Garamants
Els garamants (probablement, del berber: igherman, 'ciutats') foren un antic poble sedentari del Sàhara de llengua berber, que vivia a l'est dels getuls, a l'oest del Nil, i al sud de Líbia. El nom de garamants s'aplicava, en general, a totes les tribus líbies orientals. Són coneguts per haver desenvolupat complexos sistemes de rec i per crear un regne berber a la zona líbia del Fezzan. Varen representar un poder local destacat entre el segle VI aC i el VIII dC.
Història
El límit entre getuls i garamants se situa al riu Bagradas i a la muntanya Usargala. Es considerava antigament que els seus límits al sud i a l'est eren el llac Nuba i les valls del riu Gir fins a les muntanyes anomenades Garamantica Pharanx. Però, en realitat, el poble vivia al Fezzan (antigament, Phazania o Fazània), les muntanyes occidentals del qual, Warira, podrien ser les muntanyes Usargala dels antics.
No hi ha gaire documentació sobre els garamants fora de les fonts gregues i romanes, però en queden moltes restes arqueològiques, en gran part encara no excavades. Una altra font d'informació important en són les pintures rupestres, moltes de les quals són anteriors a la fundació del Regne dels garamants.
Heròdot esmenta els garamants i els situa al sud dels nasamons, a l'est dels makes (macae) i diu que els oasis anaven d'Augila al país dels atarantes o atarants (a l'oest) i d'Augila a Zuila (a l'est) i cap al nord fins al país dels lotòfags (la costa de Sirte). Heròdot esmenta els negres del sud que vivien en coves (a les muntanyes del Tibesti).
El nom els fou donat pels grecs i deriva de la seva capital Garama (moderna Germa o Djerma, a uns 150 a l'oest de Sebha). Ja eren un poder local vers el 500 aC, quan Heròdot els descriu com un poble ramader i que capturava esclaus negres; gràcies a les nombroses pintures i gravats a les roques, es coneix alguna cosa de la seva vida anterior a l'eclosió del regne. Les excavacions han posat a la llum alguns aspectes de la seva vida. Així, se sap que la seva primera capital fou Zinchecra, no gaire lluny de Garama, que ha estat excavada. Se sap que tenien vuit ciutats principals, de les quals tres ja han estat excavades, i tenien també un gran nombre d'establiments menors. Garama tenia una població d'uns quatre mil habitants i altres sis mil vivien en pobles de la rodalia. El poble era essencialment granger i mercader, però demostraren uns grans coneixements d'enginyeria amb l'aprofitament de les aigües subterrànies. La seva religió era influïda per la dels egipcis, i alguns nobles s'enterraven en petites piràmides, i també s'ha trobat alguna mòmia que indicaria una tradició de momificació. L'escriptura utilitzada era la libicoberber. Menjaven raïm, figues, civada i blat i comerciaven amb el blat, la sal i esclaus, a canvi de vi, oli d'oliva, oli per als llums, i parament de taula (principalment amb els romans). Les restes trobades fins ara inclouen nombroses tombes, fortins i cementiris, però la troballa principal és la sèrie de túnels subterranis i conductes que permetien aprofitar l'aigua del subsòl, sistema que fou construït principalment en un període entre vers el 200 aC i el 200 dC; aquests túnels o qanats, coneguts pels berbers com foggares, van permetre una gran expansió de l'agricultura, però va caldre la utilització massiva d'esclaus tant per a la construcció com per al manteniment.
Els romans van tenir freqüents contactes comercials amb els garamants, però no els consideraven prou civilitzats. A Garama, s'han trobat uns banys romans, la qual cosa indicaria o bé la presència d'una colònia nombrosa o que els garamants, almenys en certs nivells, eren prou civilitzats. El romà Maternus va acompanyar un rei garamant en una expedició militar que va durar quatre mesos, fins al sud del Txad i al nord de Nigèria. En aquesta època, ja tenien algunes armes de guerra, les quals, Heròdot, al segle V, esmenta que no coneixien. Tot i així, mai no van dependre de Roma.
Tàcit esmenta que havien atacat alguns establiments de la costa. Plini el Vell també diu que, al segle i aC, van atacar els establiments romans a la zona costanera del nord d'Àfrica. Luci Corneli Balb Gadità va fer una expedició contra ells i en va ocupar 15 ciutats el 19 aC, però això no els va impedir després ajudar Tacfarines. El 70, van ajudar la ciutat d'Oea (Trípoli) a assetjar i saquejar Leptis Magna, i a això va seguir una nova expedició romana el mateix any 70, que els va obligar a establir relacions oficials amb Roma, i n'esdevingueren un estat client, però la situació es va extingir al segle III, amb l'inici de la decadència imperial.
Vers el 400, les condicions climàtiques van empitjorar. La zona del sud de Líbia, llavors ben cultivada, va acabar sent un desert i les aigües subterrànies s'esgotaven i no es recuperaven o almenys no ho feien prou ràpidament. El regne es va fragmentar i el Regne de Ghana, a l'oest, va agafar-ne el relleu en el comerç. Encara el 569, s'esmenta un tractat de pau entre el Regne dels garamants i Bizanci, en el qual el regne acceptava el cristianisme. El 642, els àrabs van arribar a Garama. El 668, un rei dels garamants, cristià, fou empresonat pels musulmans i el regne va desaparèixer.
Són, probablement, els avantpassats dels tuaregs.