Generació del 36 espanyola

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquest article tracta sobre la generació d'escriptors i poetes en llengua espanyola. Si cerqueu la generació de poetes en llengua catalana, vegeu «Generació del 36».

Generació de 1936, promoció de 1936 o primera generació de postguerra és el moviment literari en llengua espanyola situat entre 1936 i 1941, constituït pels escriptors, poetes i dramaturgs de l'època de la Guerra Civil espanyola.[1]

Característiques[modifica]

Miguel Hernández el 1939.

Els escriptors agrupats en aquesta generació fantasma, van compartir -amb diferent intensitat- les conseqüències de la postguerra espanyola: l'autarquia, la divisió entre vencedors i vençuts, la censura, les penúries econòmiques i les misèries morals i materials que imposava la situació, durant un període en què a la cultura occidental predominava l'existencialisme.[2]

Els poetes d'aquesta promoció es podrien dividir en diferents grups: Poesia arrleada (poesía arraigada), també anomenada garcilasisme, i poesia desarrelada (poesía desarraigada); Postisme, grup Cántico etcètera.

Components[modifica]

Ricardo Gullón va establir una llista d'autors que considerava vinculats a aquesta generació,[3] tot i que els criteris d'inclusió no són rígids. Les condicions que es tenen en compte són l'edat, la dedicació a la literatura a la data de partida, 1936, el fet que es coneguessin entre ells i publiquessin en les mateixes revistes, col·leccions literàries i altres publicacions i la participació en les experiències de l'època des de cercles d'acció similars.

Així doncs, els components de la generació del 36 en el camp de la poesia són: Miguel Hernández, Luis Rosales, Leopoldo Panero i Juan Panero, Luis Felipe Vivanco, José María Fonollosa, Ildefonso-Manuel Gil, Germán Bleiberg, José Antonio Muñoz Rojas, José María Luelmo, Pedro Pérez Clotet, Rafael Duyos, Celso Amieva, Gabriel Celaya, Arturo Serrano Plaja, José Herrera Petere, Blas de Otero i, en certa manera, Juan Gil-Albert.

En el grupo de pensadors i crítics figurarien: Enrique Azcoaga, José Antonio Maravall, Antonio Sánchez Barbudo, Ramón Faraldo, Eusebio García Luengo, María Zambrano, Antonio Rodríguez Moñino, José Ferrater Mora i el mateix Ricardo Gullón.

Entre els narradors, Camilo José Cela, Carmen Laforet, Gonzalo Torrente Ballester i Miguel Delibes. Entre els dramaturgs, Antonio Buero Vallejo i Alfonso Sastre.

Podrien afegir-se a aquest nucli central de la generació els noms dels que s'hi incorporen durant la Guerra Civil o immediatament després, i que des d'abans es podria dir que ja figuraven idealment amb els citats anteriorment i els del «Garcilasisme»: Dionisio Ridruejo, José Luis Cano, Ramón de Garciasol, Pedro Laín Entralgo, Juan López Morillas, José Luis Aranguren, Julián Marías, Xoán Rof Carballo, Segundo Serrano Poncela, Juan Antonio Gaya Nuño, José Suárez Carreño, Jorge Campos, Fernando Allué y Morer [4] i José Manuel Blecua.

Referències[modifica]

  1. Soldevila-Durante, Ignacio. «Para la renovación de la historiografía de la literatura: la generación de 1936 en sus comienzos». Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. [Consulta: 24 novembre 2017].
  2. Ruiz Soriano, Francisco. La poesía de postguerra : vertientes poéticas de la primera promoción. 1. ed.. [Spain]: Montesinos, 1997, p. 15. ISBN 9788489354388. 
  3. Ricardo Gullón, La generación española del 36; revista Ínsula, Madrid, núm. 224-5 (julio de 1965), pág. 24
  4. Carnero, Guillermo. Las armas abisinias: ensayos sobre literatura y arte del siglo XX, Anthropos, 1989, pág. 250.