Gens Clàudia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
rmn-military-header.png
Principals gens romanes

Gens Emília
Gens Clàudia
Gens Cornèlia
Gens Fàbia
Gens Júlia
Gens Mànlia
Gens Postúmia
Gens Servília
Gens Sulpícia
Gens Valèria

Gens Clàudia fou una família patrícia i plebea romana. Els Claudis patricis foren d'origen sabí i van arribar a Roma el 504 aC i foren acceptats entre els patricis. Van utilitzar els cognoms Cec (Caecus) Caudex, Centó (Centho), Cras (Crassus), Pulcre (Pulcher), Regil·lense (Regillensis), Sabí (Sabinus) i Neró (Nero), cognoms que no van determinar famílies. El nom Luci era evitat a la família Clàudia a causa del fet que dos membres amb aquest nom van causar deshonor a la família, un per robatori i un per assassinat. Cap patrici dels Claudis va adoptar mai un membre d'un altra gens fins que l'emperador Claudi ho va fer amb Luci Domici Aenobarb (Neró). La branca plebea van portar els cognoms Asellus (Asel), Canina, Centumal, Ciceró, Flamen, Regil·lense i Marcel, essent el darrer el més famós.

Orígens[modifica | modifica el codi]

Segons diu la llegenda, el primer dels Claudii era un sabí, anomenat Attius Clausus, el qual va arribar a Roma amb els seus criats el 504 aC, el sisè any de la república. En aquell temps el govern de Roma estava en guerra amb els sabins i es diu que Attius Clausus era el dirigent d'una facció que cercava fer la pau i acabar amb el conflicte. Com que no ho va aconseguir es va exiliar amb els romans els quals el van acollir entre les gens patrícies i va canviar el seu nom sabí pel d'Appius Claudius.[1][2]

Es diu que l'emperador Claudi va esmentar aquesta llegenda en un discurs fet davant el senat romà, en el qual argumentava a favor d'admetre gals en la ciutadania. "Els meus avantpassats, el més antic dels quals va ser acceptat com a ciutadà i noble romà, em donen empenta per seguir la mateixa política de transferir a aquesta ciutat tots aquells que s'ho mereixen, d'on sigui que procedeixen." També es deia que als Claudii se'ls havia concedit unes terres per a la seva explotació, a la vora del riu Anio, i un lloc per enterrar els seus morts als peus del Capitoli.[1][3]

En l'època imperial, els Claudii eren una gens tan important que el poeta Virgili els va lloar amb un deliberat anacronisme: en l'Eneida surt el personatge d'Attius Clausus, com si fos un contemporani d'Enees i lluita al seu costat amb un grup de llancers.[4]

Tradicionalment s'ha considerat que el nomen Claudius, deriva de l'adjectiu claudus («coix»). Com a cognomen, Claudus, es troba esporàdicament en membres d'altres gens romanes. Aquesta és l'etimologia defensada per Antoine Meillet[5] i Karl Braasch.[6] Això no obstant, no es coneix que cap dels primers Claudii fos coix, per tant el nom potser es refereix a algun antecessor d'Attius Clausus. També podria ser que la paraula "coix" es fes servir en un sentit metafòric o irònic o, fins i tot, caldria tenir en compte que aquesta etimologia fos errònia.[7]

La metàtesi que es produeix per transformar Clausus en Claudius, i en la forma més comuna Clodius, és una alteració de "au" cap a "o" molt freqüent en mots d'origen sabí traslladats al llatí. Pel que fa al canvi de "s" en "d" succeeix en mots que són préstecs del grec, per exemple el llatí rosa, mentre que en grec es deia rhódon (ῥόδον); però en aquest cas clausus o closus són terme sabins que van adoptar l'arrel clod- en llatí. D'aquí sorgeix la hipòtesi que el nom podria derivar de colons grecs que es van establir al Latium, al costat dels sabins, però no hi ha proves que avalin aquesta hipòtesi.[8]

Genealogia[modifica | modifica el codi]

Llinatge de la branca imperial dels Claudis, segons William Smith.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gens Clàudia Modifica l'enllaç a Wikidata

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Titus Livi, Ab Urbe Condita, II. 16
  2. Suetoni, De Vita Caesarum, "Tiberius," 1. Hi ha una versió alternativa, recollida per Suetoni, segons la qual Claudii van arribar a Roma juntament amb Titus Taci, durant el regnat de Ròmul
  3. Tàcit, Annales, XI. 24
  4. Virgili, Eneida, llibre VII, versos 706-707
  5. Antoine Meillet, Dictionnaire étymologique de la langue latine, histoire des mots, ed. Klinsieck, p. 126.
  6. Braasch, Karl, Lateinische Personennamen, nach ihrer Bedeutung zusammen gestellt, ed. Brendel,(2001) [1892], p. 7–8.
  7. Quinn, Jerome D.; Wacker, William C., The first and second letters to Timothy: a new translation with notes and commentary., William B. Eerdmans Publishing Co., 2000 p. 836.
  8. Bréal, Michel; Bailly, Anatole, «rosa», en: Dictionnaire éymologique Latin, ed: Librarie Hachette, París, 1885.