Gilbert Grau i Salvat

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Gilbert Grau)
Infotaula de personaGilbert Grau i Salvat
Biografia
Naixement1922 Modifica el valor a Wikidata
Elna (Rosselló) Modifica el valor a Wikidata
Mort1994 Modifica el valor a Wikidata (71/72 anys)
Elna (Rosselló) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Es coneix perpolític independentista nord-català
Família
GermansRoger Grau Modifica el valor a Wikidata

Gilbert Grau i Salvat (Elna, Rosselló 1922 - 1994) fou un polític independentista nord-català i federalista europeu, que denuncià el colonialisme francès i espanyol i reivindicà la reunificació dels Països Catalans així com el reconeixement internacional de Catalunya.

Fill d'una antiga família il·liberenca, és germà de l'arqueòleg Roger Grau, pare de Daniela Grau i Humbert i sogre de Jordi Vera i Arús.

Biografia [cal citació][modifica]

El treball forçat al Servei del Treball Obligatori (STO) durant la Segona Guerra Mundial a Silèsia va ser per a ell una experiència traumatitzant que va enfortir la conscièn­cia de la seva catalanitat i el seu convenciment de no ser francès. El seu activisme català començà a final dels anys cinquanta. A principi del 1958, sota la impulsió del dramaturg Esteve Albert i Corp i amb la contribució d'artistes i intel·lectuals com Jaume Lladó i Font, Pere Ponsich i el músic Jordi Barre (que també patí la cruel deportació del STO) que aleshores cantava en francès, els germans Grau constituïren a Elna un grup de teatre popular en català, el grup Pyrene. S'interpretaren algunes obres d'Esteve Albert i Corp, però sobretot el Pessebre Vivent del Rosselló. Gilbert Grau, succeint ràpidament al seu germà Roger Grau, n'esdevingué el director amb la finalitat que la joventut il·liberenca, mitjançant l'apropiació de la cultura autèntica, prengués consciència de la seva catalanitat. El 1985, ell mateix remarcava, en un balanç d'activitats del Grup Pyrene el fet d'haver "fomentat amb la sempre entusiasta i patriòtica col·laboració d'E. Albert" trobades, celebracions, i la commemoració el 1966 del tercer Sínode del Concili d'Elna; com també d'haver permès el 1966, amb la participació i ajuda de l'il·liberenc Roger Campredon), una "Estada d'Orientació nacional" del Consell Nacional Català presidit per Josep-Maria Batista i Roca. L'any 1967 organitzà una altra estada a Montoriol amb nacionalistes de Barcelona sobre "unitat i independència dels Països Catalans". En aquell balanç precisà que "de manera inconfusible la línia del seu combat nacionalista estava orientada cap a un reconeixement d'un territori estès a tota l'àrea dels Països Catalans de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar del Segura"; seguidament ho palesà amb la tria mateixa del lema de la seva acció política anys més tard, la frase del poeta Salvador Espriu: "Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble".

Grau a partir del principi dels anys seixanta multiplicà els contactes amb compatriotes de tots els Països Catalans, com Esteve Albert i Corp, Joan Ballester i Canals, del qual introduí i divulgà a la Catalunya del Nord els mapes de Països Catalans, amb exiliats com Joan Guiraud a Elna, Josep Maria Batista i Roca; mantingué una abundant correspondència particularment amb Jaume Planes i Pahissa, Guiu Sobiela-Caanitz i també amb eminents federalistes europeus com l'alemany Lutz Roemheld i el francès Guy Héraud.

Als anys seixanta Grau i el seu compatriota Josep Deloncle concretaren llurs reivindicacions polítiques mitjançant la creació del Comitè per a la Unió de les Dues Catalunyes el 1967, així com del Comitè per a l'Estatut Particular del Rosselló, actiu els anys 1968 i 1969. Grau i Deloncle foren ambdós els precursors del catalanisme polític a la segona meitat del segle xx a la Catalunya del Nord. Foren també els impulsors de la Flama del Canigó a l'altra banda de la serra de l'Albera a partir del 1966; en Grau en feu una eina de conscienciació nacional. Fundaren el 1972 l'Acció Regionalista Catalana (ARC). Paral·lelament, i en l'òptica del reconeixement europeu i internacional de la realitat nacional de Catalunya com a conjunt dels Països Catalans, Grau participà activament al Congrés de Verona de la Internacional Federalista de 1973 i el mateix any fundà el Partit Federalista Europeu de Catalunya (PFEC), del qual fou president. Es presentà doncs en nom de l'ARC/PFEC a les eleccions legislatives del 1973 a la circumscripció de Perpinyà-Ceret amb el Dr. Jean Pideil. El full de la campanya electoral redactat per Grau, el contingut del qual és molt dens, n'explicita fil per randa les raons i els objectius. D'una banda havien quedat defraudades les esperances d'uns deu mil nord-catalans d'obtenir un Estatut Particular el 1969. D'altra banda segons en Grau calia posar fi a la colonització de Montpeller que prenia el relleu de la de París patida des de tres-cents anys. Amb l'afirmació rotunda en negreta i majúscules 'SOM UN POBLE D'HOMES MAJORS I LLIURES' Grau reivindicava la creació de la 'REGIÓ AUTÒNOMA CATALANA' destacada de la totalitat del Llenguadoc, en aplicació de la llei del 5 de juliol de 1972, per tal d'assegurar un poder regional propi en vista a l'Europa de les Euro-Regions.

Constatant que el país era “víctima d'una falsa regionalització que no prenia en compte la seva especificitat, que la seva economia, la seva cultura, la seva llengua s'estaven morint”, Grau denuncià d'entrada la tutela de la prefectura “com si fóssim irresponsables i incapaços de ser mestres del nostre destí” i incità els Catalans i Catalanes de votar per mor de proclamar ben alt la voluntat de gestionar ells mateixos llurs afers i de posar fi al centralisme parisenc i montpellerenc, l'atur, l'emigració forçada, les angoixes dels hortolans, les implantacions comercials del capitalisme monopolista, les especulacions immobiliàries al territori, la liquidació del petit comerç, el xantatge a la industrialització, la presència massiva de l'armada, el menyspreu per a la llengua i cultura, etc.).

Fou l'únic polític que reivindicà, mitjançant l'aplicació de la llei, la creació d'una regió autònoma separada del Llenguadoc amb institucions pròpies: una assemblea regional amb poders legislatius per tal de promoure l'autonomia dels municipis, el principi d'autogestió en les empreses, les implantacions d'indústries, la revalorització de l'agricultura, el desenvolupament de la llengua, etc. i també per mor de poder integrar–se a Europa com a Euro-regió. Volia aconseguir el reconeixement de la Regió Catalana com a circumscripció de base per l'elecció al Parlament Europeu al sufragi universal. Va obtenir 2.314 vots o sigui el 2,08% dels vots expressats, quasi el doble dels vots obtinguts per l'altre partit català, l'Esquerra Catalana dels Treballadors.

L'indefectible amic i col·laborador, lector assidu de premsa, també italiana, l'il·liberenc Joan Gensane que compartí amb ell les esperances d'una Catalunya alliberada i li donà suport, es presentà uns mesos més tard també en nom de l'ARC (PFE de Catalunya) a les eleccions cantonals del 1973. El full de campanya reitera rotundament les denúncies de la situació colonial, de les pràctiques polítiques mafioses locals exemplificades al cantó d'Argelers, i la defensa dels interessos del país. En va.

Els anys següents Grau mantingué els contactes epistolaris amb compatriotes catalans i federalistes europeus i pogué comptar amb la col·laboració del nord-català Pere Mateu. Intensificà l'intent d'implantació del PFEC (Països Catalans) al Principat de Catalunya. S'oposà a la reivindicació de l'estatut d'autonomia del 1932 que solia comparar al tango “un pas endavant, dos passos endarrere” i fou contrari el 1978 a l'adopció de la constitució espanyola. Reivindicà fins a la seva mort el dret inalienable del poble català a la independència, la reunificació dels Països Catalans i el reconeixement de Catalunya en el si d'una Europa federal.

Bibliografia[modifica]

  • Aparells ideològics i consciència nacional - Estímuls i obstacles, L'A.R.C-P.E.F.C als anys setanta, Daniela Grau, Diploma d'Estudis Aprofundits d'Estudis Catalans, Universitat de Perpinyà.

Enllaços externs[modifica]