Gerard Gormezano i Monllor

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaGerard Gormezano i Monllor
Biografia
Naixement1958 Modifica el valor a Wikidata (65/66 anys)
Alcoi Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódirector de cinema, director de fotografia Modifica el valor a Wikidata
Premis

IMDB: nm0331144 Facebook: gerard.gormezano Modifica el valor a Wikidata

Gerard Gormezano i Monllor (Alcoi, 1958) és un director de cinema i de fotografia valencià.[1]

Biografia[modifica]

De formació autodidacta, influït per Carl Theodor Dreyer, Buster Keaton i Jacques Tati, es considera deixeble de Néstor Almendros i el seu llibre Días de una cámara.[2] va començar com a director el 1978 amb el curtmetratge El guarda amb Carles Pérez Ferré, amb qui coproduirà i dirigirà el llargmetratge Hèctor, l'estigma de la por (1982).

A començaments de la dècada del 1980 es va instal·lar a Barcelona, on fou director de fotografia i encarregat de muntatge del seu amic José Luis Guerín, principalment als treballs Los motivos de Berta (1983) i Innisfree (1990). El 1988 debutà com a director amb el llargmetratge El vent de l'illa, ben acollida per la crítica i que fou seleccionada pel 37è Festival Internacional de Cinema de Berlín, encara que fou retirada a última hora.[3][4] El 1994 dirigí Ombres paral·leles, que nova tenir èxit de públic.

Més reeixida ha estat la seva carrera com a director de fotografia a cinema i televisió a Barcelona, lament (1991) de Luis Aller, La febrer d'Or (1993) de Gonzalo Herralde o Cravan vs Cravan (2001) d'Isaki Lacuesta. També ha treballat a les sèries de televisió, Nada es para siempre (1999), Cròniques de la veritat oculta (1998) i Ventdelplà (2008)

Filmografia[modifica]

Director
Director de fotografia

Premis[modifica]

Referències[modifica]

  1. Gerard Gormezano i Monllor a Diccionari del Cinema a Catalunya
  2. Gerardo Gormezano a mcnbiografias
  3. Magí Crusells Gerard Gormezano a Directores de cine en Cataluña: de la A a la Z, p.127
  4. La película 'Vent de l'illa', de Gormezano, seleccionada para el festival de Berlín, El País, 16 de desembre de 1987
  5. Los premios Sant Jordi se entregaron en una ceremonia carente de brillantez, La Vanguardia, 31 de maig de 1989