Giacomo Manzoni (músic)

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaGiacomo Manzoni
Biografia
Naixement 26 setembre 1932 (86 anys)
Milà
Educació Universitat Bocconi
Conservatori de Milà
Activitat
Ocupació Compositor i pedagog de música
Ocupador Accademia Nazionale di Santa Cecilia
Modifica les dades a Wikidata

Giacomo Manzoni (Milà, 26 de setembre de 1932) és un compositor i crític musical italià.

Després de començar els seus estudis musicals com autodidacta, els continuà en el liceu musical de Messina, de 1948 a 1950, amb el mestre Gino Contilli. Després s'inscriví en el conservatori <<Giuseppe Verdi>> de Milà, titulant-se en piano sota la guia de Alberto Mozzati (1955) i en composició en l'escola de O. Fiume (1956). Simultàniament realitzà estudis universitaris , doctorant-se en llengua i literatura alemanya en la Universitat Bocconi, amb la tesi titulada Die Rolle der Musik im Werke Thomas Mann. El 1958 començà a col·laborar en el periòdic <<L'Unità>>, des d'on va realitzar un fecunda obra de publicista i crític, ensems que amb l'activitat de compositor que desenvolupà des de la seva joventut. Ha escrit molts assaigs vers els autors més significatius del segle XX, com L. Dallapiccola, K. Stockhausen, L. Nono i A. Schönberg, i ha traduït al seu idioma llibres de T. Adorno i Schönberg. Professor d'harmonia i contrapunt entre 1952 i 1964 en el Conservatori de Milà, passà després al de Bolonya, on ensenyà durant molts anys composició.

Obra creadora[modifica]

El principi de la seva obra creadora es remunta a l'època dels estudis a Milà. Des de les seves primeres obres d'aquells anys s'adherí a la tonalitat, per poc temps després pesar-se als principis del mètode de composició dodecafònic. El 1956 va compondre, Klavieralbum; Preludio, recitativo e finale, per a orquestra de cambra; Preludio - <<Grave>> di W. Cuney - Finale, per a soprano, clarinet i tres instruments de corda, en les que encara i manca l'adopció ortodoxa del rigor posterior a Anton Webern. Amb les tres poesie di Eluard per a soprano i cinc instruments (1958) i les Cinque vicariote sobre texts populars sicilians, per a cor i orquestra (1958), Manzoni féu públic i notori el seu rigorós compromís polític i civil; ; en les Cinque vicariote, en particular, les sonoritats agressives de l'orquestra es contraposen a un ús escindit i implacable del cor, que reflecteix la expressió dolguda i rabiosa de l'acusació popular.

Manzoni s'apropà al teatre amb La sentenza (1960), òpera inspirada en un episodi de la Revolució Xinesa, els quals personatges, no tractats amb arranjament al psicologisme individual, són emblemes d'altres tantes situacions dramàtiques objectives. En la seva segona opera, Atomtod (1964), recollí la denuncia de l'amenaça nuclear que penja sobre la Terra, considerada com efecte indubtable d'una lògica capitalista que, abans de res, aprecia el lucre, precursor de degradació i mort per l'home. Després del parèntesi meditatiu constituït per la Música notturna per a quintet de vent, piano i percussió (1966), Manzoni retornà al seu compromís civil i polític amb Ombre (allà memòria di Che Guevara) per a orquestra i cors, en la que exposa una actitud reflexiva davant el fet de la mort del guerriller argentí, que l'ha impressionat profundament. Fins avui Manzoni ha escrit moltíssima obra inclús per alguna pel·lícula.

Per saber més[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Edita SARPE, Gran Enciclopèdia de la Música Clàsica, vol. II, pàg. 774. (IBSN 84-7291-226-4)