Gaspare Spontini

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaGaspare Spontini
Gaspare Spontini.jpg
Dades biogràfiques
Naixement 14 novembre 1774
Ancona
Mort 24 gener 1851 (76 anys)
Ancona
Activitat professional
Ocupació Compositor, director d'orquestra i director musical
Gènere Òpera
Premis i reconeixements
Modifica dades a Wikidata

Gaspare Spontini (Ancona, 14 de novembre de 1774 Ancona, 24 de gener de 1851), comte de San Andrea (1844), fou un compositor italià.

Va exercir la major part de la seva carrera entre París i Berlín i va tornar al seu lloc de naixement cap al final de la seva vida. Durant les primeres dues dècades del segle XIX va ser una de les figures més importants de l'òpera seriosa francesa. La seva obra més reeixida va ser La Vestale.

Biografia[modifica]

Gaspare Spontini va nàixer al si d'una família molt humil. Els seus pares desitjaven per a ell la carrera eclesiàstica, però el jove Spontini va elegir esdevenir músic i es va traslladar a Nàpols per tal de perfeccionar la seua formació al Conservatori della Pietà dei Turchini. La irregularitat dels seus resultats i el seu caràcter difícil i pertorbador li van valdre fracassos humiliants que el van empényer a abandonar abans d'haver conclòs els estudis. Els seus inicis en l'òpera buffa o seria se'n van ressentir, però ja són testimoni d'una personalitat singular i de la voluntat de distanciar-se estilísticament de la tradició de la vella escola napolitana.

El 1803, Spontini va decidir instal·lar-se a París, atret per la glòria de Napoleó Bonaparte i la nova estètica que el règim tractava d'impulsar. Hom tractava llavors de trobar compositors capaços d'aconseguir una síntesi entre l'estètica revolucionària i republicana, principalment amb les seues referències antigues i les grans masses orquestrals, i l'estil francès tradicional. A més, aquesta síntesi havia de ser no només nacional, sinó europea, a l'escala de l'imperi francès.

Spontini, des de la seua arribada a París, va comprendre que hi havia un buit que omplir i es va esforçar a assimilar l'estil francès. Després d'alguns tímids assaigs de reelaborar les seues obres italianes, va produir ràpidament tres opéras-comiques per al Teatre Feydeau: La Petite maison (1804), Milton (1804) i Julie ou le Pot de fleurs (1805). Paral·lelament, va anar conreant algunes relacions: el president del Senat, Lacépède, el fabricant de pianos Érard, el crític musical François-Joseph Fétis, Madame de Staël, Juliette Récamier, però sobretot l'Emperadriu Joséphine.

Gràcies als seus protectors, va poder estrenar el 1806 una cantata a la glòria de Napoleó Bonaparte, L'eccelsa gara així com el vodevil Tout le monde a tort, compost per a l'aniversari de l'Emperador i que va ser interpretat per les seues germanes i els seus cortesans. Abans, el 1805, Spontini havia estat nomenat compositor de cambra de S.M. l'Emperadriu.

Poc després, Spontini treballava sobre un llibret proposat per Victor-Joseph-Étienne de Jouy sobre un argument que ja havia estat utilitzat abans per altres compositors com ara Méhul o Boieldieu. Quan La Vestale va ser estrenada a l'Opéra de París el 15 de desembre de 1807 l'obra semblà encarnar de manera gairebé miraculosa l'esperit de l'Imperi i va causar sensació. La Vestale es guanyà l'admiració general i va ser la veritable precursora de la Grand Opéra francesa.[1] L'Institut de France la va declarar la millor obra lírica del decenni. Malgrat la seva reconeguda importància històrica, ha quedat oblidada. L'èxit es va repetir amb Fernand Cortez el 28 de novembre de 1809.

Franz Krüger: Parada en l'Opernplatz (Berlín). Entre els cavalls marró i blanc: Alexander von Humboldt (esquerra), Giacomo Meyerbeer (dreta). Damunt del cavall blanc: Gaspare Spontini

Spontini va ser nomenat director de l'orquestra del Teatre italià de l'Odéon el 1810, on va estrenar moltes de les obres importants de l'època. El 3 d'agost de 1811, es va casar amb Marie-Catherine Céleste Érard, filla del cèlebre fabricant de pianos Jean-Baptiste Érard. La parella es va instal·lar al castell de la Muette, propietat del pare de la nuvia. No van tenir fills, però el matrimoni va ser perfectament feliç.

Spontini va ser nomenat cavaller de la Legió d'Honor el 29 de maig de 1818. El 15 de desembre de 1819, va estrenar la seua òpera Olympie, sovint considerada com la seua millor obra, però que llavors no va gaudir d'èxit. Després de revisar-la, la va reestrenar el 28 de febrer de 1826 i, aquesta vegada, el públic va ser conquerit.

Després d'aquest primer fracàs, Spontini va deixar París i es traslladà a Berlín el 1820 on va ser nomenat Kapellmeister en cap, amb un salari de 4.000 thalers i la possibilitat de donar un concert anual en el seu benefici. A Berlín va evolucionar cap a un tipus d'òpera ja molt propera a l'esperit romàntic, però sense aconseguir guanyar-se plenament el públic alemany, que en gran part preferia el romanticisme de compositors autòctons com per exemple Weber.[1] Va portar a l'òpera Lalla Rookh de Thomas Moore, estrenada al Palau Reial el 27 de gener de 1821. Després va compondre Agnes von Hohenstaufen (1829). Aquest mateix any, va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Halle i, el 1834, va dirigir representacions de La Vestale a Hamburg. Va tornar a la seua vila natal el 1835, va viatjar a Anglaterra el 1838 i va tornar a París on va ser elegit acadèmic de l'Académie des Beaux-Arts el mateix any. El 1837, va estrenar una versió revisada d'Agnes von Hohenstaufen.

El 1842, va deixar definitivament Alemanya i s'establí a Roma, on el Papa el va fer comte de San Andrea el 1844. Aquest mateix any va viatjar a París i a Dresden, després es va retirar a la seua vila natal el 1850. A la seua mort, va llegar la seua fortuna a institucions caritatives. Tot i tenir un caràcter difícil, sempre es va mostrar generós amb els seus col·legues músics més necessitats.

Obres[modifica]

  • Li puntigli delle donne, òpera buffa, Roma, Pallacorda di Firenze, carnaval de 1796
  • Adelina Senese o sia l'Amore secreto, òpera buffa, Venècia, Teatro San Samuele, 10 d'octubre de 1797
  • Il finto pittore, òpera buffa, Roma (?), 1797/1798; Palerm, Teatro Santa Cecilia, 1800
  • L'eroismo ridicolo, òpera buffa, Nàpols, Teatro Nuovo sopra Toledo, carnaval de 1798
  • Teseo riconosciuto, òpera, Florència, Regio Teatro degli Intrepidi, 22 de maig de 1798
  • La finta filosofa, òpera buffa, Nàpols, Teatro Nuovo sopra Toledo, 1 de juliol de 1799
  • La fuga in Maschera, òpera buffa, Nàpols, Teatro Nuovo sopra Toledo, carnaval de 1800
  • I quadri parlanti, òpera buffa, Palerm, Teatro Santa Cecilia, 1800
  • Gli Elisi delusi, òpera buffa, Palerm, Teatro Santa Cecilia, 28 d'agost de 1800
  • Gli amanti in cimento, òpera buffa, Roma, Teatro Valle, 3 de novembre de 1801
  • Le metamorfosi di Pasquale, òpera buffa, Venècia, Teatro Giustiniani in San Moisè, carnaval de 1802
  • La Petite maison, opéra-comique, París, Théâtre Feydeau, 1804
  • Milton, opéra-comique en un acte, llibret de Victor-Joseph-Étienne de Jouy i Armand-Michel Dieulafoy, París, Théâtre Feydeau, 27 de novembre de 1804
  • Julie ou le Pot de fleurs, opéra-comique, París, Théâtre Feydeau, 12 de març de 1805
  • La Vestale, tragèdia lírica en 3 actes, llibret de Victor-Joseph-Étienne de Jouy, París, Òpera, 15 de desembre de 1807. Amb aquesta òpera debutà el 1825 el que seria més tard gran tenor Eugene Massol
  • Fernand Cortez ou la conquête du Mexique, òpera en 3 actes, llibret de Victor-Joseph-Étienne de Jouy i Joseph-Alphonse Esménard, París, Òpera, 28 de novembre de 1809; segona versió, París, Òpera, 28 de maig de 1817; tercera versió en alemany com Fernand Cortez ou Die Eroberung von Mexiko, Berlín, Königliches Opernhaus, 6 d'abril de 1824; quarta versió, Berlín, Königliches Opernhaus, 26 de febrer de 1832
  • Pélage ou le Roi de la Paix, òpera, París, Opéra, 23 d'agost de 1814
  • Les Deux rivaux, òpera, (amb Berton, Kreutzer, i Persius), París, Opéra, 21 de juny de 1816
  • Olympie, òpera, París, Òpera, 22 de desembre de 1819; segona versió en alemany com Olimpia, Berlín, Königliches Opernhaus, 14 de maig de 1821; tercera versió de nou en francès com Olympie, París, Òpera, 28 de febrer de 1826
  • Lalla Rookh, festspiel, Berlín, Palau Reial, 27 de gener de 1821
  • Nurmahl oder Das Rosenfest von Kaschmir, òpera, Berlín, Königliches Opernhaus, 27 de maig de 1822
  • Alcidor, òpera en 3 actes, llibret de Guillaume M. Théaulon de Lambert, traduït a l'alemany per C. A. Herklots, Berlín, Königliches Opernhaus, 23 de maig de 1825
  • Agnes von Hohenstaufen, òpera en 3 actes, llibret d'Ernst Raupach, Berín, Königliches Opernhaus, 12 de juny de 1829

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gaspare Spontini Modifica l'enllaç a Wikidata

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Alier, Roger. Història de l'òpera italiana. Empúries, 1992, p. 95. ISBN 9788475963570.