Gasparo Angiolini

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaGasparo Angiolini
Gluck's Orphée - title page illustration (lightened and cropped).jpg
Ilustració de les cobertes del ballet Orfeu i Eurídice, obra que tant d'èxit li proporcionà a Gasparo Angiolini.
Biografia
Naixement Domenico Maria Gasparo
7 de febrer de 1731
Florència
Mort 16 de febrer de 1803(1803-02-16) (als 72 anys)
Milà
Nacionalitat Itàlia Itàlia
Activitat
Ocupació Coreògraf, compositor, ballarí, ballarí de ballet i mestre de dansa
Ocupador Q47093191 Tradueix
Mestre Franz Hilverding
Família
Fill/a
Modifica dades a Wikidata

Gasparo Angiolini conegut també com a Gaspare Angiolini o Gasparo Anglioni, pseudònim d'Angelo Gasparini (Florència, 7 de febrer de 1731Milà, 6 de febrer de 1803), fill de Francesco Angiolini i Maria Maddalena Torzi, fou un ballarí, coreògraf, llibretista i compositor italià.[1]

Procedent d'una família d'artistes, estudià amb el seu pare. El 1748 ja ballava a Venècia; actuà després en diversos teatres italians i el 1757 es troba en la regió de Torí. El 1751 s'havia casat amb la milanesa Teresa Fogliazzi, antiga alumna seva i que freqüentava el cenacle Metastasio-Parini. Es perfeccionà a l'estranger amb Franz Hilverding, del qual adoptà les teories imperants en aquells temps del ballet-pantomima en antagonisme amb Noverre. Fou nomenat mestre de ball del Teatre Francès de Viena el 1759. Col·laborà amb Gluck i Calzabigi en la renovació del teatre musical del seu temps. Va compondre la coreografia del ballet Don Joan de Gluck el 1761[2] i les danses de la primera representació de Orfeu i Eurídice també de Gluck (1762), així com la coreografia d'un altra ballet del mateix autor Semiramis (1765).[3] L'any següent (1766) es traslladà a Sant Petersburg com a successor de Hilverding i va romandre en aquesta ciutat fins al 1772. Entaula polèmica amb Noverre i el seu teatre excessivament programàtic, acusant-lo d'haver copiat les obres precedents d'Hilverding pertanyents al <ballet d'acció> (Letre di G. A. a M. Noverre sopra il balli pantomimi).[4]

El 1774, a Viena, posà en escena el ballet L'orfano della China, amb música pròpia i no de Gluck. Tornà a Sant Petersburg, on muntà, entre altres ballets, Thésée et Ariane, amb música pròpia, i va romandre tres anys més en la cort dels Tsars. En anys successius treballà a Venècia, Milà, Torí i Verona. Tornà altra volta a Sant Petersburg. El 1797, en retornar a Itàlia, fou empresonat a causa de les seves idees simpatitzants amb la Revolució francesa (1799) pel govern austríac.

Anàlisis de la seva tasca[modifica]

El judici sobre tant enginy i sobre la seva vasta producció (per desgracia mutilada i de la que tan sols en resten els llibrets, alguns fragments i simples esborranys) obliga a ubicar-lo, amb Hilverding i Noverre, entre els creadors dels ballets d'acció, que contemplava la progressiva eliminació de l'acció pantomímica en favor d'un ballet pantomima cada vegada més dansant. Angiolini fou precursor del <coreodrama> de Viganò, és dir, d'una acció ca da vegada més expressada per la mateixa dansa. En aquest sentit el Don Joan fou considerat com el primer ballet dels nous temps. Tot el ballet, a través dels seus grans moments històrics s'aferma amb Angiolini en les posicions que el conduiran a formes decisives en els segles següents. La seva mateixa inclinació vers la pantomima rebel·la quanta riquesa dansant veia en ella. Són importants les seves opinions sobre les arts concomitants amb la seva ora coreogràfica, en particular la música i les seves relacions amb la dansa, fins al punt d'haver estat qualificat crític, músic i mestre de gran enginy.

Referències[modifica]

  1. «Gasparo Angiolini». Encyclopædia Britannica [Consulta: 5 febrer 2017].
  2. Pajares Alonso, Roberto L. Historia de la música en 6 bloques. Editorial Visión Libros, p. 255. ISBN 978-84-9983-343-9. 
  3. Kersey Grave, Floyd. Ballet Music from the Mannheim Court: Part 1: Le rendes-vous : ballet de chasse. A-R Editions, Inc., 1996, p. XI. ISBN 978-0-89579-330-0. 
  4. Asplmayr, Franz. Six quatuors concertantes, opus 2. A-R Editions, Inc., 1 de gener de 1999, p. 8. ISBN 978-0-89579-441-3. 

Bibliografia[modifica]