Geopolítica

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Litografia sobre la Conferència per la Independència de Bèlgica del 1830. Per Honoré Daumier. Recrea un afer geopolític: la construcció de l'estat belga.
Caricatura sobre La Qüestió d'Andorra. Per Palmitjavila. Recrea un afer geopolític: les discordances entre pannacionalismes i imperialismes.

La geopolítica (del grec antic: γῆ / gễ "terra" i πολιτική / politikḗ "política") és l'estudi dels efectes de la política i la diplomàcia sobre la geografia humana i física. La geopolítica és un mètode d'estudi de la política exterior amb la finalitat de comprendre-la i explicar-la. El fet que siga utilitzada de vegades pels estats com a estri per a les seues pròpies polítiques exteriors fa que la disciplina siga també una eina per mirar de predir el comportament polític internacional a partir d'unes variables constants.

Per bé que el terme és antic de 1679, moment en què aparïx en un manuscrit de Gottfried Wihelm Leibniz, l'associació de la paraula amb la disciplina tindrà només lloc al segle XIX, moment en què es constituïx la disciplina mateixa. L'associació la fe el professor de ciències polítiques i geografia suec Rudolf Kjellén en un article de premsa amb què parlava de les fronteres sueques. Més tard, tornà a emplaçar el terme a la seua obra Stormakterna, és a dir, Les grans potències, escrit que finalment acaba expandint la disciplina.

La disciplina aparïx entre Alemanya, els Estats Units i el Regne Unit al segle XIX. El fet que fora utilitzada, primer, pel pannacionalisme alemany i, després, pel feixisme alemany, fa que alguns països la prohibissen, tal com efectivament succeí a França. Els Estats Units, però, tornen a fer-ne ús després de la Segona Guerra Mundial per tal de portar a terme amb èxit les seues polítiques exteriors de la Primera Guerra Freda. Així, s'utilitzà per a la Guerra del Vietnam, fent que progressivament es reincorpore a les universitats franceses, entre altres.

La geopolítica és doncs una àrea multidisciplinària que no s'identifica amb una única disciplina, però s'utilitza principalment en teoria política, geografia, ciències humanes i ciències socials. És doncs una disciplina que servix a l'estat per tal de fer efectives les seues polítiques territorials però que, de cara al públic general, mira d'explicar les congruències diverses de les estratègies adoptades pels Estats.

Durant el segle XXI s'ha estès de forma general la seua pràctica degut a la iniciativa d'estats com el francès o l'estatunidenc de divulgar-la novament a les universitats. Per tot plegat, la disciplina és criticada ben sovint. Se l'acusa d'ésser una eina al servei de l'imperialisme occidental i de l'imperialisme de manera general. Dins les crítiques, s'acusa la geopolítica d'ésser l'arma bèl·lica però teoritzada de les polítiques imperialistes dels governs i les relacions internacionals d'ésser l'arma no bèl·lica però teoritzada de les polítiques imperials dels governs. Per això, la seua divulgació entre el gran públic pot ser vista com un mètode dels governs per fer propaganda a favor dels seus propis interessos.

Definició i interpretacions[modifica]

Origen etimològic, evolució i controvèrsia[modifica]

El terme "geopolítica" prové del grec i es un mot compost de dos partícules. La primera, terra, traduïda del grec antic γῆ en llengua llatina per "geo. La segona, política, traduïda igualment del grec πολιτική i que traslladada al català dona política. La geopolítica és doncs una disciplina que tracta de l'estudi de la política mitjançant la geografia. La política (del grec πολιτική "política", i aquest de πόλις "ciutat") és el procés de presa de decisions en grups humans, els mètodes per guanyar i conservar el suport de les persones per a realitzar una acció en un grup determinat.

El mot és força controvertit. Després de la Segona Guerra Mundial la disciplina és desacreditada perquè fou utilitzada pel nazisme per portar a terme els seus objectius. Disciplina originàriament eurocèntrica, concebuda per assolir els objectius imperials d'estats europeus com l'alemany o el britànic, fins i tot francès, pareixia llavors força evident que calia treure a tot preu la geopolítica de les universitats, dels mèdia, de la societat en definitiva. El terme acaba volent significant guerra, imperialisme i pangermanisme.

Així i tot, el terme és introduït molt abans que se'l fes servir per designar una eina de guerra transformada en disciplina de coneixement. El mot aparix per primer cop al manuscrit de Gottfried Wilhelm Leibniz l'any 1679. A més de matemàtic, filòsof i filòleg, era diplomàtic i jurista, i, a pesar d'això, l'ús que en fe no té lligams amb l'associació de geopolítica com a disciplina. És el professor en ciències polítiques suec Rudolf Kjellén en un article de premsa d'època on hi parla de les fronteres sueques que s'associa per primera vegada el significant que s'ha volgut atorgar a la geopolítica. El terme es popularitza posteriorment amb la seua obra Les grans potències del present1. Dins ja hi tenim una primera i vertadera pràctica dita geopolítica. Hi descriu la geopolítica com a "ciència de l'Estat com a organisme geogràfic o com a entitat dins l'espai, és a dir, l'Estat com a país, territori, domini o, més característicament, com a regne. En tant que ciència política, observa detalladament la unitat estatal i vol contribuir a la comprensió de la natura de l'Estat".

Aleshores ja teníem una preocupació per la unitat estatal i, amb això, hom pot entendre perfectament l'origen de la seua creació i els objectius que cerca. Suècia és un regne i, com a tal, tenia política imperial. La seua monarquia sempre ha desitjat fer-se amb Dinamarca, Noruega i Finlàndia, fet que s'ha aconseguit per algun temps, de forma intermitent i de voltes separada. D'altra banda, en preocupar-se per la "natura de l'Estat", fa remetre la geopolítica al pensament il·lustrat i la construcció de la llibertat en base a la restricció de llibertats, el debat sobre l'origen de la violència, etc. I, amb el nom de la disciplina encara es podria dir més coses.

Després de les dues guerres mundials el terme és sinònim de guerra i té una connotació molt pejorativa. Alemanya havia doncs usat de la geopolítica per fer-se amb territori aliè i el Regne Unit per fer-se amb colònies. A França, sempre en la mateixa òptica, colònies i territori aliè europeu és dilucidat entre els "estudiosos" que la mostraven com una disciplina. De mica en mica durant el segle XIX la geopolítica havia estat definida com a disciplina de les ciències socials que tracta de l'estudi dels processos socials, econòmics, demogràfics i polítics dels estats com a individus dependents i independents, de les seues condicions geogràfiques naturals, la seua posició geogràfica i les diferències racials de la població.

Vers la dècada dels 1970, la geopolítica és represa progressivament a Europa i els Estats Units, i, per bé que ningú esmente res explícitament, els crítics envers la geopolítica hi veuen els mateixos objectius que els d'antuvi, camuflats per una suposada intencionalitat pedagògica. Així els EUA la fan servir per a la crisi dels míssils de Cuba i per a la guerra de Vietnam. Això permet a països com ara França atribuir la causa de la represa de la "disciplina" als estatunidencs. El terme aparix llavors com a molt incòmode i els mèdia que divulguen la geopolítica parlen de "geografia política" perquè diuen treure-li el caire militarista i tornar-ho realment en una disciplina.

Nogensmenys, l'escurçament de la paraula s'ha fet ràpidament i avui ix publicat una mica per tot arreu el terme "geopolítica" que és l'escurçament de geografia política. A partir del segle XXI s'hi vol veure doncs una diferència de significat. Si segles anteriors era un estri per fer efectives les polítiques imperials, ara hauria de ser un mètode d'estudi de les relacions internacionals i, així i tot, la relacions internacionals són una cosa, la geopolítica n'és una altra.

1El professor suec Rudolf Kjellén, cap al 1905, en un curs intitulat Les grans potències del present, fa servir geopolítica, terme que prengué de les teories del geògraf alemany Friedrich Ratzel (1844-1904), que és reconegut com l'iniciador de la teoria geopolítica amb obres com Antropogeographie i, sobretot, Politische Geographie, publicada el 1897.

Les crítiques a l'etimologia i significat[modifica]

Sobre els termes, els mots i les paraules s'escriu i molt en geopolítica. Ciència dels imperis, la disciplina mateixa neix doncs amb un qüestionament del seu significat. Pareix des d'un bon principi que hom vol amagar el caràcter real, és a dir, les intencions reals de la geopolítica. Tot plegat perquè cal dotar la "disciplina" de caràcter simbòlic.

Sobre el simbolisme també topen altres significats. Hom parla ben sovint de "nacionalitat americana" o "nacionalitat nord-americana" per designar els habitants de nacionalitat dels Estats Units. Amèrica és un continent i el mot prové d'Amerigo Vespuci. Designa el continent americà que no es limita als Estats Units, així quan hom parla dels americans, dona una connotació etnocèntrica, reputacional i ideològica als Estats Units, com si, efectivament, els Estats Units foren Amèrica. Altres casos són força similars com quan Francis Bacon, l'any 1603, durant la unificació forçada entre Anglaterra i Escòcia, proposa al sobirà Jaume I de nomenar el regne de "Gran Bretanya" tot afirmant que "el nom produïx molta impressió i encanta". Encanta perquè parix un únic regne, no pas una absorció forçada d'altres pobles, tal com sí es deixa en evidència a "Regne Unit". Si és unit, és que hi ha més d'un regne.[1]

Nota: avui el terme s'utilitza sobretot a França "Grande Bretagne" i al Regne Unit mateix tot i que no automàticament "Great Britain" i, per tant, de forma implícita, francesos com anglesos pareixen voler dissimular la realitat. Dissimular, una estratègia pròpia de la geopolítica: fer veure allò que no és. Texts legislatius molt antics parlen de la Gran Bretanya com una única nació, sense condiderar l'existència d'Escòcia, Gal·les o Irlanda com a nacions. És sobre aquests texts que es fonamenta l'actual Constitució no escrita del Regne Unit.

A la península ibèrica hi tenim un procés molt similar. Espanya prové del llatí "hispanæ" que traslladat al català dona Hispània i, per assimilació, Espanya. Espanya era una província de l'Imperi romà i, sobre la base d'aquest, l'imperialisme pancastellà busca a tot preu tornar a sotmetre totes les nacions de la península ibèrica sota un mateix i únic estat, de caràcter centralitzat i on hi predomina el pancastellanisme. Però, la partició d'Espanya en "Espanya i Portugal" al segle XVII, volguda per França i Anglaterra, fa pensar que el terme ha evolucionat, així com es pensa que la geopolítica en significat evolucionà, quan la realitat demostra que no. Realitat perquè durant la Guerra Civil Hispànica el règim feixista mirà d'annexionar-se Portugal i malgrat l'aliança d'amistat amb el règim feixista portuguès posterior, aquest darrer continuà expressant rebuig a Castella. Així, el partit d'extrema dreta VOX fou notícia l'any 2020 a la premsa portuguesa i, no pancastellana, per haver utilitzat un mapa de la península ibèrica titulant-lo "España Existe" tot donant per entès que allò és Espanya i el projecte imperial pancastellà està dempeus.[2] La dreta moderada hispànica fa d'aquest mapa quelcom més, així com el concepte d'Amèrica s'expandeix a tot el continent americà i, segons Pablo Casado, en declaracions al dia de la hispanitat, "la Hispanitat és l'etapa més brillant de la història de l'home".[3] Però, després de les controvèrsies donades, les noves campanyes de VOX ja no presenten aquesta "etapa més brillant de la història de l'home",[4] com si a Madrid es volguera amagar res que siga gaire nou. Així, a Portugal, s'hi vol veure en Espanya una evolució del terme, així com la geopolítica ha evolucionat en significat.

Nota: la Xina treu el nom del seu estat sobre l'imperi Qin que porta el nom d'un monarca. Les reivindicacions territorials xineses (mongola, russa, coreana, iugur, tibetana, etc) porten justament aquesta connotació imperial dins la pròpia nomenclatura.

I, tot tornant als simbolismes, o efectes en termes baconians, la crítica cap a la geopolítica és la primera a mostrar justament com dins l'etimologia hi ha fins i tot connotacions imperials/totalitàries. Per molt que els mèdia vulguen fer passar geopolítica per un escurçament de geografia política, segons les veus més crítiques, la geopolítica és això, geopolítica i hom pot mirar de posar-hi termes i mots, eufemismes i altres termes i mots, però res amaga gaire més la realitat sobre el terreny.

Història[modifica]

Vegeu també: Història de la geopolítica

Antiguitat: la inèrcia no teoritzada[modifica]

L'imperi existix temps ençà i hom no pot comprendre la geopolítica sense comprendre els imperis. Roma era un imperi, Egipte n'era un altre, Assíria també, Pèrsia un imperi més, la Xina antiga l'era i el Japó també l'era, així com n'era un l'Inca. Els imperis han cercat temps ençà estratègies i dissenys per portar a terme els seus objectius. La geopolítica és una explicació d'aquestes estratègies, dels dissenys que neixen de les polítiques imperials, dels objectius d'aquestes, etc. Per tant, no és gens estrany que la història de la geopolítica comence amb Roma o la Xina antiga.

A Roma s'hi dissenyava geopolítica per portar a terme les ambicions imperials. Aleshores ningú hi donava nom, ningú teoritzava res i, tampoc, ningú veia una futura disciplina per explicar les relacions internacionals. La història de la geopolítica comença doncs per la seua prehistòria, és a dir, la geopolítica abans de la geopolítica i, aquesta és geopolícia abans que es teoritze, però no rep el nom com a tal.[1]

L'escenari és un pèl canviant a la Xina. Allà, en allò que s'ha anomenat historiogràficament com a la Xina antiga, en contraposició a la Xina Imperial i Moderna, diversos protestats rivalitzaren per prendre el poder de tot un conjunt territorial que inicialment no s'assembla gaire a l'actual República Popular de la Xina. Aquests estats evolucionen donant lloc a un desenvolupament burocràtic important. És d'aquesta burocràcia que els monarques xinesos s'encerclen d'estrategs per portar a terme la política imperial. Els uns aconsegueixen més fortuna que d'altres. Així, Confuci, mirà de fer-se escoltar malgrat que no tingué sempre l'èxit esperat contràriament a Sunzi qui aconseguí que el seu manual de guerra, L'art de la guerra, fora emprat per expandir el territori de l'ètnia Han sobre altres pobles.

Aleshores ningú parlava de geopolítica perquè no era una disciplina. Tanmateix, veiem dins el cas xinès que contràriament a Europa, allà el desenvolupament burocràtic permeté l'aparició dels primers manuals doctrinals, com el cas confucià, i militars, com el cas suzinià. Amb el ròssec del temps aparixen més doctrines a la Xina, sobretot sota la dinastia dels Qin, com ara el legalisme.

La talassocràcia[modifica]

Vegeu també: Talassocràcia

És del període de les colonitzacions gregues i de la formació de l'Imperi hel·lenístic sota l'espada d'Alexandre el Gran que posteriorment s'ha teoritzat una forma d'aplicar la geopolítica a ambicions imperials. Hui doncs anomenem talassocràcia les expedicions d'Alexandre el Gran o el manteniment d'Atenes com a potència entre Pèrsia i la península grega.

Arrel d'aquesta política geogràfica, molts autors grecs d'aleshores miraren d'explicar les juguesques que s'hi plantejava llavors. I, arran d'aquestes, sorgiren els primers llibres sobre història. Homer és el primer que mirà d'explicar un conflicte geopolític que durant l'Edat del Ferro mantenia una tensió notable a la mar Mediterrània. Es podria dir que aquesta voluntat didàctica d'explicar el conflicte s'apropa a la doctrina de l'escola de geopolítica francesa del segle XXI.

Posteriorment, Anglaterra i els Estats Units reconfiguren aquesta talassocràcia amb el Heartland i el Rambland. Anglaterra, en primer lloc, s'acaba adonant de la necessitat de dominar els mars després de l'èxit català i italià. En efecte, durant l'Edat Mitjana la confederació d'Aragó esdevé una potència mercès al seu domini del mediterrani, un domini que tampoc seria possible si les ciutats-estats i principats italians no hagueren iniciat una obertura dels seus respectius territoris al comerç mediterrani. Quan, efectivament, Portugal aprofita el tall del comerç derivat de la presa de Constantinoble, les exploracions del món desconegut per als europeus esdevenen la base del seu imperi i, tot amb tot, Anglaterra decideix girar-se cap a la talassocràcia durant els segles XVIII i XIX.

Els Estats Units tornen a reformular aquesta talassocràcia durant el segle XX després de diverses conclusions científiques. Durant el segle XIX es descobrixen els llits marins. L'any 1858 durant la instal·lació del primer cable transcontinental es descobrix que hi ha una profunditat variable als oceans i això fe plantejar la idea que podia haver-hi muntanyes aquàtiques. A Alemanya s'explora doncs l'any 1925 amb un estudi rigorós l'oceà, el qual conclou que existixen allò que anomenem actualment llits marins. Després de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units descobrixen que aquests llits marins posseïxen petroli i, per tant, el president dels Estats Units, Harry Truman, resol argumentar que té dret a posseir-ne una part perquè les àrees continentals marines són una extensió sota l'aigua del seu territori emergit.

Així doncs s'apressen diversos països a posar peu sobre els llits marins i s'ha d'aprovar una Llei d'àmbit internacional a l'ONU en què cada país obté unes 200 milles nàutiques a partir del seu sòl emergit. En efecte, no tots els països estan nodrits d'una gran plataforma intercontinental i per això alguns països reclamen dret a poder posseir una part del territori marítim. Per tant, a l'Antiguitat com hui dia, la talassocràcia és l'una de les bases per al domini mundial i, per tant, forma part de la geopolítica, malgrat que durant les expedicions d'Alexandre el Gran ningú parlara de geopolítica.

Geopolítica en mans de l'abolutisme[modifica]

Aquest mapa mostra les fronteres europees després del Tractat d'Utrecht i del Tractat de Rastatt.
Façana sud-oest del palau de Versalles.

La Guerra dels Trenta Anys és geopolítica en tota regla o, si més no, es pot analitzar geopolíticament sense caure en errors. Tot reprenent els elements que es necessiten per analitzar-la, veiem que:

  • hi tenim actors: catòlics contra protestants

Els actors han creat un conflicte: les guerres de religió. Necessiten cooperar: França, que és catòlica, coopera amb Suècia, que és protestant. És així perquè rere el conflicte hi ha una juguesca: atènyer els objectius imperials. Els objectius imperials eren:

  • glòria o reputació: l'Estat absolutista francès vol ser una superpotència i fer l'ombra a la superpotència que era l'imperi dels Habsburgs mentre els Hasburgs volen callar les crítiques protestants perquè volen mantenir el seu imperi dempeus
  • desconfiança: la diplomàcia catalana desconfia de la francesa perquè s'ensuma que rere les negociacions entre França i Castella hi ha la voluntat d'annexionar-se el territori
  • ambició: cal fer-se amb les riqueses de Silèsia i per aquest motiu els actors es repartixen part del territori polonès com els convé, cal mantenir els Països Baixos sota tutela hispànica per les riqueses i perquè hi prima la ideologia, cal donar suport als protestants per així tenir el seu propi estat (prínceps bohemis), etc

Els actors poden doncs classificar-se pel seu poder:

  • potències
  • superpotències
  • grans potències

Rere la juguesca hi tenim estratègies de poder tou:

  • l'Esglèsia catòlica promou la Contrareforma que es traduïx en barroc, etc
  • la impremta s'utilitza per divulgar la crítica contra l'Església catòlica
  • l'absolutisme francès munta les Acadèmies que hui conformen l'Institut de França

És clar que els imperis tenen els seus estrategs i a França, per exemple, el cardinal Mazzarino i, després, Richelieu orquestra com ha de ser l'imperi i la guerra exterior. Promulga guerres intimidatòriques, que són en realitat una estratègia, com ara desplaçar l'armada francesa a Catalunya durant la Guerra dels Trenta Anys. Aprofitar l'avinentesa per fer-li la guerra a les colònies a Anglaterra mentre aquesta fa la guerra a les colònies antigament portuguesa (Portugal és annexionat espanyol o pancastellà) per crear problemes dins les possessions dels Habsburgs, estratègia de crear conflictes dins el teu enemic. El model dels borbons francesos és centralista: ciutat construïda amb avingudes que porten a places i que partixen d'un centre que és el palau, és a dir, crear una ciutat mundial, on s'hi concentra el poder, la tecnologia, les innovacions, el coneixement, etc. Dit d'una altra manera, poder tou en tota regla.

La guerra també té les seves organitzacions no governamentals com ara els catòlics que lluiten conjuntament perquè pensen que el protestantisme no parla de veritat. O, alhora, els protestants que s'unïxen perquè pensen que els catòlics practiquen un religió desvirtuada. La guerra és, de fet, una empresa: s'hi desenvolupa l'armament de forma espectacular mercès a la introducció de les armes de foc. Hi tenim, alhora, una juguesca a les fronteres perquè al Congrés per la Pau de Westfàlia, els vencedors es repartixen el territori com els convé, segons els seus interessos que no són altra cosa que poder, territori i glòria. Fan néixer una nova pràctica de poder tou: la diplomàcia, després teoritzada en forma de "relacions internacionals". Sota vi i festes, les estratègies per a la futura guerra es dibuixen:

  • Catalunya és dividida
  • Espanya és dividida mercès al retrobament de la independència portugues1
  • Silèsia repartida
  • Els Països Baixos dividits: holanda i flandes, etc

Nou procés de pau: cadascun dels prínceps imposa la seua religió. Nou ordre mundial: l'Estat-nació. Ben bé, als tractats no s'hi parla d'estats-nació però aleshores, les elits ja parlen de nació i, en historiografia s'escriu que aleshores ençà hi tenim clarament una dinàmica d'Estats-nació. Però, els pactes de pau tenen doble cara, perquè cal considerar igualment les dinàmiques colonials. Anglaterra contra França, territori pancastellà contra Portugal. Força naval neerlandesa contra força naval anglesa. Ambicions colonials franceses contra ambicions estatals neerlandeses.

Així les aliances són contradictòries. França busca contrapesos mirant de debilitar el regne hispànic donant la independència Portugal i Holanda. Es fomenta la divisió per aconseguir debilitar l'enemic i prendre el seu lloc de superpotència. A la guerra següent, la de successió hispànica, França canvia de bàndol i és al costat de Madrid perquè veu que realment pot apoderar-se de la superpotència hispànica. Aleshores, glòria, poder i seguretat, fan moure Anglaterra perquè això no es produïsca. Catalunay signa un pacte de col·laboració amb Anglaterra i aquesta fa entrar Portugal i Holanda mentre França fa entrar Prússia. Tenim actors, tenim juguesca i, també tenim factors: el control del comerç d'esclaus. A la vegada, tenim canvis de bàndols, Anglaterra abandona el pacte amb Catalunya i en signa un altre amb França.

Fet i fet, a l'època ningú parlava de geopolítica, com tampoc es parlava de geopolítica quan Roma mira d'envair la península ibèrica. Però, en tot cas, tothom fa geopolítica i, aquí, hem utilitzat la geopolítica per fer pedagogia i mostrar quina era la juguesca de la Guerra dels Trenta Anys i la seua derivada: les guerres de successió europees. Per tant, la geopolítica precedeix la seua teorització i formació com a disciplina.

Aforisme: "tot estat fa política de la seua geografia", Napoleó Bonaparte[1]

1Portugal ha d'esperar-se un pèl més per tornar a ser independent però a les converses tot ensuma ja una independència de Portugal

L'escola alemanya: die Geopolitik[modifica]

La geopolítica alemanya -o Geopolitik- es basa sobre les teories de Ratzel (1844-1904), qui fe néixer a l'Escola de Berlín. La Geopolitk emergix amb el naixement del IIè Reich, a la segona part del segle XIX, el qual cerca donar legitimitat territorial al seu projecte d'estat unificat i reforçar la seua potència. La teoria està molt influenciada pels naturalistes com ara el geògraf Carl Ritter, de l'escola hegeliana difosa pel seu deixeble Ernst Kapp, o pel darwinisme social, passat entre les mans del biòleg i filòsof Ernst Haeckel, pare del terme "ecologia".

Nota: el darwinisme fou eina per al nazisme que l'utilitzà per genocidar el poble jueu, les minories homosexuals, paraplègiques, gitanes, etc

L'aproximació geogràfica d'en Ratzel, interpretada com a geopolítica, mira de demostrar que l'Estat, tema principal dels treballs geopolítics, és "com un ésser viu que neix, creix, ateny el seu desenvolupament, i, mort". L'Estat, per viure (o sobreviure), ha d'expandir-se i fortificar el seu territori. A través d'aquest prisma, Ratzel defensa la idea que si Alemanya vol viure, ha de transformar vertaderament en imperi i, per tant, posseir un territori a la seua alçada. Per arribar-hi, cal que la política dugui a terme un voluntarisme (acció) per fer críxer d'aquesta manera la potència de l'Estat. Aquest darrer necessita doncs per desenvolupar-se de territori, d'un espai nutritiu, és a dir, el Lebensraum, terme inventat per Ratzel i que acaba mutant segons qui l'ha fet servir: passem de l'espai vital (alemanya) a les zones d'influència (anglaterra i frança).

Els successors de Ratzel posen la nova disciplina al servei del Príncep i és aplicada sota el IIIè Riech. Es proposa al règim nazi una aproximació cartogràfica del món on els "Grans Pobles" -els imperis però en termes geopolítics es parla de potències- es dividixen el planeta en funció de les aliances i d'una jerarquia racial de pobles. Aquesta Geopolitik voldria recolzar-se en el dret dels pobles a autodeterminar-se emesa a la Societat de Nacions. Es fa necessari cita Karl Haushofer (1869-1945) que afinà la noció d'espai vital i la percepció d'un espai d'objectiu "hegemònic". Després de la desfeta de 1918, esdevé una veu molt difosa a Alemanya.

Nota: tot plegat no és altra cosa que l'establiment d'un justificant a les polítiques imperialistes d'Alemanya nodrides d'un rerefons racista que vol veure intencionadament en l'autodeterminació superiors contra inferiors quan el dret d'autodeterminació s'establix per donar igualtat i pacifisme a les relacions entre estats i els seus pobles.

Haushofer preveu el repartiment del món en quadre zones:

  1. una zona paneuropea que cobreix l'Àfrica i domina l'Orient Mitjà; recau en Alemanya
  2. una zona panamericana dominada pels EUA
  3. una zona panrussa que inclou Àsia centra i Àsia el sud i dominada per Rússia
  4. una zona panasiàtica dominada pel Japó, aliada d'Alemanya, que cobreix l'Extrem Orient, Àsia del Sud-Est i el Pacífic Nord. Aquesta particiió del món permet contracerca el cercament anglosaxó

Alemanya mirà d'aplicar tot això a la Segona Guerra Mundial amb un objectiu: l'imperi i l'hegemonia.

Nota: declaracions com les de Pablo Casado sobre la hispanitat donen mostra del caràcter que prenen les polítiques imperials.

Les seues derives en eixir de la guerra, porten la geopolítica a ser banida arreu del món i els seus estats-majors són recol·locats en altres àrees. Les disciplines geogràfiques acaben tot i així emprant aquestes aproximacions fins als 1970-1980.

L'escola angloamericana: teoria del Heartland, Rimland i Sea power[modifica]

Es deu a l'historiador hongarès Emil Reichi l'aparició del terme als diccionaris en anglès a partir de 1902, i a molt estirar, 1904, mercès a Foundations of Modern Europe.

Alfred Thayer Mahan i el sea power[modifica]

Aquesta escola definix la potència d'un Estat (en l'espai d'influència o zona d'influència britànica) com la dominació dels mars o oceans (teoria de l'imperi marítime), degut a la qual neixen termes com "neoatlantisme" o "atlanisme". Alfred Mahan qui comentava l'estratègia naval mundial i les relacions internacionals, pensava que la predomini internacional està estretament lligada al mar bé siga en òptica comercial en temps de pau com del control d'aquesta en temps de guerra.

Nota: per axixò mateix França, els Estats Units, Russia o Espanya tenen les seus bases militars una mica repartides pel món.

El seu treball consistix doncs a estudiar els principis estratègis històrics que regixen el control de la mar. Aquest darrer s'inspira del treball de Jomini, en focalitzar-se sobre els posicionaments estratègics.

Fet i fet, Alfred Thayer Mahn no s'allunya gaire de la Geopolitik en fer ús de la geopolítica amb la intenció de teoritzar les formes del nou domini del Regne Unit.

Mackinder i el Heartland[modifica]

Mapa del món basat en els conceptes geopolítics bàsics de "Heartland" (terra-pivot) i "Remland" (cèrcol)

Halford John Mackinder (1861-1947) concep el planeta com un conjunt compost per un oceà mundial (9/12), una illa mundial (2/12 - Àfrica, Àsia, Europa) i de grans illes perifèriques o Outluings Islands (1/12 - Amèrica, Austràlia).

Per a en Mackinder, per dominar el món, cal dominar l'illa mundial i principalment el cor de l'illa, el Heartland, veritable "pivot geogràfic de la història" (que va de les planes d'Europa central a Sibèria occidental en direcció del Mediterrani, l'Orient Mitjà i l'Àsia del Sud). Així, l'Imperi britànica, que s'ha construït amb el domini dels oceans, hauria ençà, per continuar sent una gran potència mundial, posicionar-se sobre terra dominant els mitjans de transport per via fèrria,. L'aproximació geopolítica anglesa ens envia a una voluntat de domini del món pel comerç, contrant els mars, les terres, cosa que torna aquesta aproximació l'hereva directa, no només de la geopolítica alemanya, però també dels navegadors anglesos, com ara Walter Raleigh: "qui posseïx el mar, posseïx el món; qui posseïx el comerç, posseïx la riquesa; qui posseïx la riquesa del món, posseïx el món mateix". Ben mirat, pareix la teorització o el braç teòric del colonialisme britànic com francès, hereu de l'imperialisme portuguès i hispànic.

La geopolítica de Mackinder s'ha utilitza a Alemanya com al Regne Unit, de forma que s'acaba teoritzant en alemanya per Mittleeuropa.

Nicholas Spykman i Rimland[modifica]

En Nicholas Skypman pot ser considerr com a deixeble crítica de l'Alfred Mahan i de l'Halford Mackinder. El seu treball es fonamenta sobre els mateixos postulats que Mackinder: la unitat de la política global i dels mars. Aquest darrer estén aquesta teoria, en ultra, a la dimensió aèria. Skypkman, tot adoptant les divisions geogràfiques de Mackinder, reanomenar certs teories/conceptes:

  • el Heartland
  • el Rimland; els coastlands de Mackinder - que ell anomena "anell de terres". Aquest erritori perifèric enclavat entre el cor europeu (Alemanya, Rússia) i els mars controlats pels anglesos

Spkyman pensa que els Estats Units han de controlar els estats del rimland per tal d'imposar-se com a potència entre aquests imperis europeus i, així, dominar el món.

L'escola americana explica també com els grans imperis d'Àsia havien aconseguit estabilitzar-se amb el temps a cop d'una molt jerarquitzada de la irrigació dels territoris o del monsó. És la gran teoria de despotismes orientals, gran tesi tesi de la geopolítica. L'escola estatunidenca -o Escola de Berkley- s'ha interessat en la dimensió cultura que marca l'espai terrestre.

El retorn de la geopolítica estatunidenca continua al segle XX amb tesis com les de Samuel Huntington amb el Xoc de les civilitzacions, sobre el qual recau la confrontació entre els Estats Units i la Xina tot començant el segle XXI i, justifica de cara als mèdia francesos que l'han divulgada fortament, les polítiques bèl·liques contra el Llevant en el marc de la Guerra contra el terrorisme. Així, si existix aquesta guerra, és perquè existixen societats que xoquen, no pas perquè hi haja conseqüències derivades de les polítiques imperials francobritàniques.

L'escola francesa[modifica]

Montesquieu i la teoria dels climes[modifica]

Cardinal de Richelieu, artífex de la doctrina territorial de l'Estat francès.
Vegeu també: Guns, Germs, and Steel

Sota els mateixos auspicis que d'antuvi, s'obre una escola francesa que al segle XIX és més tímida que real però que es desenvolupa fortament amb el ròssec del temps. Aquesta comença les seues teories prenent a Montesquieu, mestre de la Il·lustració.

La teoria dels climes de Montesquieu (1689-1755) dota d'elements l'escola de geopolítica francesa per començar a caminar. Una teoria que s'extreu de Lettres persanes:

"són les diferents necessitats als medis climàtics diversos que formen les diferències de matèria viva; i les diferents matèries de viure han format les diverses formes de llei", Monesquieu, Esperit de les Lleis, 3a part, Llibre XIV, cap. X.

Montesquieu evoca la idea que l'home està influenciat pel seu clima i, segons això, el clima temperat de França li conferix un lloc ideal per desenvolupar-hi un sistema polític.

Així i tot, de geopolítica no teoritzada l'Estat francès sempre n'ha fet. Un exemple il·lustratiu d'això és la política portada a terme pel Cardinal Richelieu a mans de l'absolutisme francès. Cardinal que es podria qualificar perfectament d'estrateg. I, tot remuntat l'origen dels imperis, veuríem perfectament com abans de Richelieu, altres assessors del rei portaren a terme geopolítica, malgrat que llavors ningú hagués muntat cap "disciplina" al seu voltant.

Élisée Reclus[modifica]

L'Élisée Reclus (1830-1905) és considerat com l'un dels precursors del pensament geopolítica francès, sobretot per Nouvelle Géographie Universelle.

Com ara en Ratzel, aborda la geografia amb una visió global, però s'oposa a aquest en tant que considera que la geografia no és inflexible, sinó que evoluciona en funció de la seua dimensió social. L'escola francesa de geopolítica es desenvolupa en resposta a la concepció alemanya de geopolítica. Això perquè tots dos estats miren de justificar les seues polítiques imperials sobre Alsàcia-Lorena. Segons l'Yves Lacoste, el llibre de paul Vidal de la Blanche (1845-1918), pare de l'escola de geografia francesa, La France de l'Est (1917) s'ha d'analitzar com un llibre de geopolítica en la mesura en què Vida de la Blanche explica les raons del perquè Alsàcia-Lorena és França.

Nota: hom percep ràpidament com la geopolítica tracta justament d'això, de fronteres i anar justificant les polítiques del seu govern. El costat alemany amb al geopolitik, el francès amb "política geogràfica".

Fernand Braudel, Vida de la Blanche i els "temps longs"[modifica]

En Fernand Braudel tot inspirant-se en els treballs de paul Vida de la Blanche (1845-1918), mira de desenvolupar un mètode d'anàlisi dit historiogeogràfic. Aquest mètode s'encarna a La méditerranée et le monde méditerranéen à l'époque de Philippe II, Gramme des civilisations, i, més tard, s'encara igualment per una sèrie d'articles metodològics que publica l'any 1969 a Écrits sur l'Histoire.

Aquests treballs consistixen en interessar-se en zones partiulars a partir de llargs períodes, deslligant-se així d'esdeveniments particulars que no es veuen com a pertinents per una paroximació multiescala: el mètode d'analisi per diacronia, etc.

Jacques Ancel[modifica]

El geògraf Jacque Ancel (1882-1943), responsable del llibre Empire austro-hongrois, s'interessa sobre les fronteres definides com a "isobars polítics que fixen per un temps donat l'equilibre entre deux pressions; equilibre de masses i equilibri de forces".

Si existix una geopolítica francesa és, segons aquesta, perquè es protesta contra la geopolítica calemanya i les seues legiminacions deterministes. Així, la geopolítica que segons voldria l'escola francesa, hauria de ser metòdica i per explicar, no pas per esdevenir una eina de l'estat. Chéradame, a partir de 1916, condemna les derives de la geopolitik alemanya a Le plan pangermaniste demasqué. A l'entreguerres, l'amiral Raoul Castex (1878-1968) sintentiza l'estratègia naval a Théories stratégiques (1929).

Fet i fet, l'escola francesa aporta mètode a la geopolítica, no pas una desvinculació a l'estat i les seues polítiques imperials. En efecte, totes les propostes franceses són geopolítica dinàmica, activa, que percep l'Estat com un organisme que ha de viure o sobreviure davant la competència d'altres Estats. Així, al segle XIX fins al principi de segle XX, es tracta de defensar Alsàcia-Lorena i la política territorial francesa.

Yves Lacoste[modifica]

Després d'haver-se banit, la geopolítica troba altre cop legitimitat després dels conflictes que sorgixen a la dècada dels 1970. Ben bé, el món entra en una nova guerra freda i, per tant, cal rescucitar la geopolítica per anar legitimant les polítiques dels imperis occidentals: xoc de civilitzacions, la regionalització d'Europa, etc.

L'escola francesa pren el resorgiment a partir d'un article publicat a Le Monde el 8 de juny de 1972 en què Yves Lacoste, tot referint-se a la Guerra del Vietnam, introduïx la geopolítica als mèdia. És el fundador de la revista Hérodot i qui incità el futur Institut Français de Geopolítica (IFG), dirigit avui dia per philippe Subra.

El deixeble de Lacost, Pascal Lorot, treballa sobre les relacions entre geopolítica, economia i geoeconomia.

En un assaig, l'Yves Lacoste denuncia que els Estats majors (militars, polític, financer, econòmic) tinguin un control del coneixement de la cartografia i la geografia amb perspectives estratègiques. I, per tant, proposa vulgaritzar la geopolítica per tal que hom veja el què de l'embull sota les noves polítiques dels estats d'ençà el 1970. Així, voldria haver refundat la geopolítica i haver-la tornat un estudi estricte de les relacions internacionals, no pas un estri, eina o ferramenta per portar a terme les polítiques imperials dels estats.

Una crítica a aquesta vulgarització, veuria com aquesta difusió de la geopolítica acaba servint per tot el contrari que s'havia pretès atès que els mitjans que posseïxen els estats per imposar el pensament únic són prou grans per orientar els mèdia dels seus països, fins i tot i defensar, de forma més o menys naïf les seues polítiques imperials sense que hom se n'acabi d'adonar.

La geopolítica a l'Amèrica Llatina[modifica]

A partir de la dècada dels 50 del segle XX, diversos països de l'Amèrica Llatina comencen a formar-se i a entrar dins la geopolítica. L'Argentina, Brasil o Xile elaboren llavors les seues pròpies polítiques geogràfiques. La doctrina emprada soté que les condicions geogràfiques, polítiques socials i històriques de dins l'espai geogràfic dels Estats, poden limitar el desenvolupament de les regions interiors, fins i tot aïllar-les del Heartland de Brasil, Xile o l'Argentina. Per això, aquests estats resolgueren desenvolupar estratègiques que havien de consolidar l'Estat des de dins bé per la construcció d'infraestructures o per una divisió política interna que articule pols de desenvolupament regional amb zones perifèriques però històricament aïllades. És la doctrina de les fronteres interiors.

Sota la influència d'aquest tipus de focus, Xile passà d'una divisió política en províncies històriques a una de regions geogràfiques, econòmiques, històriques i socials. Una plasmació d'aquesta política, ultra els mapes, és la construcció de la carretera austral que incorporà la regió dita austral als pols de desenvolupament de l'Estat xilè.

Nota: als països llatinoamericans s'hi readapta les màximes anglosaxones i franceses per construir-se internament. Això tenia vistes externes atès que aquests estats consideraren que abans d'expandir un Estat calia cohesionar-lo des de l'interior.

Conceptes, temàtiques i juguesques[modifica]

Conceptes[modifica]

Els assumptes en geopolítica no poden analitzar-se correctament si abans d'això no hi ha una definició de conceptes, dels sistemes, de les estructures, etc. Cal esbossar uns esquemes, unes estructures i uns fulls d'aprenentatge per tot seguit poder analitzar les diverses situacions que presenta la geopolítica. Per això tot seguit es fa un repàs de dalt a baix i de forma genèrica dels principals conceptes a tenir en compte.

La cartografia en geopolítica[modifica]

Vegeu també: Llista d'estats independents i territoris dependents

Qualsevol anàlisi en geopolítica requerix tenir en compte els mapes. Un cop d'ull a un atles venut al comerç evidencia la necessitat d'utilitzar la cartografia per comprendre les juguesques o què d'embulls que fan moure les polítiques exteriors i interiors dels Estats. El món es regix efectivament per Estats. Els uns són reconeguts, els altres no, però tots, amb diferència del seu reconeixement, interactuen en el seu entorn. Així, malgrat que Taiwan no és reconegut o que Kossove és reconegut parcialment, tots dos interferisquen sobre la política, d'una banda, asiàtica i, d'altra banda, europea. Un repàs per l'Assemblea de l'Organització de les Nacions Unides fa entreveure que existixen 187 estats (2017) al món. Els mateixos que trobaríem a qualsevol atles divulgatiu del mercat. Tanmateix, tot mirant les notícies de la premsa de forma periòdica, hom constata fàcilment que aquesta llista és probablement més llarga i que a banda de la confusió habitual entre estat, nació i regió, hom detecta que existixen més estats dels qui realment aparixen als mapes o a l'assemblea de l'ONU.[5]

La política ha envaït la geografia del planeta. L'ésser humà es veu condicionat obligatòriament per l'existència dels Estats. Té una targeta, carnet, passaport i altres formes que l'identifiquen i el lliguen a un estat o diversos estats. Alguns són reconeguts, altres reconeguts informalment, altres no reconeguts, etc. Però tots interactuen entre ells i per això, agafar un assumpte de geopolítica obliga a esbossar una cartografia. S'esbossa una cartografia quan hom mira de comprendre el conflicte xipriota. Per bé que només es reconeix internacionalment un estat, la realitat és que a l'Illa de Xipre hi ha més d'un Estat: el del nord i el del sud. Tot i que els mapes dels noticiaris televisius d'Occident mostren una illa-estat, en realitat hi tenim dos estats i comprendre el conflicte de Xipre voldrà dir que hom haurà d'agafar novament el mapamundi i redibuixar-lo, presentant-hi els elements que permeten explicar el conflicte.

Comprendre els què d'embulls rere el dret a autodeterminació de la nació grenlandesa implica tornar agafar els mapes1. La juguesca petrolífera que trobem a Grenlàndia posa en evidència que els actors que es troben implicats dins el dret a autodeterminació de Grenlàndia fan entrar imperatius econòmics i, per tant, el mapa de Grenlàndia s'ha de dibuixar d'una altra manera. El mapa de l'atles venut al comerç es queda força limitat. Cal doncs mirar els recursos d'un territori, de vegades els fluxos monetaris, altres vegades els fluxos comercials, altres vegades el nivell econòmic de la població, les llengües que s'hi parlen, les cultures que poden haver-hi, les religions que s'hi practiquen, etc. Entendre així doncs la globalització i les polítiques de soft-power o poder tou impliquen desplegar els mapes més lluny dels límits oficials que imposa l'ONU als atles venuts al comerç.

1Els EUA com Dinamarca voldrien preservar el territori grenlandès en autonomia per aprofitar-ne el potencial petrolífer mentre que la població grenlandesa vol autodeterminar-se perquè és una nació i voldria alliberar-se de la tutela que l'imposa la seua condició de colònia.

L'Estat, la regió, la nació[modifica]

Vegeu també: Estat, Nació, i Regió

L'Estat és doncs la unitat bàsica per analitzar en geopolítica. L'Estat és un organisme administratiu, una forma d'administració d'una societat i no s'ha de confondre amb la noció de nació. La nació pot no tenir estat. Són nacions sense estat Grenlàndia, Escòcia, els Països Catalans, etc. Alhora tenir estat no és sinònim de ser nació. Bona part dels micro-estats acostumen a ser formacions artificials nascudes de les incongruències entre ambicions imperials d'estats veïns de dimensions més grans. Per bé que les poblacions que hi viuen puguen sentir-se nacions, en geopolítica es diferencia clarament l'estat i la nació. Així poden existir estats enclavats que no són nacions com ara el Vaticà. Poden existir estats que fan coincidir la nació, com ara Portugal. Estats en què la nació es veu dividida, com ara Irlanda o els Països Baixos. Poden haver-hi igualment estats-tampons com ara Andorra, Luxemburg o Lietchenstein, etc. Alhora poden haver-hi poblacions que no es regixen pel sistema d'estat-nació com ara les poblacions indígenes del continent americà o oceànic1. De fet, poden haver-hi estats-continents com ara Austràlia o l'Índia. Poden haver-hi estats constituïts per diverses nacions com ara el Regne Unit, Espanya, Canadà, França o Síria. Poden haver-hi igualment estats amb diferències lingüístiques, religioses, etc, que no són obligatòriament un constituent per designar nacions a banda, com ara l'Àfrica del Sud que s'acostuma a titllar de "nació arc-iris".

Per tot plegat convé diferenciar nació i estat.

A la mateixa línia, cal considerar que els estats s'acostumen a administrar internament amb unitats dites regions però el terme regió és molt més divers etimològicament parlant. Europa és una regió del món així com França és una regió del continent europeu. És així perquè França és una parcel·la que existix al món. Pot efectivament ésser una nació i un estat però res d'això treu que seguix sent en termes geogràfics (no polítics) una regió més del món. De fet, en geopolítica, Sèrbia és considerada una regió abans que s'acabe el final de la Primera Guerra Mundial en no gaudir d'un estatut definit en aquesta època i, malgrat això, a finals del segle XX, Sèrbia és associada a un Estat reconegut al món i, després de la balcanització arrel de la caiguda del mur de Berlín, s'associa a un estat-nació. Així i tot, no deixa de ser una regió del món en termes geogràfics, fet diferent és si és una nació i si té un estat reconegut o si ha de viure dins d'un estat multinacional. Això darrer és política, no geografia. Cosa diferent és voler confondre nacions amb regions. Còrsega és una nació en termes polítics malgrat que França no vulga reconèixer-la com a tal. Més que un Estat-nació, en termes polítics, el francès seria un Estat de nacions amb una organització territorial que pren com a base d'unitat la regió.

Per això mateix convé diferenciar nació, estat, regió i estat-nació.

En aquest sentit, les formes d'organització dels estats varien considerablement. Poden organitzar-se federalment com ara a Rússia, confederadament com ara a Suïssa, centralment com ara Malta. Alguns estats es classifiquen en geopolítica com a estats-fallits, un concepte que voldria significar l'existència d'estats reconeguts, parcialment reconeguts o no reconeguts, fins i tot reconeguts de facto, però que per diverses causes no controlen realment el seu territori, és el cas de Síria o l'Iraq. Per tant, sempre a la mateixa línia, caldria parlar del concepte d'estat-tampó i diferenciar-lo de l'estat en termes clàssics. Un estat-tampó és un estat que exercix de tampó entre dos estats que bel·ligerent entre ells per diversos motius. És el cas de Bèlgica. Hi ha encara estats enclavats com ara Lesotho o Swazilàndia.

Una cosa és l'organització de l'estat (regió, confederació, federació, centralisme) i l'estat geogràfic en què es troba un estat (estat-tampó, ciutat-estat, etc) de la seva condició de facto política (estat-fallit, estat ocupat o intervingut, etc).

1No es regixen pel sistema d'estat-nació perquè el mateix sistema els exclou.

Els actors en geopolítica[modifica]

En geopolítica, l'actor és un grup, un individu o una organització que es determina per la seua acció i que mitjançant aquesta mateixa acció juga un paper o rol dins els assumptes de geopolítica. Les accions dels actors en geopolítica no es limiten al territori propi sinó que sobrepassen les fronteres internes amb interaccions sobre les d'altri. Els actors gaudixen de certa autonomia i estructura. Cosa que els permet prendre decisions a través de les seues accions.[6]

Per als deixebles de Hobbes o Maquiavel, l'Estat és l'únic actor i la resta de rols provinents d'associacions i altres grups són actors secundaris. Actualment aquesta visió de les relacions internacionals ha quedat caducat atès que existixen actors amb un rol o paper igual o més important i decisiu que els estats. Per això s'atorga a l'estat un lloc privilegiat en geopolítica però no se subordina ningú a l'acció d'aquest.[6]

Vet ací la llista més acceptada en geopolítica:[6]

  • L'Estat, bé quina siga la seua forma i/o estatut
  • Les organitzacions internacionals no governamentals
  • Les organitzacions internacionals governamentals
  • Les empreses multinacionals, trusts o amb capacitat de decisió i afectació sobre altris
  • Els col·lectius locals i/o regionals

Una organització internacional no governamental pot ser perfectament una xarxa o organització de terrorisme islamista autoproclamada estat, com ara l'Estat Islàmic. També es pot considerar com a actor internacional empreses com ara la FNAC, Amazon, Netflix, McDonald's, AliExpress o Apple. És així perquè malgrat que Google i Microsoft haja estat sancionat diverses vegades als tribunals europeus per polítiques monopolístiques, només el fet d'haver de promoure lleis contra aquestes polítiques al parlament europeu, així com emprendre un procés judicial contra aquestes, tot plegat evidencia que els estats no tenen realment poder sobre les multinacionals i aquests actuen amb certa llibertat, fins i tot poden imposar criteris o no complir les Lleis d'un estat.

Nota: cal no confondre l'actor amb el factor. Els factors en geopolítica són els elements que porten els actors a jugar rols determinats i accions determinades.[6]

Els actors interaccionen entre ells i malgrat que s'acostume a pensar el contrari, la interacció pot tenir dos tipus de naturalesa:[6]

  • Interacció de conflicte
  • Interacció de cooperació

En efecte, dos actors poden no fer-se la guerra entre ells i per això cal considerar relacions de cooperació. Aquestes alhora poden ser d'estricta cooperació o participació. És a dir, malgrat que un Estat, per exemple, es declare neutral o no cooperant, en realitat coopera en mostrar-se no cooperant, és a dir, presenta una actitud de relació que malgrat caracteritzar-se per la no cooperació, està en qualsevol cas participant per una actitud d'aïllament intencionat.[6]

La interacció conflictiva o cooperativa comporta l'establiment d'estratègies. Dins una relació de cooperació pot haver-hi obligació d'entendre's atès que hi ha interdependència entre els actors que participen d'una situació geopolítica concreta. És el cas de l'afer belga en què Holanda es veu més aviat condicionada per una interdependència amb els Estats Units i el Regne Unit, així com la part valona de Bèlgica es veu condicionada per una interdependència amb França.[6]

El poder, imperi i política[modifica]

Vegeu també: Política, Poder, Imperialisme, Totalitarisme, Orde, Orde mundial, i Hegemonia
Representació dels elements que impliquen el poder mitjançant una reconstrucció en Playmòbil. L'home asfixia una dona mentre un càmera filma sota les ordres d'un director. Imatge simbòlica dels conflictes en geopolítica sota una vessant de realpolitik.

Als mèdia s'hi veu regularment termes com ara potència, superpotència, potent, poder o gran potència. Tots aquests mots fan referència al poder i la seua relació amb la política. Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans el poder és la "capacitat física, mental o moral de fer una cosa"[7] i, per tant, quan es parla d'Estat potent o amb poder, es referix a un actor geopolític que té capacitat per fer alguna cosa. Aquesta noció és l'una de les bases més importants de la geopolítica perquè l'existència actors en geopolítica ve condicionada per la seua potència, és a dir, el seu poder.

El poder i la seua relació amb l'espècie humana ha estat estudiat àmpliament en antropologia, així com debatut en filosofia, i una aproximació a aquesta disciplina ens permet dilucidar les dinàmiques de cooperació i conflicte entre els actors de la geopolítica. En aquesta disciplina el poder es definix com la capacitat de privar de llibertat d'acció a altri i fer reconèixer aquesta capacitat. És el que s'anomena "autoritat". Hom imposa els seus criteris a un altre, tot privant aquest darrer de la seua llibertat sobre l'assumpte que concernix. Aquesta definició ens porta al camp de la filosofia i del contracte social teoritzat durant la Il·lustració. La societat contemporània industrial i amb estructura d'Estat liberal restringix la llibertat d'acció per garantir la llibertat de tothom.[8][9]

Aquesta teorització s'aplica de forma parcial a la geopolítica perquè els actors de la geopolítica no es mouen per l'interès d'altri, sinó més aviat per interès propi[8] atès que si existix la geopolítica, és perquè existixen els imperis. L'imperi, que és una ideologia totalitària, necessita imposar la seua voluntat per fer regnar les seues idees. El fet d'imposar-la ens presenta una relació de poder que pot mirar-se sota la lupa antropològica.

El poder s'associa normalment a l'agressió i aquesta es veu de forma pejorativa perquè coarta la llibertat d'hom mitjançant la imposició de la força. És allò que s'anomena regularment la raó de la força i que es contraposa a la força de la raó. L'espècie humana competix en el seu tarannà per la supervivència i degut a això, establix conflictes de poder amb altres membres de la seua mateixa espècie. Aquesta aproximació antropològica ens parla dels rols a la societat i malgrat això és parcialment incorrecta perquè lluny dels recursos per sobreviure, l'ésser humà també actua per ideologia. L'ésser humà actua efectivament per competició, desconfiança i glòria. El fet que existixen actors en geopolítica, en realitat respon a un esquema mental que és el d'atorgar comportament individualitzat a un grup organitzat. És així perquè des de la Revolució Francesa que es parla de l'Estat com a subjecte individual que respon a nom d'una col·lectivitat. Atès que aquesta col·lectivitat es constituïx d'humans, és lògic pensar que actua per desconfiança, competència i glòria. La primera ens explica l'existència de conflictes degut a estats que n'evaïxen d'altres per lucre, la segona ens explica l'existència de conflictes degut a estats que actuen per seguretat i la tercera, per tant, ens parla d'estats que actuen per reputació.[8][9]

Nota: quan hom parla de "grandeur" per descriure les polítiques colonials fa referència a la glòria i la competència d'uns estats sobre les poblacions d'altres territoris. Així, si durant el segle XIX Alemanya i Bèlgica busquen tenir colònies, així com Itàlia, és per tenir glòria i rivalitzar amb la "grandeur", és a dir, la glòria de França i el Regne Unit.

Són aquests tres elements els qui expliquen la cerca de poder i el seu manteniment. El poder és doncs una conseqüència de l'estat natural de l'ésser humà. Quelcom que s'hauria heretat dels primats els quals també presenten necessitat de vanagloriar-se, competir i desconfiar de l'altre. Traslladant tots aquests conceptes i anàlisis antropològiques a la política, tenim l'existència d'estats que cerquen poder i la geopolítica mira d'entendre quines són les estratègies, els perquès i els conflictes que se'n deriven.[8][9][10]

Bandera dels Estats Units, país que ostentà la superpotència durant el segle XX i XXI juntament amb el Japó, la Unió Soviètica i la Xina.

Per tot això, actualment, en geopolítica, es classifiquen els estats segons la seua capacitat de poder:[6]

  1. Superpotència
  2. Gran potència
  3. Potència
  4. Estats sense potència

Cal recordar així doncs que malgrat l'existència d'una Organització de les Nacions Unides, la realitat demostra que existixen graus de jerarquia. Quelcom que s'aprecia igualment en antropologia a les societats. Hom se sotmet voluntàriament a un superior per treure'n beneficis o bé s'hi sotmet a la força sense que això li siga un plaer.[8][9] Aquesta dinàmica que deriva de l'estat natural de l'home tornaria a trobar-se en òrgans com el Consell de Seguretat de l'ONU que actua per sobre les decisions de l'ONU mateixa. I, tot i així, al mateix Consell de Seguretat, per una qüestió de glòria i, per tant, de poder, alguns membres han demostrat que actuen sense el permís dels altres perquè tenen autoritat. Fou el cas de la Invasió a l'Iraq dels EUA així com la guerra d'Algèria del segle XX on s'hi demostra clarament que, malgrat el dret a autodeterminació del poble algerià establert per la Carta de les Nacions Unides, França decidix fer la guerra contra Algèria per petroli i glòria.

Tot plegat ens obliga a parlar dels diferents corrents en geopolítica que es poden resumir en tres grans grups,[6]

  • idealisme
  • realpolitik
  • pragmatisme

El realisme o realpolitik, terme que prové de dos vocables alemanys i que volen significar "política realista", promou o explica les relacions geopolítiques per una dinàmica bèl·lica i violenta. Se sostenta en la creença que l'home és per naturalesa violent i, per tant, en lloc d'encarar les relacions interiors i exteriors d'un estat amb idealisme, convé fer-ho més aviat d'una manera realista, és a dir, assumint que la realitat és violenta i que hom ha de fer-hi front, probablement no amb els mateixos mitjans però, en qualsevol cas, deixant de ser il·lusori i comprendre que de l'altra banda hi ha actors violents i que no es mouen per innocència o bondat.[6]

És a conseqüència de la Primera Guerra Mundial que s'abandona aquesta visió i es propugna la doctrina de Woodrow Wilson, president dels Estats Units. Aquest és el responsable d'haver introduït la política dita idealista. Es tracta d'evitar la guerra i tot conflicte violent a través de la paraula. En base a això, es creà la Societat de les Nacions Unides. Es tracta d'un parlament en què cadascun dels estats que hi seuen haurien de resoldre els seus diferents amb la paraula i renunciant a recórrer a les armes. El corrent idealista veu doncs la geopolítica des del pacifisme però ha estat contestat després de la Segona Guerra Mundial.[6]

En efecte, per bé que l'ONU havia de continuar amb l'idealisme wilsonià, la realitat demostra que aquest idealisme no existix. Després del conflicte, altres guerres s'han estès pel món i l'òrgan no contribuí precisament a evitar-les. Per això, s'ha acabat donant lloc a la corrent dita pragmàtica que renuncia a la violència de la realpolitik però que també rebutja a la vegada la innocència de l'idealisme.[6] Fet i fet, aquests tres corrents són els qui han servit per explicar els conflictes al món i, des de l'acció dels estats mateixos, han estat doctrines aplicades. Si actualment regna la doctrina del pragmatisme és justament per evitar la realpolitik i l'idealisme a les relacions internacionals. A les classes de geopolítica de les universitats, doncs, es mira d'explicar les relacions internacionals partint del pragmatisme.

Explicats aquests conceptes, cal mirar d'esbossar els factors amb què els Estats miren d'obtenir poder. Tenir-los són un condicionant perquè els estats puguen gaudir de la posició de potència. Llistem-los tot seguit:[11]

  • Poder fort:
    • Capacitat militar
    • Serveis d'espionatge
    • Recursos naturals
    • Territori i població
  • Poder tou:
    • Capacitat econòmica
    • Capacitat diplomàtica
    • Coneixement i tecnologia
    • Capacitat de comunicació

Tot reprenent el pragmatisme, les polítiques de diversos actors, com ara els EUA, la Xina, França, Anglaterra, Rússia, Castella o Alemanya es mouen per aquests elements. Tot plegat perquè es procura glòria, competència i desconfiança. Pargmàticament es pot dir que són estats que tenen objectius imperials i, per això, les seues polítiques exteriors i interiors són imperials.

S'ha volgut diferenciar l'imperialisme continental -que es mouria per interessos terrestres- amb l'imperialisme marítim -que es mouria per interessos econòmics- però actualment de forma més pràgmatica s'ha conclòs que ambdós procuren les mateixes coses: poder fort i tou.[12] L'imperialisme és un concepte de totalitarisme que neix a Europa i es desenvolupa a altres continents com ara Amèrica, per bé que les polítiques internes i externes de la Xina durant l'Edat antiga i mitjana són perfectament equiparables a l'imperialisme. El concepte mateix de "Xina" és imperialista així com l'és el concepte d'Espanya, nacionalitat nord-americana o ciutadans dits americans, etc. L'Imperi es posa en pràctica d'anys ençà i remunta gairebé al Llevant i, concretament, a Mesopotàmia i l'Antic Egipte. Fou en aquests època que tinguérem els primers esbossos d'imperis.

Mapa de principis del segle XVII titulat originalment en llatí "Regnorum Hispaniæ nova descriptio", és a dir, Regne de la Hispània nova descripció; inclou les nacions gallega, portuguesa, aranesa, catalana i basca sotmeses a la castellana i la seua idea imperial dita "hispànica" representada sobre cartografia.

L'imperi és un concepte totalitari perquè mira d'imposar una ideologia mitjançant el poder tou o/i fort. El poder fort és totalitari en procurar el control d'un estat i totes les estructures. Esdevé una dictadura atès que concentra el poder dins una única elit o govern col·legial elitista. Fa recaure la seua imatge en una persona o/i en una ideologia.[12] És un exemple de poder fort la intervenció dels EUA a l'Iraq perquè hi procuraven imposar la seua ideologia mitjançant un control dictatorial, és a dir, totalitari de l'Iraq. Amb això s'aconseguia tenir accés al petroli sense haver de negociar-lo i pagar el preu corresponent en una dinàmica de mercat. És totalitarisme tou fer ús dels mèdia amb discursos pacifistes com ara una suposada existència d'armes de destrucció massiva i d'una dictadura a l'Iraq per envaïr el país amb les seues tropes a cop d'Aliança. L'imperi procura l'hegemonia, és a dir, imposar la supremacia d'una població sobre una altra. És el cas de la Guerra d'Algèria o l'obertura de canals de televisió de tipus expansius com ara France 24 o Russia Today. Tots dos són política fora i tova. La guerra d'Algèria pretenia mantenir el poder absolut de l'Estat francès sobre el territori i població algeriana amb les armes. L'objectiu era imposar-hi la seua ideologia per aconseguir-ne, de retruc, els recursos petrolífers. És igualment política imperial de tipus tova l'obertura de Russia Today o del periòdic digital Sputnik perquè mira d'imposar la ideologia de l'estat rus amb notícies edulcorades o presentades amb unes prioritats volgudes, dins d'un tractament sensacionalista, i a consciència, així com es podria apreciar a France 24, tot i que no s'hi veu objectivament un tractament sensacionalista, fet que sí s'aprecia a la CNN World. De les polítiques toves de tipus imperialista neixen termes com afrancesar, russificar, americanitzar, castellanitzar, etc.

Nota: el projecte hispànic és una altra mostra d'imperialisme atès que mira d'imposar la ideologia pancastellana a través de l'hegemonia. Així, el projecte pancastellà celebra tots els anys el Dia de la hispanitat -originàriament anomenada Dia de la raça hispànica i avui encara dia nacional d'Espanya- i, alhora, mira de promoure polítiques genocides territorials com lingüístiques de cara a les nacions catalana, basca, gallega, portuguesa, andorrana, així com argentina, xilena o peruana.

Si a escala més local, l'Estat pot mirar d'imposar-hi un ordre, dins una escala més global, dintre de l'imperialisme, l'Estat mira d'imposar un ordre mundial. Així, quan a la premsa es parla del "nou ordre mundial" evoca de forma més eufemística la competència entre diversos imperis per imposar el seu poder i hegemonia a la resta del món. És el cas de la competència que es lliuraren la Xina, França, Anglaterra, Rússia i els Estats Units tot just al començament del segle XXI.

La guerra en geopolítica[modifica]

Vegeu també: Conflictologia, guerra, i conflicte

La guerra és un fenomen vell com l'ésser humà mateix. L'ésser humà pareix ser l'una de les poques espècies que infligix tortura o mort als seus mateixos membres. L'origen dels conflictes i de la guerra ha estat tractat des de l'antropologia, la sociologia o la filosofia. La combinació de ciències pures amb antropologia han aconseguit provar abastament que l'ésser humà hereva la guerra dels primats. L'observació de ximpanzés per part de la primatòloga Jane Goodall demostra que els ximpanzés maten per poder, ambició, etc, fent-ne fins i tot una forma d'imposar-se a la resta del grup. La guerra entre ximpanzés pren forma d'estratègia organitzada i pensada prèviament. Molts ximpanzés mostren en l'acte de matar o fer la guerra a algú altre de la seua espècie certa alegria de superioritat. Així, tot partint de la teoria darwinista, l'home presenta les mateixes actituds que els primats. L'home aconseguix i tot matar per plaer tal com ens ho demostren les restes deixades de l'Imperi romà amb els espectacles al Coliseu. En sociologia es mira d'entendre la guerra a escala de les societats industrialitzades mentre que la filosofia mira de comprendre o respondre al per què de les guerres. Kant i Spinoza foren dels primers filòsofs a considerar que la guerra és un comportament que caracteritza l'ésser humà. Una primera hipòtesi és doncs de veure la guerra com a quelcom d'inherent a l'ésser humà i, per tant, inevitable. Dins el camp de l'economia, Malthus emeté la teoria segons la qual la guerra existix de forma natural com a mecanisme d'autoregulació de la demografia mundial. Herbert Moller, per la seua banda, pensa que la guerra és una forma per a l'ésser humà d'apaivagar les seues impulsions agressives, associades sobretot al gènere masculí. Aquesta teoria es vincula al pensament filosòfic que veu la guerra com a quelcom d'inherent a l'ésser humà. Però, encara en filosofia, s'emet igualment la teoria que la guerra existix perquè existixen estats. Els estats són l'origen de les guerres. És en Thomas Hobes qui principalment fa desenvolupar aquest punt de vista. Altres, en canvi, veuen la guerra com una forma de gestionar els recursos naturals del món. L'home provocaria guerres perquè pretén amb aquestes apoderar-se de recursos aliens.[13][14][15][16] Tot amb tot, la geopolítica és presenta com la teorització de la guerra i, per tant, tenim una sèrie de conceptes que en són propis.

Definició: la guerra és en definició estricta un conflicte armat entre com a mínim dos grups[13]

La guerra pot fer-se físicament o psicològicament. En geopolítica, es diferencien dues estratègies de guerra:

El primer consistix a fer la guerra per mitjans no físics. És un exemple de guerra tova la guerra comercial entre el Japó i Corea o entre els Estats Units i la Xina. També és guerra tova l'ús de l'esport, de la música, la literatura, la llengua, la televisió, el cinema, etc, per imposar la mentalitat d'un imperi. La població no se n'adona realment de la imposició perquè és psicològica. Així doncs l'estratègia d'expandir canals de televisió estatunidencs a altres països amb contingut únicament estatunidenc però traduït és una manera de fer guerra atès que els Estats Units aconseguixen d'aquesta forma imposar els seus punts de vista i cosmovisions a la societat receptora. També és guerra tova obrir canals de televisió de notícies a altres països amb punts de vista propis com ara l'obertura de l'RT, DW, Euronews, CNN Wolrd News, BBC Wolrd News, France 24, France Info, Africanews, i24News, Al Jazeera, etc. És un altre exemple de guerra tova voler imposar el seu idioma als països veïns amb l'objectiu de divulgar el poder propi sobre els altres, així com s'aprecia a la política lingüística dels Estats Units, França, Castella o Rússia, fins i tot la Xina o el Japó.[17]

Nota: una guerra tova es guanya amb psicologia. Malgrat que la Segona Guerra Mundial finalitza sobretot i mercès al revés de l'Estat alemany feixista contra Rússia, a Occident la majoria de la població pensa que fou mercès als Estats Units que la guerra fou guanyada. Aquesta percepció prové del soft-power estatunidenc. La divulgació massiva i sistemàtica de pel·lícules, sèries de televisió i documentaris que parlen insistentment de la heroïcitat, la intervenció i la força dels EUA a la guerra, fa pensar que efectivament la guerra es guanyà sobretot mercès als Estats Units sense tenir en consideració el desenvolupament de la guerra a partir del fracàs en terres soviètiques de l'armada alemanya.[11]

El poder fort és la vessant sagnant de la guerra. Consistix a desplaçar armes per matar població i rivals polítics percebuts com a enemics. El poder fort és molt mal percebut per les poblacions que el patixen atès que provoca morts. El hard-power és essencial per al domini d'un imperi sobre el món. La força bruta aconseguix fer callar poblacions senceres. D'aquesta manera, França, els Estats Units, Espanya o Rússia tenen una mica per tot el globus terrestre diverses bases militars que són punts focals amb què s'intenta desenvolupar tota la política exterior imperial. La mateixa actitud es trobaria a la Xina o el Regne Unit, entre altres països. Les bases militars servixen per mantenir un control territorial en regions alienes. Una guerra no tova s'acostuma a guanyar per la capacitat militar, és a dir, quantitat i qualitat.[17]

Nota: la problemàtica nuclear que envolta l'Iran, l'Aràbia Saudita i els Estats Units amb els seus aliats és més psicològica que física. Però permet parlar de la quantitat i qualitat. Si, efectivament, els Estats Units no fan la guerra contra Corea del Nord o el món àrab no s'atrevix realment a fer la guerra física contra Israel, simplement és perquè Corea del Nord com Israel posseïxen l'arma nuclear. S'establix així doncs una guerra més psicològica que física. Qui té doncs en possessió la quantitat i qualitat armamentística (ex.: l'arma nuclear) aconseguix imposar-se, no és envaït, etc, perquè totes dues juntes fan guanyar la guerra a l'enemic. Les desfetes més importants a la història de la guerra provenen de la quantitat i qualitat armamentística.[11]

L'estratègia en geopolítica[modifica]

Les dues entrades del diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans permet aproximar-nos a les estratègies en geopolítica. Segons el diccionari, l'estratègia és la "ciència de projectar i dirigir les grans operacions militars" i, també, l'"art de coordinar les accions i de maniobrar per tal d'aconseguir una finalitat".[18] Parlar d'estratègies és doncs necessari i requerix igualment parlar d'objectius. Els objectius en geopolítica han queda definits a l'apartat de "poder, imperi i política" però tot així caldrà tenir-los en consideració per abordar les estratègies perquè aquestes responen als objectius.

Existixen estratègies molt diverses per portar a terme uns objectius. En geopolítica, de forma recurrent, se n'ha utilitzat un lot i que tot seguit es llista:[19]

  • La intimidació (ex.: fer abatre un avió ucraïnès com a represàlia per la mort d'un líder islamista a l'Iran)
  • Cercar i contracercar (ex.: l'estratègia d'Obama amb la Nova Ruta de la Seda)
  • Apunyalament per l'esquena; és a dir, cloure contractes de no agressió o amistat per tot seguit, quan convinga, adoptar l'estratègia contrària (ex.: Alemanya i la Unió Soviètica a la Segona Guerra Mundial)
  • Empobrir i debilitar el teu veí (ex.: Occident amb les seves polítiques sobre l'Àfrica i els seus recursos)
  • Simular i dissimular (ex.: fer veure que ets ecològic o que et preocupa la supervivència de les llengües al món)
  • Fomentar la divisió (ex.: Acords de Sykes-Picot)
  • La dominació indirecta (ex.: fes ús del cinema o de l'esport)
  • Aprovar i fer un ús conscient de la Llei en favor teu i en contra de l'altre (ex.: Espanya contra el dret a autodeterminació del País Basc i Catalunya)
  • Fer-ho tot en pròpia persona i no delegar res
  • Crear enemics inexistents (ex.: els EUA amb Rússia o Espanya amb Veneçuela)
  • Crear contrapesos (ex.: potenciar l'economia i la difusió cultural del castellà per mirar de rebatre el domini anglosaxó)
  • Mentir (ex.: Donald Trump i el canvi climàtic)
  • Fer ús de les masses i imposar un pensament únic (ex.: França, Espanya o Alemanya i el seu panorama mediàtic)
  • Crear conflictes dins l'espai de l'enemic (ex.: potenciar el conflicte de Hong Kong per debilitar la Xina), etc

Dins les estratègies és important tenir un pensament únic a dins del mateix estat i per això governs de tota mena miren de controlar els mèdia. Una població nombrosa que pensa de la mateixa manera, reforça les polítiques imperials atès el poble dona el vist-i-plau al governant per infligir la seua hegemonia sobre l'altre. És el cas del panorama mediàtic a Bèlgica, el Regne Unit i França durant les descolonitzacions. A tots tres territoris, els mèdia feien una exaltació de les seues colònies i s'hi difamava els governs de les colònies contràries. Així, per exemple, la premsa britànica lluïa en mostrar les desgràcies que el govern francès infligia als pobles colonitzats mentre que no mostrava les seves, així com la premsa francesa, per la seua banda, mostrava les desgràcies que el govern britànic infligia als inidis, pakistanesos, etc, i evitar, així, de parlar de les seues. Aquesta actitud és pròpia d'una política interna pensada per fer política externa. La política interna com externa d'un estat poden anar moltes vegades juntes perquè l'una té repercussió sobre l'altre així com l'altre té repercussió sobre la primera.

La pau i les seues formes[modifica]

En geopolítica s'ha de considerar la pau perquè, després de la guerra, hi ha pau i, la pau, es pacta fins i tot quan s'imposa a l'altre. A la vegada, els imperis han aconseguit imposar la pau a través de la guerra i establir la pau en plena guerra. La guerra justa és precisament l'eix sobre el qual es justifiquen els conflictes en geopolítica. Hom concep la guerra com un fet anormal, i, per tant, la pràctica de la guerra és per tenir la pau. Per tant, s'esbossen i tot varis tipus de pau:

  • la treva, que és una pau momentània dins d'una guerra
  • les "operacions de manteniment de la pau, que és la perllongació de l'ocupació d'un poble per mantenir-hi la pau
  • la pau en sentit estricte

Els conflictes en geopolítica impliquen igualment parlar de les condicions de pau quan aquestes sorgixen. Permeten cloure un dossier d'anàlisi i de vegades comprendre el desenvolupament d'un altre conflicte que sorgix per la pau establerta en un conflicte anteriorment ocorregut.

Temàtiques i juguesca[modifica]

El concepte de juguesca[modifica]

Representació d'una taula d'escacs a grandària gegant.

En geopolítica el terme juguesca fa referència als què d'embulls que envolten una problemàtica geopolítica. És a dir, concernix les variables que interactuen i que mostren els desafiaments o reptes no sempre visibles en un conflicte. El terme de juguesca fa evocar moltes vegades en l'imaginari de la persona un taula d'escacs. Els actors d'aquesta taula d'escacs tenen cadascun uns objectius i unes estratègies. Vist que la geopolítica és de connotació militar pel seu origen, hom pot veure la juguesca (repte, desafiament, què d'embull) com el repte amagat o entredit, fins i tot sobreentès, que uns jugadors (actors) d'escacs porten en una partida en concret. Actualment la geopolítica els explica, no contribuïx a exacerbar-los.

Vegeu també: Referèndum sobre l'autogovern de Groenlàndia de 2008

Un exemple de juguesca és comprendre allò que s'amaga rere les declaracions de Donald Trump sobre Grenlàndia. En efecte, a l'agost del 2019, el president dels Estats Units, Donald Trump, proposà a Dinamarca la venda de Grenlàndia al seu país. Aquesta notícia que aparegué als mèdia[20] d'arreu del món porta doncs una juguesca rere seu: el control del petroli grenlandès.

Arrel del canvi climàtic o alteracions climàtiques, antics blocs de gel continentals de l'Antàrtic comencen a desaparèixer i, de retruc, diversos estats, com ara Rússia, la Xina i els Estats Units miren de controlar el possible camí marítim que hi comença a néixer amb l'objectiu d'explotar-ne els recursos naturals, sobretot petrolífers. Groenlàndia o Grenlàndia és justament una colònia danesa nodrida en petroli. L'Estat danès ha reformat la Constitució del seu país per reconèixer que les poblacions grenlandeses foren colonitzades i que constituïxen una nació, raó per la qual se'ls atorga el dret a autodeterminar-se en cas de voler-ho. Però, tanmateix, d'ençà la reforma constitucional el dret a promoure un referèndum d'autodeterminació encara no s'ha portat vinculantment a terme. Això és així perquè Grenlàndia és un territori àrid i el govern grenlandès mira de trobar la manera d'autosuplir-se un cop haja aconseguit la independència. Lluny doncs de la consciència que pren Dinamarca sobre els efectes de la colonització sobre altres poblacions, en aquest cas, la grenlandesa, s'hi juga, d'ací el terme juguesca, un control del petroli. Per tot plegat, rere la notícia sobre Donald Trump, hi ha què d'embull: el control del petroli grelandès.[21][22][23]

Temàtiques habituals de la geopolítica[modifica]

En geopolítica s'han tractat diverses temàtiques i seguïxen aparèixer-ne d'altres segons les polítiques dels estats. Són en realitat una explicació de la política interna i externa d'un estat.

Llistem tot seguit algunes temàtiques recurrents:

  • reptes demogràfics lligats al creixement de la població mundial
  • reptes humans lligats als fluxos desordenats de poblacions, migracions no controlades, etc
  • els reptes derivats de l'imperialisme com ara la continuïtat de les llengües existents a món, els processos d'independència de Catalunya o Escòcia, fins i tot de Quebec o Groenlàndia
  • els reptes derivats de les colonitzacions com ara el terrorisme islamista
  • els reptes derivats de la globalització com ara la formació de ciutats globals, pols econòmics i tecnològics urbans, etc
  • els reptes derivats de la gestió de les matèries primeres al món com ara el cas grenlandès o les bel·leïtats EUA-UE/Iran
  • els reptes derivats de les alteracions climàtiques com ara l'accés a l'aigua com ara Etiopa/Eritrea/Sudan/Sudsudan

L'estudi i eixos d'estudi[modifica]

Per estudiar assumptes de geopolítica, en diverses biografies, l'Yves Lacoste desenvolupa tres conceptes clau sobre els quals hauria de rodar tot tipus d'anàlisi dit geopolític:[24]

  • l'ús de la diacronia (evolució a través del temps)
  • l'ús de la diatopia (evolució a través l'espai)
  • l'ús de la representació gràfica

Nota: la cartografia és doncs important en geopolítica perquè en el seu estudi hom construïx representacions, les quals servixen per explicar assumptes, conflictes, etc.

L'estudi de la diacronia és l'anàlisi d'una situació, d'una cultura o d'una població a través del temps, tot incloent-hi llargs períodes. Exemple: l'evolució, l'expansió i el retrocés dels celtes.

L'estudi de la diatopia és l'anàlisi d'una situació a diferents escales cartogràfiques (anàlisi multiescala). Es pot examinar doncs els desplaçaments, la gestió, el consum i el gust de l'aigua i/o dels cargurants a partir d'una propietat personal (habitació, jardí) fins a escala planetària passant per barris, regions i altres tipus d'aglomeracions o divisions territorials, fins i tot per espai rural, graus administratius, etc. Un exemple d'això és l'estudi dels països que engloben el MERCOSUR o la Unió Europea.

El concepte de representació en geopolítica residix en l'anàlisi de conceptes que involucren una persona o diversos grups (ex.: ètnies, estats, presidents, etc). Es diu que es mira de representar els elements i grups sobre cartografia, tot explicant la juguesca rere un assumpte geopolític. Això comporta moltes voltes fer anàlisis diacrònics i diatòpics.

Nota: un exemple aplicat d'estudi en geopolítica són les emissions de televisió del programa Le dessous des cartes del canal de televisió panfranco-alemany ARTE. És una aplicació clara de diatopia, diacronia i representació.

Un tipus d'aplicació a problemes geopolítics, però que podria considerar-se esbiaixat, és l'anàlisi que fa Michel Foucher a Fragments d'Europe del terme patriotisme. Mira de definir concepte de patriota segons pensa que es concep a diversos llocs d'Europa. El patriotisme seria, segons que explica, un concepte territorial (es compta el territori, els recursos, el patrimoni) per als països nòrdics d'Europa mentre que seria "comunitari" per als països i pobles del mediterrani (es compta el territori identificat a un origen grupal) a la vegada que estaria lliegat a un acloriment religiós per a altres altres països (ex.: Bòsnia-Hercegovina, Irlanda i Anglaterra, etc). Per a alguns, aquest tipus d'anàlisi mira de justificar que Kossove és una regió i no pas una nació, de forma a donar justificants a la política imperial sèrbia i russa. És així perquè diu que Kossove o Macedònia del Nord es mouen per un patriotisme "regional".

Nota: aquesta teorització del patriotisme és el que justifica posteriorment el tracte que la premsa francesa, per exemple, infligix a Eritrea quan aborda el conflicte migratori i dictatorial que sacseja Etiòpia i Eritrea. En efecte, Eritrea es presenta com a "regió" i no nació emancipada d'Etiòpia sota un règim dictatorial, tot volent donar per entès que no és una nació, sinó un estat artificial nascut de la voluntat d'un grup reduït de governants que hi han instaurat una dictadura.[25] Casos similars poden trobar-se en el tractament que la premsa russa infligix a Kossove.

La geopolítica com a estri en mans d'Estats dona justament l'aspecte que procura Michel Foucher mentre que la geopolítica com a disciplina universitària que vinga a explicar els conflictes al món hauria de donar la cara que presenten els programes d'El Món a TV3 quan foren presentats i dirigits per Xesco Reverter. El primer és aplicació de la geopolítica per justificar polítiques imperials, el segon seria pedagogia sobre els conflictes que assoten el món. Aquests són els eixos en geopolítica: ús pedagògic o ús no pedagògic.

A la història, la geopolítica només feia part de l'àrea no pedagògica i estava exclosa del públic general. Avui dia, sobretot a l'entrada del segle XXI, la geopolítica s'ha estès a tot arreu, principalment als mèdia de països francòfons, perquè hi ha una necessitat d'explicar els conflictes del món de manera comprensibles i sense políticament correctes a la població. El segon eix, el pedagògic, és doncs força nou. En conseqüència, ha eixit una mica per tot arreu diversos llibres divulgatius de geopolítica. Aquest segon eix mira de presentar els conflictes al món sota la denominació de "geografia política" perquè el terme "geopolítica" té unes connotacions militars que fan pensar en l'exposició d'una estratègia militar al públic, és a dir, militaritzar el públic, preparar-lo per una guerra, tal com s'havia apreciat a l'Alemanya de l'entre-guerres o d'abans la Gran Guerra.

L'enfonsament del mur de Berlín, l'aparició de noves potències globals, justificà a ulls de la premsa francesa principalment, articles, programes i emissions de geopolítica per tornar els conflictes globals més comprensibles. De retruc, s'ha incorporat la geopolítica a les universitats. La geopolítica inclou necessàriament l'estudi de la diplomàcia i les relacions internacionals. També implica l'estudi de la història, a voltes d'antropologia, de lingüística, de dret i política.

Estudi a escala xica i contrastada[modifica]

Estudiar l'existència d'estats minúsculs com ara Luxemburg permet dilucidar amb més contrast les polítiques imperials i les teories que se'n deriven per justificar-les. Luxemburg és un micro-estat que tot al llarg de la seua història ha vist com Bèlgica, Alemanya i França li han anat prenent territori. A la vegada Luxemburg ha estat al capdavant de l'entramat reial de les monarquies europees. Per això, certament, aconseguix un estatut més o menys estable, el qual li permet ésser independent.

Els microestats acostumen a existir per polítiques imperials contradictòries. Cap dels actors aconseguix realment adoperar-se'n i per això existixen. Més i tot, permeten revelar la cara de l'imperialisme perquè aquest lluita per la seua possessió encara que el territori siga minúscul, sense interès econòmic i/o polític, revela de la naturalesa de l'imperi. De fet, molts micro-estats són volguts per recolzar de manera més o menys explícita els projectes imperials de les potències. D'alguna manera són una vàlvula dels més grans.

Les poblacions que hi viuen, viuen molt malament les polítiques imperials i aproximar-se'n permet contrastar i força l'etnocentrisme de les potències que pel seu monolingüisme i el seu etnocentrisme no permeten veure altres punts de vista, aquell que expressen els pobles sotmesos a les seues polítiques. Apropar-se doncs a la geopolítica, és també sinònim de mirar els petits com els grans. A tots dos trobem explicacions dels conflictes. Així, una aproximació a les guerres del Golf, convindria fer-se des dels estats petits, com des dels grans. Partit de tots dos, hom pot mirar de tenir quelcom de més contrastat.

Doctrines geopolítiques[modifica]

La doctrina i la contradoctrina[modifica]

Un cop establerts els objectius, els Estats empren diverses estratègies, el resultat de les quals dona uns ensenyaments. Alhora quan es presten a elaborar les estratègies per atènyer els seus objectius, els estats es veuen forçats a elaborar teories o teoritzar casos pràctics. La doctrina és això, un conjunt d'ensenyaments, teories, veritats i opinions que es defensen des d'una persona o un grup de persona.

En geopolítica la doctrina és el conjunt del pensament sobre el qual es vertebra la política imperial de l'Estat que la posa en pràctica. A la història els diversos Estats que han portat a terme les seues polítiques geogràfiques, han posat en marxa tot una sèrie de doctrines més o menys sabudes, les quals han estat recolzades o teoritzades abans de fer-se públiques per estrategs. Foren estrategs Marazin o Confuci, tot i que no només.

Existeixen casos en què els pobles afectats, és a dir, sotmesos a aquestes doctrines o imperialisme, han elaborat les seves pròpies contradoctrines. És el cas d'El Manual Digest. Es pot parlar de contradoctrina perquè a través d'una doctrina, es va mirar de defensar-se d'una altra doctrina, en aquest cas la doctrina emprada pel Cardinal Richelieu al servei de l'Estat francès. Les contradotrines permeten revelar les doctrines dels Estats imperials.

Les doctrines són una forma de planificar la vida de les persones que viuen dins com a fora de l'imperi. L'Imperi necessita controlar-ho tot perquè té por a tenir quelcom fora de control que faça caure el seu lideratge. Per aquest motiu fa servir diferents doctrines que no deixen de ser estratègies per controlar el present i mirar de fer-ho igualment amb el futur. La planificació és doncs darrera de la doctrina i aquesta és de bell antuvi l'expressió d'un poder totalitari que mira de controlar-ho tot per mantenir-se al poder.

Llistat de doctrines imperials[modifica]

Vegeu també: Geoestratègia
  • Doctrines asiàtiques o euroasiàtiques:
    • Continentalisme
  • Doctrines estatunidenques
    • Doctrina Monroe (1823)
    • Destí manifest (1840)
    • Doctrina de la porta oberta (1899)
    • Doctrina del Big Stick (1901)
    • Advocacy policy (1980-ara)
    • Corollaire Roosevelt (1904)
    • Doctrina Wilson (1918)
    • Doctrina Estrada (1930)
    • Doctrina Powell (1990)
    • Doctrina Clinton (1990)
    • Doctrina Bush (2004)
    • Doctrina de la guerra justa (2004)
    • Cinema de seguretat nacional
    • Doctrina dels fets alternatius
    • Doctrina de l'enemic invisible
    • Teoria dels dominós
    • Resolució Vandenberg
  • Doctrines russes:
    • Doctrina Medvedev (2008)
    • La Mare Rússia
    • Coexistència pacífica
  • Doctrines turques:
    • Cap problema amb els veïns (2002-ara)
  • Doctrines angleses
    • El Gran Joc
    • Per dominar el futur, cal controlar el passat
    • Nosaltres som els qui fem funcionar les coses
    • Discurs del progrés
    • Discurs del laberint
    • Paternalisme

Manuals d'estrategs[modifica]

  • Espanya
    • Maquiavel; El príncep
  • França
    • Cardinal Richelieu; Testament polític, Els papers de política interior,
    • Emmanuel de Martonne; Traité de géographie physique : Climat, Hydrographie, Relief du sol, Biogéographie, Choses vues en Bessarabie; Les Alpes : une Géographie générale; Géographie aérienne
  • Xina
    • Confuci; Analectes
  • Rússia
    • Alexander Dugin; Fonaments de la geopolítica: Pensament espacial,
  • Estats Units
    • Francis Fukuyama; El final de la Història i l'últim home, Identitats
    • Samuel P. Huntington; El xoc de les civilitzacions i la reconstrucció del món

Altres manuals[modifica]

  • Antoni Fiter i Rossell; Manual Digest
  • Tzvetan Todorov; La por cap als bàrbars

La crítica a la disciplina "geopolítica"[modifica]

Caricatura que critica les polítiques de l'Imperi britànic sobre l'Índia. 1780, Nara.

Des de postures crítiques amb la geopolítica, com ara el marxisme, se subratlla que, en comptes de disciplina científica pròpiament dita, es tracta bàsicament d'una construcció ideològica obscurantista, irracionalista i eurocèntrica, al servei de l'imperialisme, avui com abans. Segons aquests corrents crítics:

  • La geopolítica tendeix a un reduccionisme geografista extrem que es presenta com a fet inqüestionable i que desdenya les explicacions històriques, socioeconòmiques i politicoideològiques com a "ideologia" o autoengany.

Ex.: voler veure el Brexit com una qüestió d'egoisme imperial o el moviment independentista català com a producte d'egoistes que no volen compartir les seves riqueses amb els altres. O, a la vegada, voler veure la reforma constitucional danesa per una presa de consciència sobre les conseqüències del colonialisme sobre la població grenlandesa i, també, veure la partició belga com un assumpte sorgit d'un brot sobtat de racisme dels flamencs contra els valons. S'hi reduïx tot a res més que unes qüestions econòmiques o bondadoses pel cas grenlandès sense prendre en consideració fets històrics com les ideologies imperials rere el projecte hispànic o belga, fins i tot sobre el projecte neoliberal dit Unió Europea.

Segons la geopolítica, doncs, els conflictes entre estats o blocs d'estats, les opcions estratègiques dels règims, les grans tendències principals observables a cada època, etc., no es deurien pas a motius socioeconòmics ni político-ideològics, ni respondrien a la voluntat dels homes en condicions històriques concretes, sinó que, en darrera instància almenys, serien el resultat inevitable d'una sobredeterminació geogràfica de caràcter ahistòric i fatal.

  • D'aquesta manera, la geopolítica oculta les motivacions reals de l'imperialisme de les grans potències, juntament amb l'explotació de classe que hi subjau, i impedeix entendre la realitat i, doncs, canviar-la en un sentit progressista.

Ex.: la vessant que adopta actualment l'escola francesa de geopolítica sobre el manteniment de les llengües existents al món té la seva doble doble cara. Així, per exemple, s'explicita com les llengües perden terreny davant de l'anglès, idioma de l'Imperi estatunidenc, en contra de llengües com el francès, el castellà o l'alemany. S'arriba a classificar les llengües en "llengües grans" o "llengües locals". De forma implícita, així mateix ho mostren els mèdia que han tractat la qüestió, es dilucida una preocupació per la varietat lingüística del planeta, si no fos perquè els mateixos mèdia francesos que tracten la qüestió es neguen a traduir els seus canals expansionistes a llengües no associades a imperis: Africanews només s'ha traduït al francès i anglès, ARTE no traduïx al català, albanès o sami. Alhora utilitzen termes que n'evidencien el tracte diferencial: llengües grans, llengües locals, llengües regionals, llengües nacionals, llengües útils, etc. Així, rere l'etiqueta ecològica amb les llengües, hi ha un reforçament de les polítiques imperials de l'Estat francès i aquest, sobre el terreny, les aplica: promoure l'aprenentatge del francès, del castellà, de l'alemany o de l'italià, però no del bretó, el cors, el portuguès o l'estonià, difondre el francès amb l'Aliança Francesa en territoris amb una situació crítica per la superviviència de les llengües pròpies de la població. Es tracta d'utilitzar la geopolítica per evidenciar la maldat dels Estats Units i no parlar de la seua. Vegeu-ne més a Minority Safepack

  • El contingut de la geopolítica és especulatiu i indemostrable; cada escola nacional ha construït la teoria d'acord amb els interessos estratègics propis, no pas d'acord amb l'observació de la realitat.

Ex.: es pot criticar que l'escola de geopolítica francesa actual vulga diferenciar un nacionalisme dit "central" i un nacionalisme dit "perifèric" a Espanya. Es tracta d'un discurs cívic amagat d'etnicisme provinent del nacionalisme ètnic pancastellà i que diu haver-hi nacionalismes perifièrics.[26][27] Dins el lot dels "perifèrics" hi trobem un suposat nacionalisme extremadureny, muricià o andalús que voldria la independència d'Andalusia, Extremadura o Múrcia. La crítica apareix doncs pel fet que s'utilitza la geopolítica com a eina per reforçar les polítiques imperials atès que és el mateix discurs que branda Rússia per annexar-se Ucraïna, Bielorússia o Moldàvia. Aquest definició de "nacionalismes" a Espanya pretén reforçar la ideologia pancastellana perquè la construcció de les fronteres i de l'imperi francès es fonamenten sobre la mateixa base que el pancastellanisme o parcialment sobre aquest. La presentació d'aquest tipus de discurs és tendenciós i a la vegada no permet al públic francès, que només parla francès, tenir quelcom de més contrastat i més proper a la realitat. Tota hostilitat contra bascs i catalans esdevé vàlida. (Vegeu La Qüestió d'Andorra).

  • Totes aquestes característiques són compartides per la totalitat d'escoles geopolítiques; la doctrina geopolítica d'un Mackinder o d'un Mahan no era pas millor que la dels nazis, en cap sentit.

Ex.: la irrupció de la geopolítica als mèdia francesos té la seva doble cara. Degut a les guerres del Golf que emprengueren els Estats Units i a l'ascens de la Xina com a potència econòmica al món, a França s'hi veu l'ocasió perfecta per prendre el lloc dels Estats Units i transformar-se en l'imperi, si ja no l'és, superpotent al món; únic per descomptat. Així, a partir de la dècada dels 2000 hi ha una divulgació constant de la geopolítica als països francòfons. Allà s'hi mostra dia rere dia com els Estats Units desenvolupen les seues polítiques imperials, analitzades sota totes les vessants possibles. La sobreexposició de l'imperi estatunidenc permet no parlar del seu propi imperi i les polítiques imperialistes de l'estat francès. La mateixa actitud es trobà amb l'Alemanya pangermanista contra França.

  • És cert que la geopolítica fou abandonada perquè arrossegava la fortor de sofre que hi havia abocat el nazisme; però, en realitat, la fortor de sofre és consubstancial a la geopolítica, i és precisament aquesta la causa de la seva rehabilitació: és una branca de la rehabilitació de l'imperialisme clàssic, de l'eurocentrisme i de l'assalt a la raó.

Ex.: el debat sobre el "nou ordre mundial", del món "bipolar", de l'ascens de la Xina i la rivalitat amb els Estats Units i/o Occident, de les "noves ciutats mundials" com ara Singapur, Dubai o Xangai, etc

De totes totes, la geopolítica ha estat criticada abans com avui. Hui dia la geopolítica s'ha estès i hom parla de geopolítica de manera excessivament acrítica, és a dir, sense plantejar-se allò que comporta adoptar aquesta òptica. La crítica actual mira de fer veure que la geopolítica s'aplica amb força frivolitat i abusivament com ara analitzar una "geopolítica interna" o la "geoestratègia" dels camps poliesportius d'un poble. Voler utilitzar la geopolítica per rebatre la geopolítica és fe geopolítica en favor de projectes geopolítics. És a dir, voler utilitzar la geopolítica per acabar amb l'imperi rival és fer política imperial perquè ultra la denúncia, hom cau dins el pensament únic del propi imperi que potencia aquesta estratègia, mai millor dit, geoplítica.

Annexos[modifica]

Articles vinculats[modifica]

Assumptes geopolítics antics[modifica]

Tot seguit es llisten els principals afers geopolítics que han deixat de ser actualitat perquè s'han resolt:

  • Segle XVIII i anteriors:
    • Comerç atlàntic d'esclaus, guerres de successió, guerres de religió, comerç del tabac, capitalisme monopolista, capitalisme financer
    • Era de l'exploració, guerres índies, colonitzacions, imperialisme, absolutisme, pactisme, viatges d'en Marco Polo, colonialisem mercantilista

Actualitat geopolítica[modifica]

Tot seguit es llisten els principals afers geopolítics de l'actualitat:

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 «La géopolitique» (en francès). [Consulta: 9 febrer 2020].
  2. «Indignación en Portugal por el mapa de Vox que lo incluye como territorio español» (en castellà), 09-01-2020. [Consulta: 9 febrer 2020].
  3. Camacho, Julia. «Casado: "La Hispanitat és l'etapa més brillant de la història de l'home"», 14-10-2018. [Consulta: 9 febrer 2020].
  4. Demur, Ana Buil. «'España existe' y Vox marchan contra el Gobierno de coalición» (en castellà), 12-01-2020. [Consulta: 9 febrer 2020].
  5. «Quants estats hi ha al món l'1 de gener de 2017?». [Consulta: 6 febrer 2020].
  6. 6,00 6,01 6,02 6,03 6,04 6,05 6,06 6,07 6,08 6,09 6,10 6,11 «Les relations internationales» (en francès). [Consulta: 8 febrer 2020].
  7. «GDLC - poder». [Consulta: 8 febrer 2020].
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 LeYa. «As Orígens da Ordem Política - FUKUYAMA, FRANCIS». [Consulta: 8 febrer 2020].
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 Passos, Eduardo Schmidt «As Orígens da Ordem Política». Leviathan (São Paulo), 6, 18-05-2013, pàg. 153. DOI: 10.11606/issn.2237-4485.lev.2013.132327. ISSN: 2237-4485.
  10. «La géopolitique» (en francès). [Consulta: 8 febrer 2020].
  11. 11,0 11,1 11,2 El dominio mundial - Pedro Baños Bajo | Planeta de Libros (en es-es). 
  12. 12,0 12,1 «As Orígens do Totalitarismo - Livro - WOOK» (en pt-pt). [Consulta: 8 febrer 2020].
  13. 13,0 13,1 «La guerre» (en francès). [Consulta: 7 febrer 2020].
  14. Fukuyama, Francis.. The origins of political order : from prehuman times to the French Revolution. 1st ed. Londres: Profile Books, 2011. ISBN 978-1-84668-256-8. 
  15. «The Gombe War of Tanzania: A four-year-long guerrilla war between two groups of chimpanzees» (en anglès), 31-08-2017. [Consulta: 7 febrer 2020].
  16. «Killing Comes Naturally To Chimps, Scientists Say» (en anglès). [Consulta: 7 febrer 2020].
  17. 17,0 17,1 «Paidotribo: ATLES BASIC DE POLITICA». [Consulta: 8 febrer 2020].
  18. «GDLC - estratègia». [Consulta: 8 febrer 2020].
  19. «ASI SE DOMINA EL MUNDO: DESVELANDO LAS CLAVES DEL PODER MUNDIAL | PEDRO BAÑOS | Comprar libro 9788434427174» (en es-es), 14-11-2017. [Consulta: 8 febrer 2020].
  20. Efe. «Trump suspèn la reunió amb la primera ministra danesa per negar-se a vendre Groenlàndia - 21 ago 2019». [Consulta: 8 febrer 2020].
  21. «Le dessous des cartes - L'Antarctique». [Consulta: 8 febrer 2020].
  22. «Au Groenland, l’aubaine de la fonte des glaces». [Consulta: 8 febrer 2020].
  23. Fernandez, Julian «À propos des conditions d’accession à l’indépendance du Groenland Kalaalit Nunaat». Annuaire Français de Droit International, 56, 1, 2010, pàg. 413–435. DOI: 10.3406/afdi.2010.4620.
  24. Broché, Choiseul; ISBN 978-2-36159-001-7; 268 pages
  25. «Inédit! Un visa pour l’Érythrée, l’un des pays les plus fermés du monde #Reporters». [Consulta: 8 febrer 2020].
  26. Vient Baydal i Cristian Palomo. Pseudohistòria contra Catalunya. Eumo Editorial. 
  27. Henry Kamen. La invención de España. ESPASA. 

Enllaços externs[modifica]

Vegeu també: Revistes de geopolítica
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Geopolítica