Vés al contingut

Gino Cervi

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaGino Cervi

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement3 maig 1901 Modifica el valor a Wikidata
Bolonya (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort3 gener 1974 Modifica el valor a Wikidata (72 anys)
Punta Ala (Itàlia) (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Sepulturacementiri Flaminio Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióactor de teatre, actor de cinema, actor de televisió Modifica el valor a Wikidata
Activitat1924 Modifica el valor a Wikidata - 1972 Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Participà en
Sei personaggi in cerca d'autore (en) Tradueix
Così è (se vi pare) (en) Tradueix
Nostra Dea (en) Tradueix
Enrico IV (en) Tradueix
Vestire gli ignudi (en) Tradueix
Ciò che più importa (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeNinì Gordini Cervi (1928–) Modifica el valor a Wikidata
FillsTonino Cervi Modifica el valor a Wikidata
PareAntonio Cervi Modifica el valor a Wikidata
Premis

Descrit per la fontObálky knih, Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0148974 The Movie Database: 37191 Allocine: 3993 Rottentomatoes: celebrity/gino_cervi Allmovie: p12018 TCM: 31476
Find a Grave: 152367111 Modifica els identificadors a Wikidata

Gino Cervi (del seu nom vertader Luigi Cervi; Bolonya, 3 de maig de 1901 - Punta Ala, 3 de gener de 1974) va ser un actor italià, recordat sobretot pel seu paper de Peppone a les pel·lícules de Don Camillo. També feu molts doblatges i prestà la seua veu a molts actors estrangers famosos.

Biografia

[modifica]

Fill del crític teatral Antonio Cervi, Gino Cervi conegué el món del teatre d'ençà de la infantesa. Actor de gran presència escènica, Gino Cervi va ser un dels intèrprets més polifacètics de la història del món de l'espectacle italià. Les seues interpretacions foren molt variades, des del drama seriós fins al gènere burlesc, alhora al cinema, a la ràdio i a la televisió. La seua carrera d'actor començà oficialment el 1924 al costat de la famosa Alda Borelli a La vergine folle de Henri Diamond Berger, basada en un drama de Henry Bataille.[cal citació]

Cervi obtingué un èxit important ràpidament, tant pel que fa al públic com a la crítica. Així en menys de deu anys passà a treballar amb les companyies teatrals italianes de més prestigi i va esdevenir després primer actor de la companyia Tofana-Maltagliati (1935-1937). La seva veu profunda i la seva capacitat recitativa incisiva, feren d'ell un dels intèrprets més respectats de les obres de Carlo Goldoni, Sòfocles, Dostoievski i especialment de Shakespeare.[1] Pel que fa a aquest autor, Cervi fou un inoblidable intèrpret d'Otelo, i a més a més doblà el personatge de Hamlet, a la versió cinematogràfica, interpretat per Laurence Olivier.[2] El 1938, juntament amb Andreina Pagnani, Paolo Stoppa i Rina Morelli, Gino Cervi fundà la companyia del Teatre Eliseo de Roma de la qual va assumir la direcció el 1939.[3]

Cinema

[modifica]

A l'entrada de la dècada de 1930, Gino Cervi era ja un nom ben conegut i apreciat al teatre italià. Al mateix període el món del cinema, que s'havia interessat a les escenes de teatre per a cercar-hi les seves estrelles, descobria Gino Cervi. La seva primera pel·lícula es feu el 1932, Frontiere, dirigida per Cesare Meano; però Cervi es va bastir un nom a la pantalla gran sobretot en ser dirigit per Alessandro Blasetti, que li donà el paper de protagonista principal d'una sèrie de pel·lícules històriques que tingueren un gran èxit popular com ara Ettore Fieramosca el 1938, Un'avventura di Salvator Rosa el 1939 o La Corona di Ferro el 1941. Un cop més, Blasetti, el 1942, va dirigir una pel·lícula commovedora que precedeix els tons amargs del neorealisme: Un passeig pels núvols.[cal citació]

La dècada de 1950 assolí l'extraordinari èxit d'interpretació de la sèrie de pel·lícules dedicades al personatge literari de Giovannino Guareschi, el fogós rector emilià Don Camillo. La sèrie constà de cinc pel·lícules —la primera, Don Camillo (1952), dirigida per Julien Duvivier— i s'hi pot veure Cervi en el paper de l'alcalde comunista Peppone, en lluita constant amb el capellà del poble, Don Camillo, que interpretava el provençal Fernandel. D'ençà l'inici de la saga, Guareschi, Fernandel i Gino Cervi es feren amics, i Fernandel i Cervi van ser testimonis al casament de Carlotta Guareschi, filla de l'escriptor.[cal citació]

A principis de la dècada de 1960 participa en tres comèdies: Guardia, guardia scelta, brigadiere e maresciallo (1956), Anni ruggenti (1962) e Gli onorevoli (1963).[cal citació]

Va ser important per a la seua carrera el rol que interpretà el 1960 a La llarga nit del 43, film de Florestano Vancini i produït pel seu fill Antonio. Gino Cervi fa en aquesta pel·lícula de Sciagura, un inquietant líder feixista. Cervi interpreta molt bé la personalitat variable del personatge: tèrbola al llarg de l'obra i més calmada i dolça cap al final.[cal citació]

A la televisió

[modifica]
Gino Cervi, Georges Simenon, Arnoldo Mondadori

A mitjans de la dècada de 1960 la televisió va portar Cervi a la fama renovada. El 1963 tornà a interpretar amb èxit per a la pantalla petita el personatge del Papa Benet XIV a El cardenal Lambertini, com ja ho havia fet a la pel·lícula de la versió del 1954.[cal citació]

Però l'actor, entre 1964 i 1972, és l'intèrpret perfecte de la sèrie de detectius Les investigacions de l'inspector Maigret, inspirat en l'obra de l'escriptor belga Georges Simenon. Aquí Gino Cervi, al costat d'Andreina Pagnani, esbossa amb enginy i bon caràcter el cèlebre personatge del Comissari amb instint infal·lible, llar ple d'amor i bon menjar. El mateix Simenon va considerar, però, que potser la millor de les interpretacions del personatge de Maigret és Andrea Camilleri.[4] L'admiració de Simenon és confirmada també per Julio Nascimbeni, que en la darrera entrevista donada per l'escriptor belga, el 19 de maig de 1985, va preguntar: «És cert que tot i ser interpretat per un gran actor com Jean Gabin després de veure la sèrie de Maigret a la televisió italiana, protagonitzada per Gino Cervi, va dir: "ell és el meu Maigret."?» La sèrie obtingué un gran èxit: Maigret amb Gino Cervi ha estat diverses vegades repetit en els canals de la Rai després de la mort de l'actor, i van estar disponibles en DVD i VHS.[cal citació]

Final de carrera

[modifica]

El 1972 Cervi es va retirar dels escenaris. Morí dos anys després, a l'edat de setanta anys. Les seves darreres actuacions van ser per anunciar una popular marca de conyac durant uns quants anys.[cal citació]

Va ser membre de la Llotja Gustavo Modena est de Roma i pertanyia a l'obediència de la Gran Llotja d'Itàlia de l'Alam.[5][6]

El seu fill Tonino Cervi va ser director de cinema i la seva neboda Valentina Cervi també és actriu.[7]

Filmografia

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. Barron, Emma. Popular high culture in Italian media, 1950-1970 : Mona Lisa covergirl, 2018. ISBN 978-3-319-90963-9. 
  2. «Laurence Olivier e Gino cervi nell’Amleto di Shakespeare, 1948 -» (en italià), 10-07-2019. [Consulta: 26 desembre 2022].
  3. «Cervi, Gino - MSN Encarta», 19-06-2008. Arxivat de l'original el 19 juny 2008. [Consulta: 12 abril 2022].
  4. entrevista amb MG Minetti -La Stampa 25 de maig de 2003
  5. «LOGGIA HEREDOM 1224 - CAGLIARI: Da Belli a Totò a Gino Cervi, MASSONICAmente racconta gli artisti della squadra e del compasso», venerdì 2 gennaio 2015. [Consulta: 26 desembre 2022].
  6. «QUANDO TOTO' AVEVA IL GREMBIULE - La Repubblica», 27-09-2013. Arxivat de l'original el 2013-09-27. [Consulta: 26 desembre 2022].
  7. de Maigret, Alessandro. GLI OGGETTI. Editions de Boccard, 2016-09-01, p. 205–258. 

Bibliografia

[modifica]
  • Mauro Manciotti, Un attore per amico. Omaggio a Gino Cervi, Comune di Borgio Verezzi (SV), Borgio Verezzi 1999
  • Andrea Maioli, Rino Maenza, Cervi 100. Peppone, Maigret e gli altri, Medianova, Bologna 2001
  • Andrea Derchi, Marco Biggio, Gino Cervi: attore protagonista del '900, ERGA Edizioni, Genova 2002, ISBN 8881632381
  • Riccardo F. Esposito, Don Camillo e Peppone. Cronache cinematografiche dalla Bassa Padana 1951-1965, Le Mani - Microart's, Recco, 2008, ISBN 9788880124559