Vés al contingut

Germaine Dulac

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaGermaine Dulac
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(fr) Charlotte Élisabeth Germaine Saisset-Schneider Modifica el valor a Wikidata
17 novembre 1882 Modifica el valor a Wikidata
Amiens (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort20 juliol 1942 Modifica el valor a Wikidata (59 anys)
París Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri del Père-Lachaise, 74 Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballProducció cinematogràfica Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciódirectora de cinema, guionista, escriptora, periodista, dramaturga, teòric del cinema, crítica de cinema, realitzadora Modifica el valor a Wikidata
Activitat1915 Modifica el valor a Wikidata - 1934 Modifica el valor a Wikidata
Membre de
MovimentImpressionisme francès Modifica el valor a Wikidata
Representada perLight Cone Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Localització dels arxius
Família
CònjugeMarie-Anne Colson-Malleville (–1942)
Albert Dulac (1905–1920) Modifica el valor a Wikidata
Signatura Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0241273 TMDB (persona): 997694 FilmAffinity (persona): 288442757 Rottentomatoes: celebrity/germaine_dulac Allmovie (artista): p88394
Find a Grave: 9368682Modifica el valor a Wikidata

Germaine Dulac, nascuda Charlotte Elisabeth Germaine Saisset-Schneider el 17 de novembre de 1882 a Amiens i morta el 20 de juliol de 1942 a París, va ser una directora de cinema, realitzadora, productora i guionista francesa.[1] Es considera la pionera del cinema surrealista de principis del segle XX.

Biografia

[modifica]

Germaine Saisset-Schneider era filla del general Maurice Saisset-Schneider i neboda del conseller d'Estat Raymond Saisset-Schneider. Va passar la major part de la infància i adolescència a París amb la seva àvia paterna, Jeanne Catherine Elisabeth Schneider, que tingué gran influencia en el seu desenvolupament artístic.[2]

Considerada com a sensible, generosa, independent, posseïda per la passió de la investigació i la novetat, Germaine Dulac és entre les primeres a França a considerar el cinema com un gran art al qual va consagrar-se des de 1916.[2]

Es casa l'any 1905 amb Albert Dulac, agrònom socialista i futur novel·lista. La seva vida professional comença l'any 1906 als periòdics feministes La Française i La Fronde, on fins a l'any 1913 redacta crítiques de teatre i principalment retrats de dones, conscient de la importància de l'emancipació de la dona, i de la idea de les dones com a agents de progrés en les diferents manifestacions de l'activitat humana.[2][3] També escriu algunes peces de teatre.[4]

L'any 1916 funda amb Irène Hillel-Erlanger una casa de producció, la DH Films. El 1915 dirigeix la seva primera pel·lícula, en què manifesta els seus dots emocionals i plàstics: Les Sœurs ennemies (1915); es converteix així en la segona directora de cinema a França després d'Alice Guy. Segueix la pel·lícula Venus Victrix (1917); realitza, a partir d'un guió del seu amic Louis Delluc, La Fête espagnole (1920), que anuncia el gir cap a l'experimentació formal, i esdevé una de les fortes personalitats de la primera avantguarda.[5] Des de 1920 publica molts escrits històrics amb observacions noves i penetrants.

Després de La Mort du Soleil (1921), va realitzar la seva obra mestra amb La Souriante Madame Beudet (1923), crítica de la vida conjugal petit-burgesa o, en termes moderns, de «la incomunicació de la parella», basada en textos de Charles Baudelaire.[5] Des de 1924 milita també amb ardor per difondre l'amor per al cinema i contribueix a desenvolupar els cineclubs. Més endavant s'uní a la "segona avantguarda", amb La Coquille et le Clergyman (dirigida el 1927 i projectada per primer cop el 1928), a partir d'un guió d'Antonin Artaud, un film fet amb total llibertat, ple d'un simbolisme poètic i d'imatges d'una gran violència onírica.[5] Creada un dos anys abans que Un chien andalou de Luis Buñuel, aquest film es considera la primera pel·lícula surrealista.[6] Dulac produí també simfonies d'imatges, aliades a la música, amb Disque 927 (1927) (a partir de Chopin) o Thèmes et Variations (1928) i Étude cinématographique sur une arabesque (1929) –inspirat en una composició per a piano de Debussy–, que mostren un interès pel "cinema pur".[7][2] Va anar fent aleshores un gir cap a un cinema més realista amb Celles qui s'en font (1930), una pel·lícula musical considerada imprescindible per conèixer el París de 1930.[5]

Quan el cinema sonor li impedí una producció totalment independent, va preferir consagrar-se a les notícies. Des de 1933 fins a la seva mort, l'any 1942, fou directora adjunta de les Actualités Gaumont i es dedicà a fer documentals i noticiaris que s'emetien als cines abans de la pel·lícula principal.[2]

Escriptora d'importants textos teòrics, Dulac va col·laborar en les grans revistes cinematogràfiques de l'època –Le Film, Cahiers du Cinéma o Cinégraphie–, on exposà la seva idea del cinema com un art i com una indústria i defensava la importància de l'autoria.[5][2]

És enterrada al Cementiri de Père-Lachaise.[8]

L'any 2025 el museu Tàpies de Barcelona li dedicà una exposició retrospectiva "Germaine Dulac. 'Je n’ai plus rien', la memòria recuperada d'una pionera". L'exposició no només recuperà la dimensió artística de Dulac, sinó també la seva militància feminista i el seu pensament crític i es complementà amb la publicació del curtmetratge Ce qu'il a dit, ce qu'il a fait, un documental recuperat del oblit.[6]

Filmografia

[modifica]
La Coquille et le Clergyman (1928).

Com a realitzadora

[modifica]

Guionista

[modifica]

Publicació

[modifica]
  • Germaine Dulac, Écrits sur le Cinéma (1917-1939), textos aplegats per Prosper Hillairet, Éditions Paris Expérimental, 1994

Notes i referències

[modifica]
  1. ↑ «Germaine Dulac (1882-1942)» (en anglès). Find A Grave. [Consulta: 18 maig 2021].
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Gómez Montero, Eva Luisa «Prácticas y poéticas surrealistas en el cine de Germaine Dulac». index.comunicación, 7(2), 2017, pàg. 45-65.
  3. ↑ Germaine Dulac sur 1895
  4. ↑ Silberschmidt, Catherine «Germaine Dulac, mythe et rythme». Cahiers du cinéma, no 602, 6-2005, pàg. 80.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 «Versió femenina: Germaine Dulac». betevé, 17-10-2019. [Consulta: gener 2020].
  6. ↑ 6,0 6,1 «Exposició museu Tàpies "Germaine Dulac"». [Consulta: 18 novembre 2025].
  7. ↑ «Biografia de Germaine Dulac». Biografías y Vidas. La enciclopedia biográfica en línea. [Consulta: gener 2020].
  8. ↑ Bauer, Paul. Deux siècles d'histoire au Père Lachaise. Mémoire et Documents, 2006, p. 299. ISBN 978-2914611480. 
  9. ↑ Segons un article de la revue Archives (Institut Jean-Vigo - Cinémathèque de Toulouse - novembre-desembre de 1991), la datació d'aquesta pel·lícula el 1927 va ser el resultat d'un error de Charles Ford en la seva Anthologie du cinema, que cita aquesta pel·lícula sense haver-la vist. La presentació corporativa hauria tingut lloc el 1935.

Bibliografia

[modifica]
  • Charles Ford, Germaine Dulac, Anthologie du cinéma tome IV, L'Avant-scène, Paris, 1968
  • Alain Virmaux i Odette Virmaux, Artaud-Dulac: La Coquille et le Clergyman: essai d'élucidation d'une querelle mythique, Éditions Paris Expérimental, 1999
  • L. B. Danou, El Cinema de la meva memòria. En homenatge personal a Germaine Dulac tal que l'he coneguda, 1932-1939, Danou Edició, París, 2005
  • Germaine Dulac, més enllà de les impressions, número especial de la revista 1895, sota la direcció de Tami Williams, París, 2006

Enllaços externs

[modifica]
En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons
 Commons (Galeria) Modifica el valor a Wikidata
Commons
Commons
 Commons (Categoria) Modifica el valor a Wikidata
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Germaine_Dulac&oldid=36668273»