Gerardo Caballero Olabézar

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaGerardo Caballero Olabézar
Autoridades alemanas como el ministro de Interior Heinrich Himmler (3 de 3) - Fondo Marín-Kutxa Fototeka.jpg
Caballero junt a Himmler i José Finat a Sant Sebastià (1940) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement2 setembre 1890 Modifica el valor a Wikidata
Vitòria (Àlaba) Modifica el valor a Wikidata
Mort1r juny 1980 Modifica el valor a Wikidata (89 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
COA Spain under Franco 1938 1945.svg  Governador civil d'Oviedo
2 de novembre de 1937 – 31 d'agost de 1938
COA Spain under Franco 1938 1945.svg  Governador civil de Guipúscoa
10 de desembre de 1939 – 10 de maig de 1941
COA Spain under Franco 1938 1945.svg  Director General de Seguretat
10 de maig de 1941 – 30 de juny de 1942
Activitat
OcupacióOficial Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
Branca militarExèrcit de Terra Espanyol Modifica el valor a Wikidata
Rang militartinent general
general de brigada
general de divisió Modifica el valor a Wikidata
ConflicteGuerra Civil Espanyola Modifica el valor a Wikidata
Premis

Gerardo Caballero Olabézar (2 de setembre de 1890 - 1 de juny de 1980) va ser un militar espanyol. Al llarg de la seva carrera va exercir diversos càrrecs administratius, com a governador civil de diverses províncies i director general de Seguretat. Va tenir un destacat paper en la repressió franquista a Astúries durant la Guerra civil.

Biografia[modifica]

Carrera militar[modifica]

Nascut a Vitòria en 1890, va ingressar en la Acadèmia General Militar de Toledo als setze anys.

Mesos després de la proclamació de la Segona República, a l'agost de 1932, Caballero va prendre part en la «Sanjurjada».[1] En el període republicà va arribar a estar adscrit al Cos de Seguretat i Assalt,[2] manant el 10è. Grup d'Assalt.[3] Durant la Revolució d'Astúries de 1934 va ser un dels oficials que va liderar la resistència de les forces lleials a Oviedo.[4] En aquella època es trobava al capdavant del primer batalló del Regiment d'Infanteria n. 3.[5] Posteriorment, tindria un destacat paper en la repressió contra els miners.[6] Després de la victòria electoral del Front Popular va ser separat del Cos d'Assalt i destinat a la V Divisió Orgànica de Saragossa.[7][3]

Guerra civil i Dictadura[modifica]

Al juliol de 1936, implicat en la conspiració militar contra el govern, es va traslladar a Oviedo; allí, el 19 de juliol es va posar a les ordres del coronel Antonio Aranda Mata —comandant de la guarnició local— i es va unir a la revolta militar.[2] La seva participació en la revolta va ser crucial per a Aranda.[7] Al capdavant d'un grup de guàrdies civils va aconseguir fer-se amb la caserna de la Guàrdia d'Assalt. Nomenat delegat d'Ordre Públic després del triomf del cop d'estat, Caballero va dirigir una dura repressió a Oviedo contra els elements esquerrans i partidaris de la República.[6] Sota els seus ordres van actuar esquadrons de falangistes que detenien o assassinaven a tots aquells que anessin considerats «enemics».[8] Gerardo Caballero va resultar ferit durant el setge republicà de la ciutat, arribant a perdre un ull a conseqüència de les ferides.

Durant algun temps va exercir com a governador civil del territori d'Astúries controlat pels revoltats.[9] Després del final de la contesa, al desembre de 1939 va ser nomenat governador civil de Guipúscoa.[10] A l'octubre de 1940 va formar part de la comitiva que va rebre al cap nazi Heinrich Himmler durant la seva visita a Espanya. Mentre va ser governador civil de Guipúscoa va recolzar obertament als cercles monàrquics donostiarres, mantenint a més fortes tensions amb el cap provincial de FET y de las JONS, Elías Querejeta Insausti.[11] Els repetits conflictes entre tots dos van portar a les autoritats a destituir dels seus càrrecs Caballero i Querejeta, i substituir-los per Fermín Sanz-Orrio —que assumia tots dos càrrecs, en unificar-se en un sol—.[11]

Ja ostentant el rang de tinent coronel, en 1941 va passar a prestar servei amb les forces de Policia Armada i de Trànsit. Posteriorment seria nomenat Director General de Seguretat, exercint el càrrec entre maig de 1941 i juny de 1942 en substitució de José Finat y Escrivá de Romaní.[12][13] Després d'amb prou feines un any en el càrrec, seria substituït pel coronel Francisco Rodríguez Martínez. Va continuar la seva carrera militar, ascendint en 1948 al rang de general de brigada[14] i sent nomenat governador militar de Biscaia —i cap de l'Agrupació especial de costa— dos anys més tard.[15] Va ascendir al rang de general de divisió en 1954, passant a manar la 52a Divisió de muntanya.[16] Passaria a la reserva en 1958, aconseguint el rang de tinent general.[17]

Referències[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Aguado Sánchez, Francisco. La revolución de octubre de 1934. Madrid: Editorial San Martín, 1972. 
  • Arasa, Daniel. La guerra secreta del Pirineu (1939-1944). Llibres de l'Índex, 1994. 
  • Cabanellas, Guillermo. La guerra de los mil días: nacimiento, vida y muerte de la II República Española. II. Grijalbo, 1973. 
  • Cabanellas, Guillermo. Cuatro generales: La Lucha por el poder. II. Barcelona: Editorial Planeta, 1977. 
  • Cardona, Gabriel. El poder militar en la España contemporánea hasta la Guerra Civil. Siglo XXI de España, 1983. 
  • González, Damián A.; Ortiz, Manuel; Pérez, Juan Sisinio. La Historia, lost in translation? Actas del XIII Congreso de la Asociación de Historia Contemporánea. Ediciones de la Universidad de Castilla La Mancha, 2016. ISBN 978-84-96467-98-9. 
  • Martínez Bande, José Manuel. Los años críticos: República, conspiración, revolución y alzamiento. Madrid: Encuentro, 2007. ISBN 84-306-0487-1. 
  • Morán, Gregorio. Los españoles que dejaron de serlo. Barcelona: Planeta, 2003. 
  • Preston, Paul. El Holocausto español. Odio y exterminio en la Guerra Civil y después. Barcelona: Debolsillo, 2013. 
  • Rodríguez Jiménez, José Luis. Franco: Historia de un conspirador. Oberón, 2005. 
  • Simeón Vidarte, Juan. Todos fuimos culpables: testimonio de un socialista español. Fondo de Cultura Económica, 1973. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gerardo Caballero Olabézar