Georges Jacques Danton
![]() ![]() | |
Biografia | |
---|---|
Naixement | 26 octubre 1759 ![]() Arcis-sur-Aube (França) ![]() |
Mort | 5 abril 1794 ![]() París ![]() |
Causa de mort | Pena de mort ![]() ![]() |
Sepultura | Cementiri dels Errancis ![]() |
24è President de la Convenció Nacional | |
25 juliol 1793 – 8 agost 1793 ← André Jeanbon Saint André – Marie-Jean Hérault de Séchelles → | |
Diputat de la Convenció Nacional | |
6 setembre 1792 – 26 octubre 1795 | |
Diputat del Sena | |
![]() | |
![]() | |
Activitat | |
Lloc de treball | París ![]() |
Ocupació | advocat, revolucionari, polític ![]() |
Partit | club dels Cordeliers ![]() |
Membre de | |
Participà en | |
5 maig 1789 | Revolució Francesa ![]() |
Família | |
Cònjuge | Antoinette Gabrielle Danton Louise Sébastienne Danton ![]() |
![]() ![]() |
Georges Jacques Danton (Arcis-sur-Aube, Xampanya, 26 d'octubre de 1759 - París, 5 d'abril de 1794) fou un dirigent de la Revolució Francesa que esdevingué el primer president del Comitè de Salvació Pública. Alguns historiadors el consideren un dels principals artífexs de la fi de la Monarquia i de la instauració de la República; Danton, un dels elements moderats dels jacobins, fou guillotinat pels partidaris del Terror, que l'acusaven de corrupció i d'excessiva tolerància amb els enemics de la Revolució.
Primers anys i família[modifica]

Danton va néixer a Arcis-sur-Aube, població situada a la Xampanya, al nord-est de França, fill de Jacques Danton, advocat respectable, però no ric, i Mary Camus. De petit, va ser atacat per un toro i atropellat per porcs, cosa que, juntament amb la verola, va provocar la desfiguració i la cicatrització del seu rostre.[1] Inicialment va assistir a l'escola de Sézanne, i als tretze anys va deixar la casa dels seus pares per entrar al seminari de Troyes. Mentre assistia a l'escola a Troyes, el seu company de classe i amic Jules-François Paré havia de rebre un cop a les mans com a càstig, però Danton va defensar el seu amic i es va pronunciar contra els càstigs corporals a classe.[2] Danton va parlar tan persuasiu que el director de l'escola va decidir prohibir la pràctica. El 1780 s'instal·là a París, on esdevingué oficinista. El 1784 va començar a estudiar dret i el 1787 es va convertir en membre del Consell del Rei.[3] Es va casar amb Antoinette Gabrielle Charpentier (c. 1762[4] – 10 febrer 1793)[5] el 14 de juny de 1787 a l'església de Saint-Germain-l'Auxerrois de París. La parella va viure en un apartament de sis habitacions al cor de la Ribera Esquerra, i va tenir tres fills: François, nascut el maig de 1788, va morir en la infància el 24 d'abril de 1789,[6] Antoine, nascut el 18 de juny de 1790, va morir el 14 de juny de 1858 i François Georges, nascut el 2 de febrer de 1792, mort el 18 de juny de 1848.[6]
Els primers anys de la Revolució[modifica]
Des del 14 de juliol de 1789, el dia de la Presa de la Bastilla, Danton es va oferir voluntari a la Guàrdia del seu districte.[7] Ell i el seu districte es van oposar al marquès de LaFayette, el comandant de la Guàrdia Nacional, i a Jean Sylvain Bailly, l'alcalde provisional. A principis d'octubre, va ser elegit president del club dels Cordeliers, dit així perquè es reunia a l'antic convent de l'orde dels Cordeliers. Una de les idees defensades pels Cordeliers era el de la sobirania popular i foren els primers d'acusar la Monarquia de ser irreconciliablement hostil a la llibertat, foren els que d'una manera més vehement reclamaren una acció radical.
Danton, que no va participar directament ni en la presa de la Bastilla, ni en el trasllat de la família reial de Versalles cap a les Teuleries, va oposar-se a l'arrest de Marat i el març de 1790, LaFayette va ordenar detenir Danton. La Comuna de París es va dividir en 48 seccions i es va permetre reunions per separat. Danton va ser destituït del càrrec per un redistricte de París, per la qual cosa va ser compensat.[8][9] El 2 d'agost, Bailly es va convertir en el primer alcalde escollit per París; Danton va tenir 49 vots, Marat i Lluís XVI només un cadascun.[10][11] A la primavera de 1791, Danton va començar de sobte a invertir en propietats, al seu lloc de naixement o prop, a gran escala.[12]
Robespierre, Pétion, Danton i Brissot dominaven el Club dels Jacobins. El 17 de juliol de 1791, Danton va iniciar una petició. Robespierre va anar al club jacobí per cancel·lar l'esborrany de la petició, segons Albert Mathiez. Robespierre va persuadir els clubs jacobins de no donar suport a la petició de Danton i Brissot.[13] Després de la Massacre del Camp de Mart, Danton es va escapar de París i després va viure a Londres durant unes poques setmanes.[14] Com que Jean-Paul Marat, Danton i Robespierre ja no eren delegats de l'Assemblea, la política sovint es feia fora de la sala de reunions.
La Convenció Nacional[modifica]
El 9 d'agost, Danton va tornar d'Arcis. A conseqüència de l'assalt a les Teuleries del 10 d'agost de 1792, Lluís XVI i la família reial hagueren de demanar protecció a l'Assemblea Legislativa. No queda gaire clar quin paper va tenir-hi Danton; la idea que en va ser el dirigent pot semblar lògica perquè l'endemà de l'abolició de la Monarquia, proclamada el 20 de setembre de 1792, Danton esdevingué ministre de justícia, la qual cosa pot demostrar el poder que tenia dins del bàndol revolucionari. Va nomenar a Fabre i Desmoulins com a secretaris seus. El 14 d'agost, Danton va convidar Robespierre a unir-se al Consell de Justícia, cosa que Robespierre va declinar.
En el govern provisional que es formà després del destronament del rei, Danton va aliar-se amb Jean Marie Roland i d'altres girondins. Les victòries de les forces austroprussianes al camp de batalla van provocar el pànic a París cosa que va dur a les Massacres del 2 de setembre de 1792, de les quals Danton fou acusat d'haver-les instigades, cosa que els historiadors d'avui dia no han demostrat.
Quan fou elegida la Convenció Nacional, institució que governà França des del setembre de 1792 fins a l'octubre de 1795, Danton renuncià al càrrec de ministre de justícia i passà a formar part de la Convenció, on tingué com a aliats Marat, Robespierre, Camille Desmoulins i Phélippeaux en la seva lluita contra els girondins. Danton considerava els revolucionaris radicals de París com l'única força capaç de donar suport a la Convenció contra els austríacs i contra els enemics interiors de la Revolució.
El 10 de febrer de 1793, mentre Danton estava en missió a Bèlgica, la seva dona va morir mentre donava a llum el seu quart fill, que també va morir. Danton es va veure tan afectat per les seves morts que va reclutar l'escultor Claude André Deseine i, una setmana després de la mort de Charpentier, el va portar al cementiri de Sainte-Catherine per exhumar el seu cos i executar un bust de guix de la seva aparença.[15]
Durant el procés contra Lluís XVI, Danton votà a favor de la pena de mort per al rei. A més, també va tenir un paper destacat en la creació del Tribunal Revolucionari que, si bé va desarmar les masses parisenques, va esdevenir l'instrument repressiu del Terror. Quan tot el poder executiu fou concentrat en el Comitè de Salut Pública (6 d'abril de 1793), n'esdevingué membre.
Danton fou enviat en missió per la Convenció a les tropes republicanes de Bèlgica, i allà on va anar, va infondre noves energies a l'exèrcit. Va demanar establir un nou sistema d'educació nacional. Va intentar llimar les hostilitats existents entre girondins i jacobins, però els girondins es mostraven irreconciliables i la seva fúria contra Danton i els montagnards[16] (la facció dels aliats de Danton) no remetia pas; per això, a mitjans de maig de 1793, arran de la crisi provocada per la deserció de Charles François Dumouriez, les derrotes franceses contra les potències absolutistes, la revolta reialista de la Vendée, Danton va arribar a la conclusió que calia eliminar els girondins, els quals foren purgats de la Convenció després de les insurreccions esdevingudes entre el 31 de maig i el 2 de juny de 1793, fet que comptà amb el suport de Danton.
Segons sembla, Danton no era pas un entusiasta del Terror, a diferència doncs, de Billaud Varenne o Hébert, sinó que veia el Terror com una arma de doble tall que calia usar només quan resultés estrictament imprescindible. Així, per tal de restablir un mínim ordre públic, Danton va proposar crear una autoritat central que dominés el fervent anàrquic dels sectors populars de París; per això, va demanar la concessió de poders dictatorials al Gran Comitè de Salut Pública; però per evitar sospites de voler instaurar un poder personal, Danton no va voler ser membre del Comitè sinó que es va limitar a donar-li suport. Per altra banda, la Comuna de París estava dominada per gent com ara Hébert o Pierre Gaspard Chaumette, els enragés amb un radicalisme revolucionari tan extrem, que Danton va arribar a condemnar-lo.
El fracàs de la insurrecció de la Comuna de París contra la Convenció (24 de març de 1794) va dur a l'execució d'Hébert i de molts dels seus seguidors. Ara bé, el 30 de març, Danton, Desmoulins i d'altres membres de la facció dels indulgents foren arrestats, i, a instàncies de Saint-Just, condemnats a la guillotina.
Referències[modifica]
- ↑ Hibbert, Christopher. The French Revolution. Penguin UK, 1980, p. 384. ISBN 9780141927152.
- ↑ Dwyer, Frank. Georges Jacques Danton. New York : Chelsea House, 1987. ISBN 978-0-87754-519-4.
- ↑ Hampson, Norman. Danton (New York: Basil Blackwell Inc., 1988), pp. 19–25.
- ↑ Bianchi, Serge. Danton (en francès). Editions Ellipses, 2021-09-07. ISBN 978-2-340-05888-0.
- ↑ Moore, Lucy. Liberty : the lives and times of six women in revolutionary France. 1st Harper Perennial. Nova York: Harper Perennial, 2008. ISBN 978-0-06-082527-0. OCLC 230480341.
- ↑ 6,0 6,1 «Family tree Claude FORMA - Geneanet». [Consulta: 4 febrer 2017].
- ↑ S. Schama (1989) Citizens, p. 452
- ↑ Hibbert, C. (1980) The French Revolution, p. 167
- ↑ N. Hampson (1978) Danton, p. 58
- ↑ Petites et Grandes Révolutions de la Famille de Milly: Recherches sur et ... by Alexandre Blondet, p. 181, 185
- ↑ Les lundis révolutionnaires: 1790 by Jean-Bernard, p. 250-251
- ↑ N. Hampson (1978) Danton, p. 57
- ↑ Schama, 1989, p. 567.
- ↑ Andress, David. The Terror: The Merciless War for Freedom in Revolutionary France (New York: Farrar, Straus, and Giroux, 2005), p. 51.
- ↑ Lami, Stanislas. Dictionnaire des sculpteurs de l'école française au dix-huitième siècle. Tom 1 (en francès), 1910–1911, p. 275.
- ↑ Slavin, Morris. The Making of an Insurrection: Parisian Sections and the Gironde (en anglès). Harvard University Press, 1986, p. 21. ISBN 0674543289.
Bibliografia[modifica]
- Deulonder, Xavier. Els Borbó a la guillotina: la fi de la monarquia a França. Barcelona: Llibres de l'Índex:, 2018. ISBN 9788494812033.
Enllaços externs[modifica]
![]() |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Georges Jacques Danton |