Gilabert de Próixita

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simpleicons Interface user-outline.svgGilabert de Próixita
Naixement 1370
Mort 4 de desembre de 1405(1405-12-04) (als 34–35 anys)
Ocupació poeta i escriptor
Modifica dades a Wikidata

Gilabert de Pròixita (València, ca. 1370–Gènova, 1405) fou un poeta valencià.[1]

Fill de Nicolau de Pròixita i d'Elvira Centelles, fou membre d'una família originària de Nàpols que va donar suport a Pere el Gran durant la conquesta de Sicília i es van establir a València. Gilabert està documentat entre 1392 i 1405 i, com tota la família, eren guerrers als servei del rei i en els moments d'oci es dedicaven a les bandositats del Regne de València a favor dels Centelles i en contra dels Vilaragut. Tenia una germana que es va casar amb el noble empordanès Guerau Galceran de Rocabertí. En temps de Joan I, Pròixita va exercir el càrrec oficial de tallador reial, és a dir, l'encarregat de proveir els plats on se servia carn o peix. Aquest càrrec era de gran honor i està documentat en les Ordinacions fetes per lo Senyor en Pere terç rey dArago de Pere el Cerimoniós. També va ser cambrer de Martí I. Va morir a Gènova el 4 de desembre de 1405 i va ser enterrat al convent de Sant Domènec de València.

Obra[modifica | modifica el codi]

De Gilabert de Pròixita conservem 21 poesies d'amor subjectives i intemporals, de les quals 5 són esparses i s'han conservat totes al Cançoner Vega-Aguiló, de la Biblioteca de Catalunya. Aquestes poesies segueixen l'estil i els tòpics dels trobadors, amb els quals se sent plenament identificat. Insisteix en la seva condició de cavaller, fins i tot oposant l'orgull a la humilitat del poeta; així, per exemple, diu: "ez orgullós me'n vau dreit a la mort". Trenca, doncs, d'alguna manera, l'esquema trobadoresc amb afirmacions de la seva pròpia personalitat.

La seva actitud poètica és tractar la passió d'amor: totes les poesies parlen d'amor com una experiència subjectiva, no teoritza, ni moralitza ni especula. La seva experiència d'amor és total i el transporta a l'èxtasi. El seu objecte d'amor és una dama amagada sota el senyal de "Dona sens par", que és una "belle dame sans merci", amb al qual no aconsegueix mai la joia d'amor. Ell se sent orgullós d'estar enamorat perquè és una virtut que l'eleva vitalment. Insisteix en el vassallatge i servei d'amor seguint la tradició i el seu estatus de poeta. La crueltat de la dama hi és, però no s'hi rebel·la perquè se sent a gust estant enamorat. És un món tancat, no hi ha gaire per dir, però aconsegueix uns molt bons resultats. No hi ha ornamentació retòrica, per això tria la balada francesa, de tres estrofes de vers llarg que repeteix l'últim vers a cada estrofa. Podem dir que és un poeta del trobar leu, amb un treball literari basat en versos lapidaris i la imatgeria tòpica de la tradició.

Pel contingut, les actituds literàries i el temps en què escriu és un poeta que segueix el mateixos corrents que Andreu Febrer i Jordi de Sant Jordi.

Sense deixar la tradició trobadoresca i molt influït pels estàndards del Consistori de Tolosa, Pròixita va escriure en occità i sembla que va participar en el Consistori de Barcelona que va promoure els Jocs Florals l'any 1393.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Obra lírica. Gilabert de Próixita i d'altres. Edicions 62, a cura de Martí de Riquer (Barcelona, 1982) ISBN 84-297-1931-8

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]