctrode sobre aquests membres dibuixaven el que es coneix com a triangle d'Einthoven, un principi encara utilitzat en l'enregistrament de l’ECG actual.[8] [9]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 'Willem Einthoven and the Birth of Clinical Electrocardiography a Hundred Years Ago', S. Serge Barold, Cardiac Electrophysiology Review, Springer Netherlands January 2003 [1]
  2. 2,0 2,1 S. Serge Barold.. Willem Einthoven and the Birth of Clinical Electrocardiography (en anglés). Tampa General Hospital, 2003. 
  3. George Edward Burch; Nicholas P. DePasquale A History of Electrocardiography. Norman Publishing, 1990, p. 28–. ISBN 978-0-930405-21-2. 
  4. 'Einthoven's String GalvanometerThe First Electrocardiograph', Moises Rivera-Ruiz et al, Tex Heart Inst J. © 2008 by the Texas Heart Institute [2]
  5. Bowbrick, S.; Borg, A.N.. ECG Complete. Elsevier Limited, 2006, p. 2. 
  6. 6,0 6,1 6,2 Bowbrick; Borg, 2006, p. 10.
  7. NIH Arxivat 2008-05-14 a Wayback Machine.
  8. Bowbrick; Borg, 2006, p. 9–10.
  9. 'ECG Complete', S. Bowbrick i A.N. Borg 2006, Elsevier Limited, Pàgina 10.

Bibliografia[modifica]

  • Panorama de la Cardiologia en el Cambio de Milenio. Real Academia Nac. Medicina, p. 118–. GGKEY:F6FGT2G6JAQ. 
  • (EN) Louis J. Acierno, The History of Cardiology, New York, Parthenon Publishing Group ltd, 1994, ISBN 1-85070-339-6.
  • (EN) George E. Burch e N.P. DePasquale, A History of Electrocardiography (Norman Cardiology Series), Norman Publishing, 1990, ISBN 978-0-930405-21-2.
  • (EN) H. A. Snellen, History of Cardiology - a brief outline of the 350 years'prelude to an explosive growth, Rotterdam, Donker Academic Publications, 1984, ISBN 90-6100-223-0.
  • (EN) H.A. Snellen, Willem Einthoven (1860-1927). Father of electrocardiography. Life and work, ancestors and contemporaries, Dordrecht, Kluwer Academic Publishers, 1995.
  • (EN) Bin He, Modeling and Imaging of Bioelectrical Activity: Principles and Applications, Plenum Pub Corp, 2004, ISBN 978-0306481123.
  • (EN) Joseph D. Bronzino e Donald R. Peterson, Biomedical Signals, Imaging, and Informatics, CRC Press, 2014, ISBN 978-1439825273.

Vegeu també[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Galvanòmetre d'Einthoven