George Armitage Miller

De Viquipèdia
Per a altres significats, vegeu «George Miller».
Infotaula de personaGeorge Armitage Miller
Biografia
Naixement3 febrer 1920 Modifica el valor a Wikidata
Charleston (Virgínia de l'Oest) Modifica el valor a Wikidata
Mort22 juliol 2012 Modifica el valor a Wikidata (92 anys)
Plainsboro Township (Nova Jersey) (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat Harvard - psicologia (1943–1946)
Universitat Harvard
Universitat George Washington
Universitat d'Alabama - parla (–1941)
Charleston High School (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Director de tesiStanley Smith Stevens Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballPsicologia cognitiva i ciència cognitiva Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciópsicòleg, professor d'universitat Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat de Princeton
Universitat Rockefeller
Institut de Tecnologia de Massachusetts
Universitat Harvard
Universitat d'Oxford Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Interessat enPsicologia Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Premis

Find a Grave: 94689593 Modifica el valor a Wikidata

George Armitage Miller (Charleston, 3 de febrer del 1920 – Plainsboro 22 de juliol del 2012) [1]fou un psicòleg estatunidenc, un dels fundadors de la psicologia cognitiva i, més àmpliament, de la ciència cognitiva. També contribuí al naixement de la psicolingüística. Escriví diversos llibres i fou director del WordNet, una base de dades de vocabulari emprada per programes d'informàtica. Es feu famós per l'article ‘’El màgic nombre set, més o menys dos'’, en què feia notar que el nombre màxim de coses que podem recordar a curt termini és 7 (amb una variació de 5 a 9, segons les persones). Miller inicià la seva carrera dins el corrent imperant en aquell moment, el conductisme, el qual evitava l'estudi dels processos mentals i se centrava en la part observable de la conducta. Després, trobà insuficient aquest enfocament i començà a dissenyar tècniques experimentals i mètodes matemàtics que l'ajudessin a analitzar els processos mentals de la conducta, centrant-se en particular en el llenguatge. Treballà principalment a la Universitat Harvard, al MIT i a la Universitat de Princeton. Fou col·laborador i treballà conjuntament amb figures rellevants com Noam Chomsky. Per haver orientat la psicologia vers el camp dels processos mentals i per haver unit aquest moviment a la teoria de la informació, la teoria de la computació i la lingüística, Miller és considerat un dels grans psicòlegs del segle XX i és un dels vint més citats.[2]

Biografia[modifica]

Miller nasqué a Charleston, West Virginia. Son pare, George E. Miller, era executiu d'una empresa de l'acer.[1] Poc després de nàixer, sons pares es divorciaren i ell passà a viure amb sa mare, Florence. Era l'època de la gran depressió econòmica. El 1937 acabà els estudis bàsics i després ell, sa mare i el seu padrastre es traslladaren a Washington DC. Assistí durant un any a la Universitat George Washington. La seva família practicava la Ciència Cristiana, que advocava emprar la pregària per sanar malalts en comptes de fer servir la ciència mèdica. Quan el seu padrastre fou destinat a Birmingham (Alabama), Miller continuà els estudis en la universitat d'aquell estat.[3] A la Universitat d'Alabama es matriculà a classe de fonètica, i Patologia de la parla; el 1940 es graduà en Història i discurs, i l'any següent realitzà un màster sobre oratòria. Fou membre del club d'art dramàtic, ja que estava promogut pel Departament d'Oratòria. Rebé la influència del professor Donald Ramsdell, que l'introduí en la psicologia i, l'engrescà a apuntar-se a un seminari, on casualment coneixeria a la seva futura esposa, Katherine James.[3] Es casaren el 29 de novembre del 1939. Katherine morí el gener del 1996. Miller es tornà a casar, el 2008, amb Margaret Ferguson Skutch Page.[4]

Miller fou professor a Alabama del curs d'Introducció a la Psicologia, durant dos anys. El 1942 es traslladà a la Universitat Harvard i l'any següent inicià la seva tesi. Participà en el laboratori de psicoacústica, sota la supervisió de Stanley Smith Stevens, per investigar les comunicacions de veu a l'exèrcit, programa fet en suport al Cos de Comunicacions de l'Exècit durant la Segona Guerra Mundial. Obtingué el doctorat el 1946; amb un treball titulat ‘’ El disseny òptim dels senyals de bloqueig’’, que fou classificat d'alt secret per l'exèrcit del seu país.[3]

Mentre donava classe com a professor adjunt, escriví un llibre que titulà ‘’ Llenguatge i comunicació’’, que fou publicat el 1951. L'any 1950, s'agafà un any sabàtic i aprofità per visitar un amic a l'Institut d'Estudis Avançats de la Universitat de Princeton, ja que seguia interessat en les matemàtiques. Miller entaulà amistat amb Robert Oppenheimer, amb qui solia jugar a l'esquaix.[5] El 1951, Miller començà a treballar al MIT,com a professor associat de psicologia, allà participà en investigacions sobre la comunicació per la veu i ergonomia. Com a resultat d'aquest treball, aconseguí identificar els trets mínims de veu que requereix un discurs per ser intel·ligible. El 1955, fou invitat a donar una conferència a l'Associació de Psicologia de l'Est. Allà aprofità per presentar "El màgic nombre set, més o menys dos'’ , que seria publicat i esdevindria mundialment conegut, dins del camp de la psicologia cognitiva. Si bé, des de l'època de William James, els psicòlegs donaven per fet que hi ha dos tipus de memòria: a llarg termini i a curt termini, i que aquesta darrera semblava limitada, ningú havia aconseguit establir-ne la quantitat d'informació fins que Miller hi establí la xifra. Més endavant, Miller es lamentava de que sovint citessin aquest article fora de context i, fent broma, deia que se sentia perseguit per un nombre enter.[1]

De retorn a Harvard, hi obtingué plaça fixa el 1958, i amplià la seva recerca per saber com el llenguatge afecta la cognició humana.[3] Allà conegué Noam Chomsky, que seria un altre dels fundadors de la nova ciència del llenguatge. Van passar junts un estiu a Stanford, on les famílies d'ambdós compartiren una casa. Entre el 1958–59, Miller marxà a Palo Alto (California) per treballar en el Centre d'Estudis Avançats en Ciències de la Conducta, on col·laborà amb Eugene Galanter i Karl Pribram en el llibre ‘’Plànols i estructura de la conducta’’. El 1960, juntament amb Jerome Bruner,[1] fundaren el Centre d'Estudis Cognitius a Harvard.[3] A partir d'aquell moment el terme ‘’cognitivisme’’ s'empraria entre els psicòlegs en contraposició al ‘’conductisme’’, corrent que insistia en afirmar que la conducta no podia ser estudiada amb un mètode científic.[1] Aquest centre atragué notables visitants com Jean Piaget, Alexander Luria i Chomsky.[6]A Miller li adjudicaren la càtedra de psicologia .[3]

El 1967, Miller anà a la Universitat Rockefeller, on impartiria classes fins al 1982. Després d'això es traslladà a Princeton, amb la distinció ‘’James S. McDonnell'’ d'aquella universitat.[7] El 1986 també a Princeton es creà un Laboratori de Ciència Cognitiva, Miller hi participà i dirigí el Programa de Ciència Cognitiva McDonnell-Pew.[3] Finalment esdevingué professor emèrit i investigador sènior a Princeton.

Miller fou nomenat doctor honoris causa a la Universitat de Sussex (1984), la de Columbia (1980), la de Yale (1979), la Universitat Catòlica de Lovaina (1978),[3] la Carnegie Mellon University (en humanitats, 2003),[8] i un títol DSC (‘’Doctor de les Ciències'’) al Williams College de Massachusetts (2000).[9] fou escollit president de l'Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències el 1957, de l'Acadèmia Nacional de les Ciències el 1962,[10] de l'Associació de Psicologia de l'Est el 1962,[3] de l'Associació Americana de Psicologia el 1969, i de la Reial Acadèmia Neerlandesa de les Arts i les Ciències el 1985. Miller fou el principal orador de la primera convenció de l'Associació de Ciència Psicològica, realitzada el 1989. Fou nomenat ‘’Company de recerca de Fulbright’’ a la Universitat d'Oxford el curs 1964–65,[6] i el 1991 rebé la Medalla Nacional de la Ciència.[10]

Morí a Plainsboro (New Jersey), a causa d'una pneumònia, en els darrers anys patia de demència senil.[7] A la seva mort ja ningú dubtava que la cognició humana pot ser objecte d'estudi científic.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Paul Vitello «George A. Miller, a pioneer in cognitive psychology is dead at 92». New York Times, 2012 [Consulta: juliol del 2020].
  2. Haggbloom et al., Yarbrough, p. 139–152.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 3,8 DDAA, 1991, p. 326-328.
  4. Emilly Langer «George A. Miller; helped transform the study of psychology; at 92». Washington Post, 3 agost del 2012.
  5. Pais, 2006, p. 89.
  6. 6,0 6,1 Richard Hébert. «The Miller’s Tale». American Psychological Society, 1 juny del 2006. [Consulta: juliol del 2020].
  7. 7,0 7,1 Thomas M. Haugh II «George A. Miller dies at 92; pioneer of cognitive psychology». Los Angeles Times, 6 agost del 2012.
  8. «Preeminent leaders awarded honorary degrees». Carnegie Mellon University: Carnegie Mellon Today, 13 maig del 2003.
  9. «Honorary degrees». Williams University: Office of the President, 23 agost del 2012..
  10. 10,0 10,1 Michael Hotchkiss «George Miller, Princeton psychology professor and cognitive pioneer, dies». Princeton University, 26 juliol del 2012.

Bibliografia[modifica]

  • Haggbloom, Steven J.; Powell, John L., III; Warnick, Jason E.; Jones, Vinessa K.; Yarbrough, Gary L.; Russell, Tenea M.; Borecky, Chris M.; McGahhey, Reagan «The 100 most eminent psychologists of the 20th century». Review of General Psychology, 6, 2, 2002. DOI: 10.1037/1089-2680.6.2.139.
  • Lindzey, G. A History of psychology in autobiography. Stanford University Press, 1989. 
  • DDAA, Diversos Autors «Gold Medal Awards for Life Achievement: George Armitage Miller». Ameican Psychologist, 46, 4, 1991.
  • Pais, A. J. Robert Oppenheimer: A life. Oxford University Press, 2006.